Quan un amic et dóna més del que esperes

L’Arnau està observant les taques del sostre. Té noms, la més gran Austràlia, l’allargada Nova Zelanda i així fa un mapamundi. -Toc, toc-, pica la porta de l’habitació. I un repic que fa de password. -Endavant. Un noi pigat i desimbolt entra i seu als peus del llit. És en Guillem. Hola Arnau. No t’he vist des del dia de l’examen. Que estàs malalt? -No, però no tinc ganes de res. -Dons jo venia a dir-te que l’Anna demana per tu. La cara de l’Arnau es tensa i amb un moviment involuntari aixeca les parpelles. -El dia de l’aniversari em vaig fixar que baixaves del tren a la Florida i quan vaig arribar a la festa tu ja no hi eres. Vaig veure un pom de margarides i flors de camp embolcallades amb paper d’embalar que vaig reconèixer, així que algú em va donar un gerro i les vaig posar en aigua. L’Anna va dir-me amb un posat molt seriós que era molt atinat i es va quedar pensarosa. Es mirà el noi com si li descobrís alguna piga nova. En Guillem s’aixecà i digué, ja està. Espero veure’t demà que hem de celebrar la fi de curs. I tancà la porta sense que l’Arnau tingués temps d’aixecar-se. -Fins a demà Guillem. Va obrir la finestra perquè l’aire de l’estiu entrés de ple a l’habitació i amb ell, la llum, les olors i l’escalfor i va recordar un salm que cantava la seva mare i que feia, quan un amic et dóna més del que esperes, l’alegria és tan immensa que ningú te la pot arrabassar. I amb la tornada de la cançó va xiular que ningú te la pot arrabassar. I aleshores tot van ser presses.