dimarts, 30 d’abril del 2013

Guernica, el cuadro (corregit)




Salió pronto de casa. Sola con su maletita de ruedas, poca ropa y un neceser. Iría a Madrid en AVE. Sería un trayecto agradable, relajado, amable. La mecería la suavidad de un tren neumático, cuasi ingrávido. La ingravidez, esa palabra quedó anclada en su pensamiento…recordó su gravidez, aquella felicidad extrema que la embargó, el sentirse colmada, realizada biológicamente. Mujer, ¡cuánto tiempo, ya! Supo que algo pasaba cuando empezó a sentir asco por los cigarrillos, se preguntó a sí misma con extrañeza, qué le estaría ocurriendo. Se sentía tan absolutamente tranquila. Suponía que eran las hormonas alborotadas, por los cambios propios de la preñez. En fin, al menos sabía qué se sentía al estar esperando un hijo, aunque éste no llegara nunca. El que si llegó fue el taxi que la llevaría a la estación de tren. Ansiaba volver a ver el cuadro, lo había ido a visitar hacía muchísimos años, cuando volvió de EE.UU. y se expuso en solitario en el Casón del Buen Retiro. Elena deseaba volver a verlo, ahora bien ubicado en el Museo Reina Sofía. Esta escapada estaba dedicada sólo a él.
Ella quedó extasiada ante la magnificencia, el esplendor, el realce que alcanzaba El Guernica en su nueva ubicación.
Fue paseando despacito por las salas hasta llegar a un rincón, y allí un cuadrito… un Picasso chiquitín, 73x60, un óleo de 1928 le llamó la atención. Figure (figura) se titulaba, y Elena se quedó pegada al suelo, delante del cuadro, mirando los dientes verticales y los tres ojos verticales a su vez, inscritos en una especie de antifaz con patitas y flequillo que la retrotrajeron a otra imagen: la de aquellos labios que él mordía para no reir, la de aquellos cabellos rizados, canosos y crespos, aquellos ojos penetrantes hasta el alma y aquella tez morena, y aquellas manos…que la invitaban a hablar y a las que ya nunca volvería a ver. Elena sabía que de nuevo su alma estaba sola, sin la de él, ya no habría nunca más consuelo.

Embarbussament

A sac

Amb pa sec del sac

em sec on sóc

i el suco en suc

/sic/
***********

(li he posat el títol i un final per si algú el recorda)



diumenge, 28 d’abril del 2013

Sense ser (part II) o El síndrome de Peter Pan (corregit)

No hi havia vent. La calma era total. Havia de tornar a port, però el motor ja feia temps que no funcionava. L'Albert no era un home tranquil, és neguitejava amb facilitat. Va mirar a l’horitzó , el sol cada vegada més baix, no l’assenyalava més barques a prop... S’havia entretingut massa. La mar era com una bassa d’oli, una taca immensa on ell només era un puntet. La sensació de d’impotència s’apoderava d’ell. Sempre havia estat així. No encarava els esdeveniments, els defugia. Recordava quan va anar a Cuba amb la Jana, s’estimaven, per l’Habana, tots dos... No va ser capaç de donar-se, no en sabia, no podia.
De sobte la mar va començar a despertar i a udolar com si d’un llop és tractés, el cel ennegri i la brisa és tornà vent, un mestral carregat de núvols i negror. Se’n adonà de la seva vulnerabilitat, com a ésser viu enmig d’aquell gegant marí, com a persona en la vida , com a home en l’amor...En un instant la seva vida passà, una pel·lícula accelerada pel seu pensament. No va saber què fer. Mai ha va ser valent, no sabia encarar els problemes de front. Dubtave, tanmateix pogués tornar i ser un bon company, compartir i respectar.
L’Albert era informàtic, un bon professional. No tenia germans, el pare havia mort, la mare, absorbent i dominadora, refusada per ell, no tenia quasi be contacte amb ella. Estava sol, per elecció segons ell, per por segons la Jana. No havia crescut, temia al compromís. Havia agafat vacances, uns dies a l’Empordà per desconnectar...sol. I ara, en aquell maig lluminós de 2012, era al mig del mar, en l’inici d’una tempesta, al capvespre, sense tenir la més remota idea de què fer.
Va sentir una punxada al cap, als polzes, molt aguda, es regirà, i va veure...uns puntets fosforescents...què éra allò? El despertador va sonar, burxant i burxant, s’havia de llevar! Sens falta hauria de trucar a la Jana...o no?


És manté el títol però ja no és tracta d'ometre el verb ser. 
La I part és passarà a 3ª persona.
Cambiaré el final (?)

dijous, 25 d’abril del 2013

Entre tiburones (adaptado al concurso de Micros)

Tenía la boca seca.

En la vigilia la fiesta de pascua con antiguos alumnos. La sala con tiburones del mundo jurídico y ella, abogada depredadora de buena salud, pasó toda la noche con la única sardina de la fiesta. Y había llegado hasta secretaría! “Imbécil”.
Vivía en una habitación anexa al despacho, legítima hasta recuperar su piso por cláusula prematrimonial. Encendió el ordenador y cruzó un laberinto de expedientes apilados. Juicios por archivar, otros por celebrar. En un desvío, la ducha.

E-mail: facultad_de_derecho @ secretaría_..., Asunto: Comunicado urgente.

Informamos de irregularidades en el año 1.989. Error detectado: asignatura de Hacienda Pública II. Aprobado. Dato incorrecto. Rogamos pase por Secretaría para determinar temario y fecha de examen.

-Imbécil.
Limpió el cuchillo de cortar naranjas y lo metió en una mochila que llevaba siempre en el maletero del coche. En el ascensor buscó el último número grabado en el móvil.

Palabras obligatorias: legítima, pascua, vigilia, cláusula, desvío.

dimecres, 24 d’abril del 2013

SANT JORDI 2013

En aquella hora el patí era ple de mares, pares i àvis que esperaven que sortís la mainada. Faltaven cinc dies per Sant Jordi i ja es respirava nerviosisme. Els nens feien manualitats de tota mena. Les professores no paraven de donar-los instruccions i ensenyar-los a fer dibuixos, figuretes, escriure’n la llegenda...


La creativitat i l’activitat eren extraordinàries.

El Jordi, de seguida va veure la seva àvia parlant amb l’àvia del seu millor amic, i la va cridar tot corrent cap a ella. De seguida va furgar dins la bossa de l’àvia per trobar el berenar. Sabia que cada dia li portava una cosa diferent i això li agradava.

—Àvia, anem a seure al banc que t’he d’explicar un secret.

El Jordi agafà la mà de la seva àvia mentre li deia que la “senyu” els havia explicat qui era Sant Jordi, la princesa, la rosa... i que ja ho sabia tot. La seva àvia feia veure que no ho sabia i exclamava: “Oh!, aah!”.

—Àvia: tu saps que Sant Jordi i tots són morts? Tu saps que el drac era molt dolent i només menjava persones i va arribar un moment que es volia menjar la princesa i tot el poble tenia molta por? Saps que ara no tenim Sant Jordi i nosaltres hem de defensar Catalunya perquè hi ha molts dracs que ens volen fer mal? Aquesta nit, quan truquin els pares els ho diré. I els diré que vinguin amb els seus amics per matar tots els dracs que ens volen robar, fins i tot la llengua. La “senyu” diu que és el que fa que siguem diferents i hem de lluitar tots per ella.

—Jordi, tot això t’ha explicat la “senyu”? Au, va, anem cap a casa a preparar el sopar. I tu, on tens la teva princesa?

El Jordi va riure i va contestar:

—Àvia, ara no hi ha una princesa, hi ha moltes princeses. Les princeses també volen defensar Catalunya, i com que són uns altres temps, hi ha també molts santsjordis i molts dracs que ens ataquen. Jo sé que el papa i la mama treballen a la UE perquè ens ajudin a ser lliures.

—Ah! —va respondre l’àvia meravellada pel raonament del seu nét, i va contestar:

—I com creus que ho poden fer? Són molts els dracs dolents que ens volen prendre tot el que tenim i se’ns volen menjar...

—Àvia no tinguis por, jo et defensaré. El Dídac i jo tenim un pla que si els papes ens ajuden, no pot fallar. És un secret i no t’ho puc dir. Tots nosaltres som els descendents de Sant Jordi, per això celebrem aquest dia tan preciós, amb roses i llibres, que simbolitzen l’amor, la llibertat i la cultura; ens ho va dir la “senyu”.

—Aquesta “senyu” us ho explica tot molt bé.

Els pocs dies que faltaven per Sant Jordi van passar amb molta agitació per part d’en Jordi. El dia 23 és va despertar més aviat que de costum. La gent també estava nerviosa hi havia alguna cosa en l’ambient que ho delatava. Des de les sis del matí se sentia una remor de motos que cada vegada es feia més forta. Aviat la gent va començar a despertar-se i posar les paradetes dels llibres i de les roses. Algú va fer córrer la veu que hi havia una concentració de motos Harley Davidson, que venien de tot arreu d’Europa. Les places i els carrers n’estaven plens, i les autopistes i carreteres ja s’estaven col·lapsant. Ningú sabia què passava i les autoritats no en tenien constància: ningú els n’havia parlat ni demanat permís.
La gent tenia les ràdios i les televisions engegades per si en comentaven alguna cosa. I els de les paradetes tenien por que els enviessin el negoci a la quinta forca.
A les 12 del migdia, es va fer un silenci estrany. L’Alcalde va llegir un comunicat dient que Barcelona estava presa per aquelles motos, i els motoristes, tots vestits de negre, es dirigien al Palau de la Generalitat i a l’Ajuntament amb senyeres independentistes. Uns minuts després d’estupefacció, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat el seu President i l’Alcalde a proclamar la Independència de Catalunya. Van demanar que mantinguessin la calma.Tots els dracs havien estat fets presoners i els més importants se’ls havien emportat a la seu de la Unió Europea per iniciar el procés de separació i ser jutjats.
En Jordi i Catalunya ja no havien de patir. La Unió Europea i d’altres organismes els emparaven.

Gràcies als missatges que en Jordi i el seu amic havien enviat, amb l’ajuda dels pares, havien aconseguit aquella gran gesta. Fem que això no sigui un altre somni d’en Jordi.

Valentia o conveniència

I

Sisplau, què he fet malament.
Perquè estic segura que ha estat per culpa meva.
Però que no m’estimes?
Què està passant?
No entenc res. Sisplau no em deixis.
Canviaré. Faré tot allò que vulguis però no em deixis.
Què és el què no puc entendre?
Digues.
No em deixis, no.

II

No vas tenir la valentia de dir-me la veritat.
O vas pensar que era millor no dir-la.
Mancava valor o no era convenient.
Vas tancar la porta i vaig sortir al balcó
Un dia del mes de maig d’un any de la meva joventut
Em vaig enfonsar.

III

Ai! era una noia.
Allò que la teva boca va callar tres dies amb les seves nits
Era una noia de la feina. Com jo.
Et devia fer angúnia veure com el terra se m’obria als peus
I no badar boca.

IV

Algú us va veure agafats de la mà.
Te’n vas amagar.
Tampoc vas tenir prou valor o no era convenient?
Potser per això la resta de la meva vida
He estimat els valents però amb fruïció els més inconvenients.
****

He vingut des de la ignorància per quedar-me

Aquesta setmana he tingut ocasió de parlar amb dos escriptors. Del primer vaig llegir una novel·la en castellà que prèviament havia escrit en català. Va dir que com era l'autor es podia pendre la llicència de modificar el text. Fins aquí correcte. Entenc que es tracta donç d'una versió.
Al segon escriptor li vaig preguntar si l'obra en castellà l'havia traduït lògicament ell mateix. Em va respondre que ell era novel·lista no traductor i em va ensenyar el nom del que havia traduït la novel·la al castellà.
I jo pregunto : un escriptor ha de traduir sense versionar? Ha de dir les modificacions que ha fet en el cos de la novel·la en el moment de traduir-la? Es tracta de dues obres en aquest últim cas?
Si m'he explicat, feu-me respostes sisplau.

divendres, 19 d’abril del 2013

Recreació sense ser


A frec d’orella sento la remor, l’atzur m’envaeix per a tot... Sol a la barca, les veles arrissades no em porten enlloc, espero, mentre el xapoteig contra la quilla em bressola. La lluna duu el seu millor somrís i titubeja entre l'arbrada la seva alçada, el sol ja quasi lilaci no marxa del tot...i jo ballo aquest son d'onades suaus i brisa fina. Em transporto a L’Habana i passejo mentalment pels seus carrers plens de color i cridòria. Les dones plenes de garlandes elaboren, fumen i venen puros pels visitants. Darrera dels turistes corren els menuts i sempre hi ha algú que et canta, vulguis o no, una troba a totes hores. Els daikiris, mojitos i altres cocktails alegren les goles assedegades dels visitants. L’humida calor t’enganxa la roba per tot el cos.  Com si fos un perfum, les olors t’embolcallen de manera subtil, la gent t’ofereix el seu cos sense embuts, sense rubor, ni torbació. Porten la seva misèria amb la mateixa alegria amb la que viuen. Homes, dones i criatures, donen per uns dòlars i una estona, el cos jovial en el que habiten.

(continuarà) 


És tractave d'escriure un text sense utiltizar el verb ser (en cap dels seus temps). 

Rita Marco


¡Rita, Riiita! ha llegado correo, clama Fidel, desde el bar de la esquinita que da al balconcillo de su casa. No voy a moverme de aquí, no se vaya a creer esta mujer que le voy a hacer de cartero, le comenta a un compañero de dominó. Ella está en el lavadero intentando quitar una mancha de carmín de una camisa de su novio…Qué raro, si ella no usa ese color de carmín… Está cansada, anoche terminó muy tarde en el local, un pesado se emperró en sobarla mientras hacía su espectáculo, y no pudo salir hasta que los matones le echaron a empellones.
¡Riiitaaaaa!¡Carta de Burgossss!¡Voyyyyy!Antes de bajar a por la carta se mira en el espejo, y ve un color amarillento en sus conjuntivas…cada día está más cansada. Tendrá que ir a ver a Don Vicente, no vaya a ser que ese hígado, le de algún susto. En fin, a ver qué me dice mi madre en la carta… tengo tantas ganas de verlas, si también a mi hermana. Qué pena que no puedan saber de qué trabajo…si vinieran se morirían del susto. Stripper, bailarina de striptease. ¡Pobres con lo ñoñas que son! ¡Tan beatas!
Fidel, dame la carta. Ya era hora de que te dignaras bajar, Rita. Encima de que te estoy quitando el carmín de la camisa… Bueeeno Rita, cariño, aquí tienes la cartita de tu familia querida. ¿Sabes?, titubea Fidel, el otro día me encontré con tu hermana cuando fui a Madrid, ¡qué casualidad! No me habías dicho nada, Fidel. Verás, se me olvidó. Sí, yo iba paseando… con mi prima, pues eso, ya lo sabes… ¿Tu prima? ¡Coño, qué pasa! No, nada, nada. 

Escribir un texto basándose en la siguiente información, tratando de que aparezcan todos los datos de la forma más disimulada posible. Insertad diálogos de los personaje en cualquiera de sus formas. Elegid vosotras el tipo de narrador:
"Rita Marco. Bailarina de streap tease en el Florida. Está enferma del hígado. Su novio la engaña y ella no se da cuenta. Su madre y hermanas viven en Burgos. Recibe una carta".

Amadeo Iguana


Miró el reloj, había oído una campanilla en sueños…no sabía. Sí, era el despertador. Recurrió al viejo truco de hacerse el dormido pero no funcionaba, tenía que levantarse, no podía seguir escapando de la realidad. Se alzó y cogió el arma. Siempre hacía el mismo movimiento, idéntico. Tendría que abastecerse con más munición. Iría a la armería de su amigo, detrás de la tienda de antenas, a la altura del cine Isla. No le gustaba intrigar, sólo cumplía órdenes. Le daba igual la revolución. Él sólo era un recopilador, coleccionador de asesinatos por encargo. Las redes del Partido se encargaban de la estrategia. La idea de desarrollar una táctica le parecía titánica, ajena a él. No se sentía a la altura.

Utilizar todas las palabras en el orden que se quiera y los verbos en los tiempos oportunos

R: redes, recopilador, revolución, recurrir, reloj
I: idea, iguana, idéntico, intrigar, isla
A: altura, amigo, antenas, abastecer, arma

dimecres, 17 d’abril del 2013

Anagramas UPD

Toni Cantó

'Nací tonto'

Rosa Díez

'Zero días'   (a ver si es verdad)

dimecres, 10 d’abril del 2013

La receta de Roal Dahl


 
El ojo y la lupa.     Luis Matías López
 
09 abr 2013   (en Público)
  
Estas son las cualidades necesarias para ser un buen escritor de ficción, según el galés de origen noruego Roald Dahl (1916-1990):
— Imaginación viva.
— No darse nunca por vencido.
— Perfeccionismo.
— Gran autodisciplina.
— Sentido del humor. Imprescindible si se escribe para niños.
— Cierto grado de humildad.
— Y lo más importante: ser capaz de que una escena “cobre vida en la mente del lector”. Un don que “se tiene o no se tiene”. Él lo tenía en grado superlativo.
La receta se incluye en Racha de suerte (cómo me hice escritor), el texto con el que se cierran los Cuentos completos de Roald Dahl (Alfaguara), una exhaustiva recopilación, de 900 páginas, con la práctica totalidad de sus relatos para adultos, que incluye ocho inéditos (sobre los que a buen seguro se lanzará la legión de incondicionales del escritor), y que sólo deja fuera tres (En las ruinas, Queso ahumado y La Espada), que los herederos del escritor se niegan a incluir en ninguna antología.
Dahl cultivó dos registros, novelas para niños y relatos para adultos, siempre con un inglés limpio y diáfano, sencillo y hermoso, muy recomendable para practicar el idioma. Así lo descubrí yo hace más de 40 años, por consejo de una profesora del British Council a la que siempre estaré agradecido. En ambos terrenos alcanzó un éxito espectacular y conquistó para siempre a lectores de todas las edades.
Solo publicó una narración larga para adultos, la desternillante Mi tío Oswald, en la que el aventurero protagonista, asociado a un veterano científico y una seductora ninfa iraní, y con la inestimable ayuda de un potentísimo afrodisíaco extraído de un escarabajo sudanés, recolecta, almacena y comercializa semen de celebridades, como Stravinski, Picasso, Joyce, Alfonso XIII y Proust (la misión más difícil). No recuerdo ningún otro libro que me haya divertido tanto. La antología recoge otras dos disparatadas aventuras del Tío Oswald (La visita y Perra).
Varios de estos relatos, que casi siempre ofrecen finales ingeniosos e inesperados, fueron recreados en la serie de televisión Alfred Hitchcock presenta. Al menos uno se convirtió en un clásico: Cordero asado, en el que una mujer mata a su grosero marido infiel con una pierna de cordero que luego cocina para los policías que, mientras disfrutan del ágape, se preguntan dónde se oculta el arma del crimen.
Dahl es conocido sobre todo por sus libros dirigidos al público infantil, devorados también por los padres, pese a que la esencia de su éxito era, según él mismo admitía, “una conspiración contra los adultos”, progenitores o profesores, que encarnaban al enemigo. Charlie y la fábrica de chocolate, James y el melocotón gigante, Matilda, Las brujas o El superzorro son pequeños clásicos vertidos con gran éxito al cine y de los que se han vendido millones de ejemplares en todo el mundo.
Huye de los principales tópicos de la literatura para niños. Sus libros suelen ser transgresoras y hasta crueles; no hay en ellos piedad para los mezquinos, como se refleja con especial virulencia en Los cretinos. Sin embargo, la originalidad de los argumentos y un prodigioso sentido del humor que raramente llega a lo macabro, impiden que quede un regusto amargo.
La biografía de Roald Dahl daría por sí sola para una buena novela. Fue piloto de combate durante la II Guerra Mundial, sobrevivió de milagro cuando su avión se estrelló en el desierto de Libia, fue agente de la inteligencia británica en Estados Unidos, sedujo –según su biógrafa Jennet Connant- “a toda mujer, de costa a costa, con ingresos de más de 50.000 dólares”, se convirtió en habitual de la Casa Blanca gracias a su amistad con Eleanor Roosevelt, creó los Gremlins y escribió guiones cinematográficos como el de Solo se vive dos veces, de la serie de James Bond.
En su vida personal, una hija murió a causa de una vacuna contra el sarampión, un hijo fue atropellado por un taxi y sufrió terribles heridas y su mujer, la actriz Patricia Neal (Oscar por Hud), quedó casi paralizada y medio ciega tras sobrevivir a tres embolias. La historia de cómo se recuperó, y de la abnegación con que la cuidó Dahl, se convirtió en película. Dirk Bogarde interpretó al escritor, y Glenda Jackson a la actriz. El matrimonio, que sobrevivió a la desgracia, terminó en divorcio.
Una biografía de novela, pues. La condición que Dahl no citó en su receta y que, según Gabriel García Márquez, consistía en algo así como que es imposible ser buen escritor si no se ha vivido antes bajo los puentes.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Robar un haikú para hacer un tanka con haiga

Tienen tus ojos
Polvos de estrellas mudas
En su mirada

Concha




Tienen tus ojos
Polvos de estrellas mudas
En su mirada
Posada en el amado
Las sombras que te besan

desde el tren


Por los raíles
un tren serpenteando
cuatro viajeros


Tejados blancos
El pueblo se despierta
muerto de frío


Una casita
en medio de los prados
Serenidad

Marzo templado
Al borde del camino
las amapolas 


Sol en los ojos
Párpados soñolientos
Qué rica siesta



Haiku i Haiga

Avispas ciegas
Los amores tiranos
Con su aguijón

Concha
Elena

Agitado, no mezclado

Cuando se mezclan irresponsabilidad, cobardía y profesión, las cosas suelen acabar mal. Le gustaría pensar que lo ocurrido serviría para una reflexión, para que no volviera a suceder, pero la realidad no abunda en finales felices. Ya no desea nada, absolutamente nada. Hubiera querido que una pizca de sensibilidad le insuflara valor y se hubiera dignado a ayudarle o, al menos, disculparse. De todas formas hay transgresiones que no tienen perdón. No se debe mezclar, jamás, el Martini con vodka, sólo agitarlo.

Exercici d'estil (en 2ª)

Cuando se mezclan irresponsabilidad, cobardía y profesión, las cosas suelen acabar mal. Te gustaría pensar que lo ocurrido serviría para hacerle reflexionar, para que no volviera a suceder, pero la realidad no abunda en finales felices. Ya no deseas nada, absolutamente nada. Hubieras querido que una pizca de sensibilidad le insuflara valor y se hubiera dignado a ayudarte o , al menos, disculparse. De todas formas hay transgresiones que no tienen perdón. No se debe mezclar, jamás, el Martini con vodka, sólo agitarlo.

dissabte, 6 d’abril del 2013

Primeres lectures (corregit)

Recordo que un agost molt calorós, tindria uns set anys, vaig estar enllitada tot un mes… 
A aquella edat un mes és una eternitat i jo em vaig distreure llegint… I ja no he parat. Recordo que als quinze descobria als autors russos,  als setze els llatinoamericans,  i als vint em vaig entestar amb llegir  l’ Ulisses de James Joyce, cosa que vaig aconseguir a mitges, vull dir que el vaig acabar, però vaig trigar… dos anys!!! Impressionant, fa poc vaig trobar una discussió de si era o no psicòtic, l’autor és clar…la veritat és que l’ impressió que a mi em va causar era de persona alienada.
Viure altres vides, sentir les emocions que et provoquen les històries i els personatges, conèixer llocs, períodes, situacions i espais, és una de les experiències més enriquidores per la imaginació i l’esperit, de les quals jo he fruït, frueixo i espero seguir fruint.
La lectura em va mostrar, a través de l’exquisida adjectivació de Josep Pla, la riquesa i precisió del llenguatge, el valor de trobar la paraula exacta per cada nom, lloc i persona, la delícia de saber escollir,  adequadament, el mot que s’utilitza per allò que és vol dir.

Tijeras de podar (corregit)


La luna colgaba de un árbol en aquel folio, en el que Juan había dibujado a lápiz el espejo de su habitación, con el reflejo exterior. Como un gajo de naranja el sol llegaba al ocaso y la noche iniciaba perezosa su despertar. Pintadas con tinta china las hojas del olivo parecían de pura plata y el cielo un mar de nubes liláceas. Dejé mi libro y contemplé la maravillosa naturaleza que se ofrecía voluptuosa ante mí, junto a la mirada inocente de mi hijo y su dibujo. Y en la habitación contigua las tijeras de podar clavadas en la garganta, más roja que profunda, de su padre.

Ejercicio de estilo: palabras a utilizar

luna, árbol, lápiz, espejo, sol, naranja, noche, hojas, tinta, mar, libro, tijeras