Tan sols per contribuir una mica al blog (desprès de tant de temps sense fer-ho) i, seguint la línia iniciada per la Concha en referència al nom, reprodueixo un escrit que vaig fer en l'època de l'Asun, en referència a un nom que vaig triar -ahir va fer exactament 28 anys!!-
Va nàixer en una nit de lluna plena, quan la força de la seva màgia és més potent que mai i provoca moviments de mars i oceans, moviments terrestres misteriosos i enigmàtics i moments màgics de vida i, diuen, de mort ...
Li vaig posar per nom Mar. Ella diu que el seu nom li agrada, que li agrada molt.
Val a dir que sempre em va semblar un nom encertat. Semblava que la força que emanava, traspués més enllà dels seus límits i s’endinsés dins d’aquell cos que va nàixer petit i fràgil.
Va lluitar, va lluitar per viure i se’n va sortir i, des de aquella nit de lluna plena i mar emmirallat, no ha deixat de lluitar mai més. Guerrera incansable, lluitadora nata ... enfrontant-se a la vida sempre de cara, sense amagar-se, com el mar mira a les roques abans de topar-hi.
A moments és suau, com les aigües quan acaricien la sorra per dipositar-s’hi dolçament, i a moments profunda i enigmàtica, tancada en ella mateixa, com una mar fosca i embraonada abans de la tempesta.
I quan aquesta esclata ... com dir-ho, aleshores formen un sol tot : nom i ésser, ésser i nom. I més val posar-se a aixopluc abans que no t’agafi i t’ofegui tot d’una. Les aigües del mar i les del cel s’ajunten i llamps i trons semblen fer pessigolles a les ones que s’alcen encrespades desafiant als pobres mortals que gosen desafiar-la. Aleshores, i no abans, és quan ens mostra tot el seu caràcter, fort, rotund, decidit i, de cops, injust.
Però després, com sempre, torna a sortir el sol i les seves aigües tornen a la calma i, de vegades, no sempre, es permet “picar l’ullet” i demostrar que malgrat s’enfurismi més sovint del que voldria, sempre el seu moviment suau i delicat torna a acaronar la sorra i el balanceig de les seves onades la llepen amb tendresa, intentant curar la ferida que ha obert una estona abans i, demanant així, un perdó que els seus llavis orgullosos, com el mar, mai pronuncien.
L’altre dia vaig preguntar-li què opinava del seu nom, si creia que li havia influït d’alguna manera, i em va contestar: el meu nom ?. Quina pregunta !. No ho sé, el meu nom m’agrada molt ...
I penso jo: com no li ha d’agradar, si el seu nom i ella formen un sol tot, són un sol ésser ?.
I penso que sí, que és un bon nom, el millor que hagués pogut tenir i potser era això!, potser per això el vaig triar per a ella, molt abans de que naixés i molt abans de saber com me l’estimava ...
Va nàixer en una nit de lluna plena, quan la força de la seva màgia és més potent que mai i provoca moviments de mars i oceans, moviments terrestres misteriosos i enigmàtics i moments màgics de vida i, diuen, de mort ...
Li vaig posar per nom Mar. Ella diu que el seu nom li agrada, que li agrada molt.
Val a dir que sempre em va semblar un nom encertat. Semblava que la força que emanava, traspués més enllà dels seus límits i s’endinsés dins d’aquell cos que va nàixer petit i fràgil.
Va lluitar, va lluitar per viure i se’n va sortir i, des de aquella nit de lluna plena i mar emmirallat, no ha deixat de lluitar mai més. Guerrera incansable, lluitadora nata ... enfrontant-se a la vida sempre de cara, sense amagar-se, com el mar mira a les roques abans de topar-hi.
A moments és suau, com les aigües quan acaricien la sorra per dipositar-s’hi dolçament, i a moments profunda i enigmàtica, tancada en ella mateixa, com una mar fosca i embraonada abans de la tempesta.
I quan aquesta esclata ... com dir-ho, aleshores formen un sol tot : nom i ésser, ésser i nom. I més val posar-se a aixopluc abans que no t’agafi i t’ofegui tot d’una. Les aigües del mar i les del cel s’ajunten i llamps i trons semblen fer pessigolles a les ones que s’alcen encrespades desafiant als pobres mortals que gosen desafiar-la. Aleshores, i no abans, és quan ens mostra tot el seu caràcter, fort, rotund, decidit i, de cops, injust.
Però després, com sempre, torna a sortir el sol i les seves aigües tornen a la calma i, de vegades, no sempre, es permet “picar l’ullet” i demostrar que malgrat s’enfurismi més sovint del que voldria, sempre el seu moviment suau i delicat torna a acaronar la sorra i el balanceig de les seves onades la llepen amb tendresa, intentant curar la ferida que ha obert una estona abans i, demanant així, un perdó que els seus llavis orgullosos, com el mar, mai pronuncien.
L’altre dia vaig preguntar-li què opinava del seu nom, si creia que li havia influït d’alguna manera, i em va contestar: el meu nom ?. Quina pregunta !. No ho sé, el meu nom m’agrada molt ...
I penso jo: com no li ha d’agradar, si el seu nom i ella formen un sol tot, són un sol ésser ?.
I penso que sí, que és un bon nom, el millor que hagués pogut tenir i potser era això!, potser per això el vaig triar per a ella, molt abans de que naixés i molt abans de saber com me l’estimava ...
