Com molt be dius , Elena ,ja fa gairebé dos mesos que gaudim de la teva creació. Ha sigut una etapa fructífera i engrescadora, per tant no crec ni necessari ni adient el traspàs del davantal. El teu davantal, el nostre. M'afalaga que em permetis estar d'administradora amb tu. Crec que pot ser útil en un moment de dubte tècnic i , també , perquè no, d'aportar quelcom que pensem que pugui ésser interessant.
Així dons, opino que l’òptim es que totes dues portem el davantal, el xef (tu) i l'ajudant (jo), i que la nova singladura mantingui el rumb iniciat per la capitana bloguera amb un grumet, per si de cas.
I amb aquesta incorporació atramuntanada desitjo que s'afegeixi, encara més si cap, més orgull pel Davantal.
dimecres, 29 d’abril del 2009
dimarts, 28 d’abril del 2009
Carta a les bloggers
Fa gairebé dos mesos -el 4 de març-, que vam posar en funcionamente aquest blog. Anteriorment havíem creat un altre (amb més voluntat que èxit), que se’ns va endur un emotiu escrit de la Carme O. Tot i haver malmès personalment aquest relat de germanor, crec que ens hem de felicitar perquè sense experiència hem sabut mantenir sempre el punt de cocció en la nostra cuina.
El Davantal ens connecta amb l’escriptura, el llibre, la paraula en definitiva. Pensem també que podria servir com a eina afegida a les classes que acabem d’encetar amb l’Olga Jornet.
Per això, cal saber que darrera de cada participació per minsa que pugui semblar hi ha hagut un gran esforç, que cada col·laboració ha estat una empenta no deliberada per millorar, i que som nosaltres les primeres en sorprendre’ns d’aquesta inesgotable motivació.
Així que em trec el davantal perquè se’l posi la Júlia com a nova administradora en aquesta singladura del blog.
Aquest canvi de relleu no obeeix a que tinguem un esperit més o menys organizatiu, ans el contrari, és lliure i anarquitzat, i m’agrada dir també que una mica tocat per la tramuntana. N’estic molt orgullosa de pertànyer a aquest blog.
El Davantal ens connecta amb l’escriptura, el llibre, la paraula en definitiva. Pensem també que podria servir com a eina afegida a les classes que acabem d’encetar amb l’Olga Jornet.
Per això, cal saber que darrera de cada participació per minsa que pugui semblar hi ha hagut un gran esforç, que cada col·laboració ha estat una empenta no deliberada per millorar, i que som nosaltres les primeres en sorprendre’ns d’aquesta inesgotable motivació.
Així que em trec el davantal perquè se’l posi la Júlia com a nova administradora en aquesta singladura del blog.
Aquest canvi de relleu no obeeix a que tinguem un esperit més o menys organizatiu, ans el contrari, és lliure i anarquitzat, i m’agrada dir també que una mica tocat per la tramuntana. N’estic molt orgullosa de pertànyer a aquest blog.
dimarts, 7 d’abril del 2009
BUENOS PRINCIPIOS
"Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya" Solitud, Víctor Català.
"¿Mi reloj está parado? No. Pero las agujas no dan la sensación de girar. No mirarlas. Pensar en otra cosa: en este día detrás de mí, tranquilo y cotidiano, a pesar de la agitación de la espera" La Mujer Rota, Simone de Beauvoir.
"Caminaven a poc a poc. El més alt era un homne solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre i sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia" La Meva Cristina, Mercè Rodoreda.
"Manuel y su esposa eran pobres, y la primera vez que buscaron piso en París sólo encontraron dos habitaciones oscuras, por debajo del nivel de la calzada, que daban a un patiecillo sofocante" Pájaros de Fuego, Anaïs Nin.
"Si l'aigua no xopa les arrels d'un arbre, no en collirem cap fruit. Per això, en començar d'escriure els meus records, faig memòria dels meus avis" Sandàlies d'Escuma, Maria Àngels Anglada.
"Robert trabajó cosa de una hora más después del fin de su jornada. No tenía prisa alguna ni hogar que le reclamase" El grito de la lechuza, Patricia Highsmith.
"Els últims sorolls que desprèn l'animal humà en anar-se'n per sempre d'aquest món tan variat i ensopit alhora, semblarien per aquells temparements sentimentals, febles i temorencs, com un prec desesperat per retornar a la vida" Molta roba i poc sabó..., Montserrat Roig.
"Des d'aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar" Te deix amor, la mar com a penyora, Carme Riera.
"Huevos pálidos y moteados.
Mientras oscila sobre las rodadas en dirección al tercer pastizal, el domingo por la mañana" El Conservador, Nadine Gordimer.
"Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú" Pedra de Tartera, Maria Barbal.
"¿Mi reloj está parado? No. Pero las agujas no dan la sensación de girar. No mirarlas. Pensar en otra cosa: en este día detrás de mí, tranquilo y cotidiano, a pesar de la agitación de la espera" La Mujer Rota, Simone de Beauvoir.
"Caminaven a poc a poc. El més alt era un homne solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre i sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia" La Meva Cristina, Mercè Rodoreda.
"Manuel y su esposa eran pobres, y la primera vez que buscaron piso en París sólo encontraron dos habitaciones oscuras, por debajo del nivel de la calzada, que daban a un patiecillo sofocante" Pájaros de Fuego, Anaïs Nin.
"Si l'aigua no xopa les arrels d'un arbre, no en collirem cap fruit. Per això, en començar d'escriure els meus records, faig memòria dels meus avis" Sandàlies d'Escuma, Maria Àngels Anglada.
"Robert trabajó cosa de una hora más después del fin de su jornada. No tenía prisa alguna ni hogar que le reclamase" El grito de la lechuza, Patricia Highsmith.
"Els últims sorolls que desprèn l'animal humà en anar-se'n per sempre d'aquest món tan variat i ensopit alhora, semblarien per aquells temparements sentimentals, febles i temorencs, com un prec desesperat per retornar a la vida" Molta roba i poc sabó..., Montserrat Roig.
"Des d'aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar" Te deix amor, la mar com a penyora, Carme Riera.
"Huevos pálidos y moteados.
Mientras oscila sobre las rodadas en dirección al tercer pastizal, el domingo por la mañana" El Conservador, Nadine Gordimer.
"Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú" Pedra de Tartera, Maria Barbal.
Juego de diez primeras frases
Este texto es el que corresponde al juego del que hablamos el otro día: diez primeras frases de los diez primeros libros que tengáis por ejemplo en el primer estante de vuestra biblioteca. Quiero decir que los libros no se elijen uno por uno, sino que es el azar lo que lo determina. No sé si me explico). Las frases las he modificado pero, en principio tendrían que reconocerse. O no! El orden no puede variar. Creo recordar que metí la pata en alguno y que tendría que revisarlo, pero os lo presento como ejercicio.
Oh, tú, Ateh, princesa dueña de la palabra, de quien los jázaros son deudores, apiádate de ese joven que en esta tarde calurosa de julio abandona su cuartucho en el pasadizo S. En su cabeza, la idea del eterno retorno, misteriosa. "Qué contento estoy -piensa- de haberme marchado." Oscurece ya cuando llega a Bonn, la ciudad caliente, que dicen los parisinos. En su mente, la imagen de uno de los hombres más geniales y abominables de una época en la que no escasearon los hombres abominables y geniales: un individuo de nombre Harry, llamado el lobo estepario. Sobre el Atlántico avanza un mínimo barométrico en dirección este, frente a un máximo estacionado sobre Rusia, y Gustav sale de su apartamento de la Pinzregentenstrasse para dar un largo, solitario, paseo.
Pávic (Diccionario jázaro), Dostoievski (Crimen y Castigo), Kundera (La Insoportable Levedad del Ser), Goethe (Los sufrimientos del joven Werther), Böll (Opiniones de un payaso), Nemirovsky (Suite Francesa), Süskind (El Perfume), Hesse (El lobo estepario), Musil (El hombre sin atributos), Mann (La muerte en Venecia).
Oh, tú, Ateh, princesa dueña de la palabra, de quien los jázaros son deudores, apiádate de ese joven que en esta tarde calurosa de julio abandona su cuartucho en el pasadizo S. En su cabeza, la idea del eterno retorno, misteriosa. "Qué contento estoy -piensa- de haberme marchado." Oscurece ya cuando llega a Bonn, la ciudad caliente, que dicen los parisinos. En su mente, la imagen de uno de los hombres más geniales y abominables de una época en la que no escasearon los hombres abominables y geniales: un individuo de nombre Harry, llamado el lobo estepario. Sobre el Atlántico avanza un mínimo barométrico en dirección este, frente a un máximo estacionado sobre Rusia, y Gustav sale de su apartamento de la Pinzregentenstrasse para dar un largo, solitario, paseo.
Pávic (Diccionario jázaro), Dostoievski (Crimen y Castigo), Kundera (La Insoportable Levedad del Ser), Goethe (Los sufrimientos del joven Werther), Böll (Opiniones de un payaso), Nemirovsky (Suite Francesa), Süskind (El Perfume), Hesse (El lobo estepario), Musil (El hombre sin atributos), Mann (La muerte en Venecia).
Buenos principios
[del 20 minutos. Viernes 13 de Marzo del 2009]
UN BUEN PRINCIPIO.
"Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne". Ernesto Sábato, El Túnel.
"El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo". Gabriel García Márquez, Crónica de una muerte anunciada.
"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo". Gabriel García Márquez, Cien años de soledad.
"Y al siguiente día no murió nadie". José Saramago, Las intermitencias de la muerte.
"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera". Juan Rulfo, Pedro Páramo.
"Al despertar Gregorio Samsa una mañana, tras un sueño intranquilo, encontróse en su cama convertido en un monstruoso insecto". Kafka, La metamorfosis.
"Nunca pensé cuando conocí a Felipe Vicioso que me iba a amargar la vida como lo hizo". De un compañero del taller: Ferran Molina.
etc
UN BUEN PRINCIPIO.
"Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne". Ernesto Sábato, El Túnel.
"El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo". Gabriel García Márquez, Crónica de una muerte anunciada.
"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo". Gabriel García Márquez, Cien años de soledad.
"Y al siguiente día no murió nadie". José Saramago, Las intermitencias de la muerte.
"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera". Juan Rulfo, Pedro Páramo.
"Al despertar Gregorio Samsa una mañana, tras un sueño intranquilo, encontróse en su cama convertido en un monstruoso insecto". Kafka, La metamorfosis.
"Nunca pensé cuando conocí a Felipe Vicioso que me iba a amargar la vida como lo hizo". De un compañero del taller: Ferran Molina.
etc
Ja tenim música!!!!!
Gràcies Elena.
He rellegit els teus escrits, el recull de la primavera...Una joia.
dilluns, 6 d’abril del 2009
El mai de la MAI (Descripció indirecta)
Mai s'exposava al sol -deia que les pigues la desfavorien i la pell se li tacava-.
Mai sortia de casa amb un cabell mal posat -una bona imatge es la millor carta de presentació-.
Mai portava més maquillatge del necessari -això feia brut, ordinari i putaner-.
Mai lluïa les seves joies -fer ostentació va contra les normes de la bona educació-.
Mai vestia fora de to -una peça per a cada ocasió-.
Mai alçava la veu - això ho deixava pels grollers i els nouvinguts-.
Mai feia un somriure -les línies d'expressió l'envellien prematurament-.
Mai es permetia plorar -això o deixava pels dèbils d'esperit-.
Mai jugava amb els seus fills -ja no recordava que era posar-se de genolls-.
Mai feia l'amor -feia temps que el cor se li havia eixugat-.
Mai sortia de casa amb un cabell mal posat -una bona imatge es la millor carta de presentació-.
Mai portava més maquillatge del necessari -això feia brut, ordinari i putaner-.
Mai lluïa les seves joies -fer ostentació va contra les normes de la bona educació-.
Mai vestia fora de to -una peça per a cada ocasió-.
Mai alçava la veu - això ho deixava pels grollers i els nouvinguts-.
Mai feia un somriure -les línies d'expressió l'envellien prematurament-.
Mai es permetia plorar -això o deixava pels dèbils d'esperit-.
Mai jugava amb els seus fills -ja no recordava que era posar-se de genolls-.
Mai feia l'amor -feia temps que el cor se li havia eixugat-.
LA MAI (Descripció directa)
El seu posat la delatava: una pell fina, blanca i immaculada, lliure de pigues i taques. Els cabells negres i llisos sempre pentinats enrere i en perfecte ordre. De maquillatge poc, el just i necessari per donar una mica de color a les seves pansides galtes, una mica de més, li semblava que cridava l’atenció.
El mateix passava amb les joies: si bé la seva posició social, feia pensar que en tenia, mai les lluïa en públic i tant sols l’anell de casada, una senzilleta i discreta aliança d’or, envoltava el seu dit menut i esprimatxat.
El seu cos llarg i prim, sempre anava vestit amb primeres marques però de manera clàssica, austerament i per a cada ocasió i el seu parlar, suau i tedi, amb prou feines passava d’un xiuxiueig esmorteït.
El rostre, lliure d’arrugues i marques d’expressió, era seriós i greu: no es permetia fer somriures ni exterioritzar llàgrimes. Ambdues coses eren mal vistes en el seu món arquitrabat i fictici en el qual els sentiments es deixaven per la intimitat.
De la mateixa manera, els seus fills no la recordaven en la cambra de jocs ni el seu home en el dormitori. Feia temps que tenia el cor se li havia eixugat.
El mateix passava amb les joies: si bé la seva posició social, feia pensar que en tenia, mai les lluïa en públic i tant sols l’anell de casada, una senzilleta i discreta aliança d’or, envoltava el seu dit menut i esprimatxat.
El seu cos llarg i prim, sempre anava vestit amb primeres marques però de manera clàssica, austerament i per a cada ocasió i el seu parlar, suau i tedi, amb prou feines passava d’un xiuxiueig esmorteït.
El rostre, lliure d’arrugues i marques d’expressió, era seriós i greu: no es permetia fer somriures ni exterioritzar llàgrimes. Ambdues coses eren mal vistes en el seu món arquitrabat i fictici en el qual els sentiments es deixaven per la intimitat.
De la mateixa manera, els seus fills no la recordaven en la cambra de jocs ni el seu home en el dormitori. Feia temps que tenia el cor se li havia eixugat.
divendres, 3 d’abril del 2009
Diàleg (corregit)
Com que no tinc res per oferir-vos un paso un diàleg que vaig fer i mai no ha vist la llum (com a exercici)
- Com es mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero?
- La mediterrània i els bàrbars del Nord?
- Si. No el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme és caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...Te deix, amor, la mar com a penyora ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , és clar que no!
- Com es mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero?
- La mediterrània i els bàrbars del Nord?
- Si. No el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme és caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...Te deix, amor, la mar com a penyora ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , és clar que no!
dijous, 2 d’abril del 2009
Plaça Martorell
( Los escritos de Elena me han hecho pensar en unos Exercices de Style que hice el año pasado imitando -mal- los de Queneau. ahí van. El 1º es el texto de partida.)
Queneau
Exercices de style
Plaza Martorell. 20 horas. Hombre joven, pelo largo negro, abrigo azul desastrado, sentado en la hierba con tres bolsas sucias de plástico. Se levanta, tira el contenido de un bote de cristal de zumo por la rejilla del alcantarillado. Se esconde tras una columna bajo los soportales y, vigilando las bolsas, mea en el interior del bote de cristal vacío. Se queda un rato allí, apoyado en la columna, sin dejar de vigilar las bolsas.
(ampuloso)
En el ágora nominada por el común Martorell, en el instante en que el cuadrante toca las ocho postmerídiem, un mortal, bulbo piloso prolijo y fosco, gabán lapislázuli zancajoso, huella con su cuerpo la tierna gramínea sobre la que ha superpuesto un trío de percudidos recipientes de materia flexible. El mortal alcanza la vertical y traspasa el líquido exprimido gasificado desde una vasija de cuello recogido de materia transparente y quebradiza hasta el conducto subterráneo que recoge las aguas llovedizas - y las fecales- y, sin cortarse un pelo, oculta su anatomía detrás de una pilastra vertical cilíndrica que contribuye a conformar un semiclaustro porticado, y comienza a emitir de su órgano urinario un líquido dorado y cantarino, manteniendo a vista de ojos el trío de recipientes de materia flexible, percudidos.
(auditivo)
¿De dónde surge esa música súbita y furiosa, si en esta plaza no hay fuente cantarina alguna? Dong, dong, dong… Las ocho campanadas del reloj. Miro de dónde viene la música celestial y mis cuerdas vocales se transforman en las cuerdas de un violín que producen una carcajada sonora. Un joven de melena negra y larga, con un abrigo tieso de puro sucio, sobre el que se podría interpretar en rasgueado las Noches en los jardines de España, aparece arrastrando los pies desde detrás de una columna. Ras, ras, ras, un pie detrás de otro. ¿Qué lleva en la mano? Un bote de cristal transparente, en el que pueden verse las notas musicales que produjeron al caer en chorro la música celestial. Antes de llenar el bote de cristal, había vaciado su contenido primigenio vertiéndolo en una alcantarilla. No se oye nada de lo que debe de haber en sus tres bolsas de plástico, llenas a rebosar.
Queneau
Exercices de style
Plaza Martorell. 20 horas. Hombre joven, pelo largo negro, abrigo azul desastrado, sentado en la hierba con tres bolsas sucias de plástico. Se levanta, tira el contenido de un bote de cristal de zumo por la rejilla del alcantarillado. Se esconde tras una columna bajo los soportales y, vigilando las bolsas, mea en el interior del bote de cristal vacío. Se queda un rato allí, apoyado en la columna, sin dejar de vigilar las bolsas.
(ampuloso)
En el ágora nominada por el común Martorell, en el instante en que el cuadrante toca las ocho postmerídiem, un mortal, bulbo piloso prolijo y fosco, gabán lapislázuli zancajoso, huella con su cuerpo la tierna gramínea sobre la que ha superpuesto un trío de percudidos recipientes de materia flexible. El mortal alcanza la vertical y traspasa el líquido exprimido gasificado desde una vasija de cuello recogido de materia transparente y quebradiza hasta el conducto subterráneo que recoge las aguas llovedizas - y las fecales- y, sin cortarse un pelo, oculta su anatomía detrás de una pilastra vertical cilíndrica que contribuye a conformar un semiclaustro porticado, y comienza a emitir de su órgano urinario un líquido dorado y cantarino, manteniendo a vista de ojos el trío de recipientes de materia flexible, percudidos.
(auditivo)
¿De dónde surge esa música súbita y furiosa, si en esta plaza no hay fuente cantarina alguna? Dong, dong, dong… Las ocho campanadas del reloj. Miro de dónde viene la música celestial y mis cuerdas vocales se transforman en las cuerdas de un violín que producen una carcajada sonora. Un joven de melena negra y larga, con un abrigo tieso de puro sucio, sobre el que se podría interpretar en rasgueado las Noches en los jardines de España, aparece arrastrando los pies desde detrás de una columna. Ras, ras, ras, un pie detrás de otro. ¿Qué lleva en la mano? Un bote de cristal transparente, en el que pueden verse las notas musicales que produjeron al caer en chorro la música celestial. Antes de llenar el bote de cristal, había vaciado su contenido primigenio vertiéndolo en una alcantarilla. No se oye nada de lo que debe de haber en sus tres bolsas de plástico, llenas a rebosar.
Imatge de Wikimedia
Us pregunta-reu què fan aquests senyors aquí. Hi són per tres raons: perquè m'ho ha demanat la Júlia, d'ara en endavant Athos, per l'aspecte lúdic que té tot això de l'expressió i perquè ells també eren 4.Pels inqüestionables dots de lideratge i iniciativa pròpia està clar que la Carme O', és D'Artagnan, la capitana.
Ràpidament vaig pensar que per la seva austeritat i dons naturals de contenció i reserva, la Concha hauria de ser Aramis, el jesuita.
Athos, valent i refinat ja era més difícil, perquè qui es quedava amb el brètol i porc del Porthos? Així que vaig recórrer a la pel·lícula "El hombre de la màscara de hierro" en la que John Malkovinch fa d'Athos, (per cert una de les interpretacions més sòbries que li he vist) i Gérard Depardieu fa de Porthos. Aleshores va ser fàcil perquè sabia que cap dona del món mai em demanaria el perquè jo em quedava amb aquest mosqueter.
dimecres, 1 d’abril del 2009
FLORS I POEMES CONTRA EL SOROLL
Tenia ganes d'agrair-vos els magnífics regals que em vàreu fer ahir ... i res millor que, per a vosaltres, un pensament meu... De tot cor, gracies !!
FLORS I POEMES CONTRA EL SOROLL
Contra el soroll, flors i poemes. Flors i poemes contra el soroll...
Tinc sort, tinc sort i faig esforços per recordar-ho. Amb tot, sempre hi ha algun moment que ho oblido i l’ànima sembla que vol fugir del cos per impregnar-se d’aquesta melancolia, amagar-se i aixoplugar-se d’aquesta pluja fina i persistent que ja fa 3 dies que cau sobre la ciutat. Per això, faig esforços per aterrar i recordo que tinc sort ...
El mèrit no és del tot meu. Sobre la taula reposen serenament unes flors. La seva fragància dolça i persistent m’envolta tota l’estona i fa que no les pugui ignorar. Aixeco els ulls i allà són: multicolors, plenes de vida, alegrant-me els sentits. Al costat unes llibretes de viatge i uns magnífics estris per escriure. Els seus fulls, blancs, immaculats, verges, esperant ... esperant a ser emplenats per mil de històries i aventures, experiències viscudes i somiades, pròpies i alienes, poemes que recullin l’esdevenir del pensament i l’ànima ...
I en mig de tot, penso que tinc sort. Sort en general, en la vida... i entre totes aquestes sorts n’hi una de nova: la d’haver incorporat a la meva existència noves amistats, nous cors tant “ins pirats”, tant boixos com el meu, desitjosos d’omplir aquests fulls encara blancs, encara immaculats, encara verges ... cors que em regalen flors, flors i poemes.
A l’altra banda de la paret, el brogir persistent de martells, piques, perforadores i taladros agredeixen el meu cervell que lluita per concentrar-se. Però jo tinc sort: aixeco els ulls i allà hi son: les flors i els fulls.
Contra el soroll, flors i poemes. Flors i poemes contra el soroll ...
FLORS I POEMES CONTRA EL SOROLL
Contra el soroll, flors i poemes. Flors i poemes contra el soroll...
Tinc sort, tinc sort i faig esforços per recordar-ho. Amb tot, sempre hi ha algun moment que ho oblido i l’ànima sembla que vol fugir del cos per impregnar-se d’aquesta melancolia, amagar-se i aixoplugar-se d’aquesta pluja fina i persistent que ja fa 3 dies que cau sobre la ciutat. Per això, faig esforços per aterrar i recordo que tinc sort ...
El mèrit no és del tot meu. Sobre la taula reposen serenament unes flors. La seva fragància dolça i persistent m’envolta tota l’estona i fa que no les pugui ignorar. Aixeco els ulls i allà són: multicolors, plenes de vida, alegrant-me els sentits. Al costat unes llibretes de viatge i uns magnífics estris per escriure. Els seus fulls, blancs, immaculats, verges, esperant ... esperant a ser emplenats per mil de històries i aventures, experiències viscudes i somiades, pròpies i alienes, poemes que recullin l’esdevenir del pensament i l’ànima ...
I en mig de tot, penso que tinc sort. Sort en general, en la vida... i entre totes aquestes sorts n’hi una de nova: la d’haver incorporat a la meva existència noves amistats, nous cors tant “ins pirats”, tant boixos com el meu, desitjosos d’omplir aquests fulls encara blancs, encara immaculats, encara verges ... cors que em regalen flors, flors i poemes.
A l’altra banda de la paret, el brogir persistent de martells, piques, perforadores i taladros agredeixen el meu cervell que lluita per concentrar-se. Però jo tinc sort: aixeco els ulls i allà hi son: les flors i els fulls.
Contra el soroll, flors i poemes. Flors i poemes contra el soroll ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)