BOJASKI (Andrea), (1.898-1.962). Biografia. Traficant d’armes nortamericà d’ètnia gitana. Va néixer sota una tartana i sense país, l’any 1.898. Només un nom, Bójasc, i el signe del zodíac. Va crèixer amb llet de cabra i alletat per les mares que anaven parint en una caravana de gitanos, fins als 6 anys. Moreno, prim i àgil; bon contorsionista.
Aviat van decidir que encapcelés l’espectacle que oferien pels pobles. Bójasc anava davant de l’ós fent tombarelles fins aconseguir que la gent s’aturés. Un violinista i un malabarista feien la resta. El van casar a Montenegro amb una nena romaní de nom Xioralai amb qui va viure tota la seva vida.
Quan va saber que s’estava preparant una gran guerra, Bójasc va començar a recollir totes les armes que li queien a les mans. Arreplegava les que trobava al bosc i a vegades les anava a buscar al seu amagatall. Aquesta activitat li va marcar la vida.
Com els zíngars no ho veien gens clar (la pòlvora era cosa del diable), va haver de deixar la caravana a la frontera hongaresa. Amb la seva dona i un marrec, va començar a fer país allà mateix. Es va assegurar de buscar un bon amagatall per a la seva tartana, plena d’armament, i va buscar una habitació en una zona industrial d’una ciutat petita. Després només va fer córrer la veu i es procurà una feina en una fàbrica d’acer. Una tapadora. Bescanviaba i revenia directament les armes. Més endavant es va fer amb dos homes de confiança.
En el transcurs de la I Guerra Mundial, Bójasc havia fet una fortuna. Va xarpar cap als Estats Units l’any 1.918 ,després de l’armistici. En arribar al nou món es va posar el nom complet d’Andrea Bojaski. Va construir la seva pròpia fàbrica d’armes i en els anys 30 era el major subministrador de pistoles Bójasc (*) i material militar de l’Administració nord-americana. Morí a Mèxic l’any 1962 de pneumònia, al costat de la seva dona Xioralai i dels seus quatre fills, néts i besnéts.
(*) L’Andrea Bojaski va ser qui va posar el nom a aquestes pistoles d’assalt. Les pistoles Bójasc es van deixar de fabricar als Estats Units l’any 1.958.
dimecres, 15 de juliol del 2009
Biografia en sis escenes
de los Palotes, Perico (Barcelona, 1925-2003)
Va néixer el 27 de setembre de l’any 1925.
L’any 1936 la mare va morir d’ un càncer al Clínic, aquella visita a l’hospital el va marcar profundament. La olor de la mort era per a tot. Tota la vida va recordar aquella sensació. Només tenia 11 anys.
Va començar la guerra. El fet d’haver de placar-se contra el terra, agafat de la mà del pare, a la plaça Universitat per la quantitat de bombes que queien al seu voltant, va ser un episodi determinant en el seu futur.
Tot seguit el van enviar a Anglaterra, de on no sabia ni la llengua. No coneixia a ningú. A un plobet de Gal•les va aprendre l’idioma, a tocar el piano i a sentir-se molt sòl. El van repatriar just abans que comencés la Segona Guerra Mundial. En arribar li esperava una sorpresa, li van presentar la que seria la seva nova mare.
És va casar a l’any 1952 i va tenir una única filla. Al cap de dos anys va anar a l’Argentina a organitzar una empresa del seu ram. Va voler tornar a Barcelona als tres anys de ser a Buenos Aires.
Al 2003 va morir definitivament. El declivi havia començat cinc anys abans.
Va néixer el 27 de setembre de l’any 1925.
L’any 1936 la mare va morir d’ un càncer al Clínic, aquella visita a l’hospital el va marcar profundament. La olor de la mort era per a tot. Tota la vida va recordar aquella sensació. Només tenia 11 anys.
Va començar la guerra. El fet d’haver de placar-se contra el terra, agafat de la mà del pare, a la plaça Universitat per la quantitat de bombes que queien al seu voltant, va ser un episodi determinant en el seu futur.
Tot seguit el van enviar a Anglaterra, de on no sabia ni la llengua. No coneixia a ningú. A un plobet de Gal•les va aprendre l’idioma, a tocar el piano i a sentir-se molt sòl. El van repatriar just abans que comencés la Segona Guerra Mundial. En arribar li esperava una sorpresa, li van presentar la que seria la seva nova mare.
És va casar a l’any 1952 i va tenir una única filla. Al cap de dos anys va anar a l’Argentina a organitzar una empresa del seu ram. Va voler tornar a Barcelona als tres anys de ser a Buenos Aires.
Al 2003 va morir definitivament. El declivi havia començat cinc anys abans.
MONFORTE GOMIS, Rosa (Valladolid, 1918 -Barcelona, 2007)
El 25 de febrer de 1918, Rosa Monforte Gomis neix a Valladolid dins d’una família molt humil. Va ser la tercera de cinc germans i aviat va destacar a l’escola per la seva capacitat d’aprenentatge i el gran interès que demostrava per aquest.
Ben d’hora, donada la fragilitat de l’economia familiar, va haver d’abandonar els estudis per posar-se a treballar.
Al maig de 1933, amb quinze anys, arriba a Barcelona on l’espera una cosina seva que li ha trobat feina dins una família de la burgesia catalana. Ella, de manera autodidacta i amb l’ajuda d’un dels fills de la casa, que té grans inquietuds polítiques, continua estudiant i formant-se intel•lectualment.
Al 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ingressa de la mà del seu mentor i futur company, al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) on, un altra cop, aviat destacaria per la seva capacitat organitzativa, dots de proselitisme i gran coratge. Totalment dedicada a la causa política, abandona les tasques domèstiques i es dedica en cor i ànima al partit. Cap a finals de 1938, donada l’evolució política del país, el seu pensament s’ha radicalitzat i abandona les files del PSUC per ingressar a les de la FAI que, mesos més tard, es fusionarien amb la CNT i l’ FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Libertàries) formant el nomenat Moviment Libertari Espanyol (MLE).
Al gener de 1939, davant l’imminent pèrdua de la guerra, intenta creuar la frontera a França però es detinguda abans d’aconseguir-ho. Està embarassada de sis mesos. La seva filla neix a la presó de Salamanca.
Mesos més tard, aconsegueix posar-se en contacte amb la família en la que havia servit, avis de la criatura, els quals, malgrat les desavinences, consenteixen en fer-se càrrec del nadó ja que el seu fill es troba també empresonat a Burgos.
A l’estiu de 1950 surt de la presó, molt dèbil, però amb les idees que li han portat intactes, si bé mai no tornarà a militar activament en cap grup polític.
El seu company fa uns anys que ha refet la vida i entre la seva filla i ella s’ha aixecat un mur que serà ja insalvable.
Amb l’arribada de la democràcia, serà freqüent veure-la en tertúlies i debats televisius i radiofònics, en col•laboracions i xerrades periodístiques, etc, explicant les seves experiències i defensant les idees democràtiques i de llibertat per les que havia lluitat tota la vida.
A l’octubre del 2007 mor en l'asil on l’havia portat la seva filla feia un parell d’anys. Pel seu propi desig, a la seva làpida hi diu “En defensa de les llibertats”.
Ben d’hora, donada la fragilitat de l’economia familiar, va haver d’abandonar els estudis per posar-se a treballar.
Al maig de 1933, amb quinze anys, arriba a Barcelona on l’espera una cosina seva que li ha trobat feina dins una família de la burgesia catalana. Ella, de manera autodidacta i amb l’ajuda d’un dels fills de la casa, que té grans inquietuds polítiques, continua estudiant i formant-se intel•lectualment.
Al 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ingressa de la mà del seu mentor i futur company, al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) on, un altra cop, aviat destacaria per la seva capacitat organitzativa, dots de proselitisme i gran coratge. Totalment dedicada a la causa política, abandona les tasques domèstiques i es dedica en cor i ànima al partit. Cap a finals de 1938, donada l’evolució política del país, el seu pensament s’ha radicalitzat i abandona les files del PSUC per ingressar a les de la FAI que, mesos més tard, es fusionarien amb la CNT i l’ FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Libertàries) formant el nomenat Moviment Libertari Espanyol (MLE).
Al gener de 1939, davant l’imminent pèrdua de la guerra, intenta creuar la frontera a França però es detinguda abans d’aconseguir-ho. Està embarassada de sis mesos. La seva filla neix a la presó de Salamanca.
Mesos més tard, aconsegueix posar-se en contacte amb la família en la que havia servit, avis de la criatura, els quals, malgrat les desavinences, consenteixen en fer-se càrrec del nadó ja que el seu fill es troba també empresonat a Burgos.
A l’estiu de 1950 surt de la presó, molt dèbil, però amb les idees que li han portat intactes, si bé mai no tornarà a militar activament en cap grup polític.
El seu company fa uns anys que ha refet la vida i entre la seva filla i ella s’ha aixecat un mur que serà ja insalvable.
Amb l’arribada de la democràcia, serà freqüent veure-la en tertúlies i debats televisius i radiofònics, en col•laboracions i xerrades periodístiques, etc, explicant les seves experiències i defensant les idees democràtiques i de llibertat per les que havia lluitat tota la vida.
A l’octubre del 2007 mor en l'asil on l’havia portat la seva filla feia un parell d’anys. Pel seu propi desig, a la seva làpida hi diu “En defensa de les llibertats”.
Carta
[Carta de amor desde un edificio en llamas]
No puedo hablar de amor, sólo sentirlo. Así que no me gusta nada lo que ha salido, pero soy una alumna disciplinada!!!
Querida, mi muy querida. Ojalá que esta carta fuera una botella lanzada al mar de nuestros encuentros, que llegara hasta ti cuando, según tu costumbre, bajases a la playa a la salida del sol. Pero sé que no. Que su destino último será arder con todo, que el fuego que me destruirá acabará también con ella, que nadie encontrará sino sus cenizas confundidas con las mías y con las de este edificio que se está viniendo abajo. Si las cenizas tuvieran memoria, si pudieran hablar, te hablarían de mi amor profundo, de mi deseo ardiente de ti.
El fuego.
La rabia de las palabras guardadas, de los gestos olvidados, de las caricias perdidas. Y la rabia de este gesto tardío, inútil, que nunca conocerás.
El humo.
Mi amor, querida mía. Hasta mí llegan el calor insoportable y el ruido de cristales que estallan y de vigas que se retuercen y caen. ¿Cuánto tiempo me queda todavía? ¿Hasta cuándo la compañía de tu recuerdo aliviará mi dolor? Empiezo a perder el mundo de vista, el humo no me deja respirar. Mis ojos se nublan. Sólo tu imagen en mi cabeza. Tu sonrisa. Tus miradas. Ven querida, dame la mano, abrázame.
El vacío doloroso de tu ausencia.
Concha
No puedo hablar de amor, sólo sentirlo. Así que no me gusta nada lo que ha salido, pero soy una alumna disciplinada!!!
Querida, mi muy querida. Ojalá que esta carta fuera una botella lanzada al mar de nuestros encuentros, que llegara hasta ti cuando, según tu costumbre, bajases a la playa a la salida del sol. Pero sé que no. Que su destino último será arder con todo, que el fuego que me destruirá acabará también con ella, que nadie encontrará sino sus cenizas confundidas con las mías y con las de este edificio que se está viniendo abajo. Si las cenizas tuvieran memoria, si pudieran hablar, te hablarían de mi amor profundo, de mi deseo ardiente de ti.
El fuego.
La rabia de las palabras guardadas, de los gestos olvidados, de las caricias perdidas. Y la rabia de este gesto tardío, inútil, que nunca conocerás.
El humo.
Mi amor, querida mía. Hasta mí llegan el calor insoportable y el ruido de cristales que estallan y de vigas que se retuercen y caen. ¿Cuánto tiempo me queda todavía? ¿Hasta cuándo la compañía de tu recuerdo aliviará mi dolor? Empiezo a perder el mundo de vista, el humo no me deja respirar. Mis ojos se nublan. Sólo tu imagen en mi cabeza. Tu sonrisa. Tus miradas. Ven querida, dame la mano, abrázame.
El vacío doloroso de tu ausencia.
Concha
Boda
Perdonadme la longitud exagerada, pero con todos mis problemas internáuticos y ordenariles no he podido hacer otra cosa. Y eso que he resumido lo indecible, creo.
Pasé, con la curiosidad de la recién llegada, a un mundo desconocido. Al menos en directo, ya que alguna vez había visto un amago de él en alguna cadena de televisión, de esas cadenas privadas de origen anglosajón, en español. Me senté en la última fila, junto a la pared, al lado del ventanal que da al patio. A la izquierda, frente a la puerta y en lugar preferente, el altar ligeramente elevado. A la derecha, un trono con dos asientos, cubiertos con un dosel de gasa blanca, para los futuros desposados. Al lado del altar, la tribuna del pastor. Se me acercan dos mujeres y me dicen: “no esté sola, véngase para allá con nosotras, que verá todo mucho mejor”. No me atrevo a decirles que no. Sí, se ve mejor. Me dan el cancionero de la boda: “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial/llamados para anunciar/las virtudes de Aquel/que nos llamó a su Luz”. Y sigue. No me lo puedo creer y empiezo a pensar cómo será cuando los hermanos- todos son hermanos, incluso yo que no llevo sangre divina- empiecen a cantar. La sala-iglesia empieza a llenarse, la gente ocupa las sillas dispuestas para la ceremonia. Flores de plástico por todas partes. Sólo se salvan de la quema los corazones recortados en cartulinas de colores, pegados en los cristales de las ventanas como si fueran vidrieras. Si no fuera por su color Disney.
Todo se retrasa. La gente empieza a mirar para atrás, los músicos afinan los instrumentos. Mi compañera me dice: ”hasta que el pastor no se llegue, no empieza”. “¿Quién es el pastor?”, le pregunto. “Ninguno de esos, es más guapo, el más guapo. Esa es su mujer” Ah, pienso, estos si se casan, menos mal.
Ya me estoy hartando, pasa casi una hora de la hora. Mientras tanto observo, leo las canciones y el poema dedicado a los novios (que ya han vivido juntos unos cuantos años y tienen un hijo de 5, normal parece ser entre los socios de este club como iré viendo por sus comentarios). Leo el poema “de alguien a quien todos conocéis bien”, dirá el pastor después, marcando bien las palabra, “De quién si no, de nuestra hermana Gertrudis”
Por fin. Entra el novio acompañado de la que yo interpreto como la madrina (la que me había preguntado a la entrada: “¿Usted es doña Amalita? Yo soy la hermana de Pedro. No se me quede ahí en la calle, páseme, por favor”). Al cabo de 5 minutos, entra la novia, acompañada del padrino. La música ensordece: guitarra, teclado…la misma típica canción de nuestras bodas. Ahora se sientan en su trono y, todos a una, los fieles se ponen de pie y también al unísono empiezan a cantar, fuerte, fanáticamente, las manos al aire en una especie de baile, o batiendo palmas desaforadas, frenéticas “somos el pueblo de dios…” y el resto de las canciones. Orgasmo colectivo. El templo se viene abajo y yo con él. ¿Qué hago yo aquí? Soy una especie de extraterrestre fagocitada por unos seres extraños venidos de otro planeta y que han adoptado mi misma apariencia. No soy yo quien ha ido a su planeta, son ellos los que han venido a la tierra, yo estoy en mi lugar. Ellos son los extraterrestres, los extranjeros, los raros, con sus sonrisas, sus palabras amigables: “no se vaya, quédese un ratito más con nosotros, no se quede ahí atrás, venga, venga con nosotras que verá todo mucho mejor”.
Vuelvo a la realidad cuanto el pastor empieza su discurso. Eso ya lo reconozco, es el mismo discurso de todos los pastores, se llamen como se llamen y de cualquier religión a la que pertenezcan. ¿De dónde habrán sacado el patrón? A cada una de sus frases amén, amén de los fieles, espiritados.
Desconecto.
Diálogo
-Bueno, ¿qué tal, la famosa boda? Cuenta.
-Increíble. Ya a la puerta, nada más llegar, me oigo decir “es usted doña Amalita? Páseme, por favor, no se me quede en la calle. Soy la hermana de Pedro”.
-Doña Amalita??? Nadie te había tratado nunca con tanto respeto!!! Doña Amalita!!!
-Aluciné. Entro a ese mundo desconocido y como de ciencia ficción y me siento, modosita, en el rincón de la derecha, en la ultima silla, al lado de una ventana que daba a un patio. “Así me podré evadir mirando fuera”, me digo.
- Hombre, a ti te encanta eso de observar desde tu atalaya.
-No acababa de sentarme cuando dos de las fieles-hermanas-de-todo-el-mundo vienen y me dicen que vaya con ellas, que no me quede sola y que desde su sitio vería todo mucho mejor. Una hora nos hicieron esperar los dichosos novios. Ya estaba harta antes de que empezara la maldita boda. Y el pastor, “el más guapo”, vaya discursito, el suyo…
-Bueno, las bodas de aquí, déjalas solas, no sé de que te sorprendes.
-Nada que ver, te lo aseguro. Tendrías que haber visto el decorado, de lo más out que te puedas imaginar. Flores de plástico por todas partes, altar cara al público con tribuna para el pastor incluida, una especie de trono de dos plazas con dosel de gasa blanca para los novios. Todo estilo iglesia americana tipo “Dios te ama”.
-Hostia, como esas que salen en alguna cadena de televisión, tan…
-Exacto. “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial…” etc. etc. Y los fieles conmovidos “Amén, amén, gloria a ti Señor. Sí, sí”, balanceándose, moviendo los brazos con las palmas hacia arriba, casi gritando, en un orgasmo colectivo. Uff! ¿Dónde me he metido?, pensaba yo. Me siento como un pulpo en un garaje. Menos mal que tengo una gran habilidad para desconectar.
Concha
Pasé, con la curiosidad de la recién llegada, a un mundo desconocido. Al menos en directo, ya que alguna vez había visto un amago de él en alguna cadena de televisión, de esas cadenas privadas de origen anglosajón, en español. Me senté en la última fila, junto a la pared, al lado del ventanal que da al patio. A la izquierda, frente a la puerta y en lugar preferente, el altar ligeramente elevado. A la derecha, un trono con dos asientos, cubiertos con un dosel de gasa blanca, para los futuros desposados. Al lado del altar, la tribuna del pastor. Se me acercan dos mujeres y me dicen: “no esté sola, véngase para allá con nosotras, que verá todo mucho mejor”. No me atrevo a decirles que no. Sí, se ve mejor. Me dan el cancionero de la boda: “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial/llamados para anunciar/las virtudes de Aquel/que nos llamó a su Luz”. Y sigue. No me lo puedo creer y empiezo a pensar cómo será cuando los hermanos- todos son hermanos, incluso yo que no llevo sangre divina- empiecen a cantar. La sala-iglesia empieza a llenarse, la gente ocupa las sillas dispuestas para la ceremonia. Flores de plástico por todas partes. Sólo se salvan de la quema los corazones recortados en cartulinas de colores, pegados en los cristales de las ventanas como si fueran vidrieras. Si no fuera por su color Disney.
Todo se retrasa. La gente empieza a mirar para atrás, los músicos afinan los instrumentos. Mi compañera me dice: ”hasta que el pastor no se llegue, no empieza”. “¿Quién es el pastor?”, le pregunto. “Ninguno de esos, es más guapo, el más guapo. Esa es su mujer” Ah, pienso, estos si se casan, menos mal.
Ya me estoy hartando, pasa casi una hora de la hora. Mientras tanto observo, leo las canciones y el poema dedicado a los novios (que ya han vivido juntos unos cuantos años y tienen un hijo de 5, normal parece ser entre los socios de este club como iré viendo por sus comentarios). Leo el poema “de alguien a quien todos conocéis bien”, dirá el pastor después, marcando bien las palabra, “De quién si no, de nuestra hermana Gertrudis”
Por fin. Entra el novio acompañado de la que yo interpreto como la madrina (la que me había preguntado a la entrada: “¿Usted es doña Amalita? Yo soy la hermana de Pedro. No se me quede ahí en la calle, páseme, por favor”). Al cabo de 5 minutos, entra la novia, acompañada del padrino. La música ensordece: guitarra, teclado…la misma típica canción de nuestras bodas. Ahora se sientan en su trono y, todos a una, los fieles se ponen de pie y también al unísono empiezan a cantar, fuerte, fanáticamente, las manos al aire en una especie de baile, o batiendo palmas desaforadas, frenéticas “somos el pueblo de dios…” y el resto de las canciones. Orgasmo colectivo. El templo se viene abajo y yo con él. ¿Qué hago yo aquí? Soy una especie de extraterrestre fagocitada por unos seres extraños venidos de otro planeta y que han adoptado mi misma apariencia. No soy yo quien ha ido a su planeta, son ellos los que han venido a la tierra, yo estoy en mi lugar. Ellos son los extraterrestres, los extranjeros, los raros, con sus sonrisas, sus palabras amigables: “no se vaya, quédese un ratito más con nosotros, no se quede ahí atrás, venga, venga con nosotras que verá todo mucho mejor”.
Vuelvo a la realidad cuanto el pastor empieza su discurso. Eso ya lo reconozco, es el mismo discurso de todos los pastores, se llamen como se llamen y de cualquier religión a la que pertenezcan. ¿De dónde habrán sacado el patrón? A cada una de sus frases amén, amén de los fieles, espiritados.
Desconecto.
Diálogo
-Bueno, ¿qué tal, la famosa boda? Cuenta.
-Increíble. Ya a la puerta, nada más llegar, me oigo decir “es usted doña Amalita? Páseme, por favor, no se me quede en la calle. Soy la hermana de Pedro”.
-Doña Amalita??? Nadie te había tratado nunca con tanto respeto!!! Doña Amalita!!!
-Aluciné. Entro a ese mundo desconocido y como de ciencia ficción y me siento, modosita, en el rincón de la derecha, en la ultima silla, al lado de una ventana que daba a un patio. “Así me podré evadir mirando fuera”, me digo.
- Hombre, a ti te encanta eso de observar desde tu atalaya.
-No acababa de sentarme cuando dos de las fieles-hermanas-de-todo-el-mundo vienen y me dicen que vaya con ellas, que no me quede sola y que desde su sitio vería todo mucho mejor. Una hora nos hicieron esperar los dichosos novios. Ya estaba harta antes de que empezara la maldita boda. Y el pastor, “el más guapo”, vaya discursito, el suyo…
-Bueno, las bodas de aquí, déjalas solas, no sé de que te sorprendes.
-Nada que ver, te lo aseguro. Tendrías que haber visto el decorado, de lo más out que te puedas imaginar. Flores de plástico por todas partes, altar cara al público con tribuna para el pastor incluida, una especie de trono de dos plazas con dosel de gasa blanca para los novios. Todo estilo iglesia americana tipo “Dios te ama”.
-Hostia, como esas que salen en alguna cadena de televisión, tan…
-Exacto. “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial…” etc. etc. Y los fieles conmovidos “Amén, amén, gloria a ti Señor. Sí, sí”, balanceándose, moviendo los brazos con las palmas hacia arriba, casi gritando, en un orgasmo colectivo. Uff! ¿Dónde me he metido?, pensaba yo. Me siento como un pulpo en un garaje. Menos mal que tengo una gran habilidad para desconectar.
Concha
diumenge, 12 de juliol del 2009
apunts de classe
Abans d’escriure:
1) pensar qui és el narrador. Fins a quin punt està implicat en l’acció.
2) El temps on es sitúa el narrador.
3) L’espai (homodiegètic/heterodiegètic).
4) La informació de què disposa el narrador.
--------------------------------------------------
Descripció. Directa…… porta minifaldilla.
Indirecta…. la noia entra a la discoteca.
La D.I. comporta no fer mai una descripció física.
--------------------------------------------------
Elements bàsics en la narració:
- Temps.
- Espai.
- Fiabilitat.
--------------------------------------------
Les persones verbals:
Segons la distància que volguem prendre amb la història, utilitzarem la 1 a. 2 a. o 3 a. persona.
En la 1 a. i 2 a. t’apropes.
En la 3 a. et distancies de la narració.
Eines o recursos: A través del monòleg interior pots anar definint el personatge. I passes a la 2 a. persona per anar prenent distància.
El personatge pren força en el moment en què canviem la persona.
-----------------------------------------------------------------
En les descripcions seguir un ordre. Ordenar la prespectiva.
-----------------------------------------------------------------
Les descripcions lànguides “sensualitzen”. No es mor igual per una serp sinuosa que per una caiguda, p. ex.
---------------------------------------------------------------
“teves”, “meves”… Són possessius provinents d’un gir anglòfon que hem d’evitar.
---------------------------------------------------------------
Si volem fer un flash utilitzarem el present.
---------------------------------------------------------------
En la narració que conté un diàleg, els signes de puntuació aniran després del guionet.
I el guionet anirà enganxat a la frase que es diu.
---------------------------------------------------------------
Sobre les cites:
Títols: sempre en cursiva.
Capítol: sempre en rodona.
Text: sempre en rodona.
El retrat de Dorian Grey. No: El Retrat de Dorian Grey (anglicisme)
----------------------------------------------------------------
Consells agafats al vol:
Millor escriure la idea (a pèl) i després, “decorar-la”.
Evitar tot tipus de rima
1) pensar qui és el narrador. Fins a quin punt està implicat en l’acció.
2) El temps on es sitúa el narrador.
3) L’espai (homodiegètic/heterodiegètic).
4) La informació de què disposa el narrador.
--------------------------------------------------
Descripció. Directa…… porta minifaldilla.
Indirecta…. la noia entra a la discoteca.
La D.I. comporta no fer mai una descripció física.
--------------------------------------------------
Elements bàsics en la narració:
- Temps.
- Espai.
- Fiabilitat.
--------------------------------------------
Les persones verbals:
Segons la distància que volguem prendre amb la història, utilitzarem la 1 a. 2 a. o 3 a. persona.
En la 1 a. i 2 a. t’apropes.
En la 3 a. et distancies de la narració.
Eines o recursos: A través del monòleg interior pots anar definint el personatge. I passes a la 2 a. persona per anar prenent distància.
El personatge pren força en el moment en què canviem la persona.
-----------------------------------------------------------------
En les descripcions seguir un ordre. Ordenar la prespectiva.
-----------------------------------------------------------------
Les descripcions lànguides “sensualitzen”. No es mor igual per una serp sinuosa que per una caiguda, p. ex.
---------------------------------------------------------------
“teves”, “meves”… Són possessius provinents d’un gir anglòfon que hem d’evitar.
---------------------------------------------------------------
Si volem fer un flash utilitzarem el present.
---------------------------------------------------------------
En la narració que conté un diàleg, els signes de puntuació aniran després del guionet.
I el guionet anirà enganxat a la frase que es diu.
---------------------------------------------------------------
Sobre les cites:
Títols: sempre en cursiva.
Capítol: sempre en rodona.
Text: sempre en rodona.
El retrat de Dorian Grey. No: El Retrat de Dorian Grey (anglicisme)
----------------------------------------------------------------
Consells agafats al vol:
Millor escriure la idea (a pèl) i després, “decorar-la”.
Evitar tot tipus de rima
dimecres, 8 de juliol del 2009
Deures setmana pasada (2ª part) DE DIÀLEG A NARRACIÓ , corregit
La nit de la revetlla, dos dels convidats s'escapen cap a la a la terrassa .Estan prenent cava de la casa i decideixen anar a donar un tomb en la xup-xup.
En Gerard, professor a la Facultat d’Arquitectura de l’assignatura d’ Ètica, hi ha anat sol. La Jana no té parella en aquest moment. Ell plateja de les temples, ella és tota sensualitat. Amb l’excusa literària, que si en Racionero que si la Carme Riera, la nit es va embolcallant de somriures i mirades intenses. Les discussions sobre la caducitat del romanticisme o bé les insinuacions sobre un altre trobada als aiguamolls del Delta de l’Ebre només inicien el flirteig.
----------------------------------------------------------------------------------
- Com és mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero.
- “La mediterrània i els bàrbars del Nord”?
- Si, no el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme es caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...”Te deix, amor, la mar com a penyora” ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , es clar que no!
En Gerard, professor a la Facultat d’Arquitectura de l’assignatura d’ Ètica, hi ha anat sol. La Jana no té parella en aquest moment. Ell plateja de les temples, ella és tota sensualitat. Amb l’excusa literària, que si en Racionero que si la Carme Riera, la nit es va embolcallant de somriures i mirades intenses. Les discussions sobre la caducitat del romanticisme o bé les insinuacions sobre un altre trobada als aiguamolls del Delta de l’Ebre només inicien el flirteig.
----------------------------------------------------------------------------------
- Com és mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero.
- “La mediterrània i els bàrbars del Nord”?
- Si, no el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme es caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...”Te deix, amor, la mar com a penyora” ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , es clar que no!
Deures setmana passada DE NARRACIÓ A DIÀLEG
Recolzat en el mur, recordava l’estiu que havien passat a Formentera, feia vora trenta anys.
Havia plogut molt des de les hores... Moltes vegades havia estat motiu de les seves converses: aquelles platges mítiques de fina sorra blanca i aigües color turquesa; aquell sol radiant; aquelles juerges al vespre, al voltant de la foguera amb les guitarres; les borratxeres amb el Manu, la Lidia i en Jordi; els banys al capvespre... la Marta tenia 19 anys i ell 22... ja se sap !!.
Aquell pòster de la paret reproduïa la forma, tant característica, de l’illa: les mateixes aigües blaves. Tenia entès, però, que aquesta havia canviat força i ara tota la sorra era poblada de xiringuitos i apartaments i que centenars, per no dir, milers de “vespes”, recorrien els camins amunt i avall, com si estiguessin dins d’un eixam embogit.
No tenia ganes de tornar-hi, d’esborrar aquella imatge paradisíaca que es conservava en el seu cervell.
Va veure venir la Marta, puntual, com sempre.
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
- Hola!
- Hola, guapa!, puntual ... com sempre.
- On erets tan concentrat?
- Aquest pòster, que m’ha portat trenta anys enrere !
- Uff!, mare de Déu !, Formentera !. Quins records !. Aquells banys al capvespre, “Droga, sexe i rock and roll” al voltant de les fogueres a ritme de guitarres ... (je,je). Quines borratxeres amb el Manu, la Lydia i en Jordi !
Ja se sap ... “temps era temps” ...
- Érem joves
- Érem més joves que ara, vols dir. Uns trenta anys més joves ... i més inconscients. T’agradaria tornar-hi ?.
- I veure com els xiringuitos i els apartaments han trencat les nostres paradisíaques platges?. I com milers de motos circulen a tot taco pels camins?. No, gràcies !!.
- Miquel, et trobo una mica enyorat !.
- No, enyorat no. Si tu vols, un pel malenconiós...
Havia plogut molt des de les hores... Moltes vegades havia estat motiu de les seves converses: aquelles platges mítiques de fina sorra blanca i aigües color turquesa; aquell sol radiant; aquelles juerges al vespre, al voltant de la foguera amb les guitarres; les borratxeres amb el Manu, la Lidia i en Jordi; els banys al capvespre... la Marta tenia 19 anys i ell 22... ja se sap !!.
Aquell pòster de la paret reproduïa la forma, tant característica, de l’illa: les mateixes aigües blaves. Tenia entès, però, que aquesta havia canviat força i ara tota la sorra era poblada de xiringuitos i apartaments i que centenars, per no dir, milers de “vespes”, recorrien els camins amunt i avall, com si estiguessin dins d’un eixam embogit.
No tenia ganes de tornar-hi, d’esborrar aquella imatge paradisíaca que es conservava en el seu cervell.
Va veure venir la Marta, puntual, com sempre.
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
- Hola!
- Hola, guapa!, puntual ... com sempre.
- On erets tan concentrat?
- Aquest pòster, que m’ha portat trenta anys enrere !
- Uff!, mare de Déu !, Formentera !. Quins records !. Aquells banys al capvespre, “Droga, sexe i rock and roll” al voltant de les fogueres a ritme de guitarres ... (je,je). Quines borratxeres amb el Manu, la Lydia i en Jordi !
Ja se sap ... “temps era temps” ...
- Érem joves
- Érem més joves que ara, vols dir. Uns trenta anys més joves ... i més inconscients. T’agradaria tornar-hi ?.
- I veure com els xiringuitos i els apartaments han trencat les nostres paradisíaques platges?. I com milers de motos circulen a tot taco pels camins?. No, gràcies !!.
- Miquel, et trobo una mica enyorat !.
- No, enyorat no. Si tu vols, un pel malenconiós...
dimarts, 7 de juliol del 2009
Carta d'amor en un edifici en flames
En l’amor,
Si llegeixes aquesta carta és que has trobat la caixa forta.
M’he quedat aïllada aquí dalt, a la part del darrera, a l’eclèctica. El fum puja pel celobert i he hagut de tancar les finestres de la cuina. La calor és d’espant però tinc prou presència d’ànim encara, per dir-te,
Que allà on miro, tu hi has posat els ulls. En els arbres del camí que es veuen per la finestra hi ets tu.
Sento els espetecs del foc on escoltaves música; en el barroc estàs tu.
A les teves mans, on havien estat els meus pits, només hauràs cendres. Recorda que del no res també va sorgir el nostre amor; en l’adagi.
Que tinc una forta picor a la gola i la boca seca on encara hi ha el regust dels teus petons; en l’aigua estàs tu.
Aquesta pudor a socarrimat que mai ens haurà de deixar; en l’olor de totes les flors del món estaré amb tu.
Et demano que ara facis el cor fort. Les arracades bones guarda-les i de les andròmines, desfés-te’n, com em vas ensenyar fer amb les antigues nostàlgies.
Teva en l’amor.
Si llegeixes aquesta carta és que has trobat la caixa forta.
M’he quedat aïllada aquí dalt, a la part del darrera, a l’eclèctica. El fum puja pel celobert i he hagut de tancar les finestres de la cuina. La calor és d’espant però tinc prou presència d’ànim encara, per dir-te,
Que allà on miro, tu hi has posat els ulls. En els arbres del camí que es veuen per la finestra hi ets tu.
Sento els espetecs del foc on escoltaves música; en el barroc estàs tu.
A les teves mans, on havien estat els meus pits, només hauràs cendres. Recorda que del no res també va sorgir el nostre amor; en l’adagi.
Que tinc una forta picor a la gola i la boca seca on encara hi ha el regust dels teus petons; en l’aigua estàs tu.
Aquesta pudor a socarrimat que mai ens haurà de deixar; en l’olor de totes les flors del món estaré amb tu.
Et demano que ara facis el cor fort. Les arracades bones guarda-les i de les andròmines, desfés-te’n, com em vas ensenyar fer amb les antigues nostàlgies.
Teva en l’amor.
Al meu amor (corregit)
Estimat,
Ara que l'esplendor roja del foc és veu per a tot, la meva pell comença a sentir l’escalfor de quan te m'acostes...Tinc por. L’asfixia, el dolor...No poder acaronar-te, no veure’t més. Desitjava tant que fóssim un, que les nostres complicitats juguessin i s’acomplissin els ideals, que ens van enamorar, que la vida, per fi, ens fes aquest regal. L’últim. Somiava amb els nostres cossos, que en un acoblament perfecte s’endinsaven en les profunditats de les nostres ànimes. Les nostres boques fetes per besar-nos. Les nostres mans acaronant cada mil·límetre de pell. Les il·lusions, ja no seran una fita...perqué ja no hi hauran fites. Tants anys esperant-nos, arrancant a queixalades aquesta unió..., que ja no serà. Em cremaré en un infern real i no pas en una tòrrida passió.
Per sempre teva.
Ara que l'esplendor roja del foc és veu per a tot, la meva pell comença a sentir l’escalfor de quan te m'acostes...Tinc por. L’asfixia, el dolor...No poder acaronar-te, no veure’t més. Desitjava tant que fóssim un, que les nostres complicitats juguessin i s’acomplissin els ideals, que ens van enamorar, que la vida, per fi, ens fes aquest regal. L’últim. Somiava amb els nostres cossos, que en un acoblament perfecte s’endinsaven en les profunditats de les nostres ànimes. Les nostres boques fetes per besar-nos. Les nostres mans acaronant cada mil·límetre de pell. Les il·lusions, ja no seran una fita...perqué ja no hi hauran fites. Tants anys esperant-nos, arrancant a queixalades aquesta unió..., que ja no serà. Em cremaré en un infern real i no pas en una tòrrida passió.
Per sempre teva.
CARTA DES DE LES FLAMES
Estimada Anna,
Fa temps que hauria d’haver-te manifestat els meus sentiments però el pudor, la vergonya i el rebuig que sé que sentiràs al llegir aquestes línies, m’han fet del tot impossible fer-ho abans.
Sé que en cap moment has ni sospitat que darrera d’aquesta fabulosa amistat que ens uneix, s’ amaguen uns sentiments molt més profunds. Ha estat molt difícil viure tots aquests moments al teu costat sense deixar entreveure la meva amarga realitat: acaronar-te; consolar-te com m’hagués agradat quan la teva mare va morir, ara fa uns mesos; no poder riure lliurement, d’aquesta manera que tant sols riuen els amants còmplices i obrir-te el meu cor, desempallegar-lo de tots els complexos i de tots els enganys furtius…
Cóm ho hauria de fer?. En més d’una ocasió m’havies deixat clar el què opinaves d’aquest tema i els teus comentaris cruels i sarcàstics sobre l’homosexualitat dels altres, que jo reia amb falsedat, mentre l’anima se m’estremia de dolor, no deixaven ni una petita escletxa de llum esperançadora.
El temps se m’acaba. No he trobat cap altra sortida al meu pecat que el foc purificador. A casa no hi ha ningú i compto que aquest no arribarà a les golfes fins d’aquí a uns 10 minuts.
A això es redueix la meva existència. 10 minuts per dir-te el molt que t’estimo, que t’he estimat sempre. No suporto seguir al teu costat sense que coneguis els meus sentiments, sense poder tocar-te, abraçar-te, fer-te l’amor. Tampoc podria suportar viure sense tu, amb la teva absència, mancada del teu contacte. És per això que no hi veig més solució. Sóc covarda, profundament covarda…
Malgrat tot, necessito sincerar-me. No em guardis rancor i procura conservar els bons moments que hem viscut plegades. Aquests han estat el millor de la meva vida i, tant sols per ells, ja considero que aquesta ha valgut la pena.
Ho sento estimada. El fum comença a escolar-se per sota la porta. Costa respirar. Haig de pujar al colomar. Ja veus, tant que hem rigut d’aquesta ridícula afició meva i seran unes ales blanques les que portaran la veritat a les nostres vides!.
T’estimaré sempre.
Lluïsa
Fa temps que hauria d’haver-te manifestat els meus sentiments però el pudor, la vergonya i el rebuig que sé que sentiràs al llegir aquestes línies, m’han fet del tot impossible fer-ho abans.
Sé que en cap moment has ni sospitat que darrera d’aquesta fabulosa amistat que ens uneix, s’ amaguen uns sentiments molt més profunds. Ha estat molt difícil viure tots aquests moments al teu costat sense deixar entreveure la meva amarga realitat: acaronar-te; consolar-te com m’hagués agradat quan la teva mare va morir, ara fa uns mesos; no poder riure lliurement, d’aquesta manera que tant sols riuen els amants còmplices i obrir-te el meu cor, desempallegar-lo de tots els complexos i de tots els enganys furtius…
Cóm ho hauria de fer?. En més d’una ocasió m’havies deixat clar el què opinaves d’aquest tema i els teus comentaris cruels i sarcàstics sobre l’homosexualitat dels altres, que jo reia amb falsedat, mentre l’anima se m’estremia de dolor, no deixaven ni una petita escletxa de llum esperançadora.
El temps se m’acaba. No he trobat cap altra sortida al meu pecat que el foc purificador. A casa no hi ha ningú i compto que aquest no arribarà a les golfes fins d’aquí a uns 10 minuts.
A això es redueix la meva existència. 10 minuts per dir-te el molt que t’estimo, que t’he estimat sempre. No suporto seguir al teu costat sense que coneguis els meus sentiments, sense poder tocar-te, abraçar-te, fer-te l’amor. Tampoc podria suportar viure sense tu, amb la teva absència, mancada del teu contacte. És per això que no hi veig més solució. Sóc covarda, profundament covarda…
Malgrat tot, necessito sincerar-me. No em guardis rancor i procura conservar els bons moments que hem viscut plegades. Aquests han estat el millor de la meva vida i, tant sols per ells, ja considero que aquesta ha valgut la pena.
Ho sento estimada. El fum comença a escolar-se per sota la porta. Costa respirar. Haig de pujar al colomar. Ja veus, tant que hem rigut d’aquesta ridícula afició meva i seran unes ales blanques les que portaran la veritat a les nostres vides!.
T’estimaré sempre.
Lluïsa
divendres, 3 de juliol del 2009
Esperant el càntir
1) Mandarín Oriental Hotel de Pekín (2009)
2) Torre Windsor Madrid (2005)
3) Liceu (1994)
4) Biblioteca duquesa Ana Amalia en Weimar (2004)
5) Catedral de la Santa Trinidad (2oo6)
6) La nit que cremà la República de Weimar (1933)
dimecres, 1 de juliol del 2009
CAÇAT ó CAÇADOR
És pesat i gros. De pel llarg i pell morena, més aviat bruna. Imposa. Els seus ulls, petits i brillants, queden perfectament emmarcats dins una cara que sembla, a tothora, juganera. És fort, de caràcter pacífic i amorós. Furiós, però, es mostra violent i terrorífic. Noble. Mandrós. Àgil...
Seguia les petges de l’animal des de feia varis dies. Aquell matí, especialment fred i humit, aquestes es mostraven més clares que mai gracies a la pluja fina i persistent que havia caigut durant tota la nit.
El seu orgull de caçador feia temps que havia caducat i un nou orgull més poderós encara, havia ocupat el seu lloc. L’orgull del que tot ho vol, del que es creu que tot ho pot, del que es creu en possessió de la veritat absoluta.
Els seus valors havien canviat i el joc de la caça s’havia trastocat en el joc del poder, del prestigi mal entès, de l’enveja insana... els trofeus eren l’únic que importaven.
A trenc d’alba, per fi, es van trobar. Presa i caçador, caçador i presa. Cara a cara. Sense testimonis. Sense excuses. Sense intermediaris. Les seves mirades es van creuar. Uns segons. No van necessitar més.
Gran i poderós, l’animal es defensà ... el bosc tremolà tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostrà afable i juganera. El seu cos ja no era pesat i gros, sinó alt i imponent i l’amorositat li havia fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alçà per sobre els arbres ...
Diàleg
La pluja cau, fina i persistent ... Avui fa fred
- Què vols?, perquè em segueixes?
- Et busco, fa dies que et busco ... i per fi t’he trobat
- No et conec. No entenc perquè em busques
- Et necessito ... no ho pots entendre
- Em necessites ??
- Bé, no ben bé. Necessito el teu cos...
- És veritat, no ho entenc ...
- Necessito el que el teu cos em pot donar...
- M’estàs fent inquietar ... no crec que el meu cos et pugui donar res d’especial !
- En això estàs equivocat. Per sobre de tot, el teu cos em donarà prestigi.
- Prestigi ?, què és prestigi ?
- Per no parlar dels trofeus ... el cap, les urpes, la pell ...
- Realment, no entenc res. Què en faries de tot això ?
- El cap quedarà molt bé sobre la llar, les urpes com a collaret, la pell ... bé, la pell puc utilitzar-la com abric ... o potser com a catifa ...
- Ummm ???
- Bé, en qualsevol cas, tothom m’admirarà i em miraran amb enveja ...
- Perquè t’haurien de mirar amb enveja ?
- Per que t’hauré caçat !!!
- Ets patètic !!. Quin prestigi, quina enveja pot aportar-te la meva mort ? Sou vosaltres, els humans, els que m’heu portat fins aquí ... voleu repoblar aquests boscos amb la nostra espècie gairebé desapareguda.
Som ésser protegits, nobles i poderosos !!!.
- No em facis riure !!.
- Digues la veritat, perquè ho fas ?
- Pel gust de caçar-te...
- No et serà fàcil !, no pensis que em deixaré !
Gran i poderós, l’animal es defensa ... el bosc tremola tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostra afable i juganera com al principi. El seu cos ja no és pesat i gros, sinó alt i imponent i la mandra li ha fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alça per sobre els arbres ...
Seguia les petges de l’animal des de feia varis dies. Aquell matí, especialment fred i humit, aquestes es mostraven més clares que mai gracies a la pluja fina i persistent que havia caigut durant tota la nit.
El seu orgull de caçador feia temps que havia caducat i un nou orgull més poderós encara, havia ocupat el seu lloc. L’orgull del que tot ho vol, del que es creu que tot ho pot, del que es creu en possessió de la veritat absoluta.
Els seus valors havien canviat i el joc de la caça s’havia trastocat en el joc del poder, del prestigi mal entès, de l’enveja insana... els trofeus eren l’únic que importaven.
A trenc d’alba, per fi, es van trobar. Presa i caçador, caçador i presa. Cara a cara. Sense testimonis. Sense excuses. Sense intermediaris. Les seves mirades es van creuar. Uns segons. No van necessitar més.
Gran i poderós, l’animal es defensà ... el bosc tremolà tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostrà afable i juganera. El seu cos ja no era pesat i gros, sinó alt i imponent i l’amorositat li havia fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alçà per sobre els arbres ...
Diàleg
La pluja cau, fina i persistent ... Avui fa fred
- Què vols?, perquè em segueixes?
- Et busco, fa dies que et busco ... i per fi t’he trobat
- No et conec. No entenc perquè em busques
- Et necessito ... no ho pots entendre
- Em necessites ??
- Bé, no ben bé. Necessito el teu cos...
- És veritat, no ho entenc ...
- Necessito el que el teu cos em pot donar...
- M’estàs fent inquietar ... no crec que el meu cos et pugui donar res d’especial !
- En això estàs equivocat. Per sobre de tot, el teu cos em donarà prestigi.
- Prestigi ?, què és prestigi ?
- Per no parlar dels trofeus ... el cap, les urpes, la pell ...
- Realment, no entenc res. Què en faries de tot això ?
- El cap quedarà molt bé sobre la llar, les urpes com a collaret, la pell ... bé, la pell puc utilitzar-la com abric ... o potser com a catifa ...
- Ummm ???
- Bé, en qualsevol cas, tothom m’admirarà i em miraran amb enveja ...
- Perquè t’haurien de mirar amb enveja ?
- Per que t’hauré caçat !!!
- Ets patètic !!. Quin prestigi, quina enveja pot aportar-te la meva mort ? Sou vosaltres, els humans, els que m’heu portat fins aquí ... voleu repoblar aquests boscos amb la nostra espècie gairebé desapareguda.
Som ésser protegits, nobles i poderosos !!!.
- No em facis riure !!.
- Digues la veritat, perquè ho fas ?
- Pel gust de caçar-te...
- No et serà fàcil !, no pensis que em deixaré !
Gran i poderós, l’animal es defensa ... el bosc tremola tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostra afable i juganera com al principi. El seu cos ja no és pesat i gros, sinó alt i imponent i la mandra li ha fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alça per sobre els arbres ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)