N'hi havia tant per donar

Pensava que de camí a casa trobaria moltes flors i va baixar una estació abans. Va arraplegar les de color més viu i va reseguir la via del tren fins arribar al poble. Les va embolicar amb paper d’embalar d’una resma que tenia a l’habitació. Va fer el ram i li va agradar. Va beure un got de llet per dinar -ja menjaré a casa de l’Anna-, i s’estirà damunt del llit. Les amigues de l’Anna fan els preparatius per a la festa d’aniversari. Vindran els amics de la universitat i la família ja és aquí. Banderoles, llums, la música a dins i a fora, copes, plats, s’ha d’enllestir tot per a les cinc. El timbre sona a les 5 en punt i la noia corre a obrir la porta. L’Arnau la mira als ulls amb timidesa i allarga el braç. Somriu, deixa el ram en un aparador del rebedor i diu, gràcies, passa, passa ja ha arribat la meva germana i els meus nebots... El noi es mira el pom de flors que dormirà damunt del moble i la segueix amb recança. Més s’hagués estimat que li fotés pel cap que no aquella displicència. Una senyora gran, que sembla la mare de tots, perquè tots s’assemblen, fins i tot les amigues de la universitat se li assemblen, surt de la cuina amb una safata de galetes. Les ha fet la nena. Compungit n’agafa una. S’aixeca a buscar una beguda i surt del menjador. Al jardí, ple de flors cultivades -roses majorment-, hi són les amigues de la facultat. La flaire de les roses barrejada amb la del gessamí se li fa irrespirable. N’hi havia tant per dir i per donar i perdonar... que no pot empassar-se la galeta. Diu als coneguts de la universitat que l’endemà té un examen i que ha de fer honor a la beca. Que no veu l’Anna, que el disculpi, i surt per una portella. Distretament.

MIRADES I REFLEXIONS D'ESTIU

Avui sento la necessitat imperiosa d’obrir una finestra a l’exterior. Al balcó, s’hi està bé. Passa un airet fi que et revifa de la calor nocturna de Barcelona i et torna a la vida. He posat l’ordinador, el meu estimat amic, sobre una tauleta petita, entre dos testos de menta. Avui és festa, 15 d’agost, hi ha poca circulació, només se sent, de tant en tant, passar algun cotxe i l’autobús que gira fent fressa, potser per avisar que passa. En aquest tros de carrer tan poc transitat també hi passen coses. Em ve al cap la imatge d’una dona ja gran estirada en un banc. Són les 12 del migdia, el sol cau descaradament sobre els transeünts que passen pel seu costat sense fer-ne cas. Al costat de la dona hi ha un carro de la compra ple que vetlla el seu repòs. Malgrat aquest detall, ningú s’atura. La dona és del barri, ningú la coneix? Des del balcó estant observo un gos que s’hi acosta seguit d’un home gran. Ell la sacseja amb cura. Fa parar una noia que obra la seva bossa i en treu un mòbil, parlen, se la miren, i el gos intenta llepar-la amb discreció; ella, amb la mà intenta apartar-lo. Ara ve una ambulància amb la sirena a tot volum. Paren, parlen i treuen una llitera per endur-se-la. El gos fa un salt i entra a l’ambulància sense que ningú li digui res: ell té clar el que ha de fer. L’ambulància, tal com ha arribat, fent-se sentir, se’n va. L’home recull el carro i també se’n va. Uns veïns comenten alguna cosa sobre la dona... Després d’arreglar-me baixò a comprar una mica, i m’assabento que la dona és l’Enriqueta. Una dona que viu sola amb el gos. El gos és molt conegut i estimat, es diu Petard, i que gràcies a ell que ha anat a buscar el veí, el senyor gran, l’Enriqueta encara és viva. Em pregunto si és normal viure sol i menysprear uns animals que sembla que tenen més sentit comú que molts humans. Ara a l’agost es veuen molts gossos abandonats a la carretera que corren seguint el rastre dels seus amos, del cotxe... Alguns moren en l’intent, d’altres els atropellen i algú els recull, però la majoria moren i ningú pensa en l’angoixa d’aquell animal abandonat pels seus amos a la carretera. Aquests amos, tan proclius a desfer-se d’un gos quan els fa nosa per poder anar-se’n de vacances tranquil•lament, me’ls imagino bebent-se una cervesa i rient, sense que els afecti el destí del MILLOR AMIC DE L’HOME!! Aquests HOMES, són amics dels HOMES?

Adaptarse

Recursos humanos le comunicó que estaba incursa en un E.R.E. y el comité de empresa no hizo nada por ella. Fue el primer fichaje del gabinete jurídico y también sería la primera en sufrir el oprobio de irse a la calle; eso sí, cobrando el paro con la categoría de abogado. En un año no encontró trabajo y tuvo más tiempo para ayudar a su hija en las tareas escolares, con el dibujo sobretodo. Pidió una prórroga y se la concedieron por ser madre soltera. Empezó a estudiar pues se veía incapaz de volver un día a aquel mundo de tiburones y estrés. Opositó y sacó una plaza para un ayuntamiento. Ejerce en una pequeña población costera y a ratos saca el cuaderno emborronado por las lágrimas vertidas y dibuja una simple medusa. Sencillo celentéreo capaz de convivir con los mayores depredadores.// Paraules obligatòries del mes d'agost: comité, medusa, prórroga, oprobio, cuaderno.// Webs per al concurs de microrrelats: consejo general abogacia española cgae i mutualidad general de la abogacía

Ja hem tornat

     Junts, l’un al costat de l’altre, com sempre...sense agafar-nos de la mà, perquè no podem. M’he emportat a la Júlia a passejar pel Mall i plegats em passejat pel jardí de les escultures del National, mentre tocaven jazz...Mmm quin goig, portar-la dins, la millor droga del mon! A ritme de bateria, i ballava, no pot parar, els peus se li en van quan sent música...què dolça que pot ser a vegades, quan somriu, quan em somriu a mi. Quant d’amor pot haver-hi en una mirada! en el silenci, en el respecte...I la tendresa sense sexe, i l’amor sense passió, és passegen sols sense voler, lliscant suaus pels carrers de Georgestown. No els hi cal res més, ni un paraigües quan plou, ni una lluna a la nit,  ni tan sols un raig de sol pel matí. Sempre al meu costat. I jo al seu. No ens cal demanar perdó, ni ens cal dir-nos amor cada matí, ja sabem que a Barcelona o a Washington D.C. això, és així.

Ramonillo

L'AMIC

Tenia diferents projectes per a quan arribés. Sabia que ens avindríem. De seguida ens vam fer amics. Els nostres desitjos es fonien en un de sol. Gràcies a ell puc dir que sóc més lliure. Benvingut Ordinador!!

La teoria del lletrista

Un petó mai va sol si és de veres ////Vaig sentir aquesta frase per atzar i començar a fer fressa el cervell va ser tot ú. La senyora que la va pronunciar va dir que pertanyia a una cançó de la seva època i ja que m’és del tot impossible demanar-li la procedència, faig suposicions. Era d’un copla? potser, d’un bolero? o tal volta, era d’una havanera? La qüestió és que haig de parafrasejar-la perquè com he dit abans ha estat el vers qui m’ha vingut a buscar. Començaré per dir que un petó necessita d’un emissor (qui el fa) i d’un besat (qui el rep). El primer serà sempre una persona física, el segon no cal. Però no aniré tan al principi ja que allargaria massa aquestes notes; aniré estrictament als conceptes “no anar sol” i “ser veritable”. Què volia dir el lletrista. Que després del bes hi haurà marro? O que va carregat de bones intencions perquè és un bes cast? Seria tant com dir que és el preludi d’una sessió ardent o bé és d’agraïment o salutació a un amic o familiar... En qualsevol cas és veritat que un petó no va mai sol perquè arrossega sempre una intenció, altrament el receptor haurà d’endevinar quines són aquestes intencions i actuar en conseqüència a elles. Perquè el bes no vagi sol les intencions sempre hauran de ser bones. Ineludiblement. Pensem en un petó de comiat, aquell que és l’últim. Tot i que sabem que mai més el podrem donar (o rebre) -per exemple el de l’apassionada parella que el destí allunya per sempre més o en el que se li fa a un ser estimat ja mort -, fins i tot en aquest instant el besador està dient: quan ens trobem en una altra vida, ens farem petons. Són transcendents perquè es perpetuen en el record i ningú dubtarà que van carregats, és a dir, que no van sols. I per anar més enllà, quan la princesa fa un petó a la granota que es convertirà en príncep, li està dient que l’estima tot i ser lletja i llefiscosa. ////Un petó mai va sol si és de veres //// I què passa amb la versemblança de l’òscul? Doncs, i aquí faig la meva petita troballa, si el petó no és veritable, va sol. Pensem en el bes de Judes, el de traïdoria, o en el de la dona aranya que et deixa garratibat o en el del vampir que et lleva la sang. Si t’hi fixes bé aquests petons van sols, són un únic petó. Van sols perquè no hi ha amor ni amabilitat ni res que s’hi assembli. Doncs si, el lletrista de la cançó té raó, les intencions acompanyen al petó només si són bones, perquè això les fa veritables i per aquest motiu el petó no va mai sol. La veritat no es troba ni en el idealisme ni en el realisme, va dir Kant a la recerca del coneixement. La veritat és bondat, ens diu el lletrista, aforisme senzill i ple d’amor.