dilluns, 23 d’agost del 2010

Au Cabaret-Vert

No me gusta excesivamente el soneto “cómico” de Rimbaud. Y mucho menos su traducción. Por eso, perdonad mi osadía, he intentado hacer yo una. En algún momento más parece una versión que una traducción. He intentado que siguiera teniendo la métrica y la rima del soneto, aunque será un Alejandrino, es decir, versos de 14 sílabas, con dos hemistiquios. No siempre lo he conseguido.


Destrocé mis zapatos durante ocho jornadas
Por sendas pedregosas. Y llegué a Chaleroi.
Entré en el Cabaret-Vert y pedí unas tostadas
Mantequilla y jamón, y un poquito de foie.

Las piernas estiradas, feliz, bajo la mesa
Verde: me puse a contemplar los ingenuos motivos
De la tapicería. Y fue grata sorpresa
Cuando la camarera, tetona y de ojos vivos

-A esa no la veremos por un beso asustada-
Risueña, me trajera la rebanada untada
Jamón semi-caliente en un plato coloreado

Jamón rosado y blanco con aroma de ajo
Y llenara mi jarra inmensa con la espuma
Dorada por un rayo de sol adormilado

541 dies (mesos de faltes, correccions i més faltes)


Amigues i amics, avui escric els darrers mots en aquest blog...

Un vell proverbi sufí diu "Quan hagis d'escollir entre diferents camins, tria sempre el damí del cor. Qui escull el camí del cor mai no s'equivoca".

Gairebé he escrit 541 dies en i amb el davantal de cuina. Aquest dia ha arribat massa aviat`però aquí està com tantes i tantes coses d'aquesta vida que no demanem, però passen. I amb tot el cor recordem: un nom propi o sustantiu, dos qualificatius, tres verbs d'acció, una síntesi i repetim nom o sinònim.

FREDOLIC
grisenc fi, pota prima
enjoia, assaboreix, acompanya
es fa al mig del camí sorrenc
bolet

dijous, 19 d’agost del 2010

cinquains

PI
ombrívol, inspirador
creix, acull, preserva
trasplantat quan tot era il·lusió
avet

NIT
orelluda, rabassuda
juga, rosega, imita
vinguda per estimar
gossa

LLIBERTAT
intocable, cobejada
apassiona, viola, guareix
sovint enaiguada
llibertat

LORETO
alegre, d'empenta
titubeja, fuig, s'escola la raó
els llums s'apaguen
mama

dimecres, 18 d’agost del 2010

Cinquain (poema americano) Enlace con wikipedia

Gary Kowalski en Adiós, Toby (Cuando muere tu mascota) Plataforma Ed. utiliza el cinquain, una de las formas más simples de poesía, para celebrar la vida de una mascota, constituído por cinco líneas, de acuerdo con la siguiente fórmula:
Primera línea: escribe un sustantivo que nombre o identifique al tema o al homenajeado.
Segunda línea: agrega dos adjetivos que describan al sustantivo.
Tercera línea: elige tres verbos que digan qué hace el sustantivo de la primera línea.
Cuarta línea: piensa en una frase corta que haga una síntesis.
Quinta línea: repite la palabra de la primera línea o selecciona un sinónimo de ella.

Sammy
pulcro, de pie firme
acecha, salta, yerra
nunca abrá otro
Sammy

divendres, 13 d’agost del 2010

Carver tal como era (La Vanguardia, 23 junio 2010)

Narrativa: Ven la luz los relatos de ‘Principiantes’ en su versión original

ROBERT SALADRIGAS
He aquí una histórica reparación literaria que debería abrir un sustancioso debate. Un día recibimos perplejos la noticia de que Raymond Carver (1939-1988), icono del llamado realismo minimalista, no fue exactamente lo que se nos hizo creer que era sino la inspiración de un editor de talento (a su vez escritor) llamado Gordon Lish (Hewlett,Nueva York, 1934). El caso es ejemplarizante. En la primavera de 1980 Carver pasó a Lish una colección de cuentos recientes. Este se empleó a fondo en la tarea de remodelarlos según su criterio. Así mutiló los textos en más de un cincuenta por ciento –trabajo de cirugía fina–, modificó los finales de diez de ellos (en total son diecisiete), cambió los nombres de algunos personajes (por ejemplo Mel por Herb), los ordenó secuencialmente y eligió como título del volumen el del penúltimo de los relatos que se llamaba Principiantes y que sustituyó por una frase del texto, aquella que decía “De qué hablamos cuando hablamos del amor”, sin duda el libro más famoso de Carver y que mejor ha definido su código estético basado en el despojamiento y la gelidez.
Motivos de reflexión
En 1981 dedicó el libro a su segunda esposa, la poetisa Tess Gallagher, prometiéndole que algún día publicaría los relatos originales. Luego Carver murió, Gordon Lish depositó sus archivos en la Universidad de Bloomington (Indiana), y al cabo del tiempo el tesón de Gallagher y la laboriosidad de William L. StullyMaureen P. Carroll han conseguido que aparezcan restaurados los cuentos de Carver tal y como lo escribió bajo el título de Principiantes (Beginners). En mi opinión se trata de un acontecimiento de primera magnitud que hace aflorar varias cuestiones, todas interesantes. ¿Redimensiona o empequeñece la figura de Carver verla como lo que fue, una manufactura de laboratorio? No se puede negar la realidad: Carver se erige en uno de los autores norteamericanos más influyentes de la segunda mitad del siglo XX tras ser expurgado y remodelado por Lish. Sólo ahora, comparando ambas versiones, es posible observar en qué difieren. Lish opta por lo sustancial de las historias y prefiere sugerir que explicar. Por el contrario Carver, para quien el detalle lo es todo, basa su grandeza en mostrar con ternura el revés humano de sus criaturas, casi siempre malvado, y darles un sentido moral. Lean a modo de ilustración los dos finales –el de Lish y el de Carver– de esa pieza maestra, Diles a las mujeres que nos vamos, una fábula que precisamente versa sobre un acto gratuito de maldad y la culpa que acarrea.
Pienso que ahora mismo no se trata de dilucidar el valor o la eficacia de una u otra alternativa. Si eso fuera todo, resultaría bastante sencillo. Pero el asunto a debatir es otro. Dejando a un lado los resultados, ¿es moralmente lícito que un editor manipule a su antojo la obra del creador, la corrija hasta transformarla en algo diferente a lo que era? ¿Dónde se sitúa la línea que delimita las competencias respectivas? ¿No es (y debe ser) el autor responsable único, soberano absoluto para bien y para mal de los frutos de su talento literario? Pues bien, confundiendo los roles Gordon Lish imprimió su sello personal a un puñado de relatos magistrales que no le pertenecían, y quien los había concebido y plasmado, Raymond Carver, ha tardado casi tres décadas en poder demostrar que el genio estaba de su parte y no necesitaba enmiendas.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Machadiano/a





He de colocar las cosas en su sitio pa que no me riñan. Y ésto se merece una entrada que no un comentario.

- ImPresionante!
- InCreible!
- InsPiradas!

Llevaba dos días con la palabreja MACHADIANA y como una domina lenguas la empecé a buscar en portugués y a punto estaba de llamar al Consulado do Brasil en Barcelona, suerte que comunicaban, cuando un traduktor el línea me ayudó a dar con la solución: dos días, señoras, dos días para enterarme de lo de Machado. Y eso que eran dos!

diumenge, 8 d’agost del 2010

tristezas y miserias

Algunas cosas más para que no se nos haga tan largo el verano



Tristezas y miserias


Castellfels Sant Joan 2010

Sobre las vías
Se oyen los gritos
De los heridos
Los que ya han muerto
No dicen nada

*
Siempre hay mendigos
Buscando los despojos
Del primer mundo

*
El inframundo
Está aquí en la tierra
No hay que buscarlo
Cuerpos tristes y solos
Bocas y ojos hambrientos
Supervivencia
*
Llevan su casa a cuestas
Los caracoles
Y los mendigos.

También los hay babosas.
*
Entre cartones
Bajo los soportales
Del paralelo
Sueños duros y tristes
Vidas grises prestadas

*
Van por el mundo
Sorbiéndose los mocos
Medio difuntos
Ojos de niebla espesa
Perros apaleados
*
En los rincones
De un corazón rebelde
Melancolía
*
Hay en la vida
Palabras malsonantes
Y hechos peores

dilluns, 2 d’agost del 2010

Bonsais

Verdes, ocres, marrones
Los campos de Castilla
Esperando la lluvia

*
La encina achaparrada
Rodeada de rastrojos
Llora una ausencia

*
Por los balcones
Cantan las golondrinas
Fuerte es el caos
Locas de primavera
Hacen sus leves nidos
*
En la solana
Canto de las chicharras
Calor de estío
*
Avispas ciegas
Los amores tiranos
Con su aguijón

diumenge, 1 d’agost del 2010

Santpedor (conte d'història-ficció)

Santpedor, 15 de novembre del 1813

Benvolgut fill,

Han arribat veus fins ací el mas que la Lluïseta, la xica de cal Ferreter i tu, estimat Isidre, heu fet pasqües abans de rams.

Com és sabut no sóc home de gaires paraules, així que ras i curt et dic que quan tornis de la guerra contra el francès, faràs el què cal fer, el què s’espera d’un home. En això, la guerra farà el su fet.

La teva mare prepararà la cambra gran del costat de la sala i l’abillarà perquè neixi la criatura en bones condicions, neta i polida. Ja veus que per a mi ja és cosa feta i no se’n parli més. Hauríem d’estar contents, al capdavall, de que Déu ens acompanyi a sortir d’aquest mal pas amb tantes famílies desfetes per culpa de la guerra.

Diumenge en sortir de missa la teva mare i jo parlarem amb els de cal Ferreter i si no hi vingueren, els anirem a trobar. Que sàpiguen que no tenen que amoïnar-se per la Lluïseta, que hi hagi pau, us casareu.

Pensa que entre d’altres obligacions, en el front i allà on us esteu, has de continuar vetllant pel teu germà Julià, que sempre ha estat un xic eixelebrat.

Encomano les vostres ànimes a Déu senyor nostre.

El teu pare,
Esteve Llusià
****


Barcelona, 9 de desembre del 1813


Esteve Llusià
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)


Benvolgut pare,

No sé com agrair-vos les decisions preses pel bé de la Lluïseta i el meu.

Els francesos segueixen dins la ciutat de Barcelona. Diuen que aviat sortiran cap a Saragossa. Sortiré amb els primers escamots per perseguir-los i no caldrà esperar que la guerra acabi per casar-nos, em vindrà de camí a casa perquè Santpedor és a quatre passes de la carretera de Manresa i del Bruc. Ens estimem i només Déu sap perquè fa les coses.

M’agradaria ajudar-vos en la feina perquè de mans totes són poques. Amb en Julià no ens podem veure gaire, és ple d’enyorança i per matar el temps toca el timbal com feia quan erem a casa. S’han de tenir ganes!

Rebeu vós i la mare una abraçada del vostre fill que us estima,


Isidre Llusià
****


El Bruc, 10 de gener del 1814

Senyor Esteve Llusià
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)


Senyor Esteve Llusià i senyora Cinta Casanova,

Accepteu l’expressió del meu condol per la mort dels vostres fills, Isidre i Julià Llusià Casanova, que van ser abatuts per l’enemic en un combat aferrissat el proppassat diumenge dia 3 de gener del 1814.

Amb el portador de la present missiva us faig a mans les barretines del vostres fills estimats.


Signat
Tinent d’artilleria en cap.
****


Reus, 30 de maig del 1814

Cinta Casanova
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)

Estimada germana,

Tot just acabem d’arribar a casa que ja voldríem tots plegats tornar-nos-en, només fóra per veure el reietó, l’Isidret. La muntanya del Bruc, les valls... tant estimades per mi i el meu home.

És una sort que la Lluïsa, ja saps que no m’agrada dir-li Lluïseta, s’avingués a deixar Cal Ferreter. Va tenir prou seny per veure que a la criatura no hi havia de faltar-li res. I quines rialles i quina gràcia té l’Isidret en agafar els bastons del timbal i que bé i fort repica. Qualsevol diria!

Germana, friso per tornar-te veure i donar-te un petó.


Roser Casanova

leyendo onomatopeyas

"doy unas brazadas, achacunfa, achacunfa (...) y salgo del agua, blup, apolo veraniego" QUIM MONZÓ Splassshf

dimarts, 27 de juliol del 2010

intentos de haikus

DE AMORES

Tus ojos de agua
Al final de la noche
Crean paisajes

*

Con los amores
Como con los tesoros
Todos soñamos

*

Son como humo
Los amores tardíos.
Se desvanecen.

*

En el otoño
La sombra de tus ojos
Me hiere el alma

*

La primavera
-dicen los muy viejitos-
La sangre altera.
No dicen que quisieran
Ser golondrinas.
*

Tienen tus ojos
Polvo de estrellas mudas
En su mirada

*

Cuando dijiste
Que era tu amor eterno
Ya me mentiste

*
Algunas noches
Tus dedos tristes tienen
Tristes caricias

*

Au caberet-vert (Arthur Rimbaud)

Depuis huit jours, j'avais déchiré mes bottines
Aux cailloux des chemins. J'entrais à Charleroi.
- Au Cabaret-Vert : je demandai des tartines
De beurre et du jambon qui fût à moitié froid.

Bienheureux, j'allongeai les jambes sous la table
Verte : je contemplai les sujets très naïfs
De la tapisserie. - Et ce fut adorable,
Quand la fille aux tétons énormes, aux yeux vifs,

- Celle-là, ce n'est pas un baiser qui l'épeure ! -
Rieuse, m'apporta des tartines de beurre,
Du jambon tiède, dans un plat colorié,

Du jambon rose et blanc parfumé d'une gousse
D'ail, - et m'emplit la chope immense, avec sa mousse
Que dorait un rayon de soleil arriéré.

En la taberna verde

Llevaba ocho días destrozando mis zapatos
en los los guijarros del camino. Entré en Charleroi.
En la Taberna Verde: pedí unas rebanadas de pan
con mantequilla y jamón que estuviese templado.

Feliz, estiré las piernas bajo la mesa
verde: contemplé los motivos muy ingenuos
del tapiz. Y fue encantador, cuando
la chica de enormes tetas y ojos vivos,

-¡a esa sí que no le asusta un beso!
-risueña, me trajo rebanadas con mantequilla,
jamón tibio, en un plato coloreado,

jamón rosa y blanco aromado con un diente
de ajo y me llenó la inmensa jarra con su espuma
que doraba un rayo de sol atrasado.

Versión de Claire Deloupy

dilluns, 26 de juliol del 2010

cuando se levantó....

وقتی که او بیدار شد، دایناسور هنوز آنجا بود

dissabte, 24 de juliol del 2010

Tirallonga de monosíl·labs (Del llibre Circumstàncies, 1968 de Pere Quart)

Déu:

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

divendres, 23 de juliol del 2010

DOL DEL COR

(Oda al monosíl•lab)


Sóc
mort.

Sóc
flux
que
surt
sol,
mans,
dolç.

Sóc
broll
de
riu
ple
de
plor,
ple
de
dol,
ple
de
mort.

Sóc
crit
trist
que
mor
dins
un
cor
sec
de
mal,
sec
d‘amor,
ple
de
por.

Sóc
vol
d’ocell,
ras,
pla,
vuit,
curt.

Sóc
jo
tan
sols:
trist,
i
sol,
i
sec,
i
mort.

dijous, 22 de juliol del 2010

deures del dia 15

La Casa Rodlel de Laforqueta és una mansió elegant, ben cuidada, l'edifici més gran i imponent en molts quilòmetres a la rodona. És sobre un turó des d'on es veu tot el poble.
Fa un bonic estiu. A l'alba, una de les minyones ha entrat a la sala i s'ha trobat els tres membres de la família Rodlel morts.
Els habitants de Laforqueta la continuaran anomenant Casa Rodlel encara que no hi visqui ningú.
D'aquí cinquanta anys tindrà algunes finestres tapiades, li faltarà algunes teules i l'heura creixerà de manera descontrolada per la façana.
Però a tots els habitants de Laforqueta la casa els "farà cangueli" i els més grans del poble quan se'ls acabin les xafarderies explicaran tant aquesta història, i la gent hi ficarà tanta cullerada, que ningú sabrà què ha passat realment.

dilluns, 19 de juliol del 2010

monosílabos

Esta vez, Elena nos lo ha puesto difícil. ¿Sabéis cuántos monosílabos que tengan significado por si mismos hay en castellano? Otro día os lo diré, porque he tenido la santa paciencia de contarlos (a mano alzada). Desde hace unos días no vivo, obsesionada por esas palabrejas y por lo que se puede (he podido yo, claro, quizás otros...) hacer a partir de ahí. Os lo envío.

¿Me podriais dar una onomatopeya para una pedrada?
___________________________________________

(Sakineh Mohammadi Hastían)

Es la ley!

-No mi ley

-“La ley de Dios!”

-Mi Dios es luz. Mi dios es paz

(ziuuus!!! Clasch!!!
De dos en dos, de cien en cien).

Se fue su voz
Se fue la luz
Se fue la paz
_____________________________________________

-Ma, en el mar hay pan?
-No, mi rey, no lo hay.
-Ma, en el mar hay miel?
-No, mi bien, no. No hay miel.
-Ma, qué hay en el mar?
-En el mar hay sol, luz, paz. Y, tal vez, un pez.
-Ma, hay un dios en el mar?

______________________________________________________________________


Tus pies en el mar
Pies de sal

Tu piel al sol
Piel de luz

Mi sed de ti

Tú y yo
Yo y tú
Hoy
Los dos
Al fin

_______________________________________________________________

dijous, 15 de juliol del 2010

TEXT 6 (N 1/CAT/Trad.)

Encara que feia molts anys que la família Rodlel ja no hi vivia, els habitants de Laforqueta la continuaven anomenant Casa Rodlel. La casa era sobre un turó des d'on es veia tot el poble; tenia algunes finestres tapiades, li faltaven algunes teules i l'heura creixia de manera descontrolada per la façana. Antigament havia estat una mansió elegant, l'edifici més gran i imponent en molts quilòmetres a la rodona; ara la Casa Rodlel estava deixada i abandonada.
Tots els habitants de Laforqueta pensaven que la casa feia "cangueli". Mig segle enrere hi havia tingut lloc un fet horrible, un fet que encara comentaven els més grans del poble quan se'ls acabaven les xafarderies. La història s'havia explicat tant, i la gent hi havia ficat tanta cullerada, que ja ningú sabia què era el que havia passat realment. Ara bé, totes les versions tenien un punt en comú: tot havia començat feia cinquanta anys, a l'alba d'un bonic dia d'estiu, en els temps en què la Casa Rodlel encara estava ben cuidada i era un lloc impressionant, quan una de les minyones va entrar a la sala i va trobar-se els tres membres de la família Rodlel morts.

J.K.ROWLING, Harry Potter i el calze de foc
(Trad. Laura Escorihuela)

·ORDENAR I REESCRIURE: expliqueu els fets de manera cronològica i reescriviu el relat mantenint aquest ordre.
EXERCICI DEL 9 DE JULIOL

Si
fa
no
fa,
els
plors
són
als
ulls
com
les
flors
al
camp.

Tot
mor
i
viu
en
un
clam,
si
fa
no
fa.

diumenge, 11 de juliol del 2010


“Almendros en flor: la única tarea
que podemos realizar aquí es la de
reconocernos, sin el menor rastro de
duda en la manifestación de lo terrenal.”
(R. M. Rilke)

divendres, 9 de juliol del 2010

TEXT 163 (P/CAT/Orig.)

CANÇÒ DE BRESSOL

-Tinc
son.
-Nin
dorm.
Els
Reis
pel
nen,
un
tren
han
dut
i un
ós
i un
gos
qu'és
mut.
L'ós
per
un
piu
fa
nyiu!
fa
nyiu!
i al
tren
del
nen
no's
veu
ni
llum
ni
treu
mai
fum.
-Tinc
son.
-Nin,
dorm.

FERRAN PUIGDELLÍVOL

.IMITAR L'ESTRUCTURA: esriviu un poema amb versos d'una síl·laba com aquest. Procureu que tingui rima.

diumenge, 4 de juliol del 2010

EXERCICI DEL 23 DE JUNY (TEXT 83)

La Directora Bibliotecària et convida a visitar la nova Biblioteca Mira’m i Fixa’t. L’espai es divideix en quatre grans sales que distribueixen els llibres de la manera següent:

en la primera, la dels Títols, els llibres que tenen el mateix títol o similar: L’illa del tresor, El teu tresor en la meva illa, Tu illa i jo tresor… en una prestatgeria. En una altra, Les sandàlies d’escuma, Les sandàlies del Pescador, Com la sandalia d’un romà, Agarra las chanclas, i així fins omplir totes les parets;

en la segona, la sala del Drama, més coneguda per L’Amargada, on tenen cabuda tots els llibres que acaben molt malament, amb mal gust de boca o et fan plorar, directament;

en la tecera sala, la dels Volums, també coneguda per La Ilimitada, els llibres es classifiquen per la grossària, és a dir pel número de pàgines. En una prestatgeria tots els que tenen 252 pàgines, en una altra els que en tenen 315 i una paret dels que només 1. S’està estudiant afegir-hi una vitrina per fraccions de pàgina, 3 línies, 2 línies, etc. És la més utilitzada perquè tothom sap el número de pàgines que vol;

en la quarta sala, la dels Colors, pots trobar les prestatgeries plenes de llibres del mateix color de tapes. Un aparador toronja, un altre de negre, blau, etc. En l’annex també pots buscar el llibre pel color de la fotografia de la portada;

I, finalment estem esperant que acabin les obres de rehabilitació per obrir dues sales molt sol•licitades, la de les Tapes Dures i la sala de les Tapes Tobes.

dimecres, 30 de juny del 2010

MAR

Tan sols per contribuir una mica al blog (desprès de tant de temps sense fer-ho) i, seguint la línia iniciada per la Concha en referència al nom, reprodueixo un escrit que vaig fer en l'època de l'Asun, en referència a un nom que vaig triar -ahir va fer exactament 28 anys!!-


Va nàixer en una nit de lluna plena, quan la força de la seva màgia és més potent que mai i provoca moviments de mars i oceans, moviments terrestres misteriosos i enigmàtics i moments màgics de vida i, diuen, de mort ...

Li vaig posar per nom Mar. Ella diu que el seu nom li agrada, que li agrada molt.

Val a dir que sempre em va semblar un nom encertat. Semblava que la força que emanava, traspués més enllà dels seus límits i s’endinsés dins d’aquell cos que va nàixer petit i fràgil.

Va lluitar, va lluitar per viure i se’n va sortir i, des de aquella nit de lluna plena i mar emmirallat, no ha deixat de lluitar mai més. Guerrera incansable, lluitadora nata ... enfrontant-se a la vida sempre de cara, sense amagar-se, com el mar mira a les roques abans de topar-hi.

A moments és suau, com les aigües quan acaricien la sorra per dipositar-s’hi dolçament, i a moments profunda i enigmàtica, tancada en ella mateixa, com una mar fosca i embraonada abans de la tempesta.

I quan aquesta esclata ... com dir-ho, aleshores formen un sol tot : nom i ésser, ésser i nom. I més val posar-se a aixopluc abans que no t’agafi i t’ofegui tot d’una. Les aigües del mar i les del cel s’ajunten i llamps i trons semblen fer pessigolles a les ones que s’alcen encrespades desafiant als pobres mortals que gosen desafiar-la. Aleshores, i no abans, és quan ens mostra tot el seu caràcter, fort, rotund, decidit i, de cops, injust.

Però després, com sempre, torna a sortir el sol i les seves aigües tornen a la calma i, de vegades, no sempre, es permet “picar l’ullet” i demostrar que malgrat s’enfurismi més sovint del que voldria, sempre el seu moviment suau i delicat torna a acaronar la sorra i el balanceig de les seves onades la llepen amb tendresa, intentant curar la ferida que ha obert una estona abans i, demanant així, un perdó que els seus llavis orgullosos, com el mar, mai pronuncien.

L’altre dia vaig preguntar-li què opinava del seu nom, si creia que li havia influït d’alguna manera, i em va contestar: el meu nom ?. Quina pregunta !. No ho sé, el meu nom m’agrada molt ...

I penso jo: com no li ha d’agradar, si el seu nom i ella formen un sol tot, són un sol ésser ?.

I penso que sí, que és un bon nom, el millor que hagués pogut tenir i potser era això!, potser per això el vaig triar per a ella, molt abans de que naixés i molt abans de saber com me l’estimava ...

GRÀCIES

Gràcies Elena!!

Ara feia molts dies que no entrava al blog i no havia tingut oportunitat de veure el nou disseny...

M'encanta: tan cuidat i polit i el gran esforç que fas dia a dia per mantenir-lo al corrent i actual... gràcies!!

dimarts, 29 de juny del 2010

Un record d'estiu

L’últim dia de vacances vaig anar fer un bany en una cala. Caminava amb l’aigua a la cintura i amb el palmell de les mans l’anava decantant. Sense ocells i només la meva tovallola a la sorra.

Els reflexos del sol no em deixaven veure el fons del mar. Vaig topar amb una pedra. Hi vaig clavar el peu per donar-me impuls i se’m va ficar per una escletxa llefiscosa. El peu va quedar trabat dins la pedra. Els líquens em grataven la planta del peu. Vaig tibar de la cama encarcarada però el peu no sortia. Un calfred em va pujar per l’espinada des del cóccix fins al naixement dels cabells mullats. Dins l’aigua em suaven les cames i em cremaven els engonals. Encara sento els xiscles de les algues entortolligades a la cama…

Vaig mirar el sol que sense núbols començava a recollir els reflexos de l’aigua. A l’hotitzó, ni una vela.

Tankinha (fotografia L'amistat)


Orgull dels qui estimen
amics innocents
petit és el món sencer

dilluns, 28 de juny del 2010

TEXT 161 (P/CAST/Orig.)

RELOJ DE PULSERA

Ni al desnudarme suelto el leve yugo;
sin reloj ya no sé dormir siquiera.
No tengo libertad, y vano fuera
fingir dejar mi hierro y mi verdugo.

Él me ata a los demás, al mundo activo:
es la rueda en que engrano con la vida.
Si despierto en lo oscuro, su medida
me liga a tierra firme, me hace vivo.

Pero a la vez, con cuchicheo suave,
en secreto me insiste en el recado
de mi muerte y su cita: me recuerda

que me esperan allà, y que cuando acabe
me escaparé yo solo por mi lado:
libre, entonces no habré de darle cuerda.

JOSÉ MARÍA VALVERDE

·TERGIVERSAR: convertiu el poema en un text (en prosa) en què el tema sigui el telèfon mòbil.

Hipèrion/El sueño de la razón




Però el sol enteniment mai no ha produït res

d'entenimentat,

ni la sola raó mai res de raonable.


FRIEDRICH HÖLDERLIN / GOYA

dimecres, 23 de juny del 2010

TEXT 83 (N2/CAT/Trad.)

El Director General et convida a observar el planisferi penjat a la paret. Els diferents colors indiquen:
els països en què tots els llibres són segrestats sistemàticament;
els països en què poden circular només els llibres publicats o aprovats per l'Estat;
els països en què hi ha una censura tosca, aproximativa i imprevisible;
els països en què la censura és subtil, docta, atenta a les implicacions i a les al·lusions, duta a terme per intel·lectuals meticulosos i malignes;
els països en què les xarxes de difusió són de dos tipus: el legal i el clandestí;
els països en què no hi ha censura perquè no hi ha llibres, per bé que hi ha molts lectors potencials;
els països en què no hi ha llibres i ningú no lamenta que no n'hi hagi;
i, finalment, els països en què cada dia apareixen nous llibres, per a tots els gustos i per a totes les idees, entre la indiferència general.

ITALO CALVINO, Si una nit d'hivern un viatger
(Trad. Montserrat Puig)

·IMITAR L'ESTRUCTURA: reescriviu el text, classificant "llibres" en lloc de "països". Procureu no perdre el to irònic que té el text.

dimarts, 22 de juny del 2010

EXERCICI 165 (EL NOM) TRANSFORMAR LA POESIA DE LA CLEMENTINA ARDERIU EN PROSA

La Clementina té un nom que de petita no li agradava gens. El trobava llarg i cursi. Les amigues li'n feien befa i ella envejava noms més clars com Maria o Pepa. Però el temps va passant i coneix un home que quan li diu el nom a cau d'orella veu caure una estrella en el cel de l'amor i adéu timidesa.

CREC QUE ES POT MILLORAR:

La Clementina està fins al cap damunt del seu nom. Quan surt amb les amigues només vol anar a la discoteca perquè la música està tant alta que cap noi pot entendre el nom. En la nit de Sant Llorenç un d'ells descobreix en veritat com es diu, mandarina.

Recuerdo

Y este es el último "deber" del tallercon Nora Almada. (Como siempre lo mejor las compañeras). Teníamos que escribir un recuerdo digamos autobiográfico.

RECUERDO


-¡Castigada! ¡Ahora mismo a la capilla! Y hasta que yo diga!
¡Acompáñala no se nos vaya a perder por el camino!

Son las ocho de la noche. No sé muy bien qué he podido hacer, siempre me castigan a mí porque con Isabelita no se atreven. Les planta cara y protesta y protesta. Yo no, yo callo y obedezco con la cabeza gacha.

Arrastro los pies por las escaleras y cuando llego a la capilla abro la puerta procurando no hacer ruido. Las velas que hay a los dos lados del altar iluminan como fantasmas este espacio con olor a cera, a incienso y a oscuridad triste.

Dos filas de tocas negras en los primeros bancos, arrodilladas. Pasa el tiempo. Me aburro. Mi ángel malo me dice cosas al oído. ¿Dónde está mi ángel bueno? Yo le llamo pero no aparece. Las manos se me escapan y empiezan a acercarse despacio, despacio, al velo de Sor María, Sor Josefa, Sor Inés. Unos dedos que han dejado de ser míos agarran las puntas y empiezan a hacer nudos con ellas. Llevo ya anudadas casi todas, cuando mis trenzas parecen querer salir volando de mi cuero cabelludo. Un “ay” doloroso se escapa sin querer de mi boca. Las tocas no se giran. Siguen hablando en silencio con su amado.

-Ven ahora mismo conmigo al despacho de la directora, oigo decir. Y sé que no es mi ángel bueno quien pronuncia estas palabras.

Concha

Mi nombre

¿Os suena? Parece que es común a las profes (no sé si a los, también), darnos la idea de escribir algo sobre el nombre. Y para no dejar en mal lugar a Jùlia, que me comentó que me dedicaba ahora a hacer dobletes, ahí van otros dos sobre el mismo tema,uno de ellos arreglo del que hice en el Tallerasun.

Mi nombre



Cuando mi madre me trajo a este mundo, no se le ocurrió otra cosa que llamarme Mª de la Concepción (tengo un tercer nombre que os revelaré más adelante), como agradecimiento a una tía suya muy querida que se llamaba así. Y aquí me veis toda la vida intentando disimularlo: fui Conchita, Conchi, Concha, según avanzaba en edad y dignidad. Por supuesto, tuve también que utilizar en diversas circunstancias mi nombre oficial. Hoy, definitivamente, soy Concha; a no ser que me tope con personas de determinados países por las que me hago llamar María. Sólo para evitar malentendidos y sonrisitas de medio lado. Adoro a los italianos, que supieron tan bien disimular un nombre que desde que tuve uso de razón aprendí casi a odiar. ¿Se os ha ocurrido alguna vez buscar el significado de vuestro nombre en el diccionario? A mí, sí. O es sinónimo de preñez, o hace referencia a la virgen inmaculada. Y desde que leí su significado, cada vez que me daba por bromear con mi madre, le hacía un reproche que ella no parecía querer entender: “Podrías haberme puesto Mª del Parto” –le decía como ofendida. Os preguntaréis por qué no utilizo mi tercer nombre, hasta ahora secreto para vosotros. Si os digo que es Angustias, lo entenderéis de inmediato. No, gracias, con los dos primeros ya tengo bastante.

Concha




Mi nombre

Existo porque me nombras y el nombre que me des es lo de menos. El eco de mi nombre en tus labios es único, como única soy yo, sustantivo con mayúscula, icono impuesto y aceptado.
Dicen que el nombre hace a las personas. ¿Cuál es la realidad que me expresa?
No tenía, antes, una querencia extrema por el mío. Me dijiste: tu nombre es nombre de animales marinos, nombre de mar, de agua. De ocultaciones, de secretos sellados. Guarda en sí tesoros de algas, deja ver su interior a quien quiere y cuando quiere. Las olas le acarician y lamen sus costados. Dentro estás tú.
Existo porque me nombras.

Concha

No he de callar


No he de callar por más que con el dedo,
ya tocando la boca, ya la frente,
silencio avises, o amenaces miedo.
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?

FRANCISCO DE QUEVEDO / JAN VAN EYCH

dimarts, 15 de juny del 2010

TEXT 5 (N1/CAST/Orig.)

La verdad es que estos apuntes míos están resultando demasiado desordenados, y hasta se me ocurre que caóticos, tal vez a causa del desarreglo general en que todo se encuentra hoy, del nerviosismo que padecemos y de la incertidumbre con que se trabaja. Cuando, con más sosiego y en condiciones más normales, pueda yo redactar el texto definitivo de mi libro, habré de vigilarme y tener mucho cuidado de presentar los acontecimientos, no revueltos, como ahora, sino en su debido orden cronólogico, de modo que aparezcan bien inteligibles y ostenten el decoro formal exigido en un relato histórico. Después de todo, no importa: estos papeles no son sino un ejercicio, como el de los músicos cuando templan su instrumento, o a lo sumo recolección de materiales, borrador y anotación de detalles para no olvidarme luego de lo que se me ocurre y debo retener. Por lo demás, solo yo tengo que manejarlos.

FRANCISCO AYALA Muertes de perro

· CANVIAR EL REGISTRE: transformeu el text de nivell formal a col·loquial, com si fos un altre "jo".

dimecres, 9 de juny del 2010

Mientras el coche empieza a deslizarse pendiente abajo, mientras empieza a coger velocidad, dejadme que os explique la clase de cosas que pensaba. La ciudad estaba allí abajo, gris y dorada a la luz del crepúsculo, y me parecía tan vacía y abandonada como las ruinas de una ciudad antigua. Naturalmente que continuaba estando tan habitada como siempre, pero nadie se entretenía en pasear, en distraerse, o en conversar tranquilamente en una plaza. Hacía tiempo que no veías grupos de gente joven haciendo el indio por la calle, riendo, corriendo. El coche empezaba a correr y nosotros chillábamos, y no creo que nadie más chillase o riera o llorase o gritara en toda la ciudad.

Exercici sobre "Campo cerrado" de Max Aub

Barcelona, mar de luz y ruido, filtro de sol y despojos, ciudad ensimismada y siempre mediterránea, al despertar solana y umbría; con oscuras intenciones; inquieta la lengua y amordazada de deseos.

dimarts, 8 de juny del 2010



FOTO: André Kertész, 1972 -----

Barcelona, silueta de grises y nubes, recuerdos de sol y costa perdida, ciudad que es un mar en sí misma y siempre escondida al trasluz, adivinada y descubierta; inmigrantes con oscuras experiencias; hinchada la lengua y cargada de deseos.

diumenge, 6 de juny del 2010

TEXT 82 (N2/CAST/Orig.)

Ya por entonces conocía Barcelona: el movimiento circulatorio de las Rondas, la cruz de sus túneles; teníala en la mano como cosa viva: su esternón el Paseo de Gracia; sus costillas, de Diputación a Córcega; sus húmeros, Diagonal y Cortes; sus radios, el Paseo de San Juan y el Paralelo cruzados, unidos por sus manos de mar, sosteniéndose el corazón y las tripas: las Ramblas; sus arterias y sus venas: acuchilladas por la Vía Layetana, apuñalas arteramente por el Portal del Ángel; desangrándose en el mar; su coxis, el puerto; sus piernas y su andar, el viento y las olas. Barcelona, herida de sangre y lisiada, alegrísima de sol y abundancia, ciudad anclada y siempre dispuesta al viaje, piojosa y desnuda; libre con oscuras rémoras; trabada la lengua y agilísima de deseos.

MAX AUB Campo cerrado

· CANVIAR EL TO: reescriviu el text imitant el tipus de comparacions, però sense el to agressiu i violent que s'utilitza.

· TRANSFORMAR: canvieu la descripció de Barcelona (darrer fragment del text, repetit a continuació) omplint els buits amb uns altres adjectius y substantius:

. Barcelona, _______ de _______ y ________, _________ de sol y _________, ciudad ________ y siempre ____________ al _________, ________ y _________; con oscuras ________; ________ la lengua y ________ de deseos.

divendres, 4 de juny del 2010

TEXT 160 (P/CAT/orig.)

EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
"Quin nom més bonic!"
-deia alguna d'elles-,
"però no t'escau:
és nom de princesa".
"Ai, quin nom estrany!"
-moltes altres feien-;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però un any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella...
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

CLEMENTINA ARDERIU

·TRANSFORMAR: expliqueu en prosa la història que narra l'autora.

dimarts, 1 de juny del 2010

TEXT 4 (N1/CAT/Orig.)

Mentre el cotxe comença a lliscar pendent avall, mentre comença a agafar velocitat, deixeu-me que us expliqui la mena de coses que pensava. La ciutat era allà baix, grisa i daurada a la llum del crepuscle, i em semblava tant buida i abandonada com les runes d'una ciutat antiga. És clar que continuava essent tan habitada com sempre, però ningú no s'entretenia a passejar, a badar, o a conversar tranquil·lament en una plaça. Feia temps que no veies grups de gent jove fent el ximple pel carrer, rient, corrent. El cotxe començava a córrer i nosaltres xisclàvem, i no crec que ningú més xisclés o rigués o plorés o cridés en tota la ciutat.

DAVID CIRICI, La fàbrica de mentides

· TRADUIR.

diumenge, 30 de maig del 2010

Mujer de principios

En el taller que estoy haciendo con Nora Almada, leímos un poema de Cristina Peri Rossi que lleva como título "Mujer de principios", en el que ella, en realidad, rompe con la idea de lo que solemos considerar como"principios". El comienzo:

He sido fiel al blues
a Sarah Vaughan,
al mar,
a la aspirina,
....
El final:

Si no he sido fiel en el amor
sólo ha sido
por fidelidad a los fantasmas.

A partir de ahí, teníamos que hacer un poema con el mismo título. ¿Os imagináis lo que se puede hacer con esas dos limitaciones? Me ha costado un montón y, al final, me han salido esas dos "cosas" que os envío. Sed buenas.

Cristina Peri Rossi, Mujer de principios
(Aquella noche,…)




MUJER DE PRINCIPIOS

Fue siempre mujer de principios
No de finales ni de entremedios.
Mujer de empezar
No de acabar.
Mujer de prender mechas
Desdeñando cenizas

Mujer de instintos
De pasiones sin ocaso
De impulsos de fuego
Irracionales,
Eternos
Abrió caminos azarosos
Sin convertirse en estatua de sal

Dijo sí a la amistad
A los amores
A la vida
Dijo no a los caminos torcidos
A los placeres tortuosos
A los compromisos salvajes

Obscenos.

A veces
Se empeñó duro
En el no-comienzo
Y evitó así el no-término.


Despreció por ingenuo:
“Y fueron felices
Y comieron perdices”

Sobre su tumba se hizo escribir:
"No me gustó nunca el final de los cuentos"


***********



Mujer de…

P receptos huecos
R eglas vanas
I nstintos atemperados
N ormas estrictas
C ódigos aceptados
I deas preconcebidas
P autas categóricas,
I nmutables
O bediencia ciega,
S orda.


Mujer de armas tomar

dissabte, 22 de maig del 2010

TEXT 159 (P/CAT/Trad.)

EL GUARDIÀ DE RAMATS

Sóc un guardià de ramats.
Els ramats són els meus pensaments
i els meus pensaments són tots sensacions.
Penso amb els ulls i amb l'oïda
i amb les mans i amb els peus
i amb el nas i amb la boca.

Pensar una flor és veure-la i flairar-la
i menjar un fruit és saber-ne el sentit.

Per això, quan un dia xafogós
em sento trist de tant de gaudir-lo
i m'ajec ben llarg en l'herba
i acluco els ulls ardents,
em sento tot el cos ajagut en la realitat,
sé la veritat i sóc feliç.

FERNANDO PESSOA
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

· INCLOURE: incloeu un text en l'estructura anterior -si voleu, podeu mantenir l'estructura en vers- mantenint els fragments marcats.
Hi havia moltes excuses si en volies buscar: el poc encert de la traducció de la comèdia, els versos llargs i tortuosos, la inexperiència de la companyia. Primer vaig sentir els espectadors de les primeres files parlant entre ells, després els que estaven més enrera, i al final vaig sentir tota la sala: corria un murmuri insistent, molestíssim, fins al punt que, entre la dificultat dels versos i la manca d'atenció dels espectadors, vaig perdre el cap i vaig començar a parlar a crits enmig d'una escena: la primera actriu em va fer la rèplica cridant i així tots els altres que eren amb mi dalt de l'escenari, i tot i així no podíem apagar la intensa xerradissa de la sala.

dimecres, 19 de maig del 2010

TEXT 81 (N2/CAT/Trad.)

Hi havia moltes excuses, si hom en volia buscar: el poc encert de la traducció de la comèdia, els versos llargs i tortuosos, l'escassa gràcia dels actors. Primer es van distraure els espectadors més importants parlant entre ells, després els van imitar els qui eren més a prop, i al final feia el mateix tota la sala: corria un murmuri insistent, molestíssim, fins al punt que els actors, entre la ingrata ressonància dels versos i la manca d'atenció dels espectadors, van perdre el cap i van començar a parlar a crits: crits a l'escenari, xerradissa sempre més intensa a la sala <...>.

MARIA BELLONCI, Lucrècia Borja
(Trad. Joan Francesc Mira)

· CANVIAR EL PUNT DE VISTA: reescriviu el text fent que sigui un dels actors qui expliqui els fets en primera persona.

TEXT 3 (N 1/CAST/Trad.)

Y el gran espejo flotaba sobre países y mares, sobre ciudades y campos. La gente que lo veía no se sorprendía, sino que decía: "Es la luna". Y cada vez que el espejo volvía, ponía delante de la princesa todos los reflejos que había recogido durante su viaje. Los había bonitos y feos, interesantes y aburridos, según como salía. La princesa escogía los que le gustaban, mientras que los otros los tiraba simplemente a un arroyo. Y los reflejos liberados volvían a sus dueños, a través del agua, mucho más de prisa de lo que te imaginas. A eso se debe que veas tu propia imagen reflejada cuando te inclinas sobre un pozo o un charco de agua.

MICHAEL ENDE, Momo
(Trad. Susana Constante)

· CANVIAR EL NARRADOR: escriviu un text en què, en primera persona, s'expliqui a un company el contingut d'aquest text. "He leído que la razón de que veamos nuestra propia imagen reflejada en...".

TEXT 158 (P/CAST/Orig.)

NO TORNARÉ A SER JOVE


Ara sé que es tracta d’una altra cosa. Em creia que em menjava el món i el món no m’ha menjat a mi perquè no m’he deixat però, a fe de Déu que ho intenta ... ho intenta cada dia, a cada moment.

Recordo els anys en els que la sang em bullia a les venes i pensava que tot era possible. M’imaginava la vida sense límits, sense fronteres... el futur no existia, tota la narració era en Present Continuo, res acabava i tot era perdurable.

Els anys m’han fet posar els peus a terra i veure les coses amb més calma: la vida no és perdurable, ni infinita, té límits, té fronteres i no està narrada en Present Continuo. Jo no he estat, ni sóc el protagonista si no un sol més de la gran pel•lícula, un actor secundari que veu passar la trama sense poder fer gaire més que desenvolupar el seu paper amb la màxima dignitat possible.

Ara comprenc que envellir, morir, és el procés, no hi ha res més... tret de fer bullir la sang cada dia una mica, fer-la bullir sempre, fins el darrer . I, quan aquest arribi, sentir-te, encara, ple de sabia i des de l’altra banda del teló, aspirar a escoltar que el teu públic, el que t’ha vist assajar cada dia, t’aplaudeix en un sentit homenatge...

VIURE

5 -7- 5 (Allà va el meu 1er intent)

Retrobar-nos tots
Assolir els desitjos
Viure el present

dimarts, 18 de maig del 2010

5-7-5 (1er intento con silabas)

silabas si no
un sino sin palabras
un sinsentido
Generalmente, los guisos comienzan con un sofrito (muy característico de la cocina mediterránea). Con esta base tanto puede cocinar verdura como carnes, pescados o huevos. La cocción es larga porqué la gracia es que haga chup-chup. <...> Además de los vegetales como base del sofrito, puede poner vino, coñac o vino rancio; también es típico de nuestra cocina añadirle poco antes de acabar la cocción, una picada, que también puede variar mucho de ingredientes (ajos, perejil, avellanas, almendras, piñones, galletas y alguna vez chocolate a la piedra). Los alimentos cocidos con este sistema quedan tiernos y muy gustosos, la salsa también es muy buena.

dilluns, 17 de maig del 2010

ESCRIBIR

[en realidad la profe nos dijo que hiciéramos una narración, no un poema. Y esto es lo que salió, para variar, angustioso. Lo siento. Como podéis ver, hay imágenes que se repiten en este texto y en el poema]





Escribir para tomarle medidas al miedo, para conjurar, para morder de nuevo el anzuelo de la vida (Chantal Maillard, Escribir).

________


Bajó de puntillas los peldaños y entró inclinando la cabeza en un gesto aprendido que la salvara del golpe en la cabeza. Ajustó cuidadosamente la tabla que hacía de puerta, y se sentó en el suelo. Hizo punta al lápiz y limpió la goma, sucia de tanto usarla. Puso el cuaderno sobre sus rodillas y se dispuso a escribir.
Una lámpara minúscula iluminaba el angosto escondrijo del hueco de escalera en el que, como todas las tardes de ese verano, había ido a ocultarse, mientras los mayores hacían la siesta escapando del calor sofocante. Ella escapaba de sus miedos trazando líneas de escritura alocadas. Se recordó. Y recordó a la que había sido su amada compañera de juegos desde que se la regalaron cuando tenía algunos años menos. Sabía que ya no tocaba hablar con ella, que ya no tenía la edad de simular que se comprendían, que se escuchaban. Sabía que los mayores no comprenderían. Y no habló con palabras pronunciadas. Escribió para ella. Le contó una historia.

Mi hermana, la mayor y más querida, empezó a escribir antes de saber hacerlo. Un día, mucho después, cuando no encontró los conjuros contra los demonios que la tenían paralizada y decidió en secreto emprender el camino que la llevaría a ese país del que nunca se vuelve, cuando todo lo demás no había sucedido, me hizo el don. Quizás para que encontrase una explicación. Quizás para que a mí no pudieran hacerme daño. Me entregó su cuaderno. Primero eran sólo dibujos: seres deformes, pájaros negros de enormes alas abiertas y picos desgarradores, noches llenas de lunas repetidas y voraces.
Fueron luego frases deshilachadas aunque llenas de sentido: el miedo me ocupa toda entera, el miedo soy yo. Me hiere. Me hiero. Nunca sé hasta dónde puedo llegar. Quiero no haber existido. La caja de los truenos está abierta, no encuentro la magia, maldigo a las palabras que no llegan, las imágenes son oscuras, me estremecen. ¿Quién me dará la llave?
Sálvate tú, -me dijo. Encuentra las palabras.

Cada uno se enfrenta a sus miedos de manera distinta. ¿Puedes decirme tú hasta dónde llegarán los míos? ¿Dejaré que las zarpas afiladas de los halcones me destrocen? ¿Podré alguna vez encontrar el hechizo que los haga desaparecer? Escribo y escribo. Ella no lo logró, pero yo no me doy por vencida. Seguiré narrando en su cuaderno mi larga experiencia de dolor. Hasta acabar con ellos. Hasta encontrar la llave que encierre al monstruo de las muchas cabezas en su cofre. Hasta atrapar de nuevo la luz. Se lo debo.

diumenge, 16 de maig del 2010

5-7-5

la vida no me mima
yo ahora la cuido poco y mal
pronto no habra que cuidar

Torno a estar entre els món dels bloggaires, timidament ...això si!!!!

Text 1

El fil de plata (LLUÍS-ANTON BAULENAS)

Des del punt de vista d’en Pere

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, per separat o tots tres. Em presentava a casa d’en Joan i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, en Joan anava a buscar la Maria a la sortida de la feina i acabaven parlant de mi. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que jo els hi facilitava les entrades gratis. Era un bon avantatge. En aquella època van veure més cinema que en tota la seva vida. El desavantatge era que no podien triar, ja que les invitacions eren per a les pel·lícules concretes i en dates concretes. Però tant se'ns en donava, ens ho passàvem de pel·lícula.

Escribir

[ lo que me sugirieron los versos de Chantal Maillard. Ejercicio a partir de ahí]



“Escribir para tomarle medidas al miedo, para conjurar, para morder de nuevo el anzuelo de la vida”. (Chantal Maillard. ESCRIBIR.)

Escribir


Cuando el miedo me atenaza
Escribo
Cuando la soledad me inunda
Escribo
Cuando los ojos se me llenan de espadas hirientes
Escribo
Cuando quiero alcanzar las estrellas
Escribo

Y escribo
Cuando no quieres traerme la luna prometida
Cuando me odias
Cuando te odio
Cuando la música del mundo no llega a mis oídos
Cuando abres para mí la caja de los truenos
Cuando no encuentro la llave que la cierra.

Cuando mi piel rezuma miedo
Escribo
Cuando el temor anida en mí y tú lo alimentas
Escribo
Cuando pájaros negros me ciegan y me dañan
Escribo
Cuando alguna vez me pintas una estrella
Escribo

Y escribo
Cuando te conviertes en el duende del silencio
Cuando no logro domar tus palabras, tus gritos
Cuando no logro domar mis gritos, mis palabras
Cuando el sol con su fuerza no puede alimentarme
Cuando los demonios tenaces se ponen al acecho
Cuando no puedo arrojarlos al pozo más profundo



Cuando muerdo el anzuelo de la vida

Escribo

Concha

TEXT 158 (P/CAST/Orig.)

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

JAIME GIL DE BIEDMA

· TRANSFORMAR: convertiu el poema en un text del diari personal del poeta.

TEXT 80 (N2/CAT/Orig.)

Generalment, els guisats es comencen amb un sofregit (molt característic de la cuina mediterrània). Amb aquesta base tant podeu cuinar verdura com carns, peixos o ous. La cocció és llarga perqué la gràcia és que faci xup-xup. <...> A més dels vegetals com a bse del sofregit, hi podeu posar vi, conyac o vi ranci; també és típic de la nostra cuina afegir-hi poc abans d'acabar-se la cocció, una picada, que també pot variar molt d'ingredients (alls, julivert, avellanes, ametlles, pinyons, galetes i alguna vegada xocolata a la pedra). Els aliments cuits amb aquest sistema queden tendres i molt gustosos, el suc també és molt bo.

ASSUMPTA MIRALPEIX, Aprendre a cuinar

. TRADUIR.

dissabte, 15 de maig del 2010

5,7,5//5,7,5,7,7

INTERIOR
Pati de lloses
vermell mullat a l'aire
silenci seca.

ESPACIO-TIEMPO
Norte futuro
sur pasado olvido
este presente
norte sur este vivo
en oeste descanso

dijous, 13 de maig del 2010

Era un hombre de cuarenta y tantos años que vestía un abrigo entallado, beige, de media pierna. El recepcionista no sabría decir si estaba por negocios o por placer, pensó que por ninguna de las dos cosas. Abandonaba el hotel de la Gran Vía con una pequeña bolsa CH y se dirigía a la puerta principal.

Respondió al saludo del portero con un “taxi, por favor” y esperó.

Le dio la dirección al chofer y observó las calles hasta dejar atrás la torre agbar. Sacó un sobre ocre y grande de la bolsa y se lo puso encima de las rodillas. Estaba abierto. Extraía de su interior cuatro fotografías en blanco y negro. Su esposa comprando en unos almacenes, saliendo de un casino, en el interior de un coche y una última sentada en la terraza de un bar de playa. Distintas fechas. Todas ellas con un desconocido. Todas con el mismo tipo. El hombre se detuvo a mirar la arena y la bandera de la última fotografía. Sabía que era fácil encontrar ese lugar a pesar de no haber estado nunca en él.

Al salir de Barcelona introdujo las fotografías nuevamente en el sobre que deslizó en la bolsa abierta en el asiento contiguo. Al hacerlo rozó la pistola que estaba en el fondo. Con la cabeza vuelta a un lado el taxista decía: ¿Ha visto que tranquilo está el mar?
Primavera


Plantes amb flors
Tornen els ocells
Tot reneix
Ombres de les fulles
Riures dels infants

Primavera

Calfred sobtat
Agulles de plaer
Dins el teu cos
Cabells despentinats
Jersei sobreposat

dimecres, 12 de maig del 2010

Fantasmas

Fantasmas
Eres el reloj de arena,
el árbol desnudo,
el fuego extinto.
Eres el cubo hendido
que, gota a gota
se desangra.
Eres el olvido amargo.

TEXT 2 (N1/CAST/Orig.)

Era una mujer de treinta y siete años que había pasado la última parte de su vida en prisión. Menuda, de expresión habitualmente seria, vestía con pulcritud y con prendas de corte masculino; al caminar, era lenta, tranquila; al hablar, su voz sorprendía, porque era ligeramente ronca; al mirar, sus ojos parecían duros, dos esferas de color marrón a las que el tiempo había sacado un brillo sombrío.

Después de su puesta en libertad, había pasado una noche horrible, deambulando por los bares de la ciudad, Barcelona, y durmiendo con un hombre al que acababa de conocer. Luego, a la mañana siguiente, después de más bares y más caminatas, había decidido volver a su ciudad natal, Bilbao. Cuarenta minutos más tarde, estaba ya frente a una de las puertas automáticas de la estación del tren.

BERNARDO ATXAGA, Esos cielos

·IMITAR L'ESTRUCTURA: imiteu el text amb la mateixa estructura, tant la descripció (formes verbals: "era", "vestía", "al caminar", "al"...) com la sensació de rapidesa de la narració.

dilluns, 10 de maig del 2010

EL RIU

Si de la neu que emblanquina la muntanya
ets jaç de peixos en el torrent
i font per a ànecs en la recolzada.
Si els cignes en el llac et ballen,
Per què no morir en el més gran de les aigües?
EL RIU


Brollant del cor de la terra
Fas sentir el teu crit, constant i incansable,
Amb veu de dol, amb veu d’amor.

Ets ple de mils d‘ànimes, de mils vides
I tries morir, sol, lluny del teu bressol,
En un mar profund que acaricia la terra
Fins formar part d’un tot, rodó i etern.

diumenge, 9 de maig del 2010

TEXT 157 (P/CAT/Orig.)

UN ARBRE

Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

MÀRIUS TORRES

· IMITAR L'ESTRUCTURA: amb tres frases i en segona persona, com en el poema, descriviu un riu.

dissabte, 8 de maig del 2010

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, ells dos per separat o tots plegats. Un dia em presentava a casa del meu amic per demanar-li qualsevol cosa i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, ell anava a buscar-la a la sortida de la feina i deien que acabaven parlant de mi. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que gràcies a la feina del meu oncle hi entràvem gratis. Era un bon avantatge. En aquella època vam veure més cinema que en tota la nostra vida. El desavantatge era que no podies triar, ja que les invitacions eren per a les pel•lícules concretes i en dates concretes. Però tant se’ns en donava, ens ho passàvem de pel•lícula.
El señorito Yván organiza una cacería de pichón en la finca de su madre, la señora marquesa, contando con la ayuda del capataz del cortijo Paco el Bajo que anda el pobre con una pierna tiesa por un vendaje que le ha puesto el señor médico, amigo de la aristocrática familia, advirtiéndole que Paco, secretario del señorito en esos menesteres, no debería acudir a la cacería del domingo pues de lo contrario se quedará cojo de por vida, como así cree Régula la mujer del capataz que teme también por la hija menor, una niña inválida y por su hermano, falto de luces, por los inocentes.

divendres, 7 de maig del 2010

TEXT 79 (N 2/CAST/Orig.)

Y Hans Reiter, que no había visto en su vida tantos libros juntos, les quitaba el polvo, uno por uno, los trataba con cuidado, pero tampoco los leía, en parte porque con su libro de la vida marina ya tenía suficiente y en parte porque temía la aparición repentina del barón, que rara vez visitaba la casa de campo, ocupado como estaba con los asuntos de Berlín y de París, aunque de tanto en tanto aparecía por allí su sobrino, hijo de la hermana menor del barón prematuramente fallecida y de un pintor que se había instalado en el sur de Francia y al que el barón odiaba, un muchacho de unos veinte años que solía pasar una semana en la casa de campo, completamente solo, sin apenas importunar a nadie, y que se encerraba en la biblioteca sin límite de tiempo, leyendo y bebiendo coñac hasta que se quedaba dormido sobre el sillón.

ROBERTO BOLAÑO, 2666

·IMITAR L'ESTRUCTURA: escriviu un text que mantingui la mateixa estructura d'aquest, és a dir, una única frase que vagi encadenant personatges nous. Es pot canviar el to, el context, els personatges...

TEXT 1 (N 1/CAT/Orig.)

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, per separat o tots tres. Un dia es presentava en Pere a casa per preguntar-me qualsevol cosa i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, jo anava a buscar-la a la sortida de la feina i acabàvem parlant d'en Pere. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que gràcies a ell hi entràvem gratis. Era un bon avantatge. En aquella època vaig veure més cinema que en tota la meva vida. El desavantatge era que no podies triar, ja que les invitacions eren per a les pel·lícules concretes i en dates concretes. Però tant se'ns en donava, ens ho passàvem de pel·lícula.

LLUÍS-ANTON BAULENAS, El fil de plata

·CANVIAR EL PUNT DE VISTA: reescriviu el text fent servir el punt de vista d'en Pere.

dilluns, 12 d’abril del 2010

El biombo


(La carn vol carn
Ausiàs March)

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l´amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l´amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
...
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Ovidi Montllor Els amants

Aquella tarda de primavera en què les hores s’enfilaven com petxines per a un penjoll, la Lali feia un cafè a la cuina. Sortir aniria força bé per a les cames que d’un temps ençà feien figa, però, quina mandra! Tot feia mandra a les primeries de la primavera. Sis anys que estava sola. Sola i buida. En això pensava. On aniria a petar aquella tarda? alguna cosa havia de fer… quan tot d’una recordà una antiga cistelleria en el barri del born que l’encanterinava. Feia anys que no hi anava. Era una bona manera de passar la tarda tant si es firava com si no.
Va agafar un autobús resseguint l’itinerari com si la ciutat hagués hagut de canviar en aquells anys. Quina ximpleria! La va deixar a la vora de la Ciutadella. Es podia sentir la cridòria dels ocells exòtics del zoo i s’encaminà amb decisió cap al carrer Comerç.
La botiga, intacta, ocupava una antiga nau que havia estat magatzem d’olis. Enorme, fosca i molt atapeïda. Més gran, fosca i atapeïda del que recordava. En entrar li arribà un lleuger olor a encens.
Una ombra des del fons del local s’atansava a poc a poc enmig de l’enrenou d’andròmines. A dos metres de la Lali va dir “buenas tardes” amb regust argentí. Va copsar dues coses alhora: que l’home era atractiu i que li faltava alguna cosa. Escassejava de quelcom. Mirà cap al fons allargant el coll per damunt de l’espatlla d’ell i va dir el primer que li va passar pel cap. –Tens… biombos?
- Al fondo… tú misma-, i s’enretirà entre piles de cistells que barraven el pas.
La dona començà a caminar per l’angost passadís sentint les passes callades al seu darrera i per uns moments va pensar que estaven sols, que era massa fosc i fins i tot que era un atreviment. Quan li va semblar que arribaven on estaven els paravents, es tombà i li va buscar els ulls. Eren verds, intensos. Els estava enfocant al seu damunt, en el temps que els felins triguen en adaptar el seu mirar a l’objecte de la seva atenció.
En el joc de posar-se un i l’altre darrera per veure l’opacitat de les mampares, la Lali en va provar una dotzena llarga. A l’home semblà no desplaure’l. Aquella dona s’estava divertint.
En un moment determinat va passar les mans per uns paravents de fusta. Els va acariciar. -Oh! de fusta…. Em recorden els confessionaris de la meva joventut.
-Qué ha dicho?- va demanar l’home en veu baixa.
La Lali no ho havia dit, només ho havia mormolat. La trasbalsava haver de repetir-ho en veu alta com l’educació demana. Lleugerament enrojolada va mirar el terra. El silenci commíser del gran felí no es va fer esperar.
L’ínfima revelació d’intimitat i el silenci subsegüent van produir un efecte inesperat en la Lali. Va demanar distretament si algú havia entrat al local i mentre l’home s’encaminava cap al petit taulell que es trobava al bell mig de la nau, la Lali sentí una necessitat urgent i bestial. Es despullà de pressa i penjà la roba en el paravent que estava més a prop.
- Mi nombre es Leo.
Es van estimar com feres ferotges. Rugien amb embranzides i patacades. Els miols van espantar els ocells del zoo que per una estona van callar.
Saciats es van vestir.
Entraren a la botiga dues dones i un home. Es van creuar amb la Lali que molt circumspecta esperava l’home de l’altra banda del taulell.
Llepant-se lentament li preguntà quin biombo s’emportava.
-Sí. Aquell d’allà- senyalant el que els havia tapat per un temps de la resta del món. La dona va agafar la targeta que l’home li donava. Els dos van somriure. Ben mirat, a l’home no li faltava res i a ella, tampoc.
A la targeta escrit amb bolígraf, Leo. D’amagades en l’autobús, la Lali la va llepar lentament.

diumenge, 11 d’abril del 2010

RETALES

SMALLTOWN ACTO 1
Un limpiabotas bruñe con fuerza el charol burgués de a dos euros. Un cuadro de invierno en el hielo, como la portada de un vinilo de villancicos. La Rambla con olor a clavel reventón acarminado en grana y oro. Domingo de bodas, novios en traje color escarcha, novias con vestidos de amapola algodonosa. Los tenderetes entre los alféizares, un mercadillo de griteríos barato, bonito, amiga, compra y los comercios; judías frescas, fresones, buñuelos de calabaza, carne de ternera envuelta en estraza, metros de cable, enchufes, figuritas de piedra chillona, DVD eróticos con actrices  chinas de infinitas uñas de porcelana. Quioscos empapelados de cromos de un rancio glamour, bonobuses de metro y postales de  toreros y alemanas en tanga.
E. llamaba gringos a los amigos que nos íbamos quedando atrás. Desde hacía diez años ella lo llamó a filas; guante esterilizado para la mano que aparta. 
SMALLTOWN ACTO 2
Sólo habita con intensidad quien ha sabido agazaparse. 
Un tren que pasa... quejido de silbato entre los álamos de la vereda. Ropa tendida en los balcones, un gato se despereza. Ivonne, un recuerdo.
SMALLTOWN ACTO 3
Una mujer rie al morder un pastel de crema. Una pareja se abraza ante un escaparate del Triangle. Un hombre enciende un pitillo y tira de la correa de su bulldog. Adolescentes arracimados en torno a la boca del metro, un grupo de chicos se tiran de las mochilas. Es viernes. Todo es a partir de, todo es desde ahora. La fascinación por el paisaje de la expectativa, de lo planificado, de lo futurible. Asegurarse la repetición. Asegurarse en la mitología. 
-Todo -me decía M. aquel día-, todo futurible es una quimera de la ternura. Incluye unas personas, unas personas cualquiera con una vida que es un puto coñazo y que, un buen día, salen de su casa y necesitan un recuerdo, una seducción que pinchar en el corcho de su memoria.
SMALLTOWN ACTO 4
-No, hoy no quiero levantarme... podríamos quedarnos aquí cuando cierren...
-Si nos hacemos los muertos...
-Mira, ya vuelve el sol...
SMALLTOWN ACTO 5
Sábanas tendidas en Riera Alta. Un magnetófono toca una melodía moruna. Pasan grupos mestizos, mulatos en ropa hip-hop. Centelleo de cadenas y anillos. Después, los cines porno, los sex-shops, clubes destartalados. Mosaicos rutilantes de celofán de colores en las puertas. Tailandes completo. Griego. Discreto. Después, la esquina de los camellos de cambio y extraperlo. La zona de las prostitutas de Elisabets ¡Hola guapo, setenta y completo! Vendedores, ancianas en las ventanas, las asiáticas ordenando supermercados, africanas vendiendo collares y chaquetas de cuero. La repetición como tragedia, como farsa. 
SMALLTOWN ACTO 6
Yolanda junto a Torrijos, entre tiendas de historia diseñada y restaurantes que sirven ocio enlatado en platos de Ikea. Frente a la puerta del cine, donde siempre reponen aquella de Almodóvar. En un escaparate breve con visillos sucios, un menú amarillento. Colometa aún se asoma al balcón del Diamant. Perros olisqueando las esquinas. Olor de orín junto a las rejas de la iglesia. En una placeta, mesas de cámping, cervezas entre amigos de jueves por la tarde. Palomas se disputan una galleta de niño extraviada. Tardes resplandecientes de junio, mapas del vietnam de la memoria. Una cocina menuda y amontonada, estanterías de vinilos resecos, peceras de conchas, figuritas de marfil con forma de oso. M. lo notó mucho antes: Se parece a aquel piso que tuvimos una vez.
SMALLTOWN ACTO 7
-Le recuerdo que este piso es para uno. La puerta de abajo se cierra a las diez. La lavadora funciona a 125. Le he dejado dos lamparitas para leer. Sepa que la fianza y la mensualidad habrán de estar antes del cuatro. 
Olor a naftalina, visilos arrugados. Echo de menos la yema de sus dedos.
SMALLTOWN ACTO 8
Durante un mes, cada tarde, a eso de las seis, nos encontrábamos bajo los pies del magnánimo Colón entre gaviotas y olor a salitre. Ella con su cámara y sus medias rotas, vestida de Marilyn del siglo veintitres. Yo con mi cuaderno donde intentaba, una vez mas,  este libro ¿éramos reales? ¿acaso previsibles? 
SMALLTOWN ACTO 9
La brecha entre necesidad y pérdida. Entre testimonio y olvido. Escribir a partir de ella... sólo de ella... Sobrevivir, una vez más...
SILVIA TENA

dilluns, 5 d’abril del 2010

vacio

El odio y el amor están a un paso,
se tocan.
Nadie quiere decirme
la hora.
La hora a la que pasa, lentamente,
Mi último tren.
No hay vías, ni estación.
El camino está trazado.
Mis maletas están vacías
Pesan tanto, sin embargo.
El amor y el odio están a un paso.
Y pesan.

dijous, 25 de març del 2010

Un impuls superior





Un perico blanc i blau saltironejava dins d’una gàbia. La ventura propicià que un perico verd i groc que vagava per la muntanya anés a parar a aquell niu de ferro i plàstic. Junts visqueren uns quants anys. El sexe, un enigma.

En l’atletisme el saltador de la prova d’altura es pren un temps mirant el llistó. També ho fa l’atleta de la prova de salt amb perxa. Fan càlculs. Per al públic són uns instants captivadors. En canvi, els corredors de 100 m. llisos i de la majoria de curses, surten des de les seves marques al terra i l’embranzida està impregnada en la mateixa acceleració dels primers metres. El saltador fita el llistó i balancejant el cos endarrera amb els braços estesos endavant, es propulsa.

Al perico o perica bosquetà no li va agradar viure engarjolat. En un descuit s’atansà a la portella oberta i s’escapà, sense enretirar el cos enrera per prendre l’impuls necessari. Tingué prou amb obrir a poc a poc les ales i batre-les enlairant-se. Aquell vol inoportú va deixar sol al perico blanc i blau però amb la lliçó ben apresa: quan s’obrís la portella, s’hauria disparat el tret de sortida en una carrera on no hi cabrien estratègies ni càlculs, només caldria un impuls, l’impuls superior de sortir.
FOTO: INTERNET

solitud

Solitud 1

Trenques el mirall
No ets capaç de veure’t reflexat
Tu i ell
No hi ha ningú darrere teu
Pensa, però, que demà
Algú, potser,
voldrà mirar-se en els teus ulls.



Solitud 2

Penses que l’alsina, al mig del camp
Troba el seu destí trist, sense sentit?
Cremor de sol, soroll d’ocells,
Nits estelades.
Perquè em dius que és el final del teu camí,
Si has estat sempre habitat pel plaer de viure.


Solitud 3

Perquè has plantat
A casa meva
L’arbre de l’amor
Si no n'hi havia?

dimecres, 24 de març del 2010

M'etivoco

L’home és bo per naturalesa
(Rousseau)

Amb tot el dret m’equivoco; m’etivoco. Penso, dubto i m’equivoco -per anar una mica més enllà de Descartes-, que errar és humà, animal i racional. O hauria de dir irracional? M’he tornat a equivocar.
La traveta, ensopegar i caure. M’aixeco i tornem-hi: la traveta, ensopegar i cagar-la. I això que la veig venir i em preparo. Res a fer. Ja estic de morros al terra.
Així que crec estar en condicions d’afirmar que l’home, és ruc per naturalesa, o “si l’encerta, l’endevina” com a la dita popular.

diumenge, 21 de març del 2010

LA DIGNIDAD DE VIVIR

"Sólo hay algo más trágico que el sufrimiento; la vida de un hombre feliz". Son palabras de Albert Camus que encuentro escritas en un pedacito de papel doblado entre mis viejos libros. Es domingo por la mañana. El sol de las primeras horas de primavera entra en mi estudio. Todos duermen.
Rebusco entre mis libros y cuadernos, una parcela de aire del pasado, una ventana a un cielo protector al que contemplar. Y me pregunto si la felicidad es ese estado de inocencia infantil al calor del sol y el mar, donde se oye el rumor de promesas cerca de las orillas anheladas del destino. Un ideal en el recuerdo descosido, por cuyas deshiladuras se cuelan voces, olores, atardeceres de otoño, aquella vieja música... Alguien dijo que es por que nada se sostiene hasta el final, por lo que nada se mantiene en esta vida más allá de un ir y venir en nuestras vidas. Como un rumor de olas, como unos acordes desgastados...
Y un buen día, buscamos entre los hilos del alma aquel absoluto que creímos conocer. Y lejos de querer olvidarla, sufrimos por no poder poseerla. Agazapada tras las trincheras de la miseria de uno mismo. En el refugio que da el olvido de aquellos días de inocencia, donde toda lucidez daba paso a una explosión de vida incontenible, inabarcable, donde las risas y el aire eran el único sustento.
Hoy no necesitamos esperanza, necesitamos olvido. Olvido del recuerdo para volver a vivir, a puerta cerrada, con el amigo verdadero. Regresar a ese lugar en que las palabras jamás se volvieron en contra.
Nunca pude renunciar a la luz de vivir, al hálito del mero existir... a la vida libre y desbocada del corazón sincero, de las palabras sin diseñar, del brote imparable del afecto no disimulado. En una palabra: Vivir. En la compañía de esos hombres silenciosos que sólo aguantan en el mundo la vida que se les concede por el recuerdo y el regreso fugaz de una breve y libre sensación de felicidad.
"La lucidez -dijo René Char- es la herida más cercana al sol". Hoy, años después ese sol entra de nuevo en mi ventana en esta mañana de incierta primavera de domingo donde, todos -todavía- viven, todavía duermen.
S.T. 

dimarts, 16 de març del 2010

Balls de gos i gat (monosil·làbic)

Diu el gat al gos
si li fa, un ball.
No ho sé,
pren el té,
i si pot ser, un rock.

Se’n riu el gat,
beu la llet,
a la nit mor el ca
al so d’un vals.

Viu el gat,
i amb un rock boig,
cau el té en la llet.
Mor el gat
en un volt de vals.

dilluns, 15 de març del 2010

LETARGO

Pozo sin fondo, silencio.

Gorgoteo de palabras no pronunciadas
que luchan por salir, por ver la luz.

Alma fría, frías las entrañas …

Como un árbol seco, en letargo,
esperando el sol de marzo,
que calentará su tronco, su savia.

Así espera el alma, así esperan las palabras,
ser pronunciadas, ver la luz, salir de las entrañas
de ese pozo sin fondo, de ese silencio, de ese letargo …

Así espero al amigo
Así espero la luz
Así espero marzo

Desde un pozo sin fondo, desde el silencio, desde el letargo.

dimecres, 10 de març del 2010

ESTAR VIU... [Recordant a Gil de Biedma].

Sembla ser que encara és possible declarar-se un home
sembla ser que és possible dir que no.
D’una vegada... per tu, per mi, per tots
i per totes les vegades que no vam poder fer-ho, que no vam saber fer-ho.

Importa, pel que es veu, el fet d’estar viu
importa tot allò que no ens hem dit
tot el que no hem fet ni hem viscut
cada dia, cada segon dels nostres alés.

I fingirem oblidar allò que mai recordem...
que a cada instant, amb cada gest que fem
s’amaga darrere la daga feridora de saber que encara som vius
i que la vida, malgrat tot, encara es possible... -pel que es veu-...

S.T.

dimarts, 2 de març del 2010

Any de Joan Maragall

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

La vaca cega
(Foto E.Q.G.)

dilluns, 1 de març del 2010

UNES PARAULES D'AGRAIMENT

Amb unes línies vull agraïr a Elena i Carme O la seva benvinguda al vostre indret que he estat llegint amb calma i voracitat literària i que tan sols espero poder -algun dia- aportar una petita contribució des del racó més sincer de la meva -encara incipient- escriptura.
Crec que fou Victor Hugo qui digué en alguna ocasió que "el que condueix i arrossega al mon no son les màquines, son les idees" jo afegiria, poder compartir les idees que, tal vegada, algun dia, puguin arrossegar al mon...

Gràcies Elena. Merci Carme...

Certamen Literari Francesc Candel

Relat curt (juvenil i adult), poesia, reportatge sobre immigració. En català i en castellà.

dilluns, 22 de febrer del 2010

XXVè. aniversari de la mort de Salvador Espriu

Qui demanava
avui unes paraules
que l'acompanyin?
Llums en aquest seguici
de la mort caminada.

¿Quien pedía
hoy unas palabras
que lo acompañen?
Luces en esta comitiva
de la muerte caminada.
Setmana Santa (trad. B. Losada)

divendres, 19 de febrer del 2010

dimarts, 9 de febrer del 2010

A veces

[Reflexiones – para mis mosqueteras - a partir de los últimos escritos en el blog, y de otras cosas de los últimos tiempos]


A veces, la verdad, somos sólo silencios,
Convidados de piedra,
Voces amordazadas

Las palabras confunden,
Se interpretan, te dañan.
Distinta intensidad para oídos distintos

Qué mejor que esperar
Que el sonido se apague
Que se meta en su cueva
Que no se oiga el redoble
Que el eco de las voces
Se quiebre y se silencie.

Concha

dijous, 4 de febrer del 2010

A, De y Oración Subordinada (II parte)



Lo que no se puede decir, no se debe decir (Larra)

De forma casual vaig parlar amb una amiga de més enllà del blog sobre aquesta nova interpretació meva dels versos. Esbrinar l'autoria (Lope de Vega retrat) em va portar a rellegir-los i com una cosa porta a l'altra, oh sorpresa!, res no canviava tan fos l'ordre en què posés les preposicions del que resultà ser un fragment de La Dorotea.
I com els burros també rectifiquem, rectificat queda.

dilluns, 1 de febrer del 2010

NOSALTRES, BEN MIRAT

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habiten en elles :
així en els mots elementals de la infantesa,
o, encara en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula.

(Miquel Martí i Pol)



M’hagués agradat poder recuperar un meravellós escrit que vaig fer, a l’inici de la nostra relació, que parlava sobre les paraules. De com, aquestes, encadenades, podien formar magnífiques frases i aquestes, alhora, magnífics escrits...

De cóm, aquets escrits, podien servir de nexes entre les persones, entre els temps, els móns ...
De cóm podien perdurar, no morir mai ...
De cóm aquestes paraules, podien enlairar-se per sobre d’interessos, de lluites ... i unir fronteres, unir pobles, unir vides i establir ponts allí on no n’hi havien, allí on mancava il•lusió, on mancava esperança.

També he descobert cóm, la manca de paraules pot destruir tot això.
Cóm, la manca de paraules, pot trencar nexes que creiem forts i sòlids.
De cóm, la manca de paraules, pot portar tristesa i dolor als cors...

He descobert, cóm n’és de feble, el fil de la paraula !
Cóm n’és de feble la naturalesa humana !

Amb tot el meu carinyo, amb molt d’amor ...