L'AMIC

Avui m’he despertat amb la l’obsessió de separar-me de tu. De fet, ja fa dies que ho vull fer, però d’avui no passa. Sí, durant anys has estat el meu millor amic; has aguantat totes les meves neures, els meus plors, t’has xupat de les meves llàgrimes i no t’he donat ni les gràcies. Moltes vegades m’has calmat tot sentint el batec del meu cor. Has estat el meu confessor, pacient i discret. Has guardat els meus secrets, bons i dolents. Has sabut més tu de mi que jo de mi, i no m’has fet cap retret, pacientment has deixat que t’amarés de pors i discretament m’has induït a la calma. La teva dolçor, la teva pell suau i olorosa, no ho oblidaré mai, perquè tu sempre seràs el meu amic més íntim. Però tot té un final, tot és perible; i aquesta nit, tot i que ja feia molt de temps que hi pensava, me n’he adonat que havies canviat molt i que ja no m’anaves bé. La nit t’empeny a revisar el dia, la vida, les necessitats, les amistats... Quan anava a ficar-me al llit, dreta a l’habitació, t’he mirat per última vegada i... t’he vist tan pla, quasi sense cos, que m’has fet pena, i m’he fet pena. Perquè arriba un dia que sempre hem de prendre una decisió i deixar el que més estimem. No vull que t’ho prenguis malament: t’estimo i t’estimaré. No sé si trobaré un altre coixí com tu. Aquesta nit serà la nostra última nit. Gràcies per la teva comprensió.

Record grana i blau marí

Vaig néixer sota el signe de Peixos i crec fermament que per aquesta circumstància "natal" m’agrada el mar.

Els pares m’hi portaven sempre que podien perquè quan arribava l’estiu jo no callava. Va, si us plau, anem a la platja... Podia estar un dia sencer somiquejant.

Ben d’hora agafàvem el cotxe i a les nou del matí ja estàvem a la costa. Tant em feia on anéssim (costa amunt –de sorra gruixuda-, o costa avall) perquè jo sabia nedar i m’ho passava molt bé amb una cosa que mai em descuidava.

La mare portava els entrepans i el pare carregava amb la nevera portàtil on hi cabia fruita, coca-cola i vi amb gasosa. Burxava la sorra perquè el pal de la sombrilla quedés ben soterrat i així no s’anés volant (cosa difícil perquè era de ferro colat i pesava un munt) com els hi passava als altres.

Amb la nevera a l’ombra i, a vegades, un meló a l’aigua entre les roques perquè estigués fred, la mare em donava l’entrepà i me’l menjava asseguda a la meva tovallola. Aguantava una hora sense posar ni un peu a l’aigua no fos que se’m tallés la digestió.

Arribat el moment, treia d’una bossa de roba que li havia fet la mare, un matalàs de lona de color grana d’una banda i blau marí de l’altra. El desplegava amb molt de compte perquè no s’embrutés de sorra i amb una manxa de peu de color negre l’inflava. El pare sempre m’havia d’ajudar a treure el tub i tot seguit ficar-li el tap vigilant que no escapés massa aire. Ni tampoc quedés massa tens. Jo obeïa perquè als pares els costava de comprar les coses perquè recordo que una vegada es va haver d’apedaçar per un petit forat que tenia, és clar que això ja era quan s’havia fet una mica vell.

La meva expectació era molt gran, podria dir que era única. Si algú m’hagués demanat què era la felicitat segur que li hauria respost que la felicitat era l’aventura d’inflar un matalàs per anar a mar.

M’hi estirava de front, creuada fent xap xap amb els peus, cavalcant amb els braços fent de rems, em capbussava per passar per sota sense respirar i si alguna cosina o altres nens s’hi pujaven, tibava del coixí fent salvament. I abraçant-lo, giravoltava però com pesava molt mai podia fer la volta completa i el costat blau marí o grana sempre guanyava i així fins que un braç del pare s’enlairava des de la riba dient que m’hi atansés.

Amb el temps apamat em deien que ja era hora de la dutxa per a mi i el meu matalàs per després posar-nos a secar, banda i banda, i això volia dir que ja era l’hora de marxar.

Eixut i desinflat tornava plegat a la bossa i d’allà no sortiria fins diumenge vinent. O qui sap quan.

Amb les cadires i taula plegables, nevera, “sombrilla” i tovalloles fèiem el seguici fins al cotxe saltironejant descalços. Jo tancava la comitiva fent una mica el ronso però amb el cos encara fresc de tanta aigua de mar; un mar que en la joventut hi vessaria les primeres llàgrimes d’un desengany. Però això, amable lector, n'és un altre de record.

VENÇUT

       El cel, envaït pels núvols, que semblava que d’un moment a l’altre havia d’esquinçar-se i deixar anar tota la seva ràbia amb una gran vomitada, atemoria la gent, que es refugiava a casa seva. Per experiència, l’Eduard sabia que aquell cel no podia portar res de bo. El telèfon va sonar insistentment, però ell no es movia de davant de la finestra; sabia que era el seu amic i sentia una gran peresa d’haver de desplaçar-se per despenjar-lo i tenir la conversa de sempre. Es coneixien des de molt petits: ho havien compartit tot, fins i tot la data completa de naixement..., tot, menys la Roser. Finalment, va decidir-se i s’hi posà.
       --Hola, Edu! Com estàs? Sóc aquí, he vingut per negocis i he pensat que ens podríem veure. Estic a punt de comprar una petita editorial, només he de signar uns documents i ja podré editar. Com tens la novel•la que tenies a mig fer quan va morir la Roser? Em faria il•lusió que la primera publicació fos del meu gran amic.
       --Bé, Rafa; només he d’acabar el final de l’últim capítol... Estic encallat en el temps.
       --D’acord, què et sembla si vinc i m’ho ensenyes i en parlem? En dos dies ho pots tenir acabat?
      --Crec que sí...
     L’Eduard mirà altre cop el cel i va sentir com tot ell s’estremia, sabia que estava a punt d’acabar-se alguna cosa, aquells núvols el xuclaven. Es dirigí cap al despatx. L’ordinador descansava sobre una taula petita, envoltat de llibres i de papers. Sense esma, connectà l’ordinador i donà una ullada al document que tenia a mig escriure. “Capítol últim: ... i agafà un vas amb cianur dissolt i, sense respirar, se’l prengué...”. La batalla contra la peresa havia acabat. 

Prova

Hola! Sóc Maria Teresa Galan Buscató. Crec que he fet el que se'm demanava per enviar coses al bloc. Això només és una prova.

UNA DECISIÓ

La Ramona acaba de sortir de la farmàcia del costat de casa seva. No hi ha anat perquè li prenguessin la pressió, hi ha anat a preguntar el preu d’un medicament que li havia receptat la seva doctora de la Seguretat Social. Un medicament que pren pel cor des de fa molts anys, però que han retirat, ara ja no el recepten. Si el vols, l’has de pagar.

 Quan la farmacèutica li ha dit el preu, la dona ha quedat tota pensativa i trista; ella que sempre està animosa i encara li agrada, als seus noranta anys, explicar acudits, sempre els mateixos, se li ha fos el somriure de la cara. “No pot ser!”, ha respost. Ha agafat la recepta i se n’ha anat sense acomiadar-se.

 Ja a l’ascensor, ha pres una decisió: no ho dirà als seus fills, altres problemes tenen. La vida és injusta, però els homes la fan insuportable. El Govern espanyol i tota la seva tropa de lladres l’acaben de comdemnar a mort! Viurà sense el medicament fins que el seu cor digui ”prou!”. La seva pensió de viudetat no arriba per pagar-se el medicament. El poc que tenia estalviat se li han quedat amb la conya de ser “preferents”. Quins altres malparits!!!

La il·lusió de veure el seu país lliure, després de segles de patiment, acaba d’esfumar-se. 

Aquesta és la història de la senyora Ramona però també la de moltes altres persones.

Don Juan y otras historias

       Quien te ha dicho que soy un ligón?...ja,ja,ja, aún me río ahora cuando lo recuerdo. Por favor! Es posible que a estas alturas aún no te hayas enterado de que era conmigo con quien ligabas? Mira que te lo dije, que te lo repetí, te lo expliqué, lo conté. Y tú nada…Como si lloviera. En fin, qué le vamos a hacer. No, si yo lo entiendo, yo había sido como tú…La armonía de las formas y los colores, la clase, la elegancia, ja,ja,ja, qué paparruchadas! Cuando vives con la muerte, el deterioro físico, cuando chicos de veinte años se te van de las manos infectados por SIDA y sus cuerpos parecen salidos de Mathausen, vas dejando atrás la alergia a la fealdad y valoras otras cosas más importantes.

         Parecía que estábamos en el Dry Martini, por cierto el top ten de los bares de copas, y mi favorito en Barcelona (por algo es una de las diez coktelerías mejores del mundo), sin copa claro…y sin cigarrillo. Recuerdo que una vez, a mí me ocurrió algo parecido en el trabajo…Te quieres ligar al tal?, Yooo, que horror, noooo?! A veces, estamos tan cómodos, que nos dejamos ir, nos olvidamos de que estamos trabajando y nos sale la vena seductora, aquella que tenemos tan incrustada, de la que no somos conscientes y que utilizamos continuamente en nuestras relaciones personales sin pararnos a reflexionar que, a veces, el que la recibe se deja seducir…

         Si no me hubieras retado, puede que aún estuviéramos tomando copas imaginarias, y tú sin enterarte. Yo me lo pasaba genial. No necesitaba nada más. Es muy divertido, de lo más. Siempre me ha encantado. La verdad es que después de las millas recorridas en estos terrenos me muevo bastante bien en esas marismas. Quizá, por eso, no te diste cuenta. Fue suavecito, sin apenas rozadura como si de unas ruedas neumáticas se tratara, no había desgaste, ni frenazos, nada…Hacia adelante…Divirtiéndonos. Pero los retos son para mí irresistibles…y no se me puede decir jamás...asústame.

Mirades furtives

           L'ull d’aquell nanno,  d’uns tretze anys , s’entreveia pel vano de la porta. Ella , la Jordieta marxava cap a casa desprès de jugar una estona, com cada dijous per la tarda. A les quatre. Ell se la mirava i també estava emetent perquè la mare arribava a casa i estava obrint la porta del pis, i si la veia?…i si se’n adonava que la seva amiga i ell havien estat jugant? El crio es feia aquestes preguntes mentre sa mare, la senyora que no volia que entressin nenes a jugar amb el seu nen a casa, ficava les claus al pany. Semblava una escena d’en Visconti, una escala de l'eixample de la Barcelona de principis del segle XX, sense ascensor amb aquells replans i ulls d’escala tan característics, i alhora felliniana, còmica… Una pacient que anave a veure el pare d’en José Antonio, psiquiatre, pujava per l’escala. A l’home li esperava una tarda difícil, l’expressió de depressiva de la client era per posar-se a córrer. I el nen seguia espiant tota l’escena, la marxa de la seva estimada amigueta davant de la seva mare i la visita del pare. La música de “8 ½”, Nino Rota, s’ hi esquia tan be…!   

    

Camina

El teu amor em va salvar,

Del meu t'has escorregut.

Pel llarg camí fins a on sóc

Em vares acompanyar,

Però no l’hem sabut seguir…

Fins que la mort no se’ns emporti,

O potser, l’anem a trobar,

Hem de continuar marxant,

Ens devem, seguir el pas.

Ens ho devem, passets petits o passos llargs,

Tant se val, l’essencial no és arribar,

El que compta és, caminar.

Que poques paraules tinc...

i les que us dic son tan gastades...

Moltes vegades recorro a títols d'en Llach, tan ben trobats, per començar els meus escrits. Des d'aqui el meu petit homenatge al poeta i encare més al gran músic que és.

        Però quanta força que tinc, no han pogut manllevar-la, ni els meus somnis, ni el meu pensament, ni els meus sentiments. 

         Soc lliure i no deixaré que mai més res m'aturi, serè jo amb les meves penes i misèries, quina paraula aquesta...i alguna petita grandesa.

         No vull que tu et quedis pel camí, segueix, segueix...també endavant, tal i com em vares ensenyar a mi...