XXVè. aniversari de la mort de Salvador Espriu

Qui demanava
avui unes paraules
que l'acompanyin?
Llums en aquest seguici
de la mort caminada.

¿Quien pedía
hoy unas palabras
que lo acompañen?
Luces en esta comitiva
de la muerte caminada.
Setmana Santa (trad. B. Losada)

SALC - Servei d'Autoformació en Llengua Catalana

SALC - Servei d'Autoformació en Llengua Catalana
Per la Universitat Pompeu Fabra

A veces

[Reflexiones – para mis mosqueteras - a partir de los últimos escritos en el blog, y de otras cosas de los últimos tiempos]


A veces, la verdad, somos sólo silencios,
Convidados de piedra,
Voces amordazadas

Las palabras confunden,
Se interpretan, te dañan.
Distinta intensidad para oídos distintos

Qué mejor que esperar
Que el sonido se apague
Que se meta en su cueva
Que no se oiga el redoble
Que el eco de las voces
Se quiebre y se silencie.

Concha

A, De y Oración Subordinada (II parte)

Lo que no se puede decir, no se debe decir (Larra)

De forma casual vaig parlar amb una amiga de més enllà del blog sobre aquesta nova interpretació meva dels versos. Esbrinar l'autoria (Lope de Vega retrat) em va portar a rellegir-los i com una cosa porta a l'altra, oh sorpresa!, res no canviava tan fos l'ordre en què posés les preposicions del que resultà ser un fragment de La Dorotea.

I com els burros també rectifiquem, rectificat queda.

NOSALTRES, BEN MIRAT

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habiten en elles :
així en els mots elementals de la infantesa,
o, encara en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula.

(Miquel Martí i Pol)



M’hagués agradat poder recuperar un meravellós escrit que vaig fer, a l’inici de la nostra relació, que parlava sobre les paraules. De com, aquestes, encadenades, podien formar magnífiques frases i aquestes, alhora, magnífics escrits...

De cóm, aquets escrits, podien servir de nexes entre les persones, entre els temps, els móns ...
De cóm podien perdurar, no morir mai ...
De cóm aquestes paraules, podien enlairar-se per sobre d’interessos, de lluites ... i unir fronteres, unir pobles, unir vides i establir ponts allí on no n’hi havien, allí on mancava il•lusió, on mancava esperança.

També he descobert cóm, la manca de paraules pot destruir tot això.
Cóm, la manca de paraules, pot trencar nexes que creiem forts i sòlids.
De cóm, la manca de paraules, pot portar tristesa i dolor als cors...

He descobert, cóm n’és de feble, el fil de la paraula !
Cóm n’és de feble la naturalesa humana !

Amb tot el meu carinyo, amb molt d’amor ...