Sensaciones
Memoria antigua de una burbuja a salvo de todo mal. Memoria líquida, marina.
Flotar liviano y tibio. Vivir rodeado de una oscuridad mullida y tranquila. Crecer sin riesgo, dulcemente, entre unos delgados muros que no te oprimen. Girar y girar, despacio, libre. Buscar sin embargo una salida. Encontrarla y, desde entonces, exponerte al peligro y a la aridez.
Fui al río, sin permiso. A escondidas. Me quité la ropa y dejé que el sol acariciara mi cuerpo moreno. Un escalofrío me recorrió entera. De un salto abandoné la tierra protectora y me hundí en el agua fría. Mis brazos y mis piernas se movieron acompasadamente y me hicieron avanzar, poco a poco, entre los guijarros. El placer atravesó mi cuerpo y me hizo suya. Aquí y ahora podría morir.
Brotando de la fuente primordial,
Frágil, apacible.
Discurriendo primero,
mansamente
Deslizándose eterna,
En calma.
Brincando luego por la pendiente,
Insolente, impetuosa, audaz
Formando remolinos ciegos,
Pozas ocultas.
Corriente arrolladora.
Flujo y reflujo
Tempestad, crecida.
Estancándose al fin
En aguas turbias,
Légamo oscuro, denso.
Caos abismal.
Hundiéndose en la nada.
Mar salobre.
diumenge, 20 de desembre del 2009
dimarts, 1 de desembre del 2009
Protagonista no tan anònima
Aquest escrit de fa més d'un any (potser dos) estava basat en un relat de la Carme O. a qui li vaig agafar de prestat la protagonista. Títol i text són intactes. Valgui aquest petit homenatge ara que l'Alícia ha perdut l'anonimat i la llibertat.
L’ALÍCIA
Vaig preparar la bossa a corre-cuita per agafar l’últim comboi de l’exèrcit que em portaria a la frontera amb Uganda. Anar a la seu de Kinshasa era retrocedir i havia de sortir ràpidament del territori tutsi.
Havia treballat amb voluntaris francesos en la reconstrucció de l’annex d’un hospital i en la primera fase d’una dotació d’equipaments educatius.
En aquelles casetes blaves, vermelles i grogues havíem vacunat, assistit a parts, alimentat nadons i nens, ensenyat adults…
Vaig fer un cop d’ull als llits blancs i em vaig acomiadar del personal, bàsicament nadius en formació, un matrimoni belga de cooperants i el metge en cap amb la seva dona infermera, membres de l’Organització.
Des del jeep vaig fer una darrera fotografia i sempre que miro aquells colors cridaners, muts en la instantània, veig l’escenari permanent d’unes representacions totalment absurdes.
L’ALÍCIA
Vaig preparar la bossa a corre-cuita per agafar l’últim comboi de l’exèrcit que em portaria a la frontera amb Uganda. Anar a la seu de Kinshasa era retrocedir i havia de sortir ràpidament del territori tutsi.
Havia treballat amb voluntaris francesos en la reconstrucció de l’annex d’un hospital i en la primera fase d’una dotació d’equipaments educatius.
En aquelles casetes blaves, vermelles i grogues havíem vacunat, assistit a parts, alimentat nadons i nens, ensenyat adults…
Vaig fer un cop d’ull als llits blancs i em vaig acomiadar del personal, bàsicament nadius en formació, un matrimoni belga de cooperants i el metge en cap amb la seva dona infermera, membres de l’Organització.
Des del jeep vaig fer una darrera fotografia i sempre que miro aquells colors cridaners, muts en la instantània, veig l’escenari permanent d’unes representacions totalment absurdes.
dimecres, 25 de novembre del 2009
ESTACIÓ. SENSACIONS. UNA VEU.
I.
Asseguda a la terrassa, mirava la mar en calma. Una agradable sensació de pau li regalimava pel cos, com les gotes de rosada regalimaven per les flors que l’envoltaven per arreu. Encara era molt d’hora, però petites barques de vela llatina apuntaven ja per l’horitzó, com puntets blancs sobre una estora de blaus multicolors. El brunzit d’unes abelles que feinajaven la tragué del seu encís. La sang li bullia d’activitat desfermada. Aquell dia apuntava calor.
II.
L’angoixa se la menjava per dins. Ja feia estona que era llevada i, embolcallada amb una gruixuda manta de moeré,anava amunt i avall per una terrassa ara sense encís, coberta de fulles seques i petris esquelets vegetals. No apartava els ulls de la mar, una mar ollada per les urpes de la tramuntana. No el veia per enlloc, el petit vaixell de vela llatina semblava engolit per aquelles ones gegantines, com la balena engolí a Jonàs.
III.
A l’altra banda del gran finestral, la terrassa, xopa, emmirallava uns núvols negres i carregats. Una nova turmenta amenaçava esclatar i els primers trons d’aquesta que s’acostava, es confonien amb els esmorteïts de la que tot just acabava de passar. Les plantes, amb les seves primeres poncelles, eren l’única nota de color dins d’aquell gris cromàtic que ho aclaparava tot. Allargà la vista vers l’horitzó: a la mar cap vaixell. Rebotida dins del pijama, engolí el té, ben calentet, mentre la veu de Jacques Brel entonava els primers acords de Ne me quitte pas.
I.
Asseguda a la terrassa, mirava la mar en calma. Una agradable sensació de pau li regalimava pel cos, com les gotes de rosada regalimaven per les flors que l’envoltaven per arreu. Encara era molt d’hora, però petites barques de vela llatina apuntaven ja per l’horitzó, com puntets blancs sobre una estora de blaus multicolors. El brunzit d’unes abelles que feinajaven la tragué del seu encís. La sang li bullia d’activitat desfermada. Aquell dia apuntava calor.
II.
L’angoixa se la menjava per dins. Ja feia estona que era llevada i, embolcallada amb una gruixuda manta de moeré,anava amunt i avall per una terrassa ara sense encís, coberta de fulles seques i petris esquelets vegetals. No apartava els ulls de la mar, una mar ollada per les urpes de la tramuntana. No el veia per enlloc, el petit vaixell de vela llatina semblava engolit per aquelles ones gegantines, com la balena engolí a Jonàs.
III.
A l’altra banda del gran finestral, la terrassa, xopa, emmirallava uns núvols negres i carregats. Una nova turmenta amenaçava esclatar i els primers trons d’aquesta que s’acostava, es confonien amb els esmorteïts de la que tot just acabava de passar. Les plantes, amb les seves primeres poncelles, eren l’única nota de color dins d’aquell gris cromàtic que ho aclaparava tot. Allargà la vista vers l’horitzó: a la mar cap vaixell. Rebotida dins del pijama, engolí el té, ben calentet, mentre la veu de Jacques Brel entonava els primers acords de Ne me quitte pas.
dimarts, 24 de novembre del 2009
diumenge, 22 de novembre del 2009
Una finestra, una vida
I
Té quatre vidres simètrics amb marc i travessers de fusta esmaltats de blanc immaculat. Unes cortines blau cel amb sanefes verticals d’elefants i pilotes de colors. Oberta de bat a bat, el sol escampa l’olor dels gessamins del test que hi ha a l’ampit. Comença a giravoltar un mòbil penjat del sostre amb uns angelets que belluguen les ales.
II
Asseguda a la finestra descorre una cortina rosa estampada amb grans rombes fúcsies. Mira el rellotge. Se’n va. Apareix per regar unes margarites. Música. Mira el rellotge. Tanca la finestra. Para la música. Aparta la cortina una i altra vegada. S’apaga el llum. Se sent un plor ofegat en coixins quan una pedreta acaba de picar en un dels vidres...
III
Un vidre escardat amb els llistons repintats en tota la gamma de marrons i la fusta del marc, malmesa. Els últims raigs de sol s’estavellen contra els quatre vidres que s’han tornat opacs a força de no netejar-los. Una mà s’agafa a una cretona descolorida per treure la fulla seca d’un gerani escarransit a cops de boira i, es tanca la finestra.
Té quatre vidres simètrics amb marc i travessers de fusta esmaltats de blanc immaculat. Unes cortines blau cel amb sanefes verticals d’elefants i pilotes de colors. Oberta de bat a bat, el sol escampa l’olor dels gessamins del test que hi ha a l’ampit. Comença a giravoltar un mòbil penjat del sostre amb uns angelets que belluguen les ales.
II
Asseguda a la finestra descorre una cortina rosa estampada amb grans rombes fúcsies. Mira el rellotge. Se’n va. Apareix per regar unes margarites. Música. Mira el rellotge. Tanca la finestra. Para la música. Aparta la cortina una i altra vegada. S’apaga el llum. Se sent un plor ofegat en coixins quan una pedreta acaba de picar en un dels vidres...
III
Un vidre escardat amb els llistons repintats en tota la gamma de marrons i la fusta del marc, malmesa. Els últims raigs de sol s’estavellen contra els quatre vidres que s’han tornat opacs a força de no netejar-los. Una mà s’agafa a una cretona descolorida per treure la fulla seca d’un gerani escarransit a cops de boira i, es tanca la finestra.
divendres, 20 de novembre del 2009
So far, Genara, so far
La tòrrida passió, el sotrac, l’aigua fresca a la cara, els amants, uns nàufrags en l’illa d’un llit, el mòbil, el cotxet descapotable, les lectures de la Jana i el Gerard, la bufetada del desencís, la barca sense norai, l’Albert i en Perico de los Palotes i el paraigua blanc sota la fina pluja… l’amor.
Exponent de vitalitat i d’inquietud, en el mini club de la inspiració ets la concisió i la cohesió.
Massa lluny, Genara, te’n vas massa lluny. -És per feina!-.
Òrfenes d’imatges i de rebel·lia, em nego a dir-te adéu.
Rebequeria? Tan me fa!
Que em passarà? Ja ho sabem!
I es que ja n’estic tipa de dir adéu. I no te’l dic!! M’hi nego. No vull dir-te adéu.
On cristal·litzaràs els acords de piano amb les maraques? On encastaràs la saliva amb les urpes? En el nostre cor, Júlia, en el nostre cor. Ja pots gravar-ho a l’agenda.
Exponent de vitalitat i d’inquietud, en el mini club de la inspiració ets la concisió i la cohesió.
Massa lluny, Genara, te’n vas massa lluny. -És per feina!-.
Òrfenes d’imatges i de rebel·lia, em nego a dir-te adéu.
Rebequeria? Tan me fa!
Que em passarà? Ja ho sabem!
I es que ja n’estic tipa de dir adéu. I no te’l dic!! M’hi nego. No vull dir-te adéu.
On cristal·litzaràs els acords de piano amb les maraques? On encastaràs la saliva amb les urpes? En el nostre cor, Júlia, en el nostre cor. Ja pots gravar-ho a l’agenda.
dijous, 19 de novembre del 2009
[“Sal de ahí lo más pronto posible
Y tú mismo no tengas niños”]
Carlos Moreno -Carlitos- fue siempre un poco raro. Desde niño empezó a esconderse. Debajo de la cama, en los armarios, debajo de las mesas o, y ese era su mas triste placer, en la carbonera de la casa del pueblo, donde estaba seguro de que no lo descubrirían porque en verano a nadie se le ocurría ir allí. Coincidí con su psicólogo el día de su entierro. Ese día, sin que ninguno nos lo esperáramos, se desató una tormenta huracanada que nos obligó a refugiarnos donde bien pudimos. Nosotros dos tuvimos la suerte de encontrar, no muy lejos de la fosa en la que Carlitos tenía que esperar a que lo enterraran cuando amainara, un pequeño panteón cuya puerta con la cerradura oxidada no nos costó demasiado abrir. Y allí, entre unas cosas y otras, el psicólogo me habló de lo que, a su parecer, había sido la causa de lo que para mí era simplemente la manía de Carlitos: esconderse. Probablemente empezó a hacerlo después de la paliza.
Tenía cuatro o cinco años cuando su padre llegó, otra vez, borracho a casa y, ese día, sin saber por qué Carlitos pasó a formar parte de los cacharros rotos: patadas a las puertas, cristales hechos añicos, cortinas arrancadas, labio abierto de un puñetazo, voces y más porrazos. Se escondió debajo de lo primero que encontró, debajo de los faldones de la mesa camilla. Y allí se estuvo casi una eternidad, hasta que su padre empezó a dormir la mona y antes de que su madre lo encontrara hecho un ovillo, con la cabeza entre las rodillas y los ojos desorbitados. “Sal ya de ahí cariño, ven aquí que te lave esa carita linda. Ya ha pasado todo, mi amor”.
A partir de ahí todo fue esconderse, hubiera o no palos de por medio. Esconderse en lugares insospechados, y también esconderse de sí mismo.
Yo, que fui primero su Hermano y que acabé siendo su amigo, no llegué nunca a conocerlo del todo. Creo que sólo había tenido clara, meridianamente clara, una cosa en su vida, algo que yo le había oído repetir en las escasas ocasiones en que, en contra de su propia voluntad, había dejado transparentar su angustia: él nunca, NUNCA, tendría hijos. La razón por la que se había enterrado en vida, por la que se había enclaustrado para siempre. Otra forma de esconder el miedo- pánico a repetir en alguien muy pequeño lo que él había vivido.
Al fin consiguió esconderse donde nadie, jamás, pudiera encontrarlo. Murió todavía joven, triste y en absoluta soledad.
Recemos una oración por su alma. Que Dios Todopoderoso lo perdone en su infinita misericordia y lo acoja en su seno.
Concha
Y tú mismo no tengas niños”]
Carlos Moreno -Carlitos- fue siempre un poco raro. Desde niño empezó a esconderse. Debajo de la cama, en los armarios, debajo de las mesas o, y ese era su mas triste placer, en la carbonera de la casa del pueblo, donde estaba seguro de que no lo descubrirían porque en verano a nadie se le ocurría ir allí. Coincidí con su psicólogo el día de su entierro. Ese día, sin que ninguno nos lo esperáramos, se desató una tormenta huracanada que nos obligó a refugiarnos donde bien pudimos. Nosotros dos tuvimos la suerte de encontrar, no muy lejos de la fosa en la que Carlitos tenía que esperar a que lo enterraran cuando amainara, un pequeño panteón cuya puerta con la cerradura oxidada no nos costó demasiado abrir. Y allí, entre unas cosas y otras, el psicólogo me habló de lo que, a su parecer, había sido la causa de lo que para mí era simplemente la manía de Carlitos: esconderse. Probablemente empezó a hacerlo después de la paliza.
Tenía cuatro o cinco años cuando su padre llegó, otra vez, borracho a casa y, ese día, sin saber por qué Carlitos pasó a formar parte de los cacharros rotos: patadas a las puertas, cristales hechos añicos, cortinas arrancadas, labio abierto de un puñetazo, voces y más porrazos. Se escondió debajo de lo primero que encontró, debajo de los faldones de la mesa camilla. Y allí se estuvo casi una eternidad, hasta que su padre empezó a dormir la mona y antes de que su madre lo encontrara hecho un ovillo, con la cabeza entre las rodillas y los ojos desorbitados. “Sal ya de ahí cariño, ven aquí que te lave esa carita linda. Ya ha pasado todo, mi amor”.
A partir de ahí todo fue esconderse, hubiera o no palos de por medio. Esconderse en lugares insospechados, y también esconderse de sí mismo.
Yo, que fui primero su Hermano y que acabé siendo su amigo, no llegué nunca a conocerlo del todo. Creo que sólo había tenido clara, meridianamente clara, una cosa en su vida, algo que yo le había oído repetir en las escasas ocasiones en que, en contra de su propia voluntad, había dejado transparentar su angustia: él nunca, NUNCA, tendría hijos. La razón por la que se había enterrado en vida, por la que se había enclaustrado para siempre. Otra forma de esconder el miedo- pánico a repetir en alguien muy pequeño lo que él había vivido.
Al fin consiguió esconderse donde nadie, jamás, pudiera encontrarlo. Murió todavía joven, triste y en absoluta soledad.
Recemos una oración por su alma. Que Dios Todopoderoso lo perdone en su infinita misericordia y lo acoja en su seno.
Concha
dimecres, 18 de novembre del 2009
"Sal de ahí lo más pronto posible.
Y tu mismo no tengas niños."
NEGRITO DE ALMA NEGRA
Sal de ahí negrito, con tu alma negra.
Qué quieres exactamente?. Qué pides a cambio de su libertad?. Porque, siempre pides algo… nunca nada gratuito, siempre canje o, mejor, nada a cambio de todo. Sólo es un blanco desvalido: un blanco de alma blanca. Joven e ingenuo…
Pide algo a cambio de su libertad !!. No sabes volar solo o, no compensa, en realidad …?. Siempre alargando la mano en ese afán de demostrar que careces de todo, mostrando tu alma desvalida, desvencijada por una historia larga y cruel, antigua y vieja. Una historia de miserias, de abusos, de tristeza y de crueldad.
Qué ansías demostrar ahora?. Por qué tal despropósito?. No aprendiste nada de todo lo que viviste? O, quizás … aprendiste demasiado?
Cuando miro tu color, solo veo tu alma: negra, como tu piel … tan distinta de esa alma blanca de tus hermanos !!!. Ellos, los de alma blanca, arrastran sus penas y su bondad con la alegría y generosidad del que todo lo da porque de todo carece. Gente sencilla, afable, amante de la vida, de esa vida cruel que arrastra con resignación y paciencia…
Vosotros, los negros, los auténticos negros de alma negra, acostumbrados también a esa miseria que un día sufristeis, lo mirais todo desde el privilegio que os otorga el poder del que ahora formais parte y, alzais vuestra mirada cruel y sanguinaria, ávida de venganza, saturada de rencor, haciendo pagar sin piedad el duro peaje de vuestra ignominia.
Tú, negrito de alma negra… de qué pretendes vengarte en realidad?: de tus miedos?, de tus carencias?, de tus temores? Odias a aquel que no es como tu, por lo que tiene de bueno; al que es igual, por el horror de su vileza; te odias incluso a ti mismo, por lo que representas.
Negrito de alma negra, deja al blanco en libertad !!. Sólo vino a ayudar a tu hermano, al de alma blanca… no es un peligro. No es una amenaza. No es tu enemigo. Sólo es un blanco, un joven blanco de alma blanca, un joven ingenuo … No le enseñes tus dientes, afilados, de tanto morder. No le enseñes tus armas, desgastadas, de tanto matar. No le enseñes tu alma, negra, de tanto odiar…
Negrito, déjale en libertad !!. Muéstrale tu parte bondadosa que quizás todavía existe bajo esa capa de maldad. Deja que asome ese poco de blanco que quizás todavía esconde tu almita ahora negra … Negrito de alma negra, déjale volar !!, sólo es un joven blanco, de alma blanca, ingenuo, solo y asustado.
Sal de ahí, negrito de alma negra y, no tengas niños, niños de almita negra, sedientos de venganza, ardientes de rencor … como tu.
Y tu mismo no tengas niños."
NEGRITO DE ALMA NEGRA
Sal de ahí negrito, con tu alma negra.
Qué quieres exactamente?. Qué pides a cambio de su libertad?. Porque, siempre pides algo… nunca nada gratuito, siempre canje o, mejor, nada a cambio de todo. Sólo es un blanco desvalido: un blanco de alma blanca. Joven e ingenuo…
Pide algo a cambio de su libertad !!. No sabes volar solo o, no compensa, en realidad …?. Siempre alargando la mano en ese afán de demostrar que careces de todo, mostrando tu alma desvalida, desvencijada por una historia larga y cruel, antigua y vieja. Una historia de miserias, de abusos, de tristeza y de crueldad.
Qué ansías demostrar ahora?. Por qué tal despropósito?. No aprendiste nada de todo lo que viviste? O, quizás … aprendiste demasiado?
Cuando miro tu color, solo veo tu alma: negra, como tu piel … tan distinta de esa alma blanca de tus hermanos !!!. Ellos, los de alma blanca, arrastran sus penas y su bondad con la alegría y generosidad del que todo lo da porque de todo carece. Gente sencilla, afable, amante de la vida, de esa vida cruel que arrastra con resignación y paciencia…
Vosotros, los negros, los auténticos negros de alma negra, acostumbrados también a esa miseria que un día sufristeis, lo mirais todo desde el privilegio que os otorga el poder del que ahora formais parte y, alzais vuestra mirada cruel y sanguinaria, ávida de venganza, saturada de rencor, haciendo pagar sin piedad el duro peaje de vuestra ignominia.
Tú, negrito de alma negra… de qué pretendes vengarte en realidad?: de tus miedos?, de tus carencias?, de tus temores? Odias a aquel que no es como tu, por lo que tiene de bueno; al que es igual, por el horror de su vileza; te odias incluso a ti mismo, por lo que representas.
Negrito de alma negra, deja al blanco en libertad !!. Sólo vino a ayudar a tu hermano, al de alma blanca… no es un peligro. No es una amenaza. No es tu enemigo. Sólo es un blanco, un joven blanco de alma blanca, un joven ingenuo … No le enseñes tus dientes, afilados, de tanto morder. No le enseñes tus armas, desgastadas, de tanto matar. No le enseñes tu alma, negra, de tanto odiar…
Negrito, déjale en libertad !!. Muéstrale tu parte bondadosa que quizás todavía existe bajo esa capa de maldad. Deja que asome ese poco de blanco que quizás todavía esconde tu almita ahora negra … Negrito de alma negra, déjale volar !!, sólo es un joven blanco, de alma blanca, ingenuo, solo y asustado.
Sal de ahí, negrito de alma negra y, no tengas niños, niños de almita negra, sedientos de venganza, ardientes de rencor … como tu.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Carta d'una bavaresa
“Només es pot lluitar per tot allò que s’estima. I s’estima només el que es respecta, i es pot respectar únicament allò que es coneix.” (Mein Kampf)
Berlín, 29 d’abril del 1945
Mein Führer,
Sóc una patriota que he donat tres fills a Alemanya. Joves valents i endurits que han après a sacrificar-se sense enfonsar-se. Vull que sapigueu que com jo hi ha moltes altres mares disposades a donar els seus fills a aquest país. Que seguirem sense defallir fins l’última gota, fins l’últim alè.
Que si voleu esperits forts els teniu i en tindreu, perquè temps a venir i quan tot hagi passat, seran els nostres fills els qui continuaran el vostre projecte, el nostre, el de tots. Teniu molta raó quan dieu que no hi ha lloc per als febles.
La joventut d’aquesta nació és carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i això és tant com dir-vos que vós no en tingueu pas de fills. No cal. Perquè tots els joves alemanys són fills vostres. No us calen nens. La joventut nacional-socialista és la màquina que heu format, que heu parit. Les dones hem fet de la bandera bolquers per a aquests nens i nenes. I aquesta màquina ja marxa sola sense aturador. Nosaltres, homes i dones de la gran nació ària els tindrem per a vós.
En el dia del vostre matrimoni, i que visqueu per molts anys.
Erna Muller
Berlín, 29 d’abril del 1945
Mein Führer,
Sóc una patriota que he donat tres fills a Alemanya. Joves valents i endurits que han après a sacrificar-se sense enfonsar-se. Vull que sapigueu que com jo hi ha moltes altres mares disposades a donar els seus fills a aquest país. Que seguirem sense defallir fins l’última gota, fins l’últim alè.
Que si voleu esperits forts els teniu i en tindreu, perquè temps a venir i quan tot hagi passat, seran els nostres fills els qui continuaran el vostre projecte, el nostre, el de tots. Teniu molta raó quan dieu que no hi ha lloc per als febles.
La joventut d’aquesta nació és carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i això és tant com dir-vos que vós no en tingueu pas de fills. No cal. Perquè tots els joves alemanys són fills vostres. No us calen nens. La joventut nacional-socialista és la màquina que heu format, que heu parit. Les dones hem fet de la bandera bolquers per a aquests nens i nenes. I aquesta màquina ja marxa sola sense aturador. Nosaltres, homes i dones de la gran nació ària els tindrem per a vós.
En el dia del vostre matrimoni, i que visqueu per molts anys.
Erna Muller
dimecres, 11 de novembre del 2009
Notes biogràfiques
COSES QUE EM FAN POR
(El dinosaure albí)
De petita tenia por a l’home del sac. En la meva ment infantil aquest ésser tenia dos representants en el barri, el drapaire ambulant i el senyor que venia de tant en tant i cridava, “el afiladooor”.
Diguem-ne que aquesta por és la primera de la que tinc consciència. Després van anar venint les altres. L’angoixa a les serps, el foc que em tenalla, el neguit dels vampirs, el pànic en el fons del mar, la inquietant mania que té la gent a disfressar-se, la hipnosi de l’escarabat, els fenòmens paranormals que em tornen suspicaç i la sang que m’aterra.
En aquest repàs general no hi ha l’ogre ni la bruixa perquè mai m’han fet por, ni aquelles situacions d’origen psicològic terroríficament paoroses, valgui la redundància, i de les que m’abstinc fins i tot de posar-ne exemples. Tampoc trobo monstres clarament definits del tipus mamuts o orques, per si la grandària que ha de tenir l’objecte, o millor dit el subjecte de la meva por, hagués d’influir-hi.
Ara, en el llindar de la vellesa, quan pensava que les meves pors es veurien reduïdes a les més grans, és a dir, a la malaltia, a la pobresa i a la mort, i d’altres més prosaiques com l’agressió sexual o que em llevin la bossa, ha arribat a la meva vida un ésser amb el que haig de conviure nit i dia, un monstre que mai dorm, un dinosaure blanc, d’ulls, llengua i urpes rosades que m’aixafa fins quedar reduïda al perímetre del seu peu.
Gaudeix amb la dissimulació i el fingiment. Riu follament amb la hipocresia. Baveja amb els gata maula i els murris. Li cau a raig la saliva per la comissura de la boca rosa amb els llagoters i els que enverinen les coses. Amb els manegaires crida i pica de mans. I jo diria, si en sabés de paleontologia, que amb la maquinació arriba a tenir un orgasme.
Aquest depredador albí, instal·lat en el meu imaginari on l’engany és de color blanc, és dels que es queden, dels que sempre hi són, que com diu l’escriptor s’ha quedat fins i tot després de fer una becaina.
(El dinosaure albí)
De petita tenia por a l’home del sac. En la meva ment infantil aquest ésser tenia dos representants en el barri, el drapaire ambulant i el senyor que venia de tant en tant i cridava, “el afiladooor”.
Diguem-ne que aquesta por és la primera de la que tinc consciència. Després van anar venint les altres. L’angoixa a les serps, el foc que em tenalla, el neguit dels vampirs, el pànic en el fons del mar, la inquietant mania que té la gent a disfressar-se, la hipnosi de l’escarabat, els fenòmens paranormals que em tornen suspicaç i la sang que m’aterra.
En aquest repàs general no hi ha l’ogre ni la bruixa perquè mai m’han fet por, ni aquelles situacions d’origen psicològic terroríficament paoroses, valgui la redundància, i de les que m’abstinc fins i tot de posar-ne exemples. Tampoc trobo monstres clarament definits del tipus mamuts o orques, per si la grandària que ha de tenir l’objecte, o millor dit el subjecte de la meva por, hagués d’influir-hi.
Ara, en el llindar de la vellesa, quan pensava que les meves pors es veurien reduïdes a les més grans, és a dir, a la malaltia, a la pobresa i a la mort, i d’altres més prosaiques com l’agressió sexual o que em llevin la bossa, ha arribat a la meva vida un ésser amb el que haig de conviure nit i dia, un monstre que mai dorm, un dinosaure blanc, d’ulls, llengua i urpes rosades que m’aixafa fins quedar reduïda al perímetre del seu peu.
Gaudeix amb la dissimulació i el fingiment. Riu follament amb la hipocresia. Baveja amb els gata maula i els murris. Li cau a raig la saliva per la comissura de la boca rosa amb els llagoters i els que enverinen les coses. Amb els manegaires crida i pica de mans. I jo diria, si en sabés de paleontologia, que amb la maquinació arriba a tenir un orgasme.
Aquest depredador albí, instal·lat en el meu imaginari on l’engany és de color blanc, és dels que es queden, dels que sempre hi són, que com diu l’escriptor s’ha quedat fins i tot després de fer una becaina.
dimarts, 10 de novembre del 2009
ÓYEME BIEN …
Fíjate bien en lo que te digo: hoy será el último día.
Óyeme bien, escúchame y entiende el sentido de mis palabras porque hoy será la única vez que las pronuncie:
-Nunca más oiré tu tos seca al despertar y como carraspeas y escupes esos restos de saliva pringosa de tu garganta.
-Nunca más veré como te rascas esa enorme tripa, redonda de cerveza, mientras arrastras cansinamente los pies hacia el baño y tu boca se abre en un bostezo interminable.
-Nunca más oiré el gorgoteo de tu orina al caer tibia sobre la taza que has olvidado levantar, mientras que con la mano izquierda te rascas los genitales, pegajosos por el sudor de la noche.
-Nunca más te dirigirás a mi a veces en tono irritado, a veces condescendiente, inquiriéndome “nena, date prisa con el desayuno. Llego tarde”.
-Nunca más respiraré, aliviada, cuando te oiga cerrar la puerta del piso y correré ciega, nerviosa, trémula, a limpiar la casa, fregar, barrer, comprar y cocinar para ti.
Para que cuando llegues todo esté a punto, a tu gusto. Para no oir una palabra de reproche. Para no oir tus gritos y temer tu mano levantada.
-Nunca más escucharé de mis labios la palabra perdón, ni temblaré ante ti, ni saborearé las lágrimas saladas y la dulzor de mi propia sangre.
-Nunca más me tomarás como un trofeo, borracho de alcohol, de codicia, de rencor y de amargura.
-Nunca más sentiré tus manos en mi cuerpo, ni lloraré en silencio, arrepintiéndome de actos que no he cometido y prometiéndote imposibles que no puedo cumplir.
-Nunca más temeré por mis opiniones al ser solicitadas y tampoco por mis irritantes silencios.
-Nunca más temeré por mi vida …
Porque el tiempo del terror ha pasado.
Porque no se puede temer la libertad.
Porque no me quedan lágrimas por llorar.
Porque ansío el descanso.
Porque deseo la paz.
Porque no me debo a nadie.
Porque aún tengo voz. Débil, cansada, triste, casi olvidada, pero voz, al fin y al cabo.
Porque ya no te temo. Teme tu, por ti. Por lo que no eres, ni nunca has sido, ni nunca serás. Por el ser en que te has convertido.
Esta mañana, cuando desperté, el dinosaurio todavía estaba allí pero, óyeme bien, escúchame y entiende el sentido de mis palabras porque hoy será la única vez que las pronuncie.
…………………………………….
Fíjate bien en lo que te digo: hoy será el último día.
Óyeme bien, escúchame y entiende el sentido de mis palabras porque hoy será la única vez que las pronuncie:
-Nunca más oiré tu tos seca al despertar y como carraspeas y escupes esos restos de saliva pringosa de tu garganta.
-Nunca más veré como te rascas esa enorme tripa, redonda de cerveza, mientras arrastras cansinamente los pies hacia el baño y tu boca se abre en un bostezo interminable.
-Nunca más oiré el gorgoteo de tu orina al caer tibia sobre la taza que has olvidado levantar, mientras que con la mano izquierda te rascas los genitales, pegajosos por el sudor de la noche.
-Nunca más te dirigirás a mi a veces en tono irritado, a veces condescendiente, inquiriéndome “nena, date prisa con el desayuno. Llego tarde”.
-Nunca más respiraré, aliviada, cuando te oiga cerrar la puerta del piso y correré ciega, nerviosa, trémula, a limpiar la casa, fregar, barrer, comprar y cocinar para ti.
Para que cuando llegues todo esté a punto, a tu gusto. Para no oir una palabra de reproche. Para no oir tus gritos y temer tu mano levantada.
-Nunca más escucharé de mis labios la palabra perdón, ni temblaré ante ti, ni saborearé las lágrimas saladas y la dulzor de mi propia sangre.
-Nunca más me tomarás como un trofeo, borracho de alcohol, de codicia, de rencor y de amargura.
-Nunca más sentiré tus manos en mi cuerpo, ni lloraré en silencio, arrepintiéndome de actos que no he cometido y prometiéndote imposibles que no puedo cumplir.
-Nunca más temeré por mis opiniones al ser solicitadas y tampoco por mis irritantes silencios.
-Nunca más temeré por mi vida …
Porque el tiempo del terror ha pasado.
Porque no se puede temer la libertad.
Porque no me quedan lágrimas por llorar.
Porque ansío el descanso.
Porque deseo la paz.
Porque no me debo a nadie.
Porque aún tengo voz. Débil, cansada, triste, casi olvidada, pero voz, al fin y al cabo.
Porque ya no te temo. Teme tu, por ti. Por lo que no eres, ni nunca has sido, ni nunca serás. Por el ser en que te has convertido.
Esta mañana, cuando desperté, el dinosaurio todavía estaba allí pero, óyeme bien, escúchame y entiende el sentido de mis palabras porque hoy será la única vez que las pronuncie.
…………………………………….
sin título
[Cuando se levantó, el dinosurio todavía estaba allí. A. Monterroso]
Cuando abrió los ojos, el horror seguía allí.
Los cerró de nuevo para desaparecer.
Un gorila sin piedad. No, gorila no. Hombre. Perder el mundo de vista. Escapar al dolor. Tengo que pagar mi deuda.
Sale, pero me vigila.
Aprieto los párpados y me repito mi nombre: soy Lucía, Lucía, Lucía. Tengo dieciséis años. Esto no es verdad, no soy yo, no me pasa a mí. Pero mi cuerpo dolorido reniega de mis pensamientos. Las amenazas. “Tus padres, tu hermana, ya verás…”, allá, lejos, de donde vine. De donde me trajeron.
En la otra habitación, Poline llora bajo los golpes y los gritos. “Trae más dinero, puta” “¿entiendes o no entiendes?” ¡No, por favor, parad ya! Ahora yo. Cuando tengan mi pasaporte “dieciocho años”, mentira, me tocará a mí. 600 euros, les cuesta. Dicen que soy guapa, que les gustaré a los de aquí. “Se te rifarán”. Dinero, dinero, dinero. “Más dinero, puta”. ¡Más, más, más!
No perderme. Olvidar. Hacerme de piedra.
ESCAPAR
Cuando abrió los ojos, el horror seguía allí.
Los cerró de nuevo para desaparecer.
Un gorila sin piedad. No, gorila no. Hombre. Perder el mundo de vista. Escapar al dolor. Tengo que pagar mi deuda.
Sale, pero me vigila.
Aprieto los párpados y me repito mi nombre: soy Lucía, Lucía, Lucía. Tengo dieciséis años. Esto no es verdad, no soy yo, no me pasa a mí. Pero mi cuerpo dolorido reniega de mis pensamientos. Las amenazas. “Tus padres, tu hermana, ya verás…”, allá, lejos, de donde vine. De donde me trajeron.
En la otra habitación, Poline llora bajo los golpes y los gritos. “Trae más dinero, puta” “¿entiendes o no entiendes?” ¡No, por favor, parad ya! Ahora yo. Cuando tengan mi pasaporte “dieciocho años”, mentira, me tocará a mí. 600 euros, les cuesta. Dicen que soy guapa, que les gustaré a los de aquí. “Se te rifarán”. Dinero, dinero, dinero. “Más dinero, puta”. ¡Más, más, más!
No perderme. Olvidar. Hacerme de piedra.
ESCAPAR
dimecres, 4 de novembre del 2009
parla'm
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
(Jaume Subirana)
Concha
Que no s’apagui la conversa
(Jaume Subirana)
Un día sigue al otro, imperturbable, eterno. Así te veo, así te siento. Cada vez más esclavo, cada vez más mi sombra. Me gustaba, antes, en otro tiempo, que bebieras mis palabras, que atravesaras mis ojos con tu mirada, que tu devoción me acariciara. Hoy soporto mal la carga dura, pesada, la dirección única. El amor a medias. Uno que actúa diligente, siguiendo tus deseos mudos. Y otro que observa, espera, escucha, absorbe, digiere, fagocita. ¿Quién es más sombra de quién? “Parla jo escolto parla’m va que no s’apagui la conversa”. En mi interior, la imagen de la diosa idolatrada, a sus pies el perro a quien acaricia. Deja ya de contemplarme, no te me des en ofrenda. Sé mi cómplice, mi amigo, mi igual.
Concha
dimarts, 3 de novembre del 2009
Només un dia
Tan bon punt varen sonar les dotze m’aixecà del llit , l’illa que, com a nàufrag de la desfeta, m’havia fet de llar. Ja era divendres. Em delia perquè arribés aquell moment : l’ inici del meu dia, l’únic dia. El que tindria com a record del seu gust , de la salabror de la seva suor. No vaig voler dormir . Havien de ser vint-i-quatre hores plenes, ininterrompudes, rodones. Faltaven dotze hores. Ens havíem de trobar en aquell hotelet menut, des de on es veien els cims de les glaceres i on ens fondríem amb dues llengües de gel que crema. Seria el jorn dels amants furtius, de la joia de encastar-nos amb ungles i saliva.
Arribo d’hora. El meu somriure desprèn ànsia, il•lusió, certesa. El dia és net, l’aire purifica la mirada. L’emoció m’envaeix amb força, sóc tan feliç! Vull participar de la cridòria dels nens del jardí, i com un més, escridassar al món en el meu deliri per a tu.
I no arribes. I son quarts d’una i de dues...No m’ho puc creure, miro i remiro el rellotge. Intento sentir si algú em demana, si deixen missatges per a mi...Si sona el telèfon des de dins la bossa. No m’ho pots fer això! M’aixeco, me’n vaig cap el taulell, tots em miren. Però que ha passat????
PARLA
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
Arribo d’hora. El meu somriure desprèn ànsia, il•lusió, certesa. El dia és net, l’aire purifica la mirada. L’emoció m’envaeix amb força, sóc tan feliç! Vull participar de la cridòria dels nens del jardí, i com un més, escridassar al món en el meu deliri per a tu.
I no arribes. I son quarts d’una i de dues...No m’ho puc creure, miro i remiro el rellotge. Intento sentir si algú em demana, si deixen missatges per a mi...Si sona el telèfon des de dins la bossa. No m’ho pots fer això! M’aixeco, me’n vaig cap el taulell, tots em miren. Però que ha passat????
PARLA
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
RESSÓ DE DOL
Tot ha anat tan de pressa ... no he sabut, no he pogut, no he tingut valor per dir-te allò que voles escoltar, per respondre les teves pors, les teves angoixes ...
Parla, jo escolto. Parla’m, va !
Les teves paraules, com un ofec sord, les sento molt a dins meu i una vegada i, un altra, retornen a les meves orelles, com un prec llastimós que demana perdó per allò que s’ha dit i allò que mai s’ha pronunciat. Jo sols demano, potser, massa tard
Que no s’apagui la conversa
A cada paraula que vas pronunciar, quan encara podies, una onada de dolor, punyent, punxant i agut, em recorre el cos i intento retindre-les, guardar-les ben endins, com si d’un preciós tresor es tractés perquè
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
I, assegut a la teva vora, vetllant el teu son malaltís, el teu no-despertar, et parlo a cau d’orella: massa tard, ho sé; massa fluix, potser; amb por, que les meves paraules no arribin... en lloc, mai. Però
A cada frase, el benestar
Que sento al reconèixer el seu so en tu, en mi ... em descobreix el teu somriure, l’alegria de la teva mirada que emmiralla l’ànima i no espera res de mi i tot ho dóna. Desperta !, torna! ... necessito l’escalfor que
Baixa pel braç, l’ull es dispersa
Parla !
Parla’m de que faràs demà
Parla’m !
De tu, de mi, de les paraules...
I en aquest demà, quan obris els ulls i tot torni, aixecarem els peus i caminarem, junts, pas a pas, ben junts. Enllaçarem un dia amb l’altre i tot tornarà a ser com abans. Millor. Viurem plegats en un infinit on
Amb més paraules del matí
Tornarem a començar. I d’aquests llavis trèmuls que ara observen els teus, freds, immòbils.... brollaran paraules on sols vivien silencis i
De la tornada del jardí
Parla !, parla’m !
De tu, i de mi, d’aquest divendres
.................
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
Tot ha anat tan de pressa ... no he sabut, no he pogut, no he tingut valor per dir-te allò que voles escoltar, per respondre les teves pors, les teves angoixes ...
Parla, jo escolto. Parla’m, va !
Les teves paraules, com un ofec sord, les sento molt a dins meu i una vegada i, un altra, retornen a les meves orelles, com un prec llastimós que demana perdó per allò que s’ha dit i allò que mai s’ha pronunciat. Jo sols demano, potser, massa tard
Que no s’apagui la conversa
A cada paraula que vas pronunciar, quan encara podies, una onada de dolor, punyent, punxant i agut, em recorre el cos i intento retindre-les, guardar-les ben endins, com si d’un preciós tresor es tractés perquè
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
I, assegut a la teva vora, vetllant el teu son malaltís, el teu no-despertar, et parlo a cau d’orella: massa tard, ho sé; massa fluix, potser; amb por, que les meves paraules no arribin... en lloc, mai. Però
A cada frase, el benestar
Que sento al reconèixer el seu so en tu, en mi ... em descobreix el teu somriure, l’alegria de la teva mirada que emmiralla l’ànima i no espera res de mi i tot ho dóna. Desperta !, torna! ... necessito l’escalfor que
Baixa pel braç, l’ull es dispersa
Parla !
Parla’m de que faràs demà
Parla’m !
De tu, de mi, de les paraules...
I en aquest demà, quan obris els ulls i tot torni, aixecarem els peus i caminarem, junts, pas a pas, ben junts. Enllaçarem un dia amb l’altre i tot tornarà a ser com abans. Millor. Viurem plegats en un infinit on
Amb més paraules del matí
Tornarem a començar. I d’aquests llavis trèmuls que ara observen els teus, freds, immòbils.... brollaran paraules on sols vivien silencis i
De la tornada del jardí
Parla !, parla’m !
De tu, i de mi, d’aquest divendres
.................
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
dissabte, 31 d’octubre del 2009
Mudança
Una mica de brossa han llançat a l’espatlla de l’home quan sortia d’un bar-tallat del carreró. Plaf! li cau al damunt. A ell. Mira el primer balcó mentre s’espolsa l’esca, -sort que no embruta-. Ningú. Mira el segon balcó i allà hi ha un pit-roig valent, mig cos enfora, bell i lluent que sembla dir, apa fuig, que haig de baixar a recollir-la.
Veus conegudes criden l’home des del bar-tallat del costat –hi ha un pit-roig allà dalt- va dir en entrar. Més no el va esperar, no el veié volar en picat per recollir la fulla de pinya pinyonera i, en sortir amb els companys, ni es va tombar.
Al matí, quantes més paraules tenia, no l’havia anat a buscar! Les dedicà totes als col·legues. No sabia si piulava o era mut i només una rialla li havia fet, res més, cap mot.
Aquesta nit de divendres, quan uns amics l’esperen a la cerveseria, d’ell se’n recorda. Mig cos enfora vigilant on havia anat a parar la seva menja: al jersei negre de l’home que amb una mà va espolsar! -babau! he perdut una altra oportunitat. Però del seu record en farà paraules: l’escalfament del planeta, el retard en la migració de les aus... Mentre dins seu escoltarà una veu creixent, -On ets pit-roig? Piula’m! Un jardí has d’haver trobat. Perquè aquesta nit tu em parles i tots dos sabem on serem demà. Jo en el carreró guaitant el segon balcó i tu, volant. Em vull posar pa a la boca perquè me l’agafis amb el bec.
Han passat els anys i en el parc assilvestrat que hi ha a la vora del carreró, hi ha un home amb gavardina clara assegut en un banc. Però si ens hi fixem bé, veurem que té el cap tombat cap a una banda i de tant en tant somriu. Para la mà per sentir què se li diu a cau d’orella. Parla jo escolto.
Un pit-roig li baixa pel braç fins posar-se damunt del genoll. És pel matí quan més li parla tot i que a la nit també, dons al parc va anar a viure el poeta per parlar amb l’ocell.
-Parla’m va. Li demana a l’home amb l’ull que es dipersa.
Ell li passa el dit del cor lentament per la ploma perquè aquest amor no el vol deixar escapar.
Veus conegudes criden l’home des del bar-tallat del costat –hi ha un pit-roig allà dalt- va dir en entrar. Més no el va esperar, no el veié volar en picat per recollir la fulla de pinya pinyonera i, en sortir amb els companys, ni es va tombar.
Al matí, quantes més paraules tenia, no l’havia anat a buscar! Les dedicà totes als col·legues. No sabia si piulava o era mut i només una rialla li havia fet, res més, cap mot.
Aquesta nit de divendres, quan uns amics l’esperen a la cerveseria, d’ell se’n recorda. Mig cos enfora vigilant on havia anat a parar la seva menja: al jersei negre de l’home que amb una mà va espolsar! -babau! he perdut una altra oportunitat. Però del seu record en farà paraules: l’escalfament del planeta, el retard en la migració de les aus... Mentre dins seu escoltarà una veu creixent, -On ets pit-roig? Piula’m! Un jardí has d’haver trobat. Perquè aquesta nit tu em parles i tots dos sabem on serem demà. Jo en el carreró guaitant el segon balcó i tu, volant. Em vull posar pa a la boca perquè me l’agafis amb el bec.
Han passat els anys i en el parc assilvestrat que hi ha a la vora del carreró, hi ha un home amb gavardina clara assegut en un banc. Però si ens hi fixem bé, veurem que té el cap tombat cap a una banda i de tant en tant somriu. Para la mà per sentir què se li diu a cau d’orella. Parla jo escolto.
Un pit-roig li baixa pel braç fins posar-se damunt del genoll. És pel matí quan més li parla tot i que a la nit també, dons al parc va anar a viure el poeta per parlar amb l’ocell.
-Parla’m va. Li demana a l’home amb l’ull que es dipersa.
Ell li passa el dit del cor lentament per la ploma perquè aquest amor no el vol deixar escapar.
dijous, 29 d’octubre del 2009
Sinrazón
Sinrazón
Barcelona 22 de octubre de 1971
Hola Nicolás. Tengo que pedirte algo: cuando veas a Beatriz Galindo dale esta carta de mi parte. He perdido su dirección (de hecho, de todas, la tuya es la única que conservo en la memoria gracias al alquiler del piso de tus padres), y sé que vosotros coincidís en la Universidad. No tengo ahora humor para darte más detalles. Quizás más adelante. Gracias por el favor.
Un abrazo
Ana.
Barcelona 21 de octubre de 1971
Querida Beatriz, he recordado una frase que en vuestra época “Herman Hesse” teníais siempre en la boca, y que decía más o menos que cuando se teme a alguien es porque a ese alguien le hemos concedido poder sobre nosotros. Qué poder y a quién he podido yo concederlo es algo que no acierto a explicarme. ¿Hay alguna cosa peor que temer lo que no se conoce, lo que no puedes explicarte, el miedo al fantasma de alguien? ¿Puede haber una persona tan trastornada? Alguien que es capaz de todo, como podrás ver por la carta que te transcribo a continuación (el original tengo mucho interés en conservarlo a buen recaudo). Y que dice:
Querido Vicente, no sé cómo empezar esta carta porque la noticia ha sido un golpe violento. Me imagino cómo estarás y lo que estarás sufriendo, si hasta a nosotros nos abruma el desconsuelo. Cuando me dijeron que Ana había muerto, no me lo podía creer. ¿En el hospital? ¿A consecuencia de una operación? ¿En el parto? Nadie acertaba a explicarnos lo que había pasado, aunque la noticia de su muerte corrió veloz. Recibe mi más sentido pésame y mis deseos de que el tiempo que todo lo cura pase muy deprisa. Y recibe también un abrazo muy fuerte.
Andrea
PD Para ella siempre Doña Andrea. ¿Con quién tomaré ahora el té de las cinco?
***
Imagina mi estupor cuando abrí una carta que no me iba dirigida, pero que consideré desde el principio mía (un poco extrañada, es verdad, de que fuera a nombre de mi marido).
¿Quién se inventó mi muerte? ¿Por qué? No acierto a comprender a quién pude yo herir hasta el punto de quererme muerta. Y temo que si alguien tiene una mente tan retorcida, si se es capaz de inventar algo así, se puede también llegar hasta el final, hacerme daño de verdad. TENGO MIEDO, y me he descubierto girando la cabeza cuando salgo del metro, apresurando el paso cuando voy llegando a casa, casi mirando debajo de la cama como hacía de niña.
¿Por qué tú? ¿Por qué buscar tu ayuda y no la de cualquier otro del grupo? Tan sencillo como pensar en la buena relación que tenías con todos y suponer que la has seguido manteniendo más allá del Instituto. Pienso que si logro saber de dónde partió el rumor, podré conjurarlo. Después de darle muchas vueltas, he llegado a la conclusión de que viene de ahí, de mis antiguos alumnos. No te doy el nombre que se me viene a la cabeza por miedo a cometer un error del que me arrepentiría al acusar a alguien sin ninguna prueba.
Te envío también una copia de mi respuesta a la carta de Dª Andrea con el ruego de que hagas llegar su contenido a toda la gente preocupada inútilmente, gracias a Dios, por mí.
Barcelona 20 de Octubre de 1971
Mi querida Doña Andrea, no sé que le producirá más susto si mi pretendida muerte o mi real resurrección. Palabras no tengo. Lo único que se nos ha ocurrido a Vicente y a mí es hacer una visita a Burriana y celebrar con toda la gente que me quiere el poder seguir dando la lata por estos mundos de dios. Vaya preparando una botellita de champán (y por supuesto el té de las cinco). Un abrazo para mi profesora de inglés preferida.
Ana
Valencia 23 de Octubre de 1971
Querida Ana. Encantada, feliz, heureuse de saberte vivita y coleando. Quiero, queremos verte. ¿Cuándo vendrás? ¿Cuándo podremos celebrarlo? ¿Una fiesta por todo lo grande? ¿O una de aquellas acampadas que hacíamos entonces? (Qué risa nos daba lo mal que sabías ir en bici! Y Manolo que te decía “Vous pédalez bien, madame”, el muy pelota!)De momento- ni siquiera he esperado a comunicar la noticia a la gente para escribirte- decirte que Nicolas ha cumplido su parte de la misión., como puedes darte cuenta. Ahora VERNOS URGENTEMENTE, darte un abrazo, gozar de ti, quitarnos el susto. Ya tendré tiempo después de hacer de Sherlock Holms. Te prometo poner toda la carne en el asador.
Un abrazo
Beatriz
Concha
Barcelona 22 de octubre de 1971
Hola Nicolás. Tengo que pedirte algo: cuando veas a Beatriz Galindo dale esta carta de mi parte. He perdido su dirección (de hecho, de todas, la tuya es la única que conservo en la memoria gracias al alquiler del piso de tus padres), y sé que vosotros coincidís en la Universidad. No tengo ahora humor para darte más detalles. Quizás más adelante. Gracias por el favor.
Un abrazo
Ana.
Barcelona 21 de octubre de 1971
Querida Beatriz, he recordado una frase que en vuestra época “Herman Hesse” teníais siempre en la boca, y que decía más o menos que cuando se teme a alguien es porque a ese alguien le hemos concedido poder sobre nosotros. Qué poder y a quién he podido yo concederlo es algo que no acierto a explicarme. ¿Hay alguna cosa peor que temer lo que no se conoce, lo que no puedes explicarte, el miedo al fantasma de alguien? ¿Puede haber una persona tan trastornada? Alguien que es capaz de todo, como podrás ver por la carta que te transcribo a continuación (el original tengo mucho interés en conservarlo a buen recaudo). Y que dice:
Querido Vicente, no sé cómo empezar esta carta porque la noticia ha sido un golpe violento. Me imagino cómo estarás y lo que estarás sufriendo, si hasta a nosotros nos abruma el desconsuelo. Cuando me dijeron que Ana había muerto, no me lo podía creer. ¿En el hospital? ¿A consecuencia de una operación? ¿En el parto? Nadie acertaba a explicarnos lo que había pasado, aunque la noticia de su muerte corrió veloz. Recibe mi más sentido pésame y mis deseos de que el tiempo que todo lo cura pase muy deprisa. Y recibe también un abrazo muy fuerte.
Andrea
PD Para ella siempre Doña Andrea. ¿Con quién tomaré ahora el té de las cinco?
***
Imagina mi estupor cuando abrí una carta que no me iba dirigida, pero que consideré desde el principio mía (un poco extrañada, es verdad, de que fuera a nombre de mi marido).
¿Quién se inventó mi muerte? ¿Por qué? No acierto a comprender a quién pude yo herir hasta el punto de quererme muerta. Y temo que si alguien tiene una mente tan retorcida, si se es capaz de inventar algo así, se puede también llegar hasta el final, hacerme daño de verdad. TENGO MIEDO, y me he descubierto girando la cabeza cuando salgo del metro, apresurando el paso cuando voy llegando a casa, casi mirando debajo de la cama como hacía de niña.
¿Por qué tú? ¿Por qué buscar tu ayuda y no la de cualquier otro del grupo? Tan sencillo como pensar en la buena relación que tenías con todos y suponer que la has seguido manteniendo más allá del Instituto. Pienso que si logro saber de dónde partió el rumor, podré conjurarlo. Después de darle muchas vueltas, he llegado a la conclusión de que viene de ahí, de mis antiguos alumnos. No te doy el nombre que se me viene a la cabeza por miedo a cometer un error del que me arrepentiría al acusar a alguien sin ninguna prueba.
Te envío también una copia de mi respuesta a la carta de Dª Andrea con el ruego de que hagas llegar su contenido a toda la gente preocupada inútilmente, gracias a Dios, por mí.
Barcelona 20 de Octubre de 1971
Mi querida Doña Andrea, no sé que le producirá más susto si mi pretendida muerte o mi real resurrección. Palabras no tengo. Lo único que se nos ha ocurrido a Vicente y a mí es hacer una visita a Burriana y celebrar con toda la gente que me quiere el poder seguir dando la lata por estos mundos de dios. Vaya preparando una botellita de champán (y por supuesto el té de las cinco). Un abrazo para mi profesora de inglés preferida.
Ana
Valencia 23 de Octubre de 1971
Querida Ana. Encantada, feliz, heureuse de saberte vivita y coleando. Quiero, queremos verte. ¿Cuándo vendrás? ¿Cuándo podremos celebrarlo? ¿Una fiesta por todo lo grande? ¿O una de aquellas acampadas que hacíamos entonces? (Qué risa nos daba lo mal que sabías ir en bici! Y Manolo que te decía “Vous pédalez bien, madame”, el muy pelota!)De momento- ni siquiera he esperado a comunicar la noticia a la gente para escribirte- decirte que Nicolas ha cumplido su parte de la misión., como puedes darte cuenta. Ahora VERNOS URGENTEMENTE, darte un abrazo, gozar de ti, quitarnos el susto. Ya tendré tiempo después de hacer de Sherlock Holms. Te prometo poner toda la carne en el asador.
Un abrazo
Beatriz
Concha
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Barcelona, 28 de setiembre de 2006
Queridos papá, mamá, hermanos Nelson, Evo, Aymara, Milena y Andreita y tios y sobrinos. Al recibo de la presente espero que se encuentren bien. Desde que llegué acá, hace ya dos meses, tenía ganas de escribirles pero temía que si lo hacía me entraría todavía una pena más grande y el corazón se me pariría en dos.
Ahorita estoy mucho mejor y, si bien les extraño mucho, me siento ya con ánimos de hacerlo. Las llamadas valen mucha plata y prefiero explicarles mejor mis novedades de acá por escrito y así practico un poco y parece que no les tengo tan lejos como cuando oigo su voz, que todavía sufro más de no poder abrazarles.
Como les dije el otro día, me encuentro muy bien de salud y los señores de la casa dónde estoy, gracias a Dios, son muy buenas personas que me cuidan mucho y se preocupan mucho por mi y por darme ánimos, porque ven lo muy triste que estuve estos días pasados, cuando llegué.
Ahorita mismo, la señora me ha dicho que me tome un rato libre, que ya estuve muy ocupada faenando con las cosas de la casa todo el día y que hasta el momento de recoger a los niños en la escuela, descanse un poquito. Mami, no se preocupe usted, porque tengo hambre y como mucho y bueno y, hasta creo que en los meses que llevo acá, ya me engordé varios quilos y, a este paso, no sé si me cabrá la ropa cuando llegue el frio.
Tengo ya ganas de recoger a los niños que, como les dije, aunque son muy traviesos, obedecen mucho y son muy educados conmigo. Especialmente, la pequeñita Paula que es como Andreíta, igual, igual, aunque mucho más blanquita claro, cuatro añitos hará en noviembre y todo el día anda dándome besos y abrazos porque es muy mimosa. Es el ratito mejor del día, con lo que me gustan a mí los niños !!. Nos reímos mucho porque acá hablan una lengua distinta del español: catalán, se llama, y no entiendo nada, nada. Bueno, ahorita ya, con dos meses que hace que ando acá, un poquito más, pero me cuesta mucho. Los niños casi no me comprenden y se ríen mucho conmigo pero, la señora Júlia que , como les dije es muy cariñosa, me dice que no me preocupe que ya aprenderé y que a los niños les vendrá bien, que así practicaran un poco con el español, que falta les hace –dice ella-.
Ay!, Dios mío!, se me hizo tarde!.
Les dejo y les escribo una nueva carta en unos días y así alcanzo ahora a tirar ésta en el buzón y les llegan antes mis nuevas que sé que andan preocupados.
Cuídense mucho. Muchos besos y abrazos para todos. Les quiere su hija, hermana y sobrina.
Adelita
Cobija. Departamento de Pando. Provincia de Nicolás Suárez.
25 de Noviembre de 2008
Querida niña,
Andamos muy felices con la noticia de que vendrá usted por Navidades ya que la echamos mucho en falta. Que penita que su papá ya no esté aquí para poder abrazarla, pero su mamá anda como loquita con la nueva y todo el día nos va dando mandados de limpiarlo todo y ponerlo todo en orden que hasta quiere que encalemos de nuevo la casa para que usted la encuentre como recién estrenada !!
Andreíta ha crecido mucho y pregunta mucho por usted y hasta el pequeño Orson, aunque no habla, cuando le decimos que vendrá la tía Adelita aplaude como un loco!. Seguro que tendrá ya ganas de conocerle… Nos llena de alegría el saber que anda usted tan enamorada del muchacho ese, Yuracaré dijo que se llamaba?. Yucararé tuvimos uno en la familia de su tío Curro, recuerda? Usted era muy niña y vino una vez a visitarnos: vivía él en Sucre, en el Departamento de Chuquisaca, pero ya le digo … era usted muy niña…
Por acá andamos todos bien de salud, gracias a Dios, y parece que las cosas se van arreglando un poquito. Con la plata que usted nos envía y la poca que ganamos con los apaños, no nos falta para vivir. Rezamos cada día para que todo vaya mejorcito y poder ganar la suficiente para que usted regrese a casa sin necesidad de estar fuera de su país.
A los niños les hace mucha gracia eso de que su tía sepa hablar otra lengua distinta del español y, cada vez que nos escribe una carta con esas palabras tan raras, se hacen una hartón de reir… -en especial esa de "sucre" y ahora van contando que la capital de su país se lama "azúcar"- lo digo para que vaya preparando una lista porque seguro que no la van a dejar tranquila hasta que no la recite enterita!!.
Su mamá anda bien de salud y le envía muchos besos, igual que todos nosotros que la extrañamos mucho y rezamos cada día por usted.
Ande con Dios.Su tía que la quiere,
Paulina.
OFICINA DE CORREOS.
Departamento de Potosí a Departamento de Pando
Departamento de Pando a COBIJA
Barcelona.España.19 Diciembre 2008 8:15 a.m.
De: Adela Almenara Bolívar
Para: Sra.Huascar Bolívar Pérez
Llego próximo martes 23 diciembre 18:50 p.m. Aeropuerto de Río Branco -Cobija-
Compañía AMASZONAS Vuelo intercontinental 348643-00-1
Deseando verles. Abrazos.
Adelita
: ) : ) : ) : ) : ) : )
Ahorita estoy mucho mejor y, si bien les extraño mucho, me siento ya con ánimos de hacerlo. Las llamadas valen mucha plata y prefiero explicarles mejor mis novedades de acá por escrito y así practico un poco y parece que no les tengo tan lejos como cuando oigo su voz, que todavía sufro más de no poder abrazarles.
Como les dije el otro día, me encuentro muy bien de salud y los señores de la casa dónde estoy, gracias a Dios, son muy buenas personas que me cuidan mucho y se preocupan mucho por mi y por darme ánimos, porque ven lo muy triste que estuve estos días pasados, cuando llegué.
Ahorita mismo, la señora me ha dicho que me tome un rato libre, que ya estuve muy ocupada faenando con las cosas de la casa todo el día y que hasta el momento de recoger a los niños en la escuela, descanse un poquito. Mami, no se preocupe usted, porque tengo hambre y como mucho y bueno y, hasta creo que en los meses que llevo acá, ya me engordé varios quilos y, a este paso, no sé si me cabrá la ropa cuando llegue el frio.
Tengo ya ganas de recoger a los niños que, como les dije, aunque son muy traviesos, obedecen mucho y son muy educados conmigo. Especialmente, la pequeñita Paula que es como Andreíta, igual, igual, aunque mucho más blanquita claro, cuatro añitos hará en noviembre y todo el día anda dándome besos y abrazos porque es muy mimosa. Es el ratito mejor del día, con lo que me gustan a mí los niños !!. Nos reímos mucho porque acá hablan una lengua distinta del español: catalán, se llama, y no entiendo nada, nada. Bueno, ahorita ya, con dos meses que hace que ando acá, un poquito más, pero me cuesta mucho. Los niños casi no me comprenden y se ríen mucho conmigo pero, la señora Júlia que , como les dije es muy cariñosa, me dice que no me preocupe que ya aprenderé y que a los niños les vendrá bien, que así practicaran un poco con el español, que falta les hace –dice ella-.
Ay!, Dios mío!, se me hizo tarde!.
Les dejo y les escribo una nueva carta en unos días y así alcanzo ahora a tirar ésta en el buzón y les llegan antes mis nuevas que sé que andan preocupados.
Cuídense mucho. Muchos besos y abrazos para todos. Les quiere su hija, hermana y sobrina.
Adelita
Cobija. Departamento de Pando. Provincia de Nicolás Suárez.
25 de Noviembre de 2008
Querida niña,
Andamos muy felices con la noticia de que vendrá usted por Navidades ya que la echamos mucho en falta. Que penita que su papá ya no esté aquí para poder abrazarla, pero su mamá anda como loquita con la nueva y todo el día nos va dando mandados de limpiarlo todo y ponerlo todo en orden que hasta quiere que encalemos de nuevo la casa para que usted la encuentre como recién estrenada !!
Andreíta ha crecido mucho y pregunta mucho por usted y hasta el pequeño Orson, aunque no habla, cuando le decimos que vendrá la tía Adelita aplaude como un loco!. Seguro que tendrá ya ganas de conocerle… Nos llena de alegría el saber que anda usted tan enamorada del muchacho ese, Yuracaré dijo que se llamaba?. Yucararé tuvimos uno en la familia de su tío Curro, recuerda? Usted era muy niña y vino una vez a visitarnos: vivía él en Sucre, en el Departamento de Chuquisaca, pero ya le digo … era usted muy niña…
Por acá andamos todos bien de salud, gracias a Dios, y parece que las cosas se van arreglando un poquito. Con la plata que usted nos envía y la poca que ganamos con los apaños, no nos falta para vivir. Rezamos cada día para que todo vaya mejorcito y poder ganar la suficiente para que usted regrese a casa sin necesidad de estar fuera de su país.
A los niños les hace mucha gracia eso de que su tía sepa hablar otra lengua distinta del español y, cada vez que nos escribe una carta con esas palabras tan raras, se hacen una hartón de reir… -en especial esa de "sucre" y ahora van contando que la capital de su país se lama "azúcar"- lo digo para que vaya preparando una lista porque seguro que no la van a dejar tranquila hasta que no la recite enterita!!.
Su mamá anda bien de salud y le envía muchos besos, igual que todos nosotros que la extrañamos mucho y rezamos cada día por usted.
Ande con Dios.Su tía que la quiere,
Paulina.
OFICINA DE CORREOS.
Departamento de Potosí a Departamento de Pando
Departamento de Pando a COBIJA
Barcelona.España.19 Diciembre 2008 8:15 a.m.
De: Adela Almenara Bolívar
Para: Sra.Huascar Bolívar Pérez
Llego próximo martes 23 diciembre 18:50 p.m. Aeropuerto de Río Branco -Cobija-
Compañía AMASZONAS Vuelo intercontinental 348643-00-1
Deseando verles. Abrazos.
Adelita
: ) : ) : ) : ) : ) : )
dijous, 22 d’octubre del 2009
L'ESTHER(Canvi de persona)
L’Esther detesta les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No es va plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vol ser eficient, però mai no sap com ser-ho. Vol que l’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.
Va planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com s’ho farien per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia ella.
Però ara ja no li agrada el tracte. Cada dia ha de fer el mateix. Com a la feina, però aquí està sola. No pot fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-se en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i ella volia que li digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.
L’Esther té, però, imaginació. Ha provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.
Va provar amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així va inventar una minyona. Ella seia i la minyona ho feia tot.
...........................................................
Detesto les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No em vaig plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vols ser eficient, però mai no saps com ser-ho. Vols que t’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.
Vam planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com ens ho faríem per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia jo.
Però ara ja no m’agrada el tracte. Cada dia he de fer el mateix. Com a la feina, però aquí estic sola. No puc fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-me en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i jo volia que em digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.
Tinc, però, imaginació. He provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.
He provat amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així he inventat una minyona. Jo sec i la minyona ho fa tot.
........................
DONES. Isabel-Clara Simó
L’Esther detesta les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No es va plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vol ser eficient, però mai no sap com ser-ho. Vol que l’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.
Va planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com s’ho farien per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia ella.
Però ara ja no li agrada el tracte. Cada dia ha de fer el mateix. Com a la feina, però aquí està sola. No pot fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-se en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i ella volia que li digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.
L’Esther té, però, imaginació. Ha provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.
Va provar amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així va inventar una minyona. Ella seia i la minyona ho feia tot.
...........................................................
Detesto les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No em vaig plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vols ser eficient, però mai no saps com ser-ho. Vols que t’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.
Vam planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com ens ho faríem per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia jo.
Però ara ja no m’agrada el tracte. Cada dia he de fer el mateix. Com a la feina, però aquí estic sola. No puc fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-me en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i jo volia que em digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.
Tinc, però, imaginació. He provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.
He provat amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així he inventat una minyona. Jo sec i la minyona ho fa tot.
........................
DONES. Isabel-Clara Simó
dilluns, 19 d’octubre del 2009
cambio de persona
Eran las cinco de la tarde de un martes de finales de abril. Julio Orgaz había salido de la consulta del psicoanalista diez minutos antes; había atravesado Príncipe de Vergara y ahora entraba en el parque de Berlín intentando negar con los movimientos del cuerpo la Eran las cinco de la tarde de un martes de finales de abril. Julio Orgaz había salido de la ansiedad que delataba su mirada.
El viernes anterior no había conseguido ver a Laura en el parque, y ello le había producido una aguda sensación de desamparo que se prolongó a lo largo del húmedo y reflexivo fin de semana que inmediatamente después se le había venido encima. La magnitud del desamparo le había llevado a imaginar el infierno en que podría convertirse su vida si esta ausencia llegara a prolongarse. Advirtió entonces que durante la última época su existencia había girado en torno a un eje que atravesaba la semana y cuyos puntos de apoyo eran los martes y los viernes.
El domingo había sonreído ante el café con leche cuando el término amor atravesó su desorganizado pensamiento, estallando en un punto cercano a la congoja.
Cómo había crecido ese sentimiento y a expensas de qué zonas de su personalidad, eran cuestiones que Julio había procurado no abordar, pese a su antiguo hábito –reforzado en los últimos tiempos por el psicoanálisis- de analizar todos aquellos movimientos que parecían actuar al margen de su voluntad.
[ Juan José Millás. El desorden de tu nombre.]
***
Eran las cinco de la tarde de un martes de finales de abril. Había salido de la consulta del psicoanalista diez minutos antes; había atravesado Príncipe de Vergara y ahora entraba en el parque de Berlín intentando negar con los movimientos del cuerpo la ansiedad que delataba mi mirada.
El viernes anterior no había conseguido ver a Laura en el parque, y ello me había producido una aguda sensación de desamparo que se prolongó a lo largo del húmedo y reflexivo fin de semana que inmediatamente después se me había venido encima. La magnitud del desamparo me había llevado a imaginar el infierno en que podría convertirse mi vida si esta ausencia llegara a prolongarse. Advertí entonces que desde la última época mi existencia había girado en torno a un eje que atravesaba la semana y cuyos puntos de apoyo eran los martes y los viernes.
El domingo había sonreído ante el café con leche cuando el término amor atravesó mi desorganizado pensamiento, estallando en un punto cercano a la congoja.
Cómo había crecido ese sentimiento y a expensas de qué zonas de mi personalidad, eran cuestiones que había procurado no abordar, pese a mi antiguo hábito –reforzado en los últimos tiempos por el psicoanálisis- de analizar todos aquellos movimientos que parecían actuar al margen de mi voluntad.
El viernes anterior no había conseguido ver a Laura en el parque, y ello le había producido una aguda sensación de desamparo que se prolongó a lo largo del húmedo y reflexivo fin de semana que inmediatamente después se le había venido encima. La magnitud del desamparo le había llevado a imaginar el infierno en que podría convertirse su vida si esta ausencia llegara a prolongarse. Advirtió entonces que durante la última época su existencia había girado en torno a un eje que atravesaba la semana y cuyos puntos de apoyo eran los martes y los viernes.
El domingo había sonreído ante el café con leche cuando el término amor atravesó su desorganizado pensamiento, estallando en un punto cercano a la congoja.
Cómo había crecido ese sentimiento y a expensas de qué zonas de su personalidad, eran cuestiones que Julio había procurado no abordar, pese a su antiguo hábito –reforzado en los últimos tiempos por el psicoanálisis- de analizar todos aquellos movimientos que parecían actuar al margen de su voluntad.
[ Juan José Millás. El desorden de tu nombre.]
***
Eran las cinco de la tarde de un martes de finales de abril. Había salido de la consulta del psicoanalista diez minutos antes; había atravesado Príncipe de Vergara y ahora entraba en el parque de Berlín intentando negar con los movimientos del cuerpo la ansiedad que delataba mi mirada.
El viernes anterior no había conseguido ver a Laura en el parque, y ello me había producido una aguda sensación de desamparo que se prolongó a lo largo del húmedo y reflexivo fin de semana que inmediatamente después se me había venido encima. La magnitud del desamparo me había llevado a imaginar el infierno en que podría convertirse mi vida si esta ausencia llegara a prolongarse. Advertí entonces que desde la última época mi existencia había girado en torno a un eje que atravesaba la semana y cuyos puntos de apoyo eran los martes y los viernes.
El domingo había sonreído ante el café con leche cuando el término amor atravesó mi desorganizado pensamiento, estallando en un punto cercano a la congoja.
Cómo había crecido ese sentimiento y a expensas de qué zonas de mi personalidad, eran cuestiones que había procurado no abordar, pese a mi antiguo hábito –reforzado en los últimos tiempos por el psicoanálisis- de analizar todos aquellos movimientos que parecían actuar al margen de mi voluntad.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
El viejo juez
-Recuerdo que el mejor litigio de mi carrera es el que no ví-, dijo el viejo juez desde su butaca con una copa de cognac en la mano y mirando el humo azul de un habano en la otra.
El joven abogado le miraba atentamente desde la banqueta del rincón esperando oír alguna denuncia ahogada en los vapores de la mejor vendimia. Sus manos buscaron unas notas en el teclado del piano. Levantó la cabeza y vió al viejo juez que mirando al techo, buscaba el hilo invisible del globo de la memoria. Llenó de música el salón antes de que pudiera encontrarlo y desparramar así sus recuerdos.
En silencio, recogidas ya las notas, el abogado se dispuso entonces a oír el relato.
Con la copa en la mesa y la ceniza en el suelo el viejo juez emitía una incipiente serie de largos y profundos ronquidos. Otro día pincharía el globo.
El joven abogado le miraba atentamente desde la banqueta del rincón esperando oír alguna denuncia ahogada en los vapores de la mejor vendimia. Sus manos buscaron unas notas en el teclado del piano. Levantó la cabeza y vió al viejo juez que mirando al techo, buscaba el hilo invisible del globo de la memoria. Llenó de música el salón antes de que pudiera encontrarlo y desparramar así sus recuerdos.
En silencio, recogidas ya las notas, el abogado se dispuso entonces a oír el relato.
Con la copa en la mesa y la ceniza en el suelo el viejo juez emitía una incipiente serie de largos y profundos ronquidos. Otro día pincharía el globo.
dimecres, 15 de juliol del 2009
biografia narrada
BOJASKI (Andrea), (1.898-1.962). Biografia. Traficant d’armes nortamericà d’ètnia gitana. Va néixer sota una tartana i sense país, l’any 1.898. Només un nom, Bójasc, i el signe del zodíac. Va crèixer amb llet de cabra i alletat per les mares que anaven parint en una caravana de gitanos, fins als 6 anys. Moreno, prim i àgil; bon contorsionista.
Aviat van decidir que encapcelés l’espectacle que oferien pels pobles. Bójasc anava davant de l’ós fent tombarelles fins aconseguir que la gent s’aturés. Un violinista i un malabarista feien la resta. El van casar a Montenegro amb una nena romaní de nom Xioralai amb qui va viure tota la seva vida.
Quan va saber que s’estava preparant una gran guerra, Bójasc va començar a recollir totes les armes que li queien a les mans. Arreplegava les que trobava al bosc i a vegades les anava a buscar al seu amagatall. Aquesta activitat li va marcar la vida.
Com els zíngars no ho veien gens clar (la pòlvora era cosa del diable), va haver de deixar la caravana a la frontera hongaresa. Amb la seva dona i un marrec, va començar a fer país allà mateix. Es va assegurar de buscar un bon amagatall per a la seva tartana, plena d’armament, i va buscar una habitació en una zona industrial d’una ciutat petita. Després només va fer córrer la veu i es procurà una feina en una fàbrica d’acer. Una tapadora. Bescanviaba i revenia directament les armes. Més endavant es va fer amb dos homes de confiança.
En el transcurs de la I Guerra Mundial, Bójasc havia fet una fortuna. Va xarpar cap als Estats Units l’any 1.918 ,després de l’armistici. En arribar al nou món es va posar el nom complet d’Andrea Bojaski. Va construir la seva pròpia fàbrica d’armes i en els anys 30 era el major subministrador de pistoles Bójasc (*) i material militar de l’Administració nord-americana. Morí a Mèxic l’any 1962 de pneumònia, al costat de la seva dona Xioralai i dels seus quatre fills, néts i besnéts.
(*) L’Andrea Bojaski va ser qui va posar el nom a aquestes pistoles d’assalt. Les pistoles Bójasc es van deixar de fabricar als Estats Units l’any 1.958.
Aviat van decidir que encapcelés l’espectacle que oferien pels pobles. Bójasc anava davant de l’ós fent tombarelles fins aconseguir que la gent s’aturés. Un violinista i un malabarista feien la resta. El van casar a Montenegro amb una nena romaní de nom Xioralai amb qui va viure tota la seva vida.
Quan va saber que s’estava preparant una gran guerra, Bójasc va començar a recollir totes les armes que li queien a les mans. Arreplegava les que trobava al bosc i a vegades les anava a buscar al seu amagatall. Aquesta activitat li va marcar la vida.
Com els zíngars no ho veien gens clar (la pòlvora era cosa del diable), va haver de deixar la caravana a la frontera hongaresa. Amb la seva dona i un marrec, va començar a fer país allà mateix. Es va assegurar de buscar un bon amagatall per a la seva tartana, plena d’armament, i va buscar una habitació en una zona industrial d’una ciutat petita. Després només va fer córrer la veu i es procurà una feina en una fàbrica d’acer. Una tapadora. Bescanviaba i revenia directament les armes. Més endavant es va fer amb dos homes de confiança.
En el transcurs de la I Guerra Mundial, Bójasc havia fet una fortuna. Va xarpar cap als Estats Units l’any 1.918 ,després de l’armistici. En arribar al nou món es va posar el nom complet d’Andrea Bojaski. Va construir la seva pròpia fàbrica d’armes i en els anys 30 era el major subministrador de pistoles Bójasc (*) i material militar de l’Administració nord-americana. Morí a Mèxic l’any 1962 de pneumònia, al costat de la seva dona Xioralai i dels seus quatre fills, néts i besnéts.
(*) L’Andrea Bojaski va ser qui va posar el nom a aquestes pistoles d’assalt. Les pistoles Bójasc es van deixar de fabricar als Estats Units l’any 1.958.
Biografia en sis escenes
de los Palotes, Perico (Barcelona, 1925-2003)
Va néixer el 27 de setembre de l’any 1925.
L’any 1936 la mare va morir d’ un càncer al Clínic, aquella visita a l’hospital el va marcar profundament. La olor de la mort era per a tot. Tota la vida va recordar aquella sensació. Només tenia 11 anys.
Va començar la guerra. El fet d’haver de placar-se contra el terra, agafat de la mà del pare, a la plaça Universitat per la quantitat de bombes que queien al seu voltant, va ser un episodi determinant en el seu futur.
Tot seguit el van enviar a Anglaterra, de on no sabia ni la llengua. No coneixia a ningú. A un plobet de Gal•les va aprendre l’idioma, a tocar el piano i a sentir-se molt sòl. El van repatriar just abans que comencés la Segona Guerra Mundial. En arribar li esperava una sorpresa, li van presentar la que seria la seva nova mare.
És va casar a l’any 1952 i va tenir una única filla. Al cap de dos anys va anar a l’Argentina a organitzar una empresa del seu ram. Va voler tornar a Barcelona als tres anys de ser a Buenos Aires.
Al 2003 va morir definitivament. El declivi havia començat cinc anys abans.
Va néixer el 27 de setembre de l’any 1925.
L’any 1936 la mare va morir d’ un càncer al Clínic, aquella visita a l’hospital el va marcar profundament. La olor de la mort era per a tot. Tota la vida va recordar aquella sensació. Només tenia 11 anys.
Va començar la guerra. El fet d’haver de placar-se contra el terra, agafat de la mà del pare, a la plaça Universitat per la quantitat de bombes que queien al seu voltant, va ser un episodi determinant en el seu futur.
Tot seguit el van enviar a Anglaterra, de on no sabia ni la llengua. No coneixia a ningú. A un plobet de Gal•les va aprendre l’idioma, a tocar el piano i a sentir-se molt sòl. El van repatriar just abans que comencés la Segona Guerra Mundial. En arribar li esperava una sorpresa, li van presentar la que seria la seva nova mare.
És va casar a l’any 1952 i va tenir una única filla. Al cap de dos anys va anar a l’Argentina a organitzar una empresa del seu ram. Va voler tornar a Barcelona als tres anys de ser a Buenos Aires.
Al 2003 va morir definitivament. El declivi havia començat cinc anys abans.
MONFORTE GOMIS, Rosa (Valladolid, 1918 -Barcelona, 2007)
El 25 de febrer de 1918, Rosa Monforte Gomis neix a Valladolid dins d’una família molt humil. Va ser la tercera de cinc germans i aviat va destacar a l’escola per la seva capacitat d’aprenentatge i el gran interès que demostrava per aquest.
Ben d’hora, donada la fragilitat de l’economia familiar, va haver d’abandonar els estudis per posar-se a treballar.
Al maig de 1933, amb quinze anys, arriba a Barcelona on l’espera una cosina seva que li ha trobat feina dins una família de la burgesia catalana. Ella, de manera autodidacta i amb l’ajuda d’un dels fills de la casa, que té grans inquietuds polítiques, continua estudiant i formant-se intel•lectualment.
Al 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ingressa de la mà del seu mentor i futur company, al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) on, un altra cop, aviat destacaria per la seva capacitat organitzativa, dots de proselitisme i gran coratge. Totalment dedicada a la causa política, abandona les tasques domèstiques i es dedica en cor i ànima al partit. Cap a finals de 1938, donada l’evolució política del país, el seu pensament s’ha radicalitzat i abandona les files del PSUC per ingressar a les de la FAI que, mesos més tard, es fusionarien amb la CNT i l’ FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Libertàries) formant el nomenat Moviment Libertari Espanyol (MLE).
Al gener de 1939, davant l’imminent pèrdua de la guerra, intenta creuar la frontera a França però es detinguda abans d’aconseguir-ho. Està embarassada de sis mesos. La seva filla neix a la presó de Salamanca.
Mesos més tard, aconsegueix posar-se en contacte amb la família en la que havia servit, avis de la criatura, els quals, malgrat les desavinences, consenteixen en fer-se càrrec del nadó ja que el seu fill es troba també empresonat a Burgos.
A l’estiu de 1950 surt de la presó, molt dèbil, però amb les idees que li han portat intactes, si bé mai no tornarà a militar activament en cap grup polític.
El seu company fa uns anys que ha refet la vida i entre la seva filla i ella s’ha aixecat un mur que serà ja insalvable.
Amb l’arribada de la democràcia, serà freqüent veure-la en tertúlies i debats televisius i radiofònics, en col•laboracions i xerrades periodístiques, etc, explicant les seves experiències i defensant les idees democràtiques i de llibertat per les que havia lluitat tota la vida.
A l’octubre del 2007 mor en l'asil on l’havia portat la seva filla feia un parell d’anys. Pel seu propi desig, a la seva làpida hi diu “En defensa de les llibertats”.
Ben d’hora, donada la fragilitat de l’economia familiar, va haver d’abandonar els estudis per posar-se a treballar.
Al maig de 1933, amb quinze anys, arriba a Barcelona on l’espera una cosina seva que li ha trobat feina dins una família de la burgesia catalana. Ella, de manera autodidacta i amb l’ajuda d’un dels fills de la casa, que té grans inquietuds polítiques, continua estudiant i formant-se intel•lectualment.
Al 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ingressa de la mà del seu mentor i futur company, al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) on, un altra cop, aviat destacaria per la seva capacitat organitzativa, dots de proselitisme i gran coratge. Totalment dedicada a la causa política, abandona les tasques domèstiques i es dedica en cor i ànima al partit. Cap a finals de 1938, donada l’evolució política del país, el seu pensament s’ha radicalitzat i abandona les files del PSUC per ingressar a les de la FAI que, mesos més tard, es fusionarien amb la CNT i l’ FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Libertàries) formant el nomenat Moviment Libertari Espanyol (MLE).
Al gener de 1939, davant l’imminent pèrdua de la guerra, intenta creuar la frontera a França però es detinguda abans d’aconseguir-ho. Està embarassada de sis mesos. La seva filla neix a la presó de Salamanca.
Mesos més tard, aconsegueix posar-se en contacte amb la família en la que havia servit, avis de la criatura, els quals, malgrat les desavinences, consenteixen en fer-se càrrec del nadó ja que el seu fill es troba també empresonat a Burgos.
A l’estiu de 1950 surt de la presó, molt dèbil, però amb les idees que li han portat intactes, si bé mai no tornarà a militar activament en cap grup polític.
El seu company fa uns anys que ha refet la vida i entre la seva filla i ella s’ha aixecat un mur que serà ja insalvable.
Amb l’arribada de la democràcia, serà freqüent veure-la en tertúlies i debats televisius i radiofònics, en col•laboracions i xerrades periodístiques, etc, explicant les seves experiències i defensant les idees democràtiques i de llibertat per les que havia lluitat tota la vida.
A l’octubre del 2007 mor en l'asil on l’havia portat la seva filla feia un parell d’anys. Pel seu propi desig, a la seva làpida hi diu “En defensa de les llibertats”.
Carta
[Carta de amor desde un edificio en llamas]
No puedo hablar de amor, sólo sentirlo. Así que no me gusta nada lo que ha salido, pero soy una alumna disciplinada!!!
Querida, mi muy querida. Ojalá que esta carta fuera una botella lanzada al mar de nuestros encuentros, que llegara hasta ti cuando, según tu costumbre, bajases a la playa a la salida del sol. Pero sé que no. Que su destino último será arder con todo, que el fuego que me destruirá acabará también con ella, que nadie encontrará sino sus cenizas confundidas con las mías y con las de este edificio que se está viniendo abajo. Si las cenizas tuvieran memoria, si pudieran hablar, te hablarían de mi amor profundo, de mi deseo ardiente de ti.
El fuego.
La rabia de las palabras guardadas, de los gestos olvidados, de las caricias perdidas. Y la rabia de este gesto tardío, inútil, que nunca conocerás.
El humo.
Mi amor, querida mía. Hasta mí llegan el calor insoportable y el ruido de cristales que estallan y de vigas que se retuercen y caen. ¿Cuánto tiempo me queda todavía? ¿Hasta cuándo la compañía de tu recuerdo aliviará mi dolor? Empiezo a perder el mundo de vista, el humo no me deja respirar. Mis ojos se nublan. Sólo tu imagen en mi cabeza. Tu sonrisa. Tus miradas. Ven querida, dame la mano, abrázame.
El vacío doloroso de tu ausencia.
Concha
No puedo hablar de amor, sólo sentirlo. Así que no me gusta nada lo que ha salido, pero soy una alumna disciplinada!!!
Querida, mi muy querida. Ojalá que esta carta fuera una botella lanzada al mar de nuestros encuentros, que llegara hasta ti cuando, según tu costumbre, bajases a la playa a la salida del sol. Pero sé que no. Que su destino último será arder con todo, que el fuego que me destruirá acabará también con ella, que nadie encontrará sino sus cenizas confundidas con las mías y con las de este edificio que se está viniendo abajo. Si las cenizas tuvieran memoria, si pudieran hablar, te hablarían de mi amor profundo, de mi deseo ardiente de ti.
El fuego.
La rabia de las palabras guardadas, de los gestos olvidados, de las caricias perdidas. Y la rabia de este gesto tardío, inútil, que nunca conocerás.
El humo.
Mi amor, querida mía. Hasta mí llegan el calor insoportable y el ruido de cristales que estallan y de vigas que se retuercen y caen. ¿Cuánto tiempo me queda todavía? ¿Hasta cuándo la compañía de tu recuerdo aliviará mi dolor? Empiezo a perder el mundo de vista, el humo no me deja respirar. Mis ojos se nublan. Sólo tu imagen en mi cabeza. Tu sonrisa. Tus miradas. Ven querida, dame la mano, abrázame.
El vacío doloroso de tu ausencia.
Concha
Boda
Perdonadme la longitud exagerada, pero con todos mis problemas internáuticos y ordenariles no he podido hacer otra cosa. Y eso que he resumido lo indecible, creo.
Pasé, con la curiosidad de la recién llegada, a un mundo desconocido. Al menos en directo, ya que alguna vez había visto un amago de él en alguna cadena de televisión, de esas cadenas privadas de origen anglosajón, en español. Me senté en la última fila, junto a la pared, al lado del ventanal que da al patio. A la izquierda, frente a la puerta y en lugar preferente, el altar ligeramente elevado. A la derecha, un trono con dos asientos, cubiertos con un dosel de gasa blanca, para los futuros desposados. Al lado del altar, la tribuna del pastor. Se me acercan dos mujeres y me dicen: “no esté sola, véngase para allá con nosotras, que verá todo mucho mejor”. No me atrevo a decirles que no. Sí, se ve mejor. Me dan el cancionero de la boda: “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial/llamados para anunciar/las virtudes de Aquel/que nos llamó a su Luz”. Y sigue. No me lo puedo creer y empiezo a pensar cómo será cuando los hermanos- todos son hermanos, incluso yo que no llevo sangre divina- empiecen a cantar. La sala-iglesia empieza a llenarse, la gente ocupa las sillas dispuestas para la ceremonia. Flores de plástico por todas partes. Sólo se salvan de la quema los corazones recortados en cartulinas de colores, pegados en los cristales de las ventanas como si fueran vidrieras. Si no fuera por su color Disney.
Todo se retrasa. La gente empieza a mirar para atrás, los músicos afinan los instrumentos. Mi compañera me dice: ”hasta que el pastor no se llegue, no empieza”. “¿Quién es el pastor?”, le pregunto. “Ninguno de esos, es más guapo, el más guapo. Esa es su mujer” Ah, pienso, estos si se casan, menos mal.
Ya me estoy hartando, pasa casi una hora de la hora. Mientras tanto observo, leo las canciones y el poema dedicado a los novios (que ya han vivido juntos unos cuantos años y tienen un hijo de 5, normal parece ser entre los socios de este club como iré viendo por sus comentarios). Leo el poema “de alguien a quien todos conocéis bien”, dirá el pastor después, marcando bien las palabra, “De quién si no, de nuestra hermana Gertrudis”
Por fin. Entra el novio acompañado de la que yo interpreto como la madrina (la que me había preguntado a la entrada: “¿Usted es doña Amalita? Yo soy la hermana de Pedro. No se me quede ahí en la calle, páseme, por favor”). Al cabo de 5 minutos, entra la novia, acompañada del padrino. La música ensordece: guitarra, teclado…la misma típica canción de nuestras bodas. Ahora se sientan en su trono y, todos a una, los fieles se ponen de pie y también al unísono empiezan a cantar, fuerte, fanáticamente, las manos al aire en una especie de baile, o batiendo palmas desaforadas, frenéticas “somos el pueblo de dios…” y el resto de las canciones. Orgasmo colectivo. El templo se viene abajo y yo con él. ¿Qué hago yo aquí? Soy una especie de extraterrestre fagocitada por unos seres extraños venidos de otro planeta y que han adoptado mi misma apariencia. No soy yo quien ha ido a su planeta, son ellos los que han venido a la tierra, yo estoy en mi lugar. Ellos son los extraterrestres, los extranjeros, los raros, con sus sonrisas, sus palabras amigables: “no se vaya, quédese un ratito más con nosotros, no se quede ahí atrás, venga, venga con nosotras que verá todo mucho mejor”.
Vuelvo a la realidad cuanto el pastor empieza su discurso. Eso ya lo reconozco, es el mismo discurso de todos los pastores, se llamen como se llamen y de cualquier religión a la que pertenezcan. ¿De dónde habrán sacado el patrón? A cada una de sus frases amén, amén de los fieles, espiritados.
Desconecto.
Diálogo
-Bueno, ¿qué tal, la famosa boda? Cuenta.
-Increíble. Ya a la puerta, nada más llegar, me oigo decir “es usted doña Amalita? Páseme, por favor, no se me quede en la calle. Soy la hermana de Pedro”.
-Doña Amalita??? Nadie te había tratado nunca con tanto respeto!!! Doña Amalita!!!
-Aluciné. Entro a ese mundo desconocido y como de ciencia ficción y me siento, modosita, en el rincón de la derecha, en la ultima silla, al lado de una ventana que daba a un patio. “Así me podré evadir mirando fuera”, me digo.
- Hombre, a ti te encanta eso de observar desde tu atalaya.
-No acababa de sentarme cuando dos de las fieles-hermanas-de-todo-el-mundo vienen y me dicen que vaya con ellas, que no me quede sola y que desde su sitio vería todo mucho mejor. Una hora nos hicieron esperar los dichosos novios. Ya estaba harta antes de que empezara la maldita boda. Y el pastor, “el más guapo”, vaya discursito, el suyo…
-Bueno, las bodas de aquí, déjalas solas, no sé de que te sorprendes.
-Nada que ver, te lo aseguro. Tendrías que haber visto el decorado, de lo más out que te puedas imaginar. Flores de plástico por todas partes, altar cara al público con tribuna para el pastor incluida, una especie de trono de dos plazas con dosel de gasa blanca para los novios. Todo estilo iglesia americana tipo “Dios te ama”.
-Hostia, como esas que salen en alguna cadena de televisión, tan…
-Exacto. “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial…” etc. etc. Y los fieles conmovidos “Amén, amén, gloria a ti Señor. Sí, sí”, balanceándose, moviendo los brazos con las palmas hacia arriba, casi gritando, en un orgasmo colectivo. Uff! ¿Dónde me he metido?, pensaba yo. Me siento como un pulpo en un garaje. Menos mal que tengo una gran habilidad para desconectar.
Concha
Pasé, con la curiosidad de la recién llegada, a un mundo desconocido. Al menos en directo, ya que alguna vez había visto un amago de él en alguna cadena de televisión, de esas cadenas privadas de origen anglosajón, en español. Me senté en la última fila, junto a la pared, al lado del ventanal que da al patio. A la izquierda, frente a la puerta y en lugar preferente, el altar ligeramente elevado. A la derecha, un trono con dos asientos, cubiertos con un dosel de gasa blanca, para los futuros desposados. Al lado del altar, la tribuna del pastor. Se me acercan dos mujeres y me dicen: “no esté sola, véngase para allá con nosotras, que verá todo mucho mejor”. No me atrevo a decirles que no. Sí, se ve mejor. Me dan el cancionero de la boda: “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial/llamados para anunciar/las virtudes de Aquel/que nos llamó a su Luz”. Y sigue. No me lo puedo creer y empiezo a pensar cómo será cuando los hermanos- todos son hermanos, incluso yo que no llevo sangre divina- empiecen a cantar. La sala-iglesia empieza a llenarse, la gente ocupa las sillas dispuestas para la ceremonia. Flores de plástico por todas partes. Sólo se salvan de la quema los corazones recortados en cartulinas de colores, pegados en los cristales de las ventanas como si fueran vidrieras. Si no fuera por su color Disney.
Todo se retrasa. La gente empieza a mirar para atrás, los músicos afinan los instrumentos. Mi compañera me dice: ”hasta que el pastor no se llegue, no empieza”. “¿Quién es el pastor?”, le pregunto. “Ninguno de esos, es más guapo, el más guapo. Esa es su mujer” Ah, pienso, estos si se casan, menos mal.
Ya me estoy hartando, pasa casi una hora de la hora. Mientras tanto observo, leo las canciones y el poema dedicado a los novios (que ya han vivido juntos unos cuantos años y tienen un hijo de 5, normal parece ser entre los socios de este club como iré viendo por sus comentarios). Leo el poema “de alguien a quien todos conocéis bien”, dirá el pastor después, marcando bien las palabra, “De quién si no, de nuestra hermana Gertrudis”
Por fin. Entra el novio acompañado de la que yo interpreto como la madrina (la que me había preguntado a la entrada: “¿Usted es doña Amalita? Yo soy la hermana de Pedro. No se me quede ahí en la calle, páseme, por favor”). Al cabo de 5 minutos, entra la novia, acompañada del padrino. La música ensordece: guitarra, teclado…la misma típica canción de nuestras bodas. Ahora se sientan en su trono y, todos a una, los fieles se ponen de pie y también al unísono empiezan a cantar, fuerte, fanáticamente, las manos al aire en una especie de baile, o batiendo palmas desaforadas, frenéticas “somos el pueblo de dios…” y el resto de las canciones. Orgasmo colectivo. El templo se viene abajo y yo con él. ¿Qué hago yo aquí? Soy una especie de extraterrestre fagocitada por unos seres extraños venidos de otro planeta y que han adoptado mi misma apariencia. No soy yo quien ha ido a su planeta, son ellos los que han venido a la tierra, yo estoy en mi lugar. Ellos son los extraterrestres, los extranjeros, los raros, con sus sonrisas, sus palabras amigables: “no se vaya, quédese un ratito más con nosotros, no se quede ahí atrás, venga, venga con nosotras que verá todo mucho mejor”.
Vuelvo a la realidad cuanto el pastor empieza su discurso. Eso ya lo reconozco, es el mismo discurso de todos los pastores, se llamen como se llamen y de cualquier religión a la que pertenezcan. ¿De dónde habrán sacado el patrón? A cada una de sus frases amén, amén de los fieles, espiritados.
Desconecto.
Diálogo
-Bueno, ¿qué tal, la famosa boda? Cuenta.
-Increíble. Ya a la puerta, nada más llegar, me oigo decir “es usted doña Amalita? Páseme, por favor, no se me quede en la calle. Soy la hermana de Pedro”.
-Doña Amalita??? Nadie te había tratado nunca con tanto respeto!!! Doña Amalita!!!
-Aluciné. Entro a ese mundo desconocido y como de ciencia ficción y me siento, modosita, en el rincón de la derecha, en la ultima silla, al lado de una ventana que daba a un patio. “Así me podré evadir mirando fuera”, me digo.
- Hombre, a ti te encanta eso de observar desde tu atalaya.
-No acababa de sentarme cuando dos de las fieles-hermanas-de-todo-el-mundo vienen y me dicen que vaya con ellas, que no me quede sola y que desde su sitio vería todo mucho mejor. Una hora nos hicieron esperar los dichosos novios. Ya estaba harta antes de que empezara la maldita boda. Y el pastor, “el más guapo”, vaya discursito, el suyo…
-Bueno, las bodas de aquí, déjalas solas, no sé de que te sorprendes.
-Nada que ver, te lo aseguro. Tendrías que haber visto el decorado, de lo más out que te puedas imaginar. Flores de plástico por todas partes, altar cara al público con tribuna para el pastor incluida, una especie de trono de dos plazas con dosel de gasa blanca para los novios. Todo estilo iglesia americana tipo “Dios te ama”.
-Hostia, como esas que salen en alguna cadena de televisión, tan…
-Exacto. “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial…” etc. etc. Y los fieles conmovidos “Amén, amén, gloria a ti Señor. Sí, sí”, balanceándose, moviendo los brazos con las palmas hacia arriba, casi gritando, en un orgasmo colectivo. Uff! ¿Dónde me he metido?, pensaba yo. Me siento como un pulpo en un garaje. Menos mal que tengo una gran habilidad para desconectar.
Concha
diumenge, 12 de juliol del 2009
apunts de classe
Abans d’escriure:
1) pensar qui és el narrador. Fins a quin punt està implicat en l’acció.
2) El temps on es sitúa el narrador.
3) L’espai (homodiegètic/heterodiegètic).
4) La informació de què disposa el narrador.
--------------------------------------------------
Descripció. Directa…… porta minifaldilla.
Indirecta…. la noia entra a la discoteca.
La D.I. comporta no fer mai una descripció física.
--------------------------------------------------
Elements bàsics en la narració:
- Temps.
- Espai.
- Fiabilitat.
--------------------------------------------
Les persones verbals:
Segons la distància que volguem prendre amb la història, utilitzarem la 1 a. 2 a. o 3 a. persona.
En la 1 a. i 2 a. t’apropes.
En la 3 a. et distancies de la narració.
Eines o recursos: A través del monòleg interior pots anar definint el personatge. I passes a la 2 a. persona per anar prenent distància.
El personatge pren força en el moment en què canviem la persona.
-----------------------------------------------------------------
En les descripcions seguir un ordre. Ordenar la prespectiva.
-----------------------------------------------------------------
Les descripcions lànguides “sensualitzen”. No es mor igual per una serp sinuosa que per una caiguda, p. ex.
---------------------------------------------------------------
“teves”, “meves”… Són possessius provinents d’un gir anglòfon que hem d’evitar.
---------------------------------------------------------------
Si volem fer un flash utilitzarem el present.
---------------------------------------------------------------
En la narració que conté un diàleg, els signes de puntuació aniran després del guionet.
I el guionet anirà enganxat a la frase que es diu.
---------------------------------------------------------------
Sobre les cites:
Títols: sempre en cursiva.
Capítol: sempre en rodona.
Text: sempre en rodona.
El retrat de Dorian Grey. No: El Retrat de Dorian Grey (anglicisme)
----------------------------------------------------------------
Consells agafats al vol:
Millor escriure la idea (a pèl) i després, “decorar-la”.
Evitar tot tipus de rima
1) pensar qui és el narrador. Fins a quin punt està implicat en l’acció.
2) El temps on es sitúa el narrador.
3) L’espai (homodiegètic/heterodiegètic).
4) La informació de què disposa el narrador.
--------------------------------------------------
Descripció. Directa…… porta minifaldilla.
Indirecta…. la noia entra a la discoteca.
La D.I. comporta no fer mai una descripció física.
--------------------------------------------------
Elements bàsics en la narració:
- Temps.
- Espai.
- Fiabilitat.
--------------------------------------------
Les persones verbals:
Segons la distància que volguem prendre amb la història, utilitzarem la 1 a. 2 a. o 3 a. persona.
En la 1 a. i 2 a. t’apropes.
En la 3 a. et distancies de la narració.
Eines o recursos: A través del monòleg interior pots anar definint el personatge. I passes a la 2 a. persona per anar prenent distància.
El personatge pren força en el moment en què canviem la persona.
-----------------------------------------------------------------
En les descripcions seguir un ordre. Ordenar la prespectiva.
-----------------------------------------------------------------
Les descripcions lànguides “sensualitzen”. No es mor igual per una serp sinuosa que per una caiguda, p. ex.
---------------------------------------------------------------
“teves”, “meves”… Són possessius provinents d’un gir anglòfon que hem d’evitar.
---------------------------------------------------------------
Si volem fer un flash utilitzarem el present.
---------------------------------------------------------------
En la narració que conté un diàleg, els signes de puntuació aniran després del guionet.
I el guionet anirà enganxat a la frase que es diu.
---------------------------------------------------------------
Sobre les cites:
Títols: sempre en cursiva.
Capítol: sempre en rodona.
Text: sempre en rodona.
El retrat de Dorian Grey. No: El Retrat de Dorian Grey (anglicisme)
----------------------------------------------------------------
Consells agafats al vol:
Millor escriure la idea (a pèl) i després, “decorar-la”.
Evitar tot tipus de rima
dimecres, 8 de juliol del 2009
Deures setmana pasada (2ª part) DE DIÀLEG A NARRACIÓ , corregit
La nit de la revetlla, dos dels convidats s'escapen cap a la a la terrassa .Estan prenent cava de la casa i decideixen anar a donar un tomb en la xup-xup.
En Gerard, professor a la Facultat d’Arquitectura de l’assignatura d’ Ètica, hi ha anat sol. La Jana no té parella en aquest moment. Ell plateja de les temples, ella és tota sensualitat. Amb l’excusa literària, que si en Racionero que si la Carme Riera, la nit es va embolcallant de somriures i mirades intenses. Les discussions sobre la caducitat del romanticisme o bé les insinuacions sobre un altre trobada als aiguamolls del Delta de l’Ebre només inicien el flirteig.
----------------------------------------------------------------------------------
- Com és mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero.
- “La mediterrània i els bàrbars del Nord”?
- Si, no el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme es caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...”Te deix, amor, la mar com a penyora” ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , es clar que no!
En Gerard, professor a la Facultat d’Arquitectura de l’assignatura d’ Ètica, hi ha anat sol. La Jana no té parella en aquest moment. Ell plateja de les temples, ella és tota sensualitat. Amb l’excusa literària, que si en Racionero que si la Carme Riera, la nit es va embolcallant de somriures i mirades intenses. Les discussions sobre la caducitat del romanticisme o bé les insinuacions sobre un altre trobada als aiguamolls del Delta de l’Ebre només inicien el flirteig.
----------------------------------------------------------------------------------
- Com és mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero.
- “La mediterrània i els bàrbars del Nord”?
- Si, no el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme es caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...”Te deix, amor, la mar com a penyora” ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , es clar que no!
Deures setmana passada DE NARRACIÓ A DIÀLEG
Recolzat en el mur, recordava l’estiu que havien passat a Formentera, feia vora trenta anys.
Havia plogut molt des de les hores... Moltes vegades havia estat motiu de les seves converses: aquelles platges mítiques de fina sorra blanca i aigües color turquesa; aquell sol radiant; aquelles juerges al vespre, al voltant de la foguera amb les guitarres; les borratxeres amb el Manu, la Lidia i en Jordi; els banys al capvespre... la Marta tenia 19 anys i ell 22... ja se sap !!.
Aquell pòster de la paret reproduïa la forma, tant característica, de l’illa: les mateixes aigües blaves. Tenia entès, però, que aquesta havia canviat força i ara tota la sorra era poblada de xiringuitos i apartaments i que centenars, per no dir, milers de “vespes”, recorrien els camins amunt i avall, com si estiguessin dins d’un eixam embogit.
No tenia ganes de tornar-hi, d’esborrar aquella imatge paradisíaca que es conservava en el seu cervell.
Va veure venir la Marta, puntual, com sempre.
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
- Hola!
- Hola, guapa!, puntual ... com sempre.
- On erets tan concentrat?
- Aquest pòster, que m’ha portat trenta anys enrere !
- Uff!, mare de Déu !, Formentera !. Quins records !. Aquells banys al capvespre, “Droga, sexe i rock and roll” al voltant de les fogueres a ritme de guitarres ... (je,je). Quines borratxeres amb el Manu, la Lydia i en Jordi !
Ja se sap ... “temps era temps” ...
- Érem joves
- Érem més joves que ara, vols dir. Uns trenta anys més joves ... i més inconscients. T’agradaria tornar-hi ?.
- I veure com els xiringuitos i els apartaments han trencat les nostres paradisíaques platges?. I com milers de motos circulen a tot taco pels camins?. No, gràcies !!.
- Miquel, et trobo una mica enyorat !.
- No, enyorat no. Si tu vols, un pel malenconiós...
Havia plogut molt des de les hores... Moltes vegades havia estat motiu de les seves converses: aquelles platges mítiques de fina sorra blanca i aigües color turquesa; aquell sol radiant; aquelles juerges al vespre, al voltant de la foguera amb les guitarres; les borratxeres amb el Manu, la Lidia i en Jordi; els banys al capvespre... la Marta tenia 19 anys i ell 22... ja se sap !!.
Aquell pòster de la paret reproduïa la forma, tant característica, de l’illa: les mateixes aigües blaves. Tenia entès, però, que aquesta havia canviat força i ara tota la sorra era poblada de xiringuitos i apartaments i que centenars, per no dir, milers de “vespes”, recorrien els camins amunt i avall, com si estiguessin dins d’un eixam embogit.
No tenia ganes de tornar-hi, d’esborrar aquella imatge paradisíaca que es conservava en el seu cervell.
Va veure venir la Marta, puntual, com sempre.
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
- Hola!
- Hola, guapa!, puntual ... com sempre.
- On erets tan concentrat?
- Aquest pòster, que m’ha portat trenta anys enrere !
- Uff!, mare de Déu !, Formentera !. Quins records !. Aquells banys al capvespre, “Droga, sexe i rock and roll” al voltant de les fogueres a ritme de guitarres ... (je,je). Quines borratxeres amb el Manu, la Lydia i en Jordi !
Ja se sap ... “temps era temps” ...
- Érem joves
- Érem més joves que ara, vols dir. Uns trenta anys més joves ... i més inconscients. T’agradaria tornar-hi ?.
- I veure com els xiringuitos i els apartaments han trencat les nostres paradisíaques platges?. I com milers de motos circulen a tot taco pels camins?. No, gràcies !!.
- Miquel, et trobo una mica enyorat !.
- No, enyorat no. Si tu vols, un pel malenconiós...
dimarts, 7 de juliol del 2009
Carta d'amor en un edifici en flames
En l’amor,
Si llegeixes aquesta carta és que has trobat la caixa forta.
M’he quedat aïllada aquí dalt, a la part del darrera, a l’eclèctica. El fum puja pel celobert i he hagut de tancar les finestres de la cuina. La calor és d’espant però tinc prou presència d’ànim encara, per dir-te,
Que allà on miro, tu hi has posat els ulls. En els arbres del camí que es veuen per la finestra hi ets tu.
Sento els espetecs del foc on escoltaves música; en el barroc estàs tu.
A les teves mans, on havien estat els meus pits, només hauràs cendres. Recorda que del no res també va sorgir el nostre amor; en l’adagi.
Que tinc una forta picor a la gola i la boca seca on encara hi ha el regust dels teus petons; en l’aigua estàs tu.
Aquesta pudor a socarrimat que mai ens haurà de deixar; en l’olor de totes les flors del món estaré amb tu.
Et demano que ara facis el cor fort. Les arracades bones guarda-les i de les andròmines, desfés-te’n, com em vas ensenyar fer amb les antigues nostàlgies.
Teva en l’amor.
Si llegeixes aquesta carta és que has trobat la caixa forta.
M’he quedat aïllada aquí dalt, a la part del darrera, a l’eclèctica. El fum puja pel celobert i he hagut de tancar les finestres de la cuina. La calor és d’espant però tinc prou presència d’ànim encara, per dir-te,
Que allà on miro, tu hi has posat els ulls. En els arbres del camí que es veuen per la finestra hi ets tu.
Sento els espetecs del foc on escoltaves música; en el barroc estàs tu.
A les teves mans, on havien estat els meus pits, només hauràs cendres. Recorda que del no res també va sorgir el nostre amor; en l’adagi.
Que tinc una forta picor a la gola i la boca seca on encara hi ha el regust dels teus petons; en l’aigua estàs tu.
Aquesta pudor a socarrimat que mai ens haurà de deixar; en l’olor de totes les flors del món estaré amb tu.
Et demano que ara facis el cor fort. Les arracades bones guarda-les i de les andròmines, desfés-te’n, com em vas ensenyar fer amb les antigues nostàlgies.
Teva en l’amor.
Al meu amor (corregit)
Estimat,
Ara que l'esplendor roja del foc és veu per a tot, la meva pell comença a sentir l’escalfor de quan te m'acostes...Tinc por. L’asfixia, el dolor...No poder acaronar-te, no veure’t més. Desitjava tant que fóssim un, que les nostres complicitats juguessin i s’acomplissin els ideals, que ens van enamorar, que la vida, per fi, ens fes aquest regal. L’últim. Somiava amb els nostres cossos, que en un acoblament perfecte s’endinsaven en les profunditats de les nostres ànimes. Les nostres boques fetes per besar-nos. Les nostres mans acaronant cada mil·límetre de pell. Les il·lusions, ja no seran una fita...perqué ja no hi hauran fites. Tants anys esperant-nos, arrancant a queixalades aquesta unió..., que ja no serà. Em cremaré en un infern real i no pas en una tòrrida passió.
Per sempre teva.
Ara que l'esplendor roja del foc és veu per a tot, la meva pell comença a sentir l’escalfor de quan te m'acostes...Tinc por. L’asfixia, el dolor...No poder acaronar-te, no veure’t més. Desitjava tant que fóssim un, que les nostres complicitats juguessin i s’acomplissin els ideals, que ens van enamorar, que la vida, per fi, ens fes aquest regal. L’últim. Somiava amb els nostres cossos, que en un acoblament perfecte s’endinsaven en les profunditats de les nostres ànimes. Les nostres boques fetes per besar-nos. Les nostres mans acaronant cada mil·límetre de pell. Les il·lusions, ja no seran una fita...perqué ja no hi hauran fites. Tants anys esperant-nos, arrancant a queixalades aquesta unió..., que ja no serà. Em cremaré en un infern real i no pas en una tòrrida passió.
Per sempre teva.
CARTA DES DE LES FLAMES
Estimada Anna,
Fa temps que hauria d’haver-te manifestat els meus sentiments però el pudor, la vergonya i el rebuig que sé que sentiràs al llegir aquestes línies, m’han fet del tot impossible fer-ho abans.
Sé que en cap moment has ni sospitat que darrera d’aquesta fabulosa amistat que ens uneix, s’ amaguen uns sentiments molt més profunds. Ha estat molt difícil viure tots aquests moments al teu costat sense deixar entreveure la meva amarga realitat: acaronar-te; consolar-te com m’hagués agradat quan la teva mare va morir, ara fa uns mesos; no poder riure lliurement, d’aquesta manera que tant sols riuen els amants còmplices i obrir-te el meu cor, desempallegar-lo de tots els complexos i de tots els enganys furtius…
Cóm ho hauria de fer?. En més d’una ocasió m’havies deixat clar el què opinaves d’aquest tema i els teus comentaris cruels i sarcàstics sobre l’homosexualitat dels altres, que jo reia amb falsedat, mentre l’anima se m’estremia de dolor, no deixaven ni una petita escletxa de llum esperançadora.
El temps se m’acaba. No he trobat cap altra sortida al meu pecat que el foc purificador. A casa no hi ha ningú i compto que aquest no arribarà a les golfes fins d’aquí a uns 10 minuts.
A això es redueix la meva existència. 10 minuts per dir-te el molt que t’estimo, que t’he estimat sempre. No suporto seguir al teu costat sense que coneguis els meus sentiments, sense poder tocar-te, abraçar-te, fer-te l’amor. Tampoc podria suportar viure sense tu, amb la teva absència, mancada del teu contacte. És per això que no hi veig més solució. Sóc covarda, profundament covarda…
Malgrat tot, necessito sincerar-me. No em guardis rancor i procura conservar els bons moments que hem viscut plegades. Aquests han estat el millor de la meva vida i, tant sols per ells, ja considero que aquesta ha valgut la pena.
Ho sento estimada. El fum comença a escolar-se per sota la porta. Costa respirar. Haig de pujar al colomar. Ja veus, tant que hem rigut d’aquesta ridícula afició meva i seran unes ales blanques les que portaran la veritat a les nostres vides!.
T’estimaré sempre.
Lluïsa
Fa temps que hauria d’haver-te manifestat els meus sentiments però el pudor, la vergonya i el rebuig que sé que sentiràs al llegir aquestes línies, m’han fet del tot impossible fer-ho abans.
Sé que en cap moment has ni sospitat que darrera d’aquesta fabulosa amistat que ens uneix, s’ amaguen uns sentiments molt més profunds. Ha estat molt difícil viure tots aquests moments al teu costat sense deixar entreveure la meva amarga realitat: acaronar-te; consolar-te com m’hagués agradat quan la teva mare va morir, ara fa uns mesos; no poder riure lliurement, d’aquesta manera que tant sols riuen els amants còmplices i obrir-te el meu cor, desempallegar-lo de tots els complexos i de tots els enganys furtius…
Cóm ho hauria de fer?. En més d’una ocasió m’havies deixat clar el què opinaves d’aquest tema i els teus comentaris cruels i sarcàstics sobre l’homosexualitat dels altres, que jo reia amb falsedat, mentre l’anima se m’estremia de dolor, no deixaven ni una petita escletxa de llum esperançadora.
El temps se m’acaba. No he trobat cap altra sortida al meu pecat que el foc purificador. A casa no hi ha ningú i compto que aquest no arribarà a les golfes fins d’aquí a uns 10 minuts.
A això es redueix la meva existència. 10 minuts per dir-te el molt que t’estimo, que t’he estimat sempre. No suporto seguir al teu costat sense que coneguis els meus sentiments, sense poder tocar-te, abraçar-te, fer-te l’amor. Tampoc podria suportar viure sense tu, amb la teva absència, mancada del teu contacte. És per això que no hi veig més solució. Sóc covarda, profundament covarda…
Malgrat tot, necessito sincerar-me. No em guardis rancor i procura conservar els bons moments que hem viscut plegades. Aquests han estat el millor de la meva vida i, tant sols per ells, ja considero que aquesta ha valgut la pena.
Ho sento estimada. El fum comença a escolar-se per sota la porta. Costa respirar. Haig de pujar al colomar. Ja veus, tant que hem rigut d’aquesta ridícula afició meva i seran unes ales blanques les que portaran la veritat a les nostres vides!.
T’estimaré sempre.
Lluïsa
divendres, 3 de juliol del 2009
Esperant el càntir
1) Mandarín Oriental Hotel de Pekín (2009)
2) Torre Windsor Madrid (2005)
3) Liceu (1994)
4) Biblioteca duquesa Ana Amalia en Weimar (2004)
5) Catedral de la Santa Trinidad (2oo6)
6) La nit que cremà la República de Weimar (1933)
dimecres, 1 de juliol del 2009
CAÇAT ó CAÇADOR
És pesat i gros. De pel llarg i pell morena, més aviat bruna. Imposa. Els seus ulls, petits i brillants, queden perfectament emmarcats dins una cara que sembla, a tothora, juganera. És fort, de caràcter pacífic i amorós. Furiós, però, es mostra violent i terrorífic. Noble. Mandrós. Àgil...
Seguia les petges de l’animal des de feia varis dies. Aquell matí, especialment fred i humit, aquestes es mostraven més clares que mai gracies a la pluja fina i persistent que havia caigut durant tota la nit.
El seu orgull de caçador feia temps que havia caducat i un nou orgull més poderós encara, havia ocupat el seu lloc. L’orgull del que tot ho vol, del que es creu que tot ho pot, del que es creu en possessió de la veritat absoluta.
Els seus valors havien canviat i el joc de la caça s’havia trastocat en el joc del poder, del prestigi mal entès, de l’enveja insana... els trofeus eren l’únic que importaven.
A trenc d’alba, per fi, es van trobar. Presa i caçador, caçador i presa. Cara a cara. Sense testimonis. Sense excuses. Sense intermediaris. Les seves mirades es van creuar. Uns segons. No van necessitar més.
Gran i poderós, l’animal es defensà ... el bosc tremolà tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostrà afable i juganera. El seu cos ja no era pesat i gros, sinó alt i imponent i l’amorositat li havia fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alçà per sobre els arbres ...
Diàleg
La pluja cau, fina i persistent ... Avui fa fred
- Què vols?, perquè em segueixes?
- Et busco, fa dies que et busco ... i per fi t’he trobat
- No et conec. No entenc perquè em busques
- Et necessito ... no ho pots entendre
- Em necessites ??
- Bé, no ben bé. Necessito el teu cos...
- És veritat, no ho entenc ...
- Necessito el que el teu cos em pot donar...
- M’estàs fent inquietar ... no crec que el meu cos et pugui donar res d’especial !
- En això estàs equivocat. Per sobre de tot, el teu cos em donarà prestigi.
- Prestigi ?, què és prestigi ?
- Per no parlar dels trofeus ... el cap, les urpes, la pell ...
- Realment, no entenc res. Què en faries de tot això ?
- El cap quedarà molt bé sobre la llar, les urpes com a collaret, la pell ... bé, la pell puc utilitzar-la com abric ... o potser com a catifa ...
- Ummm ???
- Bé, en qualsevol cas, tothom m’admirarà i em miraran amb enveja ...
- Perquè t’haurien de mirar amb enveja ?
- Per que t’hauré caçat !!!
- Ets patètic !!. Quin prestigi, quina enveja pot aportar-te la meva mort ? Sou vosaltres, els humans, els que m’heu portat fins aquí ... voleu repoblar aquests boscos amb la nostra espècie gairebé desapareguda.
Som ésser protegits, nobles i poderosos !!!.
- No em facis riure !!.
- Digues la veritat, perquè ho fas ?
- Pel gust de caçar-te...
- No et serà fàcil !, no pensis que em deixaré !
Gran i poderós, l’animal es defensa ... el bosc tremola tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostra afable i juganera com al principi. El seu cos ja no és pesat i gros, sinó alt i imponent i la mandra li ha fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alça per sobre els arbres ...
Seguia les petges de l’animal des de feia varis dies. Aquell matí, especialment fred i humit, aquestes es mostraven més clares que mai gracies a la pluja fina i persistent que havia caigut durant tota la nit.
El seu orgull de caçador feia temps que havia caducat i un nou orgull més poderós encara, havia ocupat el seu lloc. L’orgull del que tot ho vol, del que es creu que tot ho pot, del que es creu en possessió de la veritat absoluta.
Els seus valors havien canviat i el joc de la caça s’havia trastocat en el joc del poder, del prestigi mal entès, de l’enveja insana... els trofeus eren l’únic que importaven.
A trenc d’alba, per fi, es van trobar. Presa i caçador, caçador i presa. Cara a cara. Sense testimonis. Sense excuses. Sense intermediaris. Les seves mirades es van creuar. Uns segons. No van necessitar més.
Gran i poderós, l’animal es defensà ... el bosc tremolà tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostrà afable i juganera. El seu cos ja no era pesat i gros, sinó alt i imponent i l’amorositat li havia fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alçà per sobre els arbres ...
Diàleg
La pluja cau, fina i persistent ... Avui fa fred
- Què vols?, perquè em segueixes?
- Et busco, fa dies que et busco ... i per fi t’he trobat
- No et conec. No entenc perquè em busques
- Et necessito ... no ho pots entendre
- Em necessites ??
- Bé, no ben bé. Necessito el teu cos...
- És veritat, no ho entenc ...
- Necessito el que el teu cos em pot donar...
- M’estàs fent inquietar ... no crec que el meu cos et pugui donar res d’especial !
- En això estàs equivocat. Per sobre de tot, el teu cos em donarà prestigi.
- Prestigi ?, què és prestigi ?
- Per no parlar dels trofeus ... el cap, les urpes, la pell ...
- Realment, no entenc res. Què en faries de tot això ?
- El cap quedarà molt bé sobre la llar, les urpes com a collaret, la pell ... bé, la pell puc utilitzar-la com abric ... o potser com a catifa ...
- Ummm ???
- Bé, en qualsevol cas, tothom m’admirarà i em miraran amb enveja ...
- Perquè t’haurien de mirar amb enveja ?
- Per que t’hauré caçat !!!
- Ets patètic !!. Quin prestigi, quina enveja pot aportar-te la meva mort ? Sou vosaltres, els humans, els que m’heu portat fins aquí ... voleu repoblar aquests boscos amb la nostra espècie gairebé desapareguda.
Som ésser protegits, nobles i poderosos !!!.
- No em facis riure !!.
- Digues la veritat, perquè ho fas ?
- Pel gust de caçar-te...
- No et serà fàcil !, no pensis que em deixaré !
Gran i poderós, l’animal es defensa ... el bosc tremola tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostra afable i juganera com al principi. El seu cos ja no és pesat i gros, sinó alt i imponent i la mandra li ha fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alça per sobre els arbres ...
dimarts, 30 de juny del 2009
De narració a diàleg
Badalla. Mira per la finestra, intentant que alguna idea li passi pel cap. La música no li serveix d’inspiració. Passejar no li atrau. Els sospirs van fent un ritme indolent i el llapis s’entreté en punxar les restes de la goma embrutida que resten per sobre de la taula. Ara un cant d’ocell, el lladruc d’un gos. Res no l’estimula a crear... Les ulleres a la punta del nas, assegut a l’extrem de la cadira i recolzant l’esquena, cames obertes i braços al clatell. Badalla. Però no,no... no, s’ha d’estar allà fins que li surti de dintre la solució. Enfrontat al paper que havia estat blanc i ara té una coloració grisa i plena de petjades profundes. L’ intent d’esbossar allò que li han manat no és res més que un residu. Farà cap a la muntanyeta de papers arrugats que l’envolten. Badalla. Tota la tasca és un residu de reciclatge. Inútil. Badalla.
----------------------------------------------------------------------------------
- Perquè badalles?. ¡ Mirant per la finestra no faràs el dibuix ! –diu la mare.
- Espero que m’arribi l’ inspiració –tot pujant el volum de la música.
- Surt a donar un volt, en contes de sospirar per les engrunes de goma, que escampes per a tot.
- Escoltava els ocells, el gos –li contesta, tot estirant-se . M’estaré aquí fins que trobi el que vull.
- Però, Pep ¡ que no ho veus que aquest paper està fet una pena, de tant dibuixar i esborrar ! Està per anar a la brossa. Aquest, també.
----------------------------------------------------------------------------------
- Perquè badalles?. ¡ Mirant per la finestra no faràs el dibuix ! –diu la mare.
- Espero que m’arribi l’ inspiració –tot pujant el volum de la música.
- Surt a donar un volt, en contes de sospirar per les engrunes de goma, que escampes per a tot.
- Escoltava els ocells, el gos –li contesta, tot estirant-se . M’estaré aquí fins que trobi el que vull.
- Però, Pep ¡ que no ho veus que aquest paper està fet una pena, de tant dibuixar i esborrar ! Està per anar a la brossa. Aquest, també.
dilluns, 29 de juny del 2009
Nicolás Casariego
Cree Casariego que Carver es el creador del relato moderno, "o el último tipo de relato que podríamos llamar moderno. Él incluye esa 'tercera historia', ese algo que nos cuenta sin que sea fácil describirlo o ponerlo en palabras". En la entrevista también añadía: "Pienso en lo que puede ser más efectivo, si oír al protagonista, sentirlo cerca, o alejarnos un poco. La variedad de narradores y voces del libro es un reto, un modo de probarme. Si escribes, que ya es algo muy arriesgado, ¿por qué no arriesgarte siempre un poco más?".
ENTREVISTA A NICOLAS CASARIEGO EN LA REVISTA REGISTRADORES DE ESPAÑA (nº 50 jUNIO 2009)
ENTREVISTA A NICOLAS CASARIEGO EN LA REVISTA REGISTRADORES DE ESPAÑA (nº 50 jUNIO 2009)
dissabte, 27 de juny del 2009
De diàleg a narració
-Arribes tard.
-És que la professora ha volgut parlar amb mi després de la classe.
-Quina professora?
-La de piano. Diu que m’haig d’esforçar i practicar més.
-Perquè no ho fas?
-Prefereixo estar amb tu. Feia estona que m’esperaves?
-Sí, molt. Una eternitat. Connecta la web-cam.
-Sempre em vols veure a mi i jo a tu no et veig mai-, somiqueja.
-Aviat estarem junts sense que ningú ens molesti.
-Ens ho passarem molt bé. Anirem d’excursió-, com si parlés amb si mateixa.
-Ara baixa’t les calcetes. No, així no, poc a poc i allunya´t del monitor.
-Així?
-Apropa’t una mica i vés aixecant-te el vestit. No, no te’l treguis, només aixeca’l. Així. Te’ns els xupa-xups?
-Els tinc a la motxilla.
Paf. Clac.
-Què ha passat?
-Res, que li he donat un cop a l’ordinador sense voler. Ja està. Quin agafo?
-El que tu vulguis i mentre el llepes no em diguis res.
***********
Una pre-adolescent surt tard de la classe de piano i quan arriba a casa es connecta per l’ordinador amb un home que l’espera. Es coneixen a través d’internet. Davant la web-cam es baixa les calcetes i s’aixeca el vestit. Ella no l’ha vist mai però aviat estaran junts i aniran d’excursió a un parc natural molt gran i maco. Atabalada per agafar uns caramels li dóna un cop a l’ordinador amb la motxilla. Callada, desembolica un xupa-xups de maduixa.
-És que la professora ha volgut parlar amb mi després de la classe.
-Quina professora?
-La de piano. Diu que m’haig d’esforçar i practicar més.
-Perquè no ho fas?
-Prefereixo estar amb tu. Feia estona que m’esperaves?
-Sí, molt. Una eternitat. Connecta la web-cam.
-Sempre em vols veure a mi i jo a tu no et veig mai-, somiqueja.
-Aviat estarem junts sense que ningú ens molesti.
-Ens ho passarem molt bé. Anirem d’excursió-, com si parlés amb si mateixa.
-Ara baixa’t les calcetes. No, així no, poc a poc i allunya´t del monitor.
-Així?
-Apropa’t una mica i vés aixecant-te el vestit. No, no te’l treguis, només aixeca’l. Així. Te’ns els xupa-xups?
-Els tinc a la motxilla.
Paf. Clac.
-Què ha passat?
-Res, que li he donat un cop a l’ordinador sense voler. Ja està. Quin agafo?
-El que tu vulguis i mentre el llepes no em diguis res.
***********
Una pre-adolescent surt tard de la classe de piano i quan arriba a casa es connecta per l’ordinador amb un home que l’espera. Es coneixen a través d’internet. Davant la web-cam es baixa les calcetes i s’aixeca el vestit. Ella no l’ha vist mai però aviat estaran junts i aniran d’excursió a un parc natural molt gran i maco. Atabalada per agafar uns caramels li dóna un cop a l’ordinador amb la motxilla. Callada, desembolica un xupa-xups de maduixa.
Me gusta viajar en tren 2
Me gusta viajar en tren 2 [diálogo transformado en narración]
Ya empiezan a entrar y todavía la cafetera no está a punto. ¡Jo, la gente! Es que no se pueden quedar ni un minuto en sus asientos, tranquilitos, que lo que es el tren no lo van a perder. Y yo, hale, a correr. Pues no pienso. A ver dónde se sienta esa mujer. Vale, menos mal, ha escogido la mesa del rincón, al fondo. No como estos, que se quedan todos ahí, a la entrada. ¿No creerá la señora que le voy a servir en la mesa? Aquí es libre- servicio, que no es el AVE. Bueno, en el AVE también tienen que venir a la barra. Se levanta. “Un café con leche”. Espera a que se lo haga, paga y se va. Gracias, señora (por la propina). Abre el libro y se pone a leer. Una intelectual. Típico. Ahora entran un hombre, una mujer y dos niños como de siete. Parece que la lectora les pregunta si quieren sentarse con ella, porque el resto de las mesas está ocupado. Se sientan los niños y la mujer. El hombre se pone a la cola que se ha formado en un momento delante de la barra, y que llega casi hasta la puerta. No me gusta su careto. Seguro que no deja propina. La intelectual se pone a reír y a jugar con los niños. De pronto algo pasa: el señor de la familia habla sin control, furioso. La insulta con el tono y con las palabras. La gente se queda muda. ¿Qué ha pasado?. Sólo me llegan algunas palabras: vieja, sudoku, qué se ha creído... Los viajeros miran de reojo. Cuchichean. No me lo puedo creer: parece que la señora le ha dicho a los niños que su abuelito no sé qué y... resulta que no es el abuelo, que es el padre! Vaya metedura de pata, pero tampoco es para ponerse así. Mi ojo clínico no me engañaba, desde el primer momento ese tío no me gustó. La madre de los niños no sabe dónde meterse. Él les manda que se levanten y uno a uno van saliendo delante de él. Y sin tomar nada. Encima. La señora mayor se queda sola en la mesa y se pone otra vez a leer. Bueno, tú a seguir sirviendo cafés y bocatas.
Ya empiezan a entrar y todavía la cafetera no está a punto. ¡Jo, la gente! Es que no se pueden quedar ni un minuto en sus asientos, tranquilitos, que lo que es el tren no lo van a perder. Y yo, hale, a correr. Pues no pienso. A ver dónde se sienta esa mujer. Vale, menos mal, ha escogido la mesa del rincón, al fondo. No como estos, que se quedan todos ahí, a la entrada. ¿No creerá la señora que le voy a servir en la mesa? Aquí es libre- servicio, que no es el AVE. Bueno, en el AVE también tienen que venir a la barra. Se levanta. “Un café con leche”. Espera a que se lo haga, paga y se va. Gracias, señora (por la propina). Abre el libro y se pone a leer. Una intelectual. Típico. Ahora entran un hombre, una mujer y dos niños como de siete. Parece que la lectora les pregunta si quieren sentarse con ella, porque el resto de las mesas está ocupado. Se sientan los niños y la mujer. El hombre se pone a la cola que se ha formado en un momento delante de la barra, y que llega casi hasta la puerta. No me gusta su careto. Seguro que no deja propina. La intelectual se pone a reír y a jugar con los niños. De pronto algo pasa: el señor de la familia habla sin control, furioso. La insulta con el tono y con las palabras. La gente se queda muda. ¿Qué ha pasado?. Sólo me llegan algunas palabras: vieja, sudoku, qué se ha creído... Los viajeros miran de reojo. Cuchichean. No me lo puedo creer: parece que la señora le ha dicho a los niños que su abuelito no sé qué y... resulta que no es el abuelo, que es el padre! Vaya metedura de pata, pero tampoco es para ponerse así. Mi ojo clínico no me engañaba, desde el primer momento ese tío no me gustó. La madre de los niños no sabe dónde meterse. Él les manda que se levanten y uno a uno van saliendo delante de él. Y sin tomar nada. Encima. La señora mayor se queda sola en la mesa y se pone otra vez a leer. Bueno, tú a seguir sirviendo cafés y bocatas.
dimecres, 24 de juny del 2009
De narració a diàleg
Una parella del mateix sexe i edat camina darrera el seu gos per un cèntric carrer de la ciutat. Alts i prims, de cos proporcionat i ulleres fosques. Tenen una botiga de roba per a homes prop d’on viuen.
En Josep Maria lleugerament més baix porta el cap afaitat. És qui sol donar les ordres al Pombo. En Toni, de cabell fosc amb un tall sobri, és qui entra al forn per comprar el pa.
Oberta al públic la botiga, el Pombo jeu a l’entrada. Ni es belluga quan entra un client. S’ho fan tot ells. Tanquen el migdia per dinar a la terrassa d’un bar restaurant. Amanida, bistec, gelat, aigua i cafè. Els dos igual.
A la nit pleguen tard seguint els costums de la zona i abans de pujar al pis prenen un combinat en la terrassa d’un bar de copes que té a l’interior una pantalla gegant de videoclips.
En Josep Maria lleugerament més baix porta el cap afaitat. És qui sol donar les ordres al Pombo. En Toni, de cabell fosc amb un tall sobri, és qui entra al forn per comprar el pa.
Oberta al públic la botiga, el Pombo jeu a l’entrada. Ni es belluga quan entra un client. S’ho fan tot ells. Tanquen el migdia per dinar a la terrassa d’un bar restaurant. Amanida, bistec, gelat, aigua i cafè. Els dos igual.
A la nit pleguen tard seguint els costums de la zona i abans de pujar al pis prenen un combinat en la terrassa d’un bar de copes que té a l’interior una pantalla gegant de videoclips.
***
-Està maco el Pombo- comenta en Toni tot orgullós sortint de la porteria de l’edifici on viu amb en Josep Maria.
-És el gos més estilós del barri. Toni, treu una mica el pit, últimament t’estàs carregant d’espatlles.
S’aturen davant del forn de pa. - El de sempre?-, pregunta en Toni.
-Sí, com sempre. Quiet! Pombo vine aquí.
-Tens un euro?
En Josep Maria obre el portamonedes –té. En Toni surt amb una baguette.
Pugen tots dos la persiana del petit comerç –Pombo, jeu!
-De cara l’hivern hauríem de portar un tàper amb el dinar-, diu en Toni encenent l’ordinador a la part de dins de la botiga.
-Si continua aquesta crisi, abans i tot.
Al migdia en el bar restaurant. –Els porto una amanida verda de primer? –pregunta el cambrer mentre li posa un bol d’aigua al gos.
-Si, sisplau i gràcies- respon en Josep Maria.
Ja de nit, asseguts l’un al costat de l’altre en la terrassa d'un bar de copes i en un relaxament molt característic, miren la roba que porten els nois que van amunt i avall del carrer neguitosos per començar la nit.
–Que siguin dos gimlets- li diu en Toni a un cambrer amb un somriure còmplice. Després, fa un cop d’ull a la Christina Aguilera que està cantant en la pantalla gegant.
-Està maco el Pombo- comenta en Toni tot orgullós sortint de la porteria de l’edifici on viu amb en Josep Maria.
-És el gos més estilós del barri. Toni, treu una mica el pit, últimament t’estàs carregant d’espatlles.
S’aturen davant del forn de pa. - El de sempre?-, pregunta en Toni.
-Sí, com sempre. Quiet! Pombo vine aquí.
-Tens un euro?
En Josep Maria obre el portamonedes –té. En Toni surt amb una baguette.
Pugen tots dos la persiana del petit comerç –Pombo, jeu!
-De cara l’hivern hauríem de portar un tàper amb el dinar-, diu en Toni encenent l’ordinador a la part de dins de la botiga.
-Si continua aquesta crisi, abans i tot.
Al migdia en el bar restaurant. –Els porto una amanida verda de primer? –pregunta el cambrer mentre li posa un bol d’aigua al gos.
-Si, sisplau i gràcies- respon en Josep Maria.
Ja de nit, asseguts l’un al costat de l’altre en la terrassa d'un bar de copes i en un relaxament molt característic, miren la roba que porten els nois que van amunt i avall del carrer neguitosos per començar la nit.
–Que siguin dos gimlets- li diu en Toni a un cambrer amb un somriure còmplice. Després, fa un cop d’ull a la Christina Aguilera que està cantant en la pantalla gegant.
divendres, 12 de juny del 2009
Sigil (o Amagant-se)
Sortirà de la cabina on quedarà l’auricular penjant, es tocarà un barret negre i es pujarà el coll d’una gavardina de color gris, mirarà l’hora en el rellotge de la torre i traspassarà l’avinguda deserta per atansar-se a la barana del riu.
Intermitent, el semàfor segueix espatllat. Vermell, ambre, verd.
Més enllà de la barana, obscuritat absoluta. Retrocedirà fins la cabina, penjarà l’auricular i marcarà un número, un altre i un altre.
Per la vorera i amb les mans a les butxaques s’adreçarà cap als tres blocs de pisos. S’allunya un soroll de sabates negres.
El rellotge de la torre dóna dues campanades. A la cabina vermella comença a sonar el timbre del telèfon...
Intermitent, el semàfor segueix espatllat. Vermell, ambre, verd.
Més enllà de la barana, obscuritat absoluta. Retrocedirà fins la cabina, penjarà l’auricular i marcarà un número, un altre i un altre.
Per la vorera i amb les mans a les butxaques s’adreçarà cap als tres blocs de pisos. S’allunya un soroll de sabates negres.
El rellotge de la torre dóna dues campanades. A la cabina vermella comença a sonar el timbre del telèfon...
dijous, 11 de juny del 2009
CALES FONTS - Es Castell (Menorca)
(no trobo l'original, aquesta és de la série)
El diàleg l'he deixat on era, corregit.
(1)“norai”: argot mariner, s'utilitza per a fer referència a un tipus concret d'amarri en terra que permet fixar l'embarcació.
El diàleg l'he deixat on era, corregit.
Com
si d’un quadre d’en Dalí es tractés, a través de la finestra es veia mar obert.
Emmarcant la immensitat retallada, dues llengües de terra feien un triangle,
acabant per altra banda del mar en un petit embarcador de la cala. Una barqueta
de fusta, sense veles ni motor, indicava el lloc on la gran barcassa amarrava. Els
“norais” (1) en filera, per babord, subjectaven quatre o cinc menorquines; les
boies, a prop de la riba, ens mostraven el que deuria ser un niu de vaixells en
ple agost (llanxes, bots, falutxes, gavarres…). Les casetes blanques
siluetejant el fort blau del cel, no tenien solució de continuïtat. Dos pisos o
tres d’antigues cases de pescadors, ara restaurants, botigues de roba o
futileses, donaven un reflex lluminós al petit mar. En ceràmica, el rètol
“Cales Fonts” rematava el conjunt, etiquetant-lo, quasi com un paquetet de
regal pel turista. Els fanals de ferro forjat, amb bombetes i pantalles de
vidre, com de vaixell, feien un resseguit pel moll fins la fi de la petita
terra en un acabat primorós, com si fos un brodat amb puntes. Els colors suaus,
vius i acollidors ens permetien sentir-nos abrigats, recollits en font de la
immensitat d’una mar lleument ondulada per la suau brisa. La calor s’esmorteïa
amb la dolçor del lleuger ventet. Les olors salades es barrejaven amb la fortor
de les algues i la brea, diluïdes en una mescla embriagadora. La textura de
l’aigua contrastava amb l’encalat rugós de les parets i les fustes dels petits
vaixells repintades de vermell, blau o verd en les seves quilles de proa.
Quelcom punt d’arbreda ens assenyalava que allò era real.
Quelcom punt d’arbreda ens assenyalava que allò era real.
Antonio Pereira
"Hay algo que permanece a lo largo de mi escritura en verso o en prosa: el poder de la sugerencia de la palabra. El cuento es un texto breve, formulado para ser leído de una sentada, mientras que la novela suele extenderse de modo que el lector conviva con los personajes durante días o semanas."
ENTREVISTA EN LA REVISTA REGISTRADORES DE ESPAÑAdimecres, 10 de juny del 2009
otro día más
(corregido, pero sin decidirme. He puesto las dos opciones, la primera con la puntuación cambiada, por eso del ritmo. Lo dejo madurar. Gracias por vuestras opiniones)
Otro día más
Barcelona 1933
- Abel, Abel...Venga despierta ya, que ya es la hora.
La madre no grita, parece entonar con pena una canción con la que intenta despertarle. Si por ella fuera le dejaría gozar todavía de lo poco de que aún puede gozar, del calorcito inconsciente de la duermevela.
- 5 minutos más, madre.
Abel consigue por fin abrir los ojos. De un salto, pone sus pies en el suelo desnudo y lucha por dibujar en su cara una media sonrisa dirigida a su madre. “Otro día más”, piensa.
Diez minutos más tarde ya está listo. Entra en la cocina y, sin siquiera sentarse, engulle el café migado de todos los días.
- Hasta luego, madre.
- Que Dios te bendiga, hijo. Y que te dé suerte.
- Hoy lo conseguiré, no te preocupes; y alegra esa cara -le dice rehuyendo su mirada al tiempo que abre la puerta.
La cola es larga, interminable. Los hombres esperan, serios, mudos. Desde lejos, sombreros, gorras, abrigos con los cuellos levantados, manos callosas que se frotan intentando luchar contra el frío intenso; bocas cerradas para impedir que las quejas se escapen libres, inútiles. Un silencio espeso y gris, una espera ansiosa y desesperanzada.
Llega una camioneta y de ella baja el capataz.
- Tú, tú y...tú. Los demás volved mañana.
Da media vuelta y camina hacia la camioneta, seguido de esos pocos con la cabeza gacha, como avergonzados de la suerte de haber sido elegidos.
Otro día que dios no ha bendecido a Abel, otro día más que llorará su rabia silenciosa, otro día que tendrá que fijar en su rostro la sonrisa, antes de entrar a casa.
- No te preocupes, madre. Mañana seguro que sí.
Barcelona 2009
Biel hace cola a las puertas del comedor social. El periódico con el que pretende ocultar su rostro sólo habla de malas noticias: la economía está herida, tal vez enferma... el último achaque del capitalismo que nos ha metido en este berenjenal...crisis hipotecaria... cuántas palabras, dios, cuánto teatro...
Él, de economía no entiende nada. Sólo está desesperado. Sólo tiene hambre.[Sólo está desesperado, sólo tiene hambre, un hambre que no sabe de globalizaciones ni de virus financieros, un hambre primitiva que le da mucho miedo].
Concha
Otro día más
Barcelona 1933
- Abel, Abel...Venga despierta ya, que ya es la hora.
La madre no grita, parece entonar con pena una canción con la que intenta despertarle. Si por ella fuera le dejaría gozar todavía de lo poco de que aún puede gozar, del calorcito inconsciente de la duermevela.
- 5 minutos más, madre.
Abel consigue por fin abrir los ojos. De un salto, pone sus pies en el suelo desnudo y lucha por dibujar en su cara una media sonrisa dirigida a su madre. “Otro día más”, piensa.
Diez minutos más tarde ya está listo. Entra en la cocina y, sin siquiera sentarse, engulle el café migado de todos los días.
- Hasta luego, madre.
- Que Dios te bendiga, hijo. Y que te dé suerte.
- Hoy lo conseguiré, no te preocupes; y alegra esa cara -le dice rehuyendo su mirada al tiempo que abre la puerta.
La cola es larga, interminable. Los hombres esperan, serios, mudos. Desde lejos, sombreros, gorras, abrigos con los cuellos levantados, manos callosas que se frotan intentando luchar contra el frío intenso; bocas cerradas para impedir que las quejas se escapen libres, inútiles. Un silencio espeso y gris, una espera ansiosa y desesperanzada.
Llega una camioneta y de ella baja el capataz.
- Tú, tú y...tú. Los demás volved mañana.
Da media vuelta y camina hacia la camioneta, seguido de esos pocos con la cabeza gacha, como avergonzados de la suerte de haber sido elegidos.
Otro día que dios no ha bendecido a Abel, otro día más que llorará su rabia silenciosa, otro día que tendrá que fijar en su rostro la sonrisa, antes de entrar a casa.
- No te preocupes, madre. Mañana seguro que sí.
Barcelona 2009
Biel hace cola a las puertas del comedor social. El periódico con el que pretende ocultar su rostro sólo habla de malas noticias: la economía está herida, tal vez enferma... el último achaque del capitalismo que nos ha metido en este berenjenal...crisis hipotecaria... cuántas palabras, dios, cuánto teatro...
Él, de economía no entiende nada. Sólo está desesperado. Sólo tiene hambre.[Sólo está desesperado, sólo tiene hambre, un hambre que no sabe de globalizaciones ni de virus financieros, un hambre primitiva que le da mucho miedo].
Concha
LA CARAVANA (corregit i ampliat)
Avui ha estat un dia llarg. Quan els primers raigs de sol apuntaven el dia jo ja anava duna amunt buscant la soledat del desert. La silenciosa soledat, em refereixo. L’autèntica. Em preguntaràs si no estic prou sola tot el dia mentre travessem aquest mar de sorra del qual no en veiem el final ... no, encara que et sembli estrany, no estem mai sols.
La caravana avança ràpidament. Anem engolint kilòmetres, països, creuem fronteres amb passos esbojarrats i anem deixant aquí i allà les càrregues del seu ventre. Els camions, a la llum del sol, semblen grans monstres platejats disposats a volar amb el constant i tòrrid alè que el Sàhara ens envia. El brogit és constant, així com el ronquejar dels seus intercomunicadors que tant sols s’atura al vespre quan, esgotats, parem les tendes i engega l’altra caravana, la humana: soroll d’estris de cuina que els nostres estomacs comencen a reclamar, riures oberts, xerrameca entre companys, corredisses cap a la duna més propera a la recerca d’intimitat ...
Els sopars al voltant de la foguera no tenen preu: els acudits més o menys agraciats, les bromes, els comentaris del dia, els plans per l’endemà. Mentre els mecànics revisen els monstres, els altres, ara recollim, ara contemplen esglaiats els estels d’aquestes nits incomparables i màgiques. Mai sols.
Així doncs, comprendràs quan et dic que, abans que el sol surti, corro duna amunt. Sorra, soledat, silenci i ànima formem un sol tot, un ésser únic en comunió total. És el gran moment, el gran instant. Noto com la pau s’apodera de mi i les forces comencen a recorre'm les venes, amunt, ben amunt ...
El despertar de la caravana em torna a la realitat. Els primers sorolls arriben a la meva oïda clars i nítids: soroll d’estris de cuina que els nostres estomacs comencen a reclamar, riures oberts, xerrameca entre companys, corredisses cap a la duna més propera a la recerca d’intimitat ... baixo.
- Perduda com cada matí ?
- Perduda
- Un altre dia ple de sorra !!
- Avui serà un dia llarg ...
L’Alicia es disposa a recollir els bàrtols de la tenda que s’airegen al primer sol del matí. El seu somriure ample i càlid és el de cada dia. Li retorno amb franquesa. Fa molts anys que tombem juntes per aquests mons de déu. No ens calen gaires paraules. La unió entre les dues és total: una mirada, un gest, un silenci és prou comunicació. Aniria amb ella on calgués sense pensar-ho dues vegades.
Sóc feliç. Allà on hem arribat ens han rebut, com sempre, amb l’alegria sincera i desfermada del qui no té res i tot ho dóna. Allà on anem, ens rebran amb la mateixa calidesa. Les seves esperances es veuran satisfetes per un temps... quan acabarà aquesta trista misèria?, sabran en algun moment arrencar a volar tots sols?, els deixarem fer-ho?.
Això s’acaba i tant sols pensar-ho ja m’enyoro. Passen tant ràpids aquests dies !!. D’altra banda, tant sols la idea de tornar a casa i veure i abraçar als meus m’omple d’impaciència ... l’eterna dualitat !!.
Sóc feliç. Hem fet la feina que veníem a fer i l’hem feta bé.
La caravana continua avançant cap al Senegal, cap a Mali ...
La caravana avança ràpidament. Anem engolint kilòmetres, països, creuem fronteres amb passos esbojarrats i anem deixant aquí i allà les càrregues del seu ventre. Els camions, a la llum del sol, semblen grans monstres platejats disposats a volar amb el constant i tòrrid alè que el Sàhara ens envia. El brogit és constant, així com el ronquejar dels seus intercomunicadors que tant sols s’atura al vespre quan, esgotats, parem les tendes i engega l’altra caravana, la humana: soroll d’estris de cuina que els nostres estomacs comencen a reclamar, riures oberts, xerrameca entre companys, corredisses cap a la duna més propera a la recerca d’intimitat ...
Els sopars al voltant de la foguera no tenen preu: els acudits més o menys agraciats, les bromes, els comentaris del dia, els plans per l’endemà. Mentre els mecànics revisen els monstres, els altres, ara recollim, ara contemplen esglaiats els estels d’aquestes nits incomparables i màgiques. Mai sols.
Així doncs, comprendràs quan et dic que, abans que el sol surti, corro duna amunt. Sorra, soledat, silenci i ànima formem un sol tot, un ésser únic en comunió total. És el gran moment, el gran instant. Noto com la pau s’apodera de mi i les forces comencen a recorre'm les venes, amunt, ben amunt ...
El despertar de la caravana em torna a la realitat. Els primers sorolls arriben a la meva oïda clars i nítids: soroll d’estris de cuina que els nostres estomacs comencen a reclamar, riures oberts, xerrameca entre companys, corredisses cap a la duna més propera a la recerca d’intimitat ... baixo.
- Perduda com cada matí ?
- Perduda
- Un altre dia ple de sorra !!
- Avui serà un dia llarg ...
L’Alicia es disposa a recollir els bàrtols de la tenda que s’airegen al primer sol del matí. El seu somriure ample i càlid és el de cada dia. Li retorno amb franquesa. Fa molts anys que tombem juntes per aquests mons de déu. No ens calen gaires paraules. La unió entre les dues és total: una mirada, un gest, un silenci és prou comunicació. Aniria amb ella on calgués sense pensar-ho dues vegades.
Sóc feliç. Allà on hem arribat ens han rebut, com sempre, amb l’alegria sincera i desfermada del qui no té res i tot ho dóna. Allà on anem, ens rebran amb la mateixa calidesa. Les seves esperances es veuran satisfetes per un temps... quan acabarà aquesta trista misèria?, sabran en algun moment arrencar a volar tots sols?, els deixarem fer-ho?.
Això s’acaba i tant sols pensar-ho ja m’enyoro. Passen tant ràpids aquests dies !!. D’altra banda, tant sols la idea de tornar a casa i veure i abraçar als meus m’omple d’impaciència ... l’eterna dualitat !!.
Sóc feliç. Hem fet la feina que veníem a fer i l’hem feta bé.
La caravana continua avançant cap al Senegal, cap a Mali ...
depressa i corrent
Hi ha tres blocs de pisos de color gris compacte al fons d’una avinguda. Unes punxes metal·litzades que coronen els edificis a banda i banda de l’ample carrer ens mussiten el seu origen noble, la silueta negra d’una torra amb bandera, la identitat d’un palau.
S’endevina un riu enfosquit darrera una barana de pilons de pedra amb cadena de ferro forjat que recorre tot un costat de l’avinguda.
En la nit de banús, sis fanals arrenglerats i encesos s’emmirallen en les lloses mullades de la cera.
Només un gran rellotge d’una torra solemne i casta, una cabina de telèfon buida i un semàfor espatllat viuen en color aquest paisatge estàtic.
Es senten les passes apressades d’algú. Ressonen per la cera perlada i solitària. Si corre, obrirà la porta de la cabina, despenjarà l’auricular espiant el carrer, introduirà la targeta magnètica i marcarà un número amb molt de sigil:
- Vine a buscar-me, no hi ha una ànima per la ciutat -, xiuxiuejant.
- Parla més alt que no et sento -, contestarà l’interlocutor.
- Et dic que no hi ha ningú -, insistirà una mica més alt. - Ni taxis, ni autobusos, ni bicicletes. Ningú.
- Són ells?
- Sí, ja han arribat. No han deixat res, ho han adduït tot. Agafa el cotxe i vine a buscar-me. Ràpid, corre.
- No sóc a casa. No hi ha ningú a casa nostra.
- On ets, dons ? Has desviat les trucades?
- No, no és això. És que ja han passat per aquí. Deixa’t trobar.
Sortirà de la cabina on quedarà l’auricular penjant, es tocarà un barret negre i es pujarà el coll d’una gavardina de color gris, mirarà l’hora en el rellotge de la torra i traspassarà l’avinguda deserta per atansar-se a la barana del riu.
Intermitent, el semàfor segueix espatllat. Vermell, ambre, verd.
S’endevina un riu enfosquit darrera una barana de pilons de pedra amb cadena de ferro forjat que recorre tot un costat de l’avinguda.
En la nit de banús, sis fanals arrenglerats i encesos s’emmirallen en les lloses mullades de la cera.
Només un gran rellotge d’una torra solemne i casta, una cabina de telèfon buida i un semàfor espatllat viuen en color aquest paisatge estàtic.
Es senten les passes apressades d’algú. Ressonen per la cera perlada i solitària. Si corre, obrirà la porta de la cabina, despenjarà l’auricular espiant el carrer, introduirà la targeta magnètica i marcarà un número amb molt de sigil:
- Vine a buscar-me, no hi ha una ànima per la ciutat -, xiuxiuejant.
- Parla més alt que no et sento -, contestarà l’interlocutor.
- Et dic que no hi ha ningú -, insistirà una mica més alt. - Ni taxis, ni autobusos, ni bicicletes. Ningú.
- Són ells?
- Sí, ja han arribat. No han deixat res, ho han adduït tot. Agafa el cotxe i vine a buscar-me. Ràpid, corre.
- No sóc a casa. No hi ha ningú a casa nostra.
- On ets, dons ? Has desviat les trucades?
- No, no és això. És que ja han passat per aquí. Deixa’t trobar.
Sortirà de la cabina on quedarà l’auricular penjant, es tocarà un barret negre i es pujarà el coll d’una gavardina de color gris, mirarà l’hora en el rellotge de la torra i traspassarà l’avinguda deserta per atansar-se a la barana del riu.
Intermitent, el semàfor segueix espatllat. Vermell, ambre, verd.
divendres, 5 de juny del 2009
SOL (corregit)
No puc respirar. La calor és asfixiant. El cor s’accelera. En sento els batecs amb una precisió desfermada: al pit, als temples, als canells. L’ofec m’oprimeix les vies respiratòries. La profunda foscor de la cabina, em provoca pampallugues multicolors. Una suor freda i llefiscosa s’apodera de mi. Comença a lliscar pels palmells, pel clatell, pel bell mig de l’esquena.
En un rampell de serenor el conscient m’ordena que em calmi i, amb un gran esforç, intento respirar profundament: agafo aire pel nas i l’expulso lentament per la boca, una, dues, tres, fins a deu vegades... amb la ma tremolosa localitzo el mòbil. No hi ha cobertura. El calendari ho confirma: 15 d’agost, sóc l’únic veí de l’escala. L’ascensor continuarà aturat fins que algú senti els meus esfereïdors crits d’auxili, cada cop més apagats.
En un rampell de serenor el conscient m’ordena que em calmi i, amb un gran esforç, intento respirar profundament: agafo aire pel nas i l’expulso lentament per la boca, una, dues, tres, fins a deu vegades... amb la ma tremolosa localitzo el mòbil. No hi ha cobertura. El calendari ho confirma: 15 d’agost, sóc l’únic veí de l’escala. L’ascensor continuarà aturat fins que algú senti els meus esfereïdors crits d’auxili, cada cop més apagats.
dijous, 4 de juny del 2009
Flor de leyendas (VILLANCICO Y PASION)
"Aquella noche de diciembre no era una noche como las demás. El viento de hielo que hacía temblar los olivos de Jerusalén a Nazaret sí era el mismo; la nieve que tendía sobre el praderío sus manteles agujereados de charcos, sí era la misma; y también los carámbanos que colgaban sus barbas de enano en los tejados de las chozas. Y, sin embargo,
ALEJANDRO CASONA
dimarts, 2 de juny del 2009
SOL
No puc respirar. La calor es asfixiant i una angoixa incontrolable accelera els batecs del meu cor que sento amb una precisió fins ara desconeguda: al meu pit, als canells, als temples... L’ofec m’esmuny les vies respiratòries i, tot i la foscor negra i profunda de la cabina, provoca en els meus ulls pampallugues multicolors. Una suor freda i llefiscosa s’apodera del meu cos i comença a lliscar pels meus palmells, entre els dits, el clatell, pel ben mig de l’esquena, humitejant tota la meva roba.
En un rampell de serenor el meu conscient m’ordena que em calmi i, amb un gran esforç, intento respirar profundament: agafo aire pel nas i l’expulso lentament per la boca una, dues, tres, fins a deu vegades... aconsegueixo, amb la ma tremolosa, localitzar el mòbil: no hi ha cobertura i el calendari em confirma que som a 15 d’agost. Sóc l’únic veí de l’escala i comprenc que l’ascensor continuarà aturat fins que algú senti els meus esfereïdors crits d’auxili, cada cop més apagats.
En un rampell de serenor el meu conscient m’ordena que em calmi i, amb un gran esforç, intento respirar profundament: agafo aire pel nas i l’expulso lentament per la boca una, dues, tres, fins a deu vegades... aconsegueixo, amb la ma tremolosa, localitzar el mòbil: no hi ha cobertura i el calendari em confirma que som a 15 d’agost. Sóc l’únic veí de l’escala i comprenc que l’ascensor continuarà aturat fins que algú senti els meus esfereïdors crits d’auxili, cada cop més apagats.
sentimientos/definición (?)
Afilado, ancestral, atávico
Aflora a flor de piel cuando menos lo esperas
Es antiguo, enconado, encendido
Anida en el alma, hondo, soterrado
Implacable, larvado, ciego,
No se aplaca, te atenaza, te envenena, te trastorna
Es visceral, profundo, corrosivo
Te carcome, se aviva sin llamas, se desboca
Te devora, te aprisiona, te enajena,
“es un borracho al fondo de una taberna, que constantemente renueva su sed con la bebida"
(La frase entrecomillada es de Baudelaire)
Aflora a flor de piel cuando menos lo esperas
Es antiguo, enconado, encendido
Anida en el alma, hondo, soterrado
Implacable, larvado, ciego,
No se aplaca, te atenaza, te envenena, te trastorna
Es visceral, profundo, corrosivo
Te carcome, se aviva sin llamas, se desboca
Te devora, te aprisiona, te enajena,
“es un borracho al fondo de una taberna, que constantemente renueva su sed con la bebida"
(La frase entrecomillada es de Baudelaire)
sentimientos
Cogió el jarrón y lo estrelló contra el suelo. Bajó corriendo las escaleras detrás de él. Háblame, le decía. Dime qué pasa. “No hay ningún problema, háztelo mirar”, fueron sus únicas palabras, duras, despóticas, crueles. Se tragó las lágrimas y se mordió los labios. Un nudo en el pecho le ató las palabras. La congoja se le coló por todos los rincones, muy dentro. Mientras, él, la miró como si no existiera, indiferente, mudo. Se sentó en el sillón, se puso las gafas sobre unos ojos fríos como el hielo, y con gesto calculado empezó a hojear el periódico.
diumenge, 31 de maig del 2009
Entre visillos
"Ayer vino Gertru. No la veía desde antes del verano. Salimos a dar un paseo. Me dijo que no creyera que porque ahora está tan contenta ya no se acuerda de mí; que estaba deseando poder tener un día para contarme cosas. Fuimos por la chopera del río...
CARMEN MARTÍN GAITE
Subscriure's a:
Missatges (Atom)