dimecres, 30 de juny del 2010

MAR

Tan sols per contribuir una mica al blog (desprès de tant de temps sense fer-ho) i, seguint la línia iniciada per la Concha en referència al nom, reprodueixo un escrit que vaig fer en l'època de l'Asun, en referència a un nom que vaig triar -ahir va fer exactament 28 anys!!-


Va nàixer en una nit de lluna plena, quan la força de la seva màgia és més potent que mai i provoca moviments de mars i oceans, moviments terrestres misteriosos i enigmàtics i moments màgics de vida i, diuen, de mort ...

Li vaig posar per nom Mar. Ella diu que el seu nom li agrada, que li agrada molt.

Val a dir que sempre em va semblar un nom encertat. Semblava que la força que emanava, traspués més enllà dels seus límits i s’endinsés dins d’aquell cos que va nàixer petit i fràgil.

Va lluitar, va lluitar per viure i se’n va sortir i, des de aquella nit de lluna plena i mar emmirallat, no ha deixat de lluitar mai més. Guerrera incansable, lluitadora nata ... enfrontant-se a la vida sempre de cara, sense amagar-se, com el mar mira a les roques abans de topar-hi.

A moments és suau, com les aigües quan acaricien la sorra per dipositar-s’hi dolçament, i a moments profunda i enigmàtica, tancada en ella mateixa, com una mar fosca i embraonada abans de la tempesta.

I quan aquesta esclata ... com dir-ho, aleshores formen un sol tot : nom i ésser, ésser i nom. I més val posar-se a aixopluc abans que no t’agafi i t’ofegui tot d’una. Les aigües del mar i les del cel s’ajunten i llamps i trons semblen fer pessigolles a les ones que s’alcen encrespades desafiant als pobres mortals que gosen desafiar-la. Aleshores, i no abans, és quan ens mostra tot el seu caràcter, fort, rotund, decidit i, de cops, injust.

Però després, com sempre, torna a sortir el sol i les seves aigües tornen a la calma i, de vegades, no sempre, es permet “picar l’ullet” i demostrar que malgrat s’enfurismi més sovint del que voldria, sempre el seu moviment suau i delicat torna a acaronar la sorra i el balanceig de les seves onades la llepen amb tendresa, intentant curar la ferida que ha obert una estona abans i, demanant així, un perdó que els seus llavis orgullosos, com el mar, mai pronuncien.

L’altre dia vaig preguntar-li què opinava del seu nom, si creia que li havia influït d’alguna manera, i em va contestar: el meu nom ?. Quina pregunta !. No ho sé, el meu nom m’agrada molt ...

I penso jo: com no li ha d’agradar, si el seu nom i ella formen un sol tot, són un sol ésser ?.

I penso que sí, que és un bon nom, el millor que hagués pogut tenir i potser era això!, potser per això el vaig triar per a ella, molt abans de que naixés i molt abans de saber com me l’estimava ...

GRÀCIES

Gràcies Elena!!

Ara feia molts dies que no entrava al blog i no havia tingut oportunitat de veure el nou disseny...

M'encanta: tan cuidat i polit i el gran esforç que fas dia a dia per mantenir-lo al corrent i actual... gràcies!!

dimarts, 29 de juny del 2010

Un record d'estiu

L’últim dia de vacances vaig anar fer un bany en una cala. Caminava amb l’aigua a la cintura i amb el palmell de les mans l’anava decantant. Sense ocells i només la meva tovallola a la sorra.

Els reflexos del sol no em deixaven veure el fons del mar. Vaig topar amb una pedra. Hi vaig clavar el peu per donar-me impuls i se’m va ficar per una escletxa llefiscosa. El peu va quedar trabat dins la pedra. Els líquens em grataven la planta del peu. Vaig tibar de la cama encarcarada però el peu no sortia. Un calfred em va pujar per l’espinada des del cóccix fins al naixement dels cabells mullats. Dins l’aigua em suaven les cames i em cremaven els engonals. Encara sento els xiscles de les algues entortolligades a la cama…

Vaig mirar el sol que sense núbols començava a recollir els reflexos de l’aigua. A l’hotitzó, ni una vela.

Tankinha (fotografia L'amistat)


Orgull dels qui estimen
amics innocents
petit és el món sencer

dilluns, 28 de juny del 2010

TEXT 161 (P/CAST/Orig.)

RELOJ DE PULSERA

Ni al desnudarme suelto el leve yugo;
sin reloj ya no sé dormir siquiera.
No tengo libertad, y vano fuera
fingir dejar mi hierro y mi verdugo.

Él me ata a los demás, al mundo activo:
es la rueda en que engrano con la vida.
Si despierto en lo oscuro, su medida
me liga a tierra firme, me hace vivo.

Pero a la vez, con cuchicheo suave,
en secreto me insiste en el recado
de mi muerte y su cita: me recuerda

que me esperan allà, y que cuando acabe
me escaparé yo solo por mi lado:
libre, entonces no habré de darle cuerda.

JOSÉ MARÍA VALVERDE

·TERGIVERSAR: convertiu el poema en un text (en prosa) en què el tema sigui el telèfon mòbil.

Hipèrion/El sueño de la razón




Però el sol enteniment mai no ha produït res

d'entenimentat,

ni la sola raó mai res de raonable.


FRIEDRICH HÖLDERLIN / GOYA

dimecres, 23 de juny del 2010

TEXT 83 (N2/CAT/Trad.)

El Director General et convida a observar el planisferi penjat a la paret. Els diferents colors indiquen:
els països en què tots els llibres són segrestats sistemàticament;
els països en què poden circular només els llibres publicats o aprovats per l'Estat;
els països en què hi ha una censura tosca, aproximativa i imprevisible;
els països en què la censura és subtil, docta, atenta a les implicacions i a les al·lusions, duta a terme per intel·lectuals meticulosos i malignes;
els països en què les xarxes de difusió són de dos tipus: el legal i el clandestí;
els països en què no hi ha censura perquè no hi ha llibres, per bé que hi ha molts lectors potencials;
els països en què no hi ha llibres i ningú no lamenta que no n'hi hagi;
i, finalment, els països en què cada dia apareixen nous llibres, per a tots els gustos i per a totes les idees, entre la indiferència general.

ITALO CALVINO, Si una nit d'hivern un viatger
(Trad. Montserrat Puig)

·IMITAR L'ESTRUCTURA: reescriviu el text, classificant "llibres" en lloc de "països". Procureu no perdre el to irònic que té el text.

dimarts, 22 de juny del 2010

EXERCICI 165 (EL NOM) TRANSFORMAR LA POESIA DE LA CLEMENTINA ARDERIU EN PROSA

La Clementina té un nom que de petita no li agradava gens. El trobava llarg i cursi. Les amigues li'n feien befa i ella envejava noms més clars com Maria o Pepa. Però el temps va passant i coneix un home que quan li diu el nom a cau d'orella veu caure una estrella en el cel de l'amor i adéu timidesa.

CREC QUE ES POT MILLORAR:

La Clementina està fins al cap damunt del seu nom. Quan surt amb les amigues només vol anar a la discoteca perquè la música està tant alta que cap noi pot entendre el nom. En la nit de Sant Llorenç un d'ells descobreix en veritat com es diu, mandarina.

Recuerdo

Y este es el último "deber" del tallercon Nora Almada. (Como siempre lo mejor las compañeras). Teníamos que escribir un recuerdo digamos autobiográfico.

RECUERDO


-¡Castigada! ¡Ahora mismo a la capilla! Y hasta que yo diga!
¡Acompáñala no se nos vaya a perder por el camino!

Son las ocho de la noche. No sé muy bien qué he podido hacer, siempre me castigan a mí porque con Isabelita no se atreven. Les planta cara y protesta y protesta. Yo no, yo callo y obedezco con la cabeza gacha.

Arrastro los pies por las escaleras y cuando llego a la capilla abro la puerta procurando no hacer ruido. Las velas que hay a los dos lados del altar iluminan como fantasmas este espacio con olor a cera, a incienso y a oscuridad triste.

Dos filas de tocas negras en los primeros bancos, arrodilladas. Pasa el tiempo. Me aburro. Mi ángel malo me dice cosas al oído. ¿Dónde está mi ángel bueno? Yo le llamo pero no aparece. Las manos se me escapan y empiezan a acercarse despacio, despacio, al velo de Sor María, Sor Josefa, Sor Inés. Unos dedos que han dejado de ser míos agarran las puntas y empiezan a hacer nudos con ellas. Llevo ya anudadas casi todas, cuando mis trenzas parecen querer salir volando de mi cuero cabelludo. Un “ay” doloroso se escapa sin querer de mi boca. Las tocas no se giran. Siguen hablando en silencio con su amado.

-Ven ahora mismo conmigo al despacho de la directora, oigo decir. Y sé que no es mi ángel bueno quien pronuncia estas palabras.

Concha

Mi nombre

¿Os suena? Parece que es común a las profes (no sé si a los, también), darnos la idea de escribir algo sobre el nombre. Y para no dejar en mal lugar a Jùlia, que me comentó que me dedicaba ahora a hacer dobletes, ahí van otros dos sobre el mismo tema,uno de ellos arreglo del que hice en el Tallerasun.

Mi nombre



Cuando mi madre me trajo a este mundo, no se le ocurrió otra cosa que llamarme Mª de la Concepción (tengo un tercer nombre que os revelaré más adelante), como agradecimiento a una tía suya muy querida que se llamaba así. Y aquí me veis toda la vida intentando disimularlo: fui Conchita, Conchi, Concha, según avanzaba en edad y dignidad. Por supuesto, tuve también que utilizar en diversas circunstancias mi nombre oficial. Hoy, definitivamente, soy Concha; a no ser que me tope con personas de determinados países por las que me hago llamar María. Sólo para evitar malentendidos y sonrisitas de medio lado. Adoro a los italianos, que supieron tan bien disimular un nombre que desde que tuve uso de razón aprendí casi a odiar. ¿Se os ha ocurrido alguna vez buscar el significado de vuestro nombre en el diccionario? A mí, sí. O es sinónimo de preñez, o hace referencia a la virgen inmaculada. Y desde que leí su significado, cada vez que me daba por bromear con mi madre, le hacía un reproche que ella no parecía querer entender: “Podrías haberme puesto Mª del Parto” –le decía como ofendida. Os preguntaréis por qué no utilizo mi tercer nombre, hasta ahora secreto para vosotros. Si os digo que es Angustias, lo entenderéis de inmediato. No, gracias, con los dos primeros ya tengo bastante.

Concha




Mi nombre

Existo porque me nombras y el nombre que me des es lo de menos. El eco de mi nombre en tus labios es único, como única soy yo, sustantivo con mayúscula, icono impuesto y aceptado.
Dicen que el nombre hace a las personas. ¿Cuál es la realidad que me expresa?
No tenía, antes, una querencia extrema por el mío. Me dijiste: tu nombre es nombre de animales marinos, nombre de mar, de agua. De ocultaciones, de secretos sellados. Guarda en sí tesoros de algas, deja ver su interior a quien quiere y cuando quiere. Las olas le acarician y lamen sus costados. Dentro estás tú.
Existo porque me nombras.

Concha

No he de callar


No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca, ya la frente,
silencio avises, o amenaces miedo.
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

FRANCISCO DE QUEVEDO / JAN VAN EYCH

dimarts, 15 de juny del 2010

TEXT 5 (N1/CAST/Orig.)

La verdad es que estos apuntes míos están resultando demasiado desordenados, y hasta se me ocurre que caóticos, tal vez a causa del desarreglo general en que todo se encuentra hoy, del nerviosismo que padecemos y de la incertidumbre con que se trabaja. Cuando, con más sosiego y en condiciones más normales, pueda yo redactar el texto definitivo de mi libro, habré de vigilarme y tener mucho cuidado de presentar los acontecimientos, no revueltos, como ahora, sino en su debido orden cronólogico, de modo que aparezcan bien inteligibles y ostenten el decoro formal exigido en un relato histórico. Después de todo, no importa: estos papeles no son sino un ejercicio, como el de los músicos cuando templan su instrumento, o a lo sumo recolección de materiales, borrador y anotación de detalles para no olvidarme luego de lo que se me ocurre y debo retener. Por lo demás, solo yo tengo que manejarlos.

FRANCISCO AYALA Muertes de perro

· CANVIAR EL REGISTRE: transformeu el text de nivell formal a col·loquial, com si fos un altre "jo".

dimecres, 9 de juny del 2010

Mientras el coche empieza a deslizarse pendiente abajo, mientras empieza a coger velocidad, dejadme que os explique la clase de cosas que pensaba. La ciudad estaba allí abajo, gris y dorada a la luz del crepúsculo, y me parecía tan vacía y abandonada como las ruinas de una ciudad antigua. Naturalmente que continuaba estando tan habitada como siempre, pero nadie se entretenía en pasear, en distraerse, o en conversar tranquilamente en una plaza. Hacía tiempo que no veías grupos de gente joven haciendo el indio por la calle, riendo, corriendo. El coche empezaba a correr y nosotros chillábamos, y no creo que nadie más chillase o riera o llorase o gritara en toda la ciudad.

Exercici sobre "Campo cerrado" de Max Aub

Barcelona, mar de luz y ruido, filtro de sol y despojos, ciudad ensimismada y siempre mediterránea, al despertar solana y umbría; con oscuras intenciones; inquieta la lengua y amordazada de deseos.

dimarts, 8 de juny del 2010



FOTO: André Kertész, 1972 -----

Barcelona, silueta de grises y nubes, recuerdos de sol y costa perdida, ciudad que es un mar en sí misma y siempre escondida al trasluz, adivinada y descubierta; inmigrantes con oscuras experiencias; hinchada la lengua y cargada de deseos.

diumenge, 6 de juny del 2010

TEXT 82 (N2/CAST/Orig.)

Ya por entonces conocía Barcelona: el movimiento circulatorio de las Rondas, la cruz de sus túneles; teníala en la mano como cosa viva: su esternón el Paseo de Gracia; sus costillas, de Diputación a Córcega; sus húmeros, Diagonal y Cortes; sus radios, el Paseo de San Juan y el Paralelo cruzados, unidos por sus manos de mar, sosteniéndose el corazón y las tripas: las Ramblas; sus arterias y sus venas: acuchilladas por la Vía Layetana, apuñalas arteramente por el Portal del Ángel; desangrándose en el mar; su coxis, el puerto; sus piernas y su andar, el viento y las olas. Barcelona, herida de sangre y lisiada, alegrísima de sol y abundancia, ciudad anclada y siempre dispuesta al viaje, piojosa y desnuda; libre con oscuras rémoras; trabada la lengua y agilísima de deseos.

MAX AUB Campo cerrado

· CANVIAR EL TO: reescriviu el text imitant el tipus de comparacions, però sense el to agressiu i violent que s'utilitza.

· TRANSFORMAR: canvieu la descripció de Barcelona (darrer fragment del text, repetit a continuació) omplint els buits amb uns altres adjectius y substantius:

. Barcelona, _______ de _______ y ________, _________ de sol y _________, ciudad ________ y siempre ____________ al _________, ________ y _________; con oscuras ________; ________ la lengua y ________ de deseos.

divendres, 4 de juny del 2010

TEXT 160 (P/CAT/orig.)

EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
"Quin nom més bonic!"
-deia alguna d'elles-,
"però no t'escau:
és nom de princesa".
"Ai, quin nom estrany!"
-moltes altres feien-;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella...
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

CLEMENTINA ARDERIU

·TRANSFORMAR: expliqueu en prosa la història que narra l'autora.

dimarts, 1 de juny del 2010

TEXT 4 (N1/CAT/Orig.)

Mentre el cotxe comença a lliscar pendent avall, mentre comença a agafar velocitat, deixeu-me que us expliqui la mena de coses que pensava. La ciutat era allà baix, grisa i daurada a la llum del crepuscle, i em semblava tant buida i abandonada com les runes d'una ciutat antiga. És clar que continuava essent tan habitada com sempre, però ningú no s'entretenia a passejar, a badar, o a conversar tranquil·lament en una plaça. Feia temps que no veies grups de gent jove fent el ximple pel carrer, rient, corrent. El cotxe començava a córrer i nosaltres xisclàvem, i no crec que ningú més xisclés o rigués o plorés o cridés en tota la ciutat.

DAVID CIRICI, La fàbrica de mentides

· TRADUIR.