De narració a diàleg

Badalla. Mira per la finestra, intentant que alguna idea li passi pel cap. La música no li serveix d’inspiració. Passejar no li atrau. Els sospirs van fent un ritme indolent i el llapis s’entreté en punxar les restes de la goma embrutida que resten per sobre de la taula. Ara un cant d’ocell, el lladruc d’un gos. Res no l’estimula a crear... Les ulleres a la punta del nas, assegut a l’extrem de la cadira i recolzant l’esquena, cames obertes i braços al clatell. Badalla. Però no,no... no, s’ha d’estar allà fins que li surti de dintre la solució. Enfrontat al paper que havia estat blanc i ara té una coloració grisa i plena de petjades profundes. L’ intent d’esbossar allò que li han manat no és res més que un residu. Farà cap a la muntanyeta de papers arrugats que l’envolten. Badalla. Tota la tasca és un residu de reciclatge. Inútil. Badalla.

----------------------------------------------------------------------------------

- Perquè badalles?. ¡ Mirant per la finestra no faràs el dibuix ! –diu la mare.
- Espero que m’arribi l’ inspiració –tot pujant el volum de la música.
- Surt a donar un volt, en contes de sospirar per les engrunes de goma, que escampes per a tot.
- Escoltava els ocells, el gos –li contesta, tot estirant-se . M’estaré aquí fins que trobi el que vull.
- Però, Pep ¡ que no ho veus que aquest paper està fet una pena, de tant dibuixar i esborrar ! Està per anar a la brossa. Aquest, també.

Nicolás Casariego

Cree Casariego que Carver es el creador del relato moderno, "o el último tipo de relato que podríamos llamar moderno. Él incluye esa 'tercera historia', ese algo que nos cuenta sin que sea fácil describirlo o ponerlo en palabras". En la entrevista también añadía: "Pienso en lo que puede ser más efectivo, si oír al protagonista, sentirlo cerca, o alejarnos un poco. La variedad de narradores y voces del libro es un reto, un modo de probarme. Si escribes, que ya es algo muy arriesgado, ¿por qué no arriesgarte siempre un poco más?".
ENTREVISTA A NICOLAS CASARIEGO EN LA REVISTA REGISTRADORES DE ESPAÑA (nº 50 jUNIO 2009)

De diàleg a narració

-Arribes tard.
-És que la professora ha volgut parlar amb mi després de la classe.
-Quina professora?
-La de piano. Diu que m’haig d’esforçar i practicar més.
-Perquè no ho fas?
-Prefereixo estar amb tu. Feia estona que m’esperaves?
-Sí, molt. Una eternitat. Connecta la web-cam.
-Sempre em vols veure a mi i jo a tu no et veig mai-, somiqueja.
-Aviat estarem junts sense que ningú ens molesti.
-Ens ho passarem molt bé. Anirem d’excursió-, com si parlés amb si mateixa.
-Ara baixa’t les calcetes. No, així no, poc a poc i allunya´t del monitor.
-Així?
-Apropa’t una mica i vés aixecant-te el vestit. No, no te’l treguis, només aixeca’l. Així. Te’ns els xupa-xups?
-Els tinc a la motxilla.
Paf. Clac.
-Què ha passat?
-Res, que li he donat un cop a l’ordinador sense voler. Ja està. Quin agafo?
-El que tu vulguis i mentre el llepes no em diguis res.

***********
Una pre-adolescent surt tard de la classe de piano i quan arriba a casa es connecta per l’ordinador amb un home que l’espera. Es coneixen a través d’internet. Davant la web-cam es baixa les calcetes i s’aixeca el vestit. Ella no l’ha vist mai però aviat estaran junts i aniran d’excursió a un parc natural molt gran i maco. Atabalada per agafar uns caramels li dóna un cop a l’ordinador amb la motxilla. Callada, desembolica un xupa-xups de maduixa.

Me gusta viajar en tren 2

Me gusta viajar en tren 2 [diálogo transformado en narración]


Ya empiezan a entrar y todavía la cafetera no está a punto. ¡Jo, la gente! Es que no se pueden quedar ni un minuto en sus asientos, tranquilitos, que lo que es el tren no lo van a perder. Y yo, hale, a correr. Pues no pienso. A ver dónde se sienta esa mujer. Vale, menos mal, ha escogido la mesa del rincón, al fondo. No como estos, que se quedan todos ahí, a la entrada. ¿No creerá la señora que le voy a servir en la mesa? Aquí es libre- servicio, que no es el AVE. Bueno, en el AVE también tienen que venir a la barra. Se levanta. “Un café con leche”. Espera a que se lo haga, paga y se va. Gracias, señora (por la propina). Abre el libro y se pone a leer. Una intelectual. Típico. Ahora entran un hombre, una mujer y dos niños como de siete. Parece que la lectora les pregunta si quieren sentarse con ella, porque el resto de las mesas está ocupado. Se sientan los niños y la mujer. El hombre se pone a la cola que se ha formado en un momento delante de la barra, y que llega casi hasta la puerta. No me gusta su careto. Seguro que no deja propina. La intelectual se pone a reír y a jugar con los niños. De pronto algo pasa: el señor de la familia habla sin control, furioso. La insulta con el tono y con las palabras. La gente se queda muda. ¿Qué ha pasado?. Sólo me llegan algunas palabras: vieja, sudoku, qué se ha creído... Los viajeros miran de reojo. Cuchichean. No me lo puedo creer: parece que la señora le ha dicho a los niños que su abuelito no sé qué y... resulta que no es el abuelo, que es el padre! Vaya metedura de pata, pero tampoco es para ponerse así. Mi ojo clínico no me engañaba, desde el primer momento ese tío no me gustó. La madre de los niños no sabe dónde meterse. Él les manda que se levanten y uno a uno van saliendo delante de él. Y sin tomar nada. Encima. La señora mayor se queda sola en la mesa y se pone otra vez a leer. Bueno, tú a seguir sirviendo cafés y bocatas.

De narració a diàleg

Una parella del mateix sexe i edat camina darrera el seu gos per un cèntric carrer de la ciutat. Alts i prims, de cos proporcionat i ulleres fosques. Tenen una botiga de roba per a homes prop d’on viuen.
En Josep Maria lleugerament més baix porta el cap afaitat. És qui sol donar les ordres al Pombo. En Toni, de cabell fosc amb un tall sobri, és qui entra al forn per comprar el pa.
Oberta al públic la botiga, el Pombo jeu a l’entrada. Ni es belluga quan entra un client. S’ho fan tot ells. Tanquen el migdia per dinar a la terrassa d’un bar restaurant. Amanida, bistec, gelat, aigua i cafè. Els dos igual.
A la nit pleguen tard seguint els costums de la zona i abans de pujar al pis prenen un combinat en la terrassa d’un bar de copes que té a l’interior una pantalla gegant de videoclips.

***

-Està maco el Pombo- comenta en Toni tot orgullós sortint de la porteria de l’edifici on viu amb en Josep Maria.
-És el gos més estilós del barri. Toni, treu una mica el pit, últimament t’estàs carregant d’espatlles.
S’aturen davant del forn de pa. - El de sempre?-, pregunta en Toni.
-Sí, com sempre. Quiet! Pombo vine aquí.
-Tens un euro?
En Josep Maria obre el portamonedes –té. En Toni surt amb una baguette.
Pugen tots dos la persiana del petit comerç –Pombo, jeu!
-De cara l’hivern hauríem de portar un tàper amb el dinar-, diu en Toni encenent l’ordinador a la part de dins de la botiga.
-Si continua aquesta crisi, abans i tot.
Al migdia en el bar restaurant. –Els porto una amanida verda de primer? –pregunta el cambrer mentre li posa un bol d’aigua al gos.
-Si, sisplau i gràcies- respon en Josep Maria.
Ja de nit, asseguts l’un al costat de l’altre en la terrassa d'un bar de copes i en un relaxament molt característic, miren la roba que porten els nois que van amunt i avall del carrer neguitosos per començar la nit.
–Que siguin dos gimlets- li diu en Toni a un cambrer amb un somriure còmplice. Després, fa un cop d’ull a la Christina Aguilera que està cantant en la pantalla gegant.

Sigil (o Amagant-se)

Sortirà de la cabina on quedarà l’auricular penjant, es tocarà un barret negre i es pujarà el coll d’una gavardina de color gris, mirarà l’hora en el rellotge de la torre i traspassarà l’avinguda deserta per atansar-se a la barana del riu.

Intermitent, el semàfor segueix espatllat. Vermell, ambre, verd.

Més enllà de la barana, obscuritat absoluta. Retrocedirà fins la cabina, penjarà l’auricular i marcarà un número, un altre i un altre.

Per la vorera i amb les mans a les butxaques s’adreçarà cap als tres blocs de pisos. S’allunya un soroll de sabates negres.

El rellotge de la torre dóna dues campanades. A la cabina vermella comença a sonar el timbre del telèfon...

CALES FONTS - Es Castell (Menorca)

(no trobo l'original, aquesta és de la série)

El diàleg l'he deixat on era, corregit.

              Com si d’un quadre d’en Dalí es tractés, a través de la finestra es veia mar obert. Emmarcant la immensitat retallada, dues llengües de terra feien un triangle, acabant per altra banda del mar en un petit embarcador de la cala. Una barqueta de fusta, sense veles ni motor, indicava el lloc on la gran barcassa amarrava. Els “norais” (1) en filera, per babord, subjectaven quatre o cinc menorquines; les boies, a prop de la riba, ens mostraven el que deuria ser un niu de vaixells en ple agost (llanxes, bots, falutxes, gavarres…). Les casetes blanques siluetejant el fort blau del cel, no tenien solució de continuïtat. Dos pisos o tres d’antigues cases de pescadors, ara restaurants, botigues de roba o futileses, donaven un reflex lluminós al petit mar. En ceràmica, el rètol “Cales Fonts” rematava el conjunt, etiquetant-lo, quasi com un paquetet de regal pel turista. Els fanals de ferro forjat, amb bombetes i pantalles de vidre, com de vaixell, feien un resseguit pel moll fins la fi de la petita terra en un acabat primorós, com si fos un brodat amb puntes. Els colors suaus, vius i acollidors ens permetien sentir-nos abrigats, recollits en font de la immensitat d’una mar lleument ondulada per la suau brisa. La calor s’esmorteïa amb la dolçor del lleuger ventet. Les olors salades es barrejaven amb la fortor de les algues i la brea, diluïdes en una mescla embriagadora. La textura de l’aigua contrastava amb l’encalat rugós de les parets i les fustes dels petits vaixells repintades de vermell, blau o verd en les seves quilles de proa. 
                      Quelcom punt d’arbreda ens assenyalava que allò era real.

(1)“norai”: argot mariner, s'utilitza per a fer referència a un tipus concret d'amarri en terra que permet fixar l'embarcació.

Antonio Pereira

"Hay algo que permanece a lo largo de mi escritura en verso o en prosa: el poder de la sugerencia de la palabra. El cuento es un texto breve, formulado para ser leído de una sentada, mientras que la novela suele extenderse de modo que el lector conviva con los personajes durante días o semanas."

ENTREVISTA EN LA REVISTA REGISTRADORES DE ESPAÑA

otro día más

(corregido, pero sin decidirme. He puesto las dos opciones, la primera con la puntuación cambiada, por eso del ritmo. Lo dejo madurar. Gracias por vuestras opiniones)



Otro día más

Barcelona 1933

- Abel, Abel...Venga despierta ya, que ya es la hora.

La madre no grita, parece entonar con pena una canción con la que intenta despertarle. Si por ella fuera le dejaría gozar todavía de lo poco de que aún puede gozar, del calorcito inconsciente de la duermevela.

- 5 minutos más, madre.

Abel consigue por fin abrir los ojos. De un salto, pone sus pies en el suelo desnudo y lucha por dibujar en su cara una media sonrisa dirigida a su madre. “Otro día más”, piensa.

Diez minutos más tarde ya está listo. Entra en la cocina y, sin siquiera sentarse, engulle el café migado de todos los días.

- Hasta luego, madre.
- Que Dios te bendiga, hijo. Y que te dé suerte.
- Hoy lo conseguiré, no te preocupes; y alegra esa cara -le dice rehuyendo su mirada al tiempo que abre la puerta.

La cola es larga, interminable. Los hombres esperan, serios, mudos. Desde lejos, sombreros, gorras, abrigos con los cuellos levantados, manos callosas que se frotan intentando luchar contra el frío intenso; bocas cerradas para impedir que las quejas se escapen libres, inútiles. Un silencio espeso y gris, una espera ansiosa y desesperanzada.

Llega una camioneta y de ella baja el capataz.

- Tú, tú y...tú. Los demás volved mañana.

Da media vuelta y camina hacia la camioneta, seguido de esos pocos con la cabeza gacha, como avergonzados de la suerte de haber sido elegidos.

Otro día que dios no ha bendecido a Abel, otro día más que llorará su rabia silenciosa, otro día que tendrá que fijar en su rostro la sonrisa, antes de entrar a casa.

- No te preocupes, madre. Mañana seguro que sí.

Barcelona 2009

Biel hace cola a las puertas del comedor social. El periódico con el que pretende ocultar su rostro sólo habla de malas noticias: la economía está herida, tal vez enferma... el último achaque del capitalismo que nos ha metido en este berenjenal...crisis hipotecaria... cuántas palabras, dios, cuánto teatro...
Él, de economía no entiende nada. Sólo está desesperado. Sólo tiene hambre.[Sólo está desesperado, sólo tiene hambre, un hambre que no sabe de globalizaciones ni de virus financieros, un hambre primitiva que le da mucho miedo].
Concha

LA CARAVANA (corregit i ampliat)

Avui ha estat un dia llarg. Quan els primers raigs de sol apuntaven el dia jo ja anava duna amunt buscant la soledat del desert. La silenciosa soledat, em refereixo. L’autèntica. Em preguntaràs si no estic prou sola tot el dia mentre travessem aquest mar de sorra del qual no en veiem el final ... no, encara que et sembli estrany, no estem mai sols.

La caravana avança ràpidament. Anem engolint kilòmetres, països, creuem fronteres amb passos esbojarrats i anem deixant aquí i allà les càrregues del seu ventre. Els camions, a la llum del sol, semblen grans monstres platejats disposats a volar amb el constant i tòrrid alè que el Sàhara ens envia. El brogit és constant, així com el ronquejar dels seus intercomunicadors que tant sols s’atura al vespre quan, esgotats, parem les tendes i engega l’altra caravana, la humana: soroll d’estris de cuina que els nostres estomacs comencen a reclamar, riures oberts, xerrameca entre companys, corredisses cap a la duna més propera a la recerca d’intimitat ...

Els sopars al voltant de la foguera no tenen preu: els acudits més o menys agraciats, les bromes, els comentaris del dia, els plans per l’endemà. Mentre els mecànics revisen els monstres, els altres, ara recollim, ara contemplen esglaiats els estels d’aquestes nits incomparables i màgiques. Mai sols.

Així doncs, comprendràs quan et dic que, abans que el sol surti, corro duna amunt. Sorra, soledat, silenci i ànima formem un sol tot, un ésser únic en comunió total. És el gran moment, el gran instant. Noto com la pau s’apodera de mi i les forces comencen a recorre'm les venes, amunt, ben amunt ...

El despertar de la caravana em torna a la realitat. Els primers sorolls arriben a la meva oïda clars i nítids: soroll d’estris de cuina que els nostres estomacs comencen a reclamar, riures oberts, xerrameca entre companys, corredisses cap a la duna més propera a la recerca d’intimitat ... baixo.

- Perduda com cada matí ?
- Perduda
- Un altre dia ple de sorra !!
- Avui serà un dia llarg ...

L’Alicia es disposa a recollir els bàrtols de la tenda que s’airegen al primer sol del matí. El seu somriure ample i càlid és el de cada dia. Li retorno amb franquesa. Fa molts anys que tombem juntes per aquests mons de déu. No ens calen gaires paraules. La unió entre les dues és total: una mirada, un gest, un silenci és prou comunicació. Aniria amb ella on calgués sense pensar-ho dues vegades.

Sóc feliç. Allà on hem arribat ens han rebut, com sempre, amb l’alegria sincera i desfermada del qui no té res i tot ho dóna. Allà on anem, ens rebran amb la mateixa calidesa. Les seves esperances es veuran satisfetes per un temps... quan acabarà aquesta trista misèria?, sabran en algun moment arrencar a volar tots sols?, els deixarem fer-ho?.

Això s’acaba i tant sols pensar-ho ja m’enyoro. Passen tant ràpids aquests dies !!. D’altra banda, tant sols la idea de tornar a casa i veure i abraçar als meus m’omple d’impaciència ... l’eterna dualitat !!.

Sóc feliç. Hem fet la feina que veníem a fer i l’hem feta bé.

La caravana continua avançant cap al Senegal, cap a Mali ...

depressa i corrent

Hi ha tres blocs de pisos de color gris compacte al fons d’una avinguda. Unes punxes metal·litzades que coronen els edificis a banda i banda de l’ample carrer ens mussiten el seu origen noble, la silueta negra d’una torra amb bandera, la identitat d’un palau.

S’endevina un riu enfosquit darrera una barana de pilons de pedra amb cadena de ferro forjat que recorre tot un costat de l’avinguda.

En la nit de banús, sis fanals arrenglerats i encesos s’emmirallen en les lloses mullades de la cera.

Només un gran rellotge d’una torra solemne i casta, una cabina de telèfon buida i un semàfor espatllat viuen en color aquest paisatge estàtic.

Es senten les passes apressades d’algú. Ressonen per la cera perlada i solitària. Si corre, obrirà la porta de la cabina, despenjarà l’auricular espiant el carrer, introduirà la targeta magnètica i marcarà un número amb molt de sigil:

- Vine a buscar-me, no hi ha una ànima per la ciutat -, xiuxiuejant.
- Parla més alt que no et sento -, contestarà l’interlocutor.
- Et dic que no hi ha ningú -, insistirà una mica més alt. - Ni taxis, ni autobusos, ni bicicletes. Ningú.
- Són ells?
- Sí, ja han arribat. No han deixat res, ho han adduït tot. Agafa el cotxe i vine a buscar-me. Ràpid, corre.
- No sóc a casa. No hi ha ningú a casa nostra.
- On ets, dons ? Has desviat les trucades?
- No, no és això. És que ja han passat per aquí. Deixa’t trobar.

Sortirà de la cabina on quedarà l’auricular penjant, es tocarà un barret negre i es pujarà el coll d’una gavardina de color gris, mirarà l’hora en el rellotge de la torra i traspassarà l’avinguda deserta per atansar-se a la barana del riu.

Intermitent, el semàfor segueix espatllat. Vermell, ambre, verd.

SOL (corregit)

No puc respirar. La calor és asfixiant. El cor s’accelera. En sento els batecs amb una precisió desfermada: al pit, als temples, als canells. L’ofec m’oprimeix les vies respiratòries. La profunda foscor de la cabina, em provoca pampallugues multicolors. Una suor freda i llefiscosa s’apodera de mi. Comença a lliscar pels palmells, pel clatell, pel bell mig de l’esquena.

En un rampell de serenor el conscient m’ordena que em calmi i, amb un gran esforç, intento respirar profundament: agafo aire pel nas i l’expulso lentament per la boca, una, dues, tres, fins a deu vegades... amb la ma tremolosa localitzo el mòbil. No hi ha cobertura. El calendari ho confirma: 15 d’agost, sóc l’únic veí de l’escala. L’ascensor continuarà aturat fins que algú senti els meus esfereïdors crits d’auxili, cada cop més apagats.

Flor de leyendas (VILLANCICO Y PASION)

"Aquella noche de diciembre no era una noche como las demás. El viento de hielo que hacía temblar los olivos de Jerusalén a Nazaret sí era el mismo; la nieve que tendía sobre el praderío sus manteles agujereados de charcos, sí era la misma; y también los carámbanos que colgaban sus barbas de enano en los tejados de las chozas. Y, sin embargo,

ALEJANDRO CASONA

SOL

No puc respirar. La calor es asfixiant i una angoixa incontrolable accelera els batecs del meu cor que sento amb una precisió fins ara desconeguda: al meu pit, als canells, als temples... L’ofec m’esmuny les vies respiratòries i, tot i la foscor negra i profunda de la cabina, provoca en els meus ulls pampallugues multicolors. Una suor freda i llefiscosa s’apodera del meu cos i comença a lliscar pels meus palmells, entre els dits, el clatell, pel ben mig de l’esquena, humitejant tota la meva roba.

En un rampell de serenor el meu conscient m’ordena que em calmi i, amb un gran esforç, intento respirar profundament: agafo aire pel nas i l’expulso lentament per la boca una, dues, tres, fins a deu vegades... aconsegueixo, amb la ma tremolosa, localitzar el mòbil: no hi ha cobertura i el calendari em confirma que som a 15 d’agost. Sóc l’únic veí de l’escala i comprenc que l’ascensor continuarà aturat fins que algú senti els meus esfereïdors crits d’auxili, cada cop més apagats.

sentimientos/definición (?)

Afilado, ancestral, atávico
Aflora a flor de piel cuando menos lo esperas
Es antiguo, enconado, encendido
Anida en el alma, hondo, soterrado
Implacable, larvado, ciego,
No se aplaca, te atenaza, te envenena, te trastorna
Es visceral, profundo, corrosivo
Te carcome, se aviva sin llamas, se desboca
Te devora, te aprisiona, te enajena,
“es un borracho al fondo de una taberna, que constantemente renueva su sed con la bebida"

(La frase entrecomillada es de Baudelaire)

sentimientos

Cogió el jarrón y lo estrelló contra el suelo. Bajó corriendo las escaleras detrás de él. Háblame, le decía. Dime qué pasa. “No hay ningún problema, háztelo mirar”, fueron sus únicas palabras, duras, despóticas, crueles. Se tragó las lágrimas y se mordió los labios. Un nudo en el pecho le ató las palabras. La congoja se le coló por todos los rincones, muy dentro. Mientras, él, la miró como si no existiera, indiferente, mudo. Se sentó en el sillón, se puso las gafas sobre unos ojos fríos como el hielo, y con gesto calculado empezó a hojear el periódico.