En deixo passar 1, 2, 3, 4 ... el 5 !, aquest l’agafo !!. El perquè no el sé, segur que és per algun motiu que m’he decidit. Potser per viure noves experiències?, potser per analitzar nous especímens?, potser per veure la vida com la deuen veure cada dia tots aquests essers estrambòtics que han pujat amb mi?, o aquests que baixen?.
Per més mostra un boto: aquell noi mateix ... sí, aquell d’allà del barret amb un cordó i el coll com el del Mortadel•lo (o millor el de Filemón)... està esbroncant a la noia del darrera perquè l’empeny, no, calla ... diu que li fot mà !!!. La noia roja de vergonya i de ràbia baixa en aquesta parada amb vàries desenes més... vides que es creuen, que coincideixen per un instant, ignorants unes de les altres. Vides paral•leles en una mateixa estratosfera, vides que mai sabran que han existit al costat de les altres...
I si m’acosto i el saludo?, si li faig notar que sóc en aquest món com ell, amb ell, que convisc en el mateix moment, dins de tots els moments possibles de l’eternitat?. Esbronca a tothom que baixa!, quin personatge !!. Déu meu !, si fins i tot quasi tira a aquesta pobre dona amb tal d’agafar-li el seient, amb tal de seure!.
Ben pensat, baixo i en trio un altre d’autobús ... aquest no m’agrada, anem com sardines i ja tinc prou material per al meu llibre !!
dimarts, 31 de març del 2009
NO ESTIC ENFADADA !!!
ELENA, NENA !!!, com et pots ni imaginar que estic enfadada ???
El que passa és que una el cap de setmana està incomunicada sense ordinador, sense informàtica, sense res ... tant sols envoltada de mar, sorra i cel !!!. Quan pujeu a l'Escala ho entendreu !!!
Ara m'he posat les piles, però, i he fet comentaris a tots els escrits. Una mica precipitats, això sí. Disculpeu si són un pel erronis ... me'ls he de rellegir amb més calma...
Encara tinc pendent la meva producció però és que ja sabeu que estic una mica desbordada.
Aquesta setmana ens han col·locat uns deures molt difícils ... Una narració eròtica !!! (imagineu-vos) estic "desolée".
Un petonàs i fins el vespre ...
El que passa és que una el cap de setmana està incomunicada sense ordinador, sense informàtica, sense res ... tant sols envoltada de mar, sorra i cel !!!. Quan pujeu a l'Escala ho entendreu !!!
Ara m'he posat les piles, però, i he fet comentaris a tots els escrits. Una mica precipitats, això sí. Disculpeu si són un pel erronis ... me'ls he de rellegir amb més calma...
Encara tinc pendent la meva producció però és que ja sabeu que estic una mica desbordada.
Aquesta setmana ens han col·locat uns deures molt difícils ... Una narració eròtica !!! (imagineu-vos) estic "desolée".
Un petonàs i fins el vespre ...
dilluns, 30 de març del 2009
c)
El 81 passa per..., el 22 dóna la volta a..., el 5... Ja el tinc! aquest va bé. Perquè en definitiva no interessa el destí, a on vaig, ho veritablement important és el trajecte. Un intinerari "per viure" amb independència d'on vagi. Gaudir del paissatge, urbà, sempre canviant. Una performance contínua. La vida és com i no a on i l'autobús s'omple d'homes (en el sentit d'humanitat no en el d'home/dona). Ha pujat un noi que se'n va a la trentena amb barret negre, tipus Gato Pérez, amb cordó rústic i una nou que li recorre tot el coll. El noi crida l'atenció a un viatger amb una veu, matitzada pel rom? Ja ha sortit el llop que portem dins. I ara: què l'empeny a fixar-se en un seient buit? Perquè allunyar-nos dels cossos que ens freguen i perdre'ns un munt de sensacions, autèntiques, que ens proporciona l'Home quan ens toca i encaixa a vegades la seva humanitat al damunt nostre?
diumenge, 29 de març del 2009
b)
M’obro de l’after i lligo un 5 a la parada. Anava a tope. Això que hi havia un tio d’uns 26 tacos amb gorra NY, guai, la clàssica gastada però amb cordó, currada i un coll perkins, llarguíssim. La penya que baixa i de cop i volta el tio s’emprenya amb un altre. “Que no el toqués” queixant-se en plan tranqui, però amb pluma. I de sobte, corre i els birla un seint. La basca al·lucinant tio. Friqui total.
divendres, 27 de març del 2009
Qué tal aquest estil?
MOSCOU
Entro a la cova, començo a baixar i baixar, per les escales mecàniques. Sento vertigen, i una certa claustrofòbia. A quants metres de fondària estarem?. Som com formigues, o més aviat com rius de lava humana que van entrant al cràter. Tinc por de caure, la baixada és quasi en picat. Veig un vestíbul il·luminat amb aplics “art decó” i vull arribar-hi , aviat , quan abans millor. El meu interès és més el d'una supervivent que per ànsia de conèixer aquest afamat metropolità.
Els tubs de baixada i pujada són múltiples, com múltiples són les persones i les vides que s’entrecreuen. M’en recordo d’en Kafka i la seva Metamorfosi i ja em vaig sentint les potes que em surten des del costat, a partir de les costelles i les antenes arran dels polsos i les escates...endurides i llepissoses. Dec tenir una expressió molt estranya, perquè tothom em mira.. i jo abaixo els ulls a terra i continuem descendint , cap a l’infern.
Entro a la cova, començo a baixar i baixar, per les escales mecàniques. Sento vertigen, i una certa claustrofòbia. A quants metres de fondària estarem?. Som com formigues, o més aviat com rius de lava humana que van entrant al cràter. Tinc por de caure, la baixada és quasi en picat. Veig un vestíbul il·luminat amb aplics “art decó” i vull arribar-hi , aviat , quan abans millor. El meu interès és més el d'una supervivent que per ànsia de conèixer aquest afamat metropolità.
Els tubs de baixada i pujada són múltiples, com múltiples són les persones i les vides que s’entrecreuen. M’en recordo d’en Kafka i la seva Metamorfosi i ja em vaig sentint les potes que em surten des del costat, a partir de les costelles i les antenes arran dels polsos i les escates...endurides i llepissoses. Dec tenir una expressió molt estranya, perquè tothom em mira.. i jo abaixo els ulls a terra i continuem descendint , cap a l’infern.
Comença la caiguda, però floto!.
La veig, la seva carona de octogenària fixa aquells globus clars i aquosos i tot mirant-me als ulls em diu:
- Sé que tu em diràs la veritat.
L’interrogo amb la mirada, què vols saber ?
- M’estic morint, oi?
Penso en la confiança que em té però, a la vegada, tothom del petit i ple salonet està esperant la meva resposta, no la vull trair i tanmateix em trencaria dir-li que sí, que les cèl·lules embogides han escapçat la seva fràgil vida un xic, ja és molt gran però té por, molta por. Sempre n’ha tingut de por.
Li dic, que si, i sense que els meus llavis facin cap moviment ella entén i exhala l’aire tranqui-la. I és deixa portar, ja no lluita i ...se'n va del món conscient.
Tot plegat és un malson, segueixo avall.
La veig, la seva carona de octogenària fixa aquells globus clars i aquosos i tot mirant-me als ulls em diu:
- Sé que tu em diràs la veritat.
L’interrogo amb la mirada, què vols saber ?
- M’estic morint, oi?
Penso en la confiança que em té però, a la vegada, tothom del petit i ple salonet està esperant la meva resposta, no la vull trair i tanmateix em trencaria dir-li que sí, que les cèl·lules embogides han escapçat la seva fràgil vida un xic, ja és molt gran però té por, molta por. Sempre n’ha tingut de por.
Li dic, que si, i sense que els meus llavis facin cap moviment ella entén i exhala l’aire tranqui-la. I és deixa portar, ja no lluita i ...se'n va del món conscient.
Tot plegat és un malson, segueixo avall.
Avall, avall!
per al concurs tmb ?
Compro el bitllet. El valido. Baixo l’escala per veure des l’andana estant com tanquen les portes. Un home farcit de flors s’atansa. Me’l trec del damunt com si espantés una mosca quan m'han parlat les flors. Fuig. Llegeixo un llibre que porto a la bossa i espero. De nou arriba un tren. Pujo per agafar-me a la barana de peu dret. Portes tancades i tot seguit una frenada sobtada. A l’estona diuen per megafonia que hi ha hagut un accident. Surto del vagó i em tombo per mirar. Hi ha un pom de flors mut al terra de l’andana.
La vida no vale nada....
Cada día espero al 5, el bus que me lleva a cumplir con mi sino, ... el trabajo. Cada día me pregunto por ese hombre-jirafa con el que coincido, un tipo joven, con sombrero, que sube en la siguiente parada. Hoy le ha reprochado a su vecino por los empujones que le propina cada vez que la lata de sardinas tiene un nuevo inquilino...Cómo es posible semejante pinta, con la cintilla en el sombrero, la voz llorona y ese aspecto de “duro” de serie B. Hoy, sin ir más lejos, se ha abalanzado sobre un asiento libre que ha atrapado como si la vida le fuera en ello. A los "veintipico" arrastra tal cansancio que no le permite mantenerse en pie. Qué clase de vida llevamos, qué relaciones personales tenemos, y ...? En el trabajo somos un número, en el transporte público anchoas y qué hay de nuestra vida?. Consiste en “pillar”asiento a costa de matar al de al lado, dejar al anciano de pie y a la embarazada a media zancada del descanso. En esto nos hemos convertido?, que poco queda de nosotros mismos cuando formamos parte de la manada, en el redil.
Me bajo.
dijous, 26 de març del 2009
RECEPTE ORIGINAL
En Miquel Paredes no m’havia caigut mai bé. No em pregunteu per què. No hi havia motiu.
Sempre havia estat un ésser transparent, d’aquells inexistents, que passen pels llocs i per les vides dels altres en el més pur anonimat. D’aquells que ningú nota i ningú sap que existeixen o, fins i tot, que han existit. Això em va ajudar. Per això, potser, vaig poder matar-lo sense cap mena de consideració o remordiment, sense cap conseqüència, sense que ningú se n’adonés ni el trobés mai a faltar.
Un dia el vaig descobrir, per casualitat, no sé ni com, ja que la seva transparència ho feia pràcticament impossible. Potser va ser per això, perquè un raig de llum, en algun moment, el va travessar dins la seva condició d’incandescència il•luminant-lo per uns instants
Allí estava pàlid i poca cosa, movent-se amb lentitud, arrossegant uns passos cansats i curts, les espatlles caigudes, la mirada perduda, sense vida. Aquesta, la seva mirada, una mirada gris i polsegosa és la que em va cridar l’atenció i em va fer veure tota la tristesa que carregava la seva miserable existència.
Amb el temps vaig descobrir que vivia sol. En un àtic del carrer Aribau, una casa de l’eixample que, en la seva condició de fill únic, havia heretat de la seva mare. Tot sol em vaig construir la pel•lícula: segurament una dona vídua que el devia haver criat com l’únic home de la casa, projectant en ell totes les figures masculines inexistents -espòs, confident , amant, fill - ... i ell anant fent-se gran, cada cop més frustrat, cada cop més lligat a una mare gran, dependent i malalta, cada cop més gris.
Els seus costums eren rutinaris i exents d’emocions, cada dia els mateixos. El calendari corria ignorant la vida i ell, passava les seves pàgines com els anys veuen passar les estacions, sense consciència de l’esdevenir del temps. No hi havia res en la seva monòtona vida que justifiqués la seva existència. Va ser aleshores, quan vaig ser conscient d’aquest fet, que vaig prendre la decisió. L’havia d’ajudar.
Tot va ser fàcil. Una tarda d’hivern vaig picar a la seva porta. En Miquel Paredes la va obrir sense desconfiança, com si m’estigués esperant feia temps. Sense paraules prèvies, sense presentacions, sense excuses barates, vaig clavar-li l’enorme ganivet de cuiner al ventre: una, dos, tres, incomptables vegades ... ell em mirava, sense queixes, sense rebutj, sense preguntes i va ser aleshores quan, per un instant, em va semblar veure un únic moment de vida en aquells ulls deserts i morts. Una vida que se li escolava a poc a poc...
En Miquel Paredes va morir als meus braços i crec poder afirmar que va agrair la meva abraçada càlida i sincera.
El vaig tallar durant tota la nit. Bocinets fins i uniformes que, posteriorment, vaig adobar en sal, pebre, herbes aromàtiques i el millor oli d’oliva. Mai una carn m’havia quedat més tendre i gustosa ... i vaig decidir portar els pots a la meva parada del Mercat. Ja se sap, les conserves casolanes tenen molt d’èxit i acostumen a ser molt apreciades.
Amb el nom de “Tall rodó d’en Miquel Paredes” (recepte original) me les treien de les mans.
Curiós !!. Ell, inexistent fins a la transparència en vida, a darrera hora havia estat el més desitjat i valorat de tots. I era jo qui l’havia ajudat ...
Sempre havia estat un ésser transparent, d’aquells inexistents, que passen pels llocs i per les vides dels altres en el més pur anonimat. D’aquells que ningú nota i ningú sap que existeixen o, fins i tot, que han existit. Això em va ajudar. Per això, potser, vaig poder matar-lo sense cap mena de consideració o remordiment, sense cap conseqüència, sense que ningú se n’adonés ni el trobés mai a faltar.
Un dia el vaig descobrir, per casualitat, no sé ni com, ja que la seva transparència ho feia pràcticament impossible. Potser va ser per això, perquè un raig de llum, en algun moment, el va travessar dins la seva condició d’incandescència il•luminant-lo per uns instants
Allí estava pàlid i poca cosa, movent-se amb lentitud, arrossegant uns passos cansats i curts, les espatlles caigudes, la mirada perduda, sense vida. Aquesta, la seva mirada, una mirada gris i polsegosa és la que em va cridar l’atenció i em va fer veure tota la tristesa que carregava la seva miserable existència.
Amb el temps vaig descobrir que vivia sol. En un àtic del carrer Aribau, una casa de l’eixample que, en la seva condició de fill únic, havia heretat de la seva mare. Tot sol em vaig construir la pel•lícula: segurament una dona vídua que el devia haver criat com l’únic home de la casa, projectant en ell totes les figures masculines inexistents -espòs, confident , amant, fill - ... i ell anant fent-se gran, cada cop més frustrat, cada cop més lligat a una mare gran, dependent i malalta, cada cop més gris.
Els seus costums eren rutinaris i exents d’emocions, cada dia els mateixos. El calendari corria ignorant la vida i ell, passava les seves pàgines com els anys veuen passar les estacions, sense consciència de l’esdevenir del temps. No hi havia res en la seva monòtona vida que justifiqués la seva existència. Va ser aleshores, quan vaig ser conscient d’aquest fet, que vaig prendre la decisió. L’havia d’ajudar.
Tot va ser fàcil. Una tarda d’hivern vaig picar a la seva porta. En Miquel Paredes la va obrir sense desconfiança, com si m’estigués esperant feia temps. Sense paraules prèvies, sense presentacions, sense excuses barates, vaig clavar-li l’enorme ganivet de cuiner al ventre: una, dos, tres, incomptables vegades ... ell em mirava, sense queixes, sense rebutj, sense preguntes i va ser aleshores quan, per un instant, em va semblar veure un únic moment de vida en aquells ulls deserts i morts. Una vida que se li escolava a poc a poc...
En Miquel Paredes va morir als meus braços i crec poder afirmar que va agrair la meva abraçada càlida i sincera.
El vaig tallar durant tota la nit. Bocinets fins i uniformes que, posteriorment, vaig adobar en sal, pebre, herbes aromàtiques i el millor oli d’oliva. Mai una carn m’havia quedat més tendre i gustosa ... i vaig decidir portar els pots a la meva parada del Mercat. Ja se sap, les conserves casolanes tenen molt d’èxit i acostumen a ser molt apreciades.
Amb el nom de “Tall rodó d’en Miquel Paredes” (recepte original) me les treien de les mans.
Curiós !!. Ell, inexistent fins a la transparència en vida, a darrera hora havia estat el més desitjat i valorat de tots. I era jo qui l’havia ajudat ...
dimecres, 25 de març del 2009
no lo recuerdo
(era un relato que tenía que ser "al estilo de... " otro texto que nos dio la profe.
A la semana siguiente teníamos que continuar con el mismo personaje, introducir otro y que tuvieran un accidente. Yo uní luego los dos, pero envío el primero. Por eso no recuerdo el título.)
Al estilo de...
Detesto a los pasapisos por omnipresentes, porque siempre te dan contigo, porque te sonsacan tu número de teléfono y te asedian, te acosan, te derriban; porque son los representantes de un mundo de ficción, puro espejismo, de una raza nueva de embusteros, sacasangres, chupavidas; porque intentan darte gato por liebre y te ofrecen castillos de arena, torres de viento, allá donde no hay sino mugre y desconchados, o como mucho “renovado a nuevo”, “para entrar a vivir”, plástico y. Los aborrezco profundamente porque son capaces de hacer crecer sin dar de comer, y de venderte terrazas de un metro; porque son como aves de rapiña vigilando con sus ojos acechantes, desorbitados, saltones de avaricia, a las posibles presas confiadas que admiran su valía y les están incluso agradecidos. Porque aparecen ante ti con sus verdes corbatas abominables, exasperantes, desmedidas, y sus pelos engominados, y buscan no sólo tu anuencia sino el agradecimiento de habértelo conseguido, porque eres el elegido, porque sin ellos - pobre de ti -, no llegarías nunca a poseer el palacio de tu vida que tantos otros anhelaban ardientemente, ávidamente, visceralmente; ¡cuerda decisión tu compromiso! 40% por anticipado, 30% para él y dulce legado, insufrible lastre, carga letal para tus herederos. Y porque con frecuencia, cuando ya han conseguido embaucarte astuta, descaradamente con sus retorcidas artimañas, se sacan de la manga la sorpresa: “¿ Y tú de las afectaciones qué piensas?, u otras burdas falacias de esta índole. Y te quedas con los ojos a cuadros, sin saber de dónde te ha venido, pero sin saber tampoco qué hacer ante su media sonrisa indecente. No se te ocurra decirles que no, que no te interesa. Porque entonces empieza de verdad tu insoportable, negro calvario: continuas llamadas a tu móvil, no sólo de él sino de toda una caterva de abultadas sanguijuelas de su misma calaña que florecen en tu ciudad detrás de cada esquina. Hasta que te decides a cambiar de teléfono o te suicidas.
Concha
A la semana siguiente teníamos que continuar con el mismo personaje, introducir otro y que tuvieran un accidente. Yo uní luego los dos, pero envío el primero. Por eso no recuerdo el título.)
Al estilo de...
Detesto a los pasapisos por omnipresentes, porque siempre te dan contigo, porque te sonsacan tu número de teléfono y te asedian, te acosan, te derriban; porque son los representantes de un mundo de ficción, puro espejismo, de una raza nueva de embusteros, sacasangres, chupavidas; porque intentan darte gato por liebre y te ofrecen castillos de arena, torres de viento, allá donde no hay sino mugre y desconchados, o como mucho “renovado a nuevo”, “para entrar a vivir”, plástico y. Los aborrezco profundamente porque son capaces de hacer crecer sin dar de comer, y de venderte terrazas de un metro; porque son como aves de rapiña vigilando con sus ojos acechantes, desorbitados, saltones de avaricia, a las posibles presas confiadas que admiran su valía y les están incluso agradecidos. Porque aparecen ante ti con sus verdes corbatas abominables, exasperantes, desmedidas, y sus pelos engominados, y buscan no sólo tu anuencia sino el agradecimiento de habértelo conseguido, porque eres el elegido, porque sin ellos - pobre de ti -, no llegarías nunca a poseer el palacio de tu vida que tantos otros anhelaban ardientemente, ávidamente, visceralmente; ¡cuerda decisión tu compromiso! 40% por anticipado, 30% para él y dulce legado, insufrible lastre, carga letal para tus herederos. Y porque con frecuencia, cuando ya han conseguido embaucarte astuta, descaradamente con sus retorcidas artimañas, se sacan de la manga la sorpresa: “¿ Y tú de las afectaciones qué piensas?, u otras burdas falacias de esta índole. Y te quedas con los ojos a cuadros, sin saber de dónde te ha venido, pero sin saber tampoco qué hacer ante su media sonrisa indecente. No se te ocurra decirles que no, que no te interesa. Porque entonces empieza de verdad tu insoportable, negro calvario: continuas llamadas a tu móvil, no sólo de él sino de toda una caterva de abultadas sanguijuelas de su misma calaña que florecen en tu ciudad detrás de cada esquina. Hasta que te decides a cambiar de teléfono o te suicidas.
Concha
divendres, 20 de març del 2009
JOSEP (Descripció directa amb anècdota)
És alt i cepat, d’ulls foscos i celles poblades i un mirar fix entre les parpelles mig closes que axinen tot un conjunt caucàsic. Nas gros sobre bigoti gran, llarg i negre, com el cabell, de tall i pentinat acurats. De caràcter rígid, la seva presència trasllueix determinació, tot i que la majoria de les vegades només se’l veu de mig cos sencer, assegut o amb bastó i a la vora d’una taula. Sovint porta un uniforme gris de fàbrica.
Però la Mariona no veia res de tot això. Només sabia que quan sortia el pare de la fàbrica l’esperaven dos o tres companys al menjador de casa i enraonaven en veu baixa: - En Josep diu que s’ha de passar a l’acció. - Que per al partit és una qüestió internacional, diu que ens hi va el coll.- I que hem de formar una cèl·lula segons en Josep…
A vegades s’hi afegia la mare, poques, perquè com era la portera, s’encarregava de mirar qui entrava o sortia de l’edifici.
La Mariona portava les sabates per adobar al senyor Josep, el sabater del carrer del costat. Se’l mirava molt encuriosida pel molt respecte que li tenien els de casa, fins que va complir 12 anys, edat en què passen moltes coses per casualitat i se li caigué el vel dels ulls.
El senyor Josep de qui tant havia sentit parlar es deia Stalin, res a veure amb el senyor Josep, el sabater, escanyolit amb ulleres de pasta que em prou feines se’l podia veure assegut i parapetat, darrera un munt de sabatots. Home discret fins a no dir i que mai participaria en cap conciliabul clandestí.
Però la Mariona no veia res de tot això. Només sabia que quan sortia el pare de la fàbrica l’esperaven dos o tres companys al menjador de casa i enraonaven en veu baixa: - En Josep diu que s’ha de passar a l’acció. - Que per al partit és una qüestió internacional, diu que ens hi va el coll.- I que hem de formar una cèl·lula segons en Josep…
A vegades s’hi afegia la mare, poques, perquè com era la portera, s’encarregava de mirar qui entrava o sortia de l’edifici.
La Mariona portava les sabates per adobar al senyor Josep, el sabater del carrer del costat. Se’l mirava molt encuriosida pel molt respecte que li tenien els de casa, fins que va complir 12 anys, edat en què passen moltes coses per casualitat i se li caigué el vel dels ulls.
El senyor Josep de qui tant havia sentit parlar es deia Stalin, res a veure amb el senyor Josep, el sabater, escanyolit amb ulleres de pasta que em prou feines se’l podia veure assegut i parapetat, darrera un munt de sabatots. Home discret fins a no dir i que mai participaria en cap conciliabul clandestí.
divendres, 13 de març del 2009
Flash
Ella l'esperà sota un brut paraigua blanc i la fina pluja anà esquitxant la seva emoció continguda. No sabia, ni s’imaginava la seva reacció. El seu cotxet encapotat va aparèixer per fi... i en veure-la va parar i amb un somrís ple de joia, i molt a poc a poc li va obrir la porta del acompanyant. No parlaven només somreien com imbècils. Va aparcar i sense dir res, sortiren. Ell amb els punys closos, els braços estirats i els ulls clucs, només va saber dir :
- Déu!, quina dóna... !!!!!
- Déu!, quina dóna... !!!!!
dijous, 12 de març del 2009
(Descripció indirecta)
MAI
Mai s'exposava al sol -deia que les pigues la desfavorien i la pell se li tacava-.
Mai sortia de casa amb un cabell mal posat -una bona imatge es la millor carta de presentació-.
Mai portava més maquillatge del necessari -això feia brut, ordinari i putaner-.
Mai lluïa les seves joies -fer ostentació va contra les normes de la bona educació-.
Mai vestia fora de to -una peça per a cada ocasió-.
Mai alçava la veu - això ho deixava pels grollers i els nouvinguts-.
Mai feia un somriure -les línies d'expressió l'envellien prematurament-.
Mai es permetia plorar -això o deixava pels dèbils d'esperit-.
Mai jugava amb els seus fills -ja no recordava que era posar-se de genolls-.
Mai feia l'amor -feia temps que el cor se li havia eixugat-.
MAI
Mai s'exposava al sol -deia que les pigues la desfavorien i la pell se li tacava-.
Mai sortia de casa amb un cabell mal posat -una bona imatge es la millor carta de presentació-.
Mai portava més maquillatge del necessari -això feia brut, ordinari i putaner-.
Mai lluïa les seves joies -fer ostentació va contra les normes de la bona educació-.
Mai vestia fora de to -una peça per a cada ocasió-.
Mai alçava la veu - això ho deixava pels grollers i els nouvinguts-.
Mai feia un somriure -les línies d'expressió l'envellien prematurament-.
Mai es permetia plorar -això o deixava pels dèbils d'esperit-.
Mai jugava amb els seus fills -ja no recordava que era posar-se de genolls-.
Mai feia l'amor -feia temps que el cor se li havia eixugat-.
(descrpció indirecta -per les seves accions-)
He fet trampa i us presento una descripció antiga que potser ja haureu llegit (la Concha segur), però com sóc una gandula encara no he fet els deures ... (encara que vosaltres us heu adelantat eh !!)
TOT CORRECTE
Amb moviments ràpids i vigorosos s’eixuga la pell encara mullada per la dutxa matutina. Abans s’ha afaitat amb cura, no amb maquineta, amb gilette i una bona dosis d’escuma -que deixa la pell més ben rasurada i suau-. Tot mirant-se al mirall, s’estén per la cara una bona loció after shave i tot seguit una crema hidratant amb elastina que li han aconsellat a la perfumeria on habitualment compra. Es mira de prop i pensa que li caldrà una per les arrugues dels ulls, sembla que pel seu contorn comencen a formar-se-li petites línies que li marquen amb excés l’expressió. Agafa la pinta de banya -que va comprar aquest estiu a Kènia- i se la passa pels cabells inundats de gomina, lenta i acuradament, amb el cap tirat enrere.
Un cop al vestidor del seu dormitori tria un vestit d’Armani de color cendra i una camisa rosa pal que li queda perfecte combinada amb la corbata fúcsia que li va regalar la Marlene pel Nadal. Els sibagos negres estaran bé.
Mentre es pren el suc de taronja i les torrades que li ha preparat la Renata, la minyona Boliviana, es llegeix la premsa del dia. Sempre segueix el mateix ritual: comença per les pàgines d’economia, repassa l’índex Nikkei, es passa a les notícies internacionals, les nacionals i dona un cop d’ull a les de casa, si té temps ja llegirà la part cultural i, si no, la Marlene li farà cinc cèntims al vespre, quan vagin al teatre.
Tanca el portàtil i, els pocs papers del despatx que va deixar escampats ahir al vespre, els posa ben endreçats i amb cura dins el maletí. Repassa l’agenda: ha de passar pel caixer, trucar al club per encarregar la pista d’esquash pel migdia i buscar l’adreça d’aquell restaurant japonès tant bo que li va recomanar l’altre dia el Borja –vol donar una sorpresa a la Marlene pel seu aniversari-, també caldrà trucar a les pistes d’esquí per decidir si hi aniran el cap de setmana.
Abans de marxar es mira al mirall del rebedor i es repassa de dalt a baix amb detall, rectificant qualsevol error que pugui haver en la seva imatge i, amb el maletí a la ma, baixa cap l’Audi que té aparcat al garatge de casa.
Avui l’íbex 35 els donarà problemes -pensa mentrestant condueix a 80 pels túnels de Vallvidrera- no són bons dies per la Borsa ...
He fet trampa i us presento una descripció antiga que potser ja haureu llegit (la Concha segur), però com sóc una gandula encara no he fet els deures ... (encara que vosaltres us heu adelantat eh !!)
TOT CORRECTE
Amb moviments ràpids i vigorosos s’eixuga la pell encara mullada per la dutxa matutina. Abans s’ha afaitat amb cura, no amb maquineta, amb gilette i una bona dosis d’escuma -que deixa la pell més ben rasurada i suau-. Tot mirant-se al mirall, s’estén per la cara una bona loció after shave i tot seguit una crema hidratant amb elastina que li han aconsellat a la perfumeria on habitualment compra. Es mira de prop i pensa que li caldrà una per les arrugues dels ulls, sembla que pel seu contorn comencen a formar-se-li petites línies que li marquen amb excés l’expressió. Agafa la pinta de banya -que va comprar aquest estiu a Kènia- i se la passa pels cabells inundats de gomina, lenta i acuradament, amb el cap tirat enrere.
Un cop al vestidor del seu dormitori tria un vestit d’Armani de color cendra i una camisa rosa pal que li queda perfecte combinada amb la corbata fúcsia que li va regalar la Marlene pel Nadal. Els sibagos negres estaran bé.
Mentre es pren el suc de taronja i les torrades que li ha preparat la Renata, la minyona Boliviana, es llegeix la premsa del dia. Sempre segueix el mateix ritual: comença per les pàgines d’economia, repassa l’índex Nikkei, es passa a les notícies internacionals, les nacionals i dona un cop d’ull a les de casa, si té temps ja llegirà la part cultural i, si no, la Marlene li farà cinc cèntims al vespre, quan vagin al teatre.
Tanca el portàtil i, els pocs papers del despatx que va deixar escampats ahir al vespre, els posa ben endreçats i amb cura dins el maletí. Repassa l’agenda: ha de passar pel caixer, trucar al club per encarregar la pista d’esquash pel migdia i buscar l’adreça d’aquell restaurant japonès tant bo que li va recomanar l’altre dia el Borja –vol donar una sorpresa a la Marlene pel seu aniversari-, també caldrà trucar a les pistes d’esquí per decidir si hi aniran el cap de setmana.
Abans de marxar es mira al mirall del rebedor i es repassa de dalt a baix amb detall, rectificant qualsevol error que pugui haver en la seva imatge i, amb el maletí a la ma, baixa cap l’Audi que té aparcat al garatge de casa.
Avui l’íbex 35 els donarà problemes -pensa mentrestant condueix a 80 pels túnels de Vallvidrera- no són bons dies per la Borsa ...
dimarts, 10 de març del 2009
Mr. Allen (directa)
Tot era fibra, és passava els migdies corrent. Entrenava per a la Marató, deia. La cara cincelada sobre els óssos del pòmul s’obria en un ampli somrís seductor. Els ulls brillants, penetrants i fogosos s’et clavaven a l’ànima. Amb el pal de l’esquí donava copets a la neu, perquè la parella si apropés, com un gos. El seu gos, la seva gossa. Alhora era dolç, tendre, flexible com un jonc i dur com el gel. Fred, cerebral i egoista. Covard, tan covard...que feia mal.
dilluns, 9 de març del 2009
descripción objetiva (?) hombre
Era un tipo corriente, más bien vulgar, enjuto, magro de carnes, pelo blanco y ralo. Digo pelo ralo porque intento hacer una descripción literaria, y ya sabemos que las descripciones literarias admiten, es más e x i g e n, adjetivos que las embellezcan. Pero en realidad, si lo estuviera describiendo entre amigos, diría más bien que tenía la cabeza como bola de billar. Y en este caso el pelo blanco, - que da un cierto aire interesante al personaje, no me lo negaréis-, habría desaparecido de su cabeza, no se vería por ninguna parte. Simplemente, no existiría. Entró en el bar en el que estábamos, acompañado de una mujer teñida, no rubia cliché sino con un cabello de puro negro azabache. Parapetado tras un bigote, que pretendía seguramente ocultar su labio leporino, y unas gafas de concha, el hombre se sentó, no sin antes retirar la silla y ofrecérsela a su acompañante, con un gesto que quería ser de caballero español. Tenía pinta, el caballero, de oficinista o de dependiente de ferretería antigua. Vestía pantalones grises y camisa de rayas de dos colores, rayita azul cielo, raya más ancha azul oscuro, con el botón superior desabrochado dejando entrever la parte superior de su pecho depilado. Una chaqueta azul marino completaba su indumentaria. Puso los codos sobre la mesa y con los puños cerrados bajo su barbilla algo escurrida, se sujetó la cabeza, y luego la adelantó ligeramente para escuchar lo que decía su amiga y para poder ¿susurrarle palabras de amor? ¿hacerle secretas confesiones? ¿falsas promesas de futuro? Se quitó las gafas para limpiarlas con una servilleta, y sus ojos de un azul desvaído y con un toque de estrabismo se posaron sobre la cara reciclada de la mujer a la que ahora veía como entre nubes.
¿Sabes?, le dije a Amalia. Ese fue una día mi marido. Y las dos irrumpimos en una carcajada sonora de incredulidad.
Concha
¿Sabes?, le dije a Amalia. Ese fue una día mi marido. Y las dos irrumpimos en una carcajada sonora de incredulidad.
Concha
DESCRIPCION LIBRE DE UN HOMBRE (Directa e Indirecta)
Alto y fuerte, de piel cetrina y ojos negros. Ni bien ni mal parecido. Viste un buzo calabaza, está maniatado por esposas de ignorancia y lleva un sueldo occidental por grilletes. Grita “Butano!” y espera al final del corredor vertical a que alguien asome la cabeza.
divendres, 6 de març del 2009
PER ANAR FENT BOCA
SUMARIO NUMERO CINCO (cacería, huelga, legajo, pasantía, pichón)
Fue a finales de la primavera del año 2047 cuando el candidato a la pasantía entró en el despacho de abogados. Casa de pueblo de triple planta.
Al poco subió por curiosidad a la buhardilla. Abrió una ventana para airear el ambiente enmohecido.
Una huelga de carcomas y demás polillas, salvaje no sólo por los bichos sino también por su duración, mantenía intacto un voluminoso expediente encima de una vetusta mesa de madera.
En el rotulado leyó: Sumario 5/2011. Tomo II. Volumen I.
“Sumario cinco” repitió en voz alta. No recordaba. Se entretenía delante de una estantería cuando por la ventana, se coló un pichón garzonero y bermejón que fue a posarse encima del legajo.
La memoria le sonrió. Era el proceso de principios de siglo que acabó con la cacería y demás artes con animales. El sumario cinegético.
El pichón le miró fijamente, defecó y salió dando saltitos.
Fue a finales de la primavera del año 2047 cuando el candidato a la pasantía entró en el despacho de abogados. Casa de pueblo de triple planta.
Al poco subió por curiosidad a la buhardilla. Abrió una ventana para airear el ambiente enmohecido.
Una huelga de carcomas y demás polillas, salvaje no sólo por los bichos sino también por su duración, mantenía intacto un voluminoso expediente encima de una vetusta mesa de madera.
En el rotulado leyó: Sumario 5/2011. Tomo II. Volumen I.
“Sumario cinco” repitió en voz alta. No recordaba. Se entretenía delante de una estantería cuando por la ventana, se coló un pichón garzonero y bermejón que fue a posarse encima del legajo.
La memoria le sonrió. Era el proceso de principios de siglo que acabó con la cacería y demás artes con animales. El sumario cinegético.
El pichón le miró fijamente, defecó y salió dando saltitos.
dimecres, 4 de març del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)