Entre visillos

"Ayer vino Gertru. No la veía desde antes del verano. Salimos a dar un paseo. Me dijo que no creyera que porque ahora está tan contenta ya no se acuerda de mí; que estaba deseando poder tener un día para contarme cosas. Fuimos por la chopera del río...

CARMEN MARTÍN GAITE

Genara (per aclamació, és broma...)

(directa)

Na Genara arrossegava el carretó del súper, com molts indigents de les grans ciutats. El seu pas feixuc, convidava a pitjar de la barana vermella que ella empenyia i fer-li el camí més dolç. Els peus eixien pels voltats del les negres pantufles com una massa tova i blanquinosa com si de mantega és tractés. Una bena bruta , tacada de sang seca i sèrum groguenc s’entortolligava a una cama. De ben segur que les varius ulcerades aniaven larves i cucs. Els genolls abonyegats, deformats per l’artrosi i el pes d’un tronc sense cintura ni maluc...tot era un com farcell , un “totum revolutum” on no és distingia cap forma femenina. El coll gruixut i ple de plecs s’amuntegava damunt de la pitrera caiguda.
Una bata de colors deslluïts emergia sota un esparracat abric de punts perduts i una bufanda de pel plastificat.
Els pels del bigoti eren com raspes de sardina, les dents cràters foscos i els llavis secs, amb restes de saliva marronosa.
Poca gent sap que la Genara havia estat pianista. És Va enamorar d’un trapezista xinès i va anar-s’en amb el circ , amb ell....Varen tenir tres fills. En Xing, en Xang i en Xung.
Quan el seu amor va morir, fent un triple mortal, la dona s’en va anar , sola, sense res, sense vida.



(indirecta)

Les mans nerviüdes i deformades de na Genara empenyien el carret per a tot, s’enganxaven a les rajoles. Tenien un llenguatge propi, el dol de les ungles, la ronya dels nusos, els bonys tacats d’aquell marró solar que surt amb l’edat, feien que s’assemblessin als garfis dels “matarifes”. Ella era dolça, però els seus dits parlaven de tot el sofriment i l’horror que estava vivint. Eren com un crit, com el de Munch, però en mans. El carret de la Genara s’esmunyia pels carrers precedint-la, ple de catecismes fins al cap d' amunt, vessant com els seus greixos i les seves taques.

No dir, mostrar (nova versió)

Badalla. Mira per la finestra, intentant que alguna idea li passi pel cap. La música no li serveix d’inspiració. Passejar no li atrau. Els sospirs van fent un ritme indolent i el llapis s’entreté en punxar les restes de la goma embrutida que resten per sobre de la taula. Ara un cant d’ocell, el lladruc d’un gos. Res no l’estimula a crear... Les ulleres a la punta del nas, assegut a l’extrem de la cadira i recolzant l’esquena, cames obertes i braços al clatell. Badalla. Però no,no... no, s’ha d’estar allà fins que li surti de dintre la solució. Enfrontat al paper que havia estat blanc i ara té una coloració grisa i plena de petjades profundes. L’ intent d’esbossar allò que li han manat no és res més que un residu. Farà cap a la muntanyeta de papers arrugats que l’envolten. Badalla. Tota la tasca és un residu de reciclatge. Inútil. Badalla.

150 paraules

Va sortir de la redacció fent tard a la cita. Des que es va separar d’en Camil sovintejava les trobades amb l’Eva. Un cambrer va afegir un servei de té a la taula.
- En saps res d’en Camil?
La Carla havia estat casada amb el doctor Camil Tosar, cirurgià glamourós. El va deixar en el punt més dolç de les seves carreres i abans no tinguessin fills.
Negà amb el cap.
- El meu cosí Octavi diu que és a l’Àfrica repartint medecines. Ha plantat clínica i pis-, continuà l'Eva.
No va poder evitar el soroll de la tassa amb el plat ni mirar el bufet de pastissos en el saló. Un pensament es va fer lloc en el cervell de la Carla abans de dir a l'amiga que ho sentia: acceptar el reportatge que havia rebutjat temps enrera sobre l’explotació infantil en països sense veu ni vot. Demà mateix s’hi posaria...

cambio de narrador

[cambio de narrador: 1ª, 2ª, 3ª persona]

Joana observaba de lejos, callada. Había visto a los tres turistas mirando con curiosidad el letrero con el nombre de la domatia y el número de teléfono tachado con rotulador negro, y cómo
su marido salía con precipitación a buscarlos hasta la puerta atravesando el jardín. No son griegos –pensó- . Vio que, según su costumbre, una costumbre ya casi olvidada por la falta de turistas, Vassilis sacaba la mejor de sus sonrisas, les daba la mano y les hacía entrar en la casa para mostrarles su habitación. Luego le pidió que sacara de la nevera las dos cervezas que les quedaban, instaló a los turistas alrededor de la mesa del jardín y se puso a hablar con ellos en una jerga que ella no entendía. Eran alemanes. Vassilis había trabajado dos años en Alemania cuando vivía allí con su primera mujer. Joana no sabía por qué reían, a plazos, una de las mujeres algo más tarde y después de que la otra le dijera algo en voz baja como si le tradujera aquello que tanta gracia les había hecho. Estaban hablando de ella, y los turistas la miraban y sonreían. Con la excusa de un ataque de tos, Joana se levantó nerviosa y se metió en la casa.

***

Nunca has visto a un tipo tan grotesco, tan impresentable. Vaya un personaje, el tal Vassilis! Te preguntas cómo alguien así puede tener una casa para turistas. Dedícale una sonrisa a su mujer, la pobre no entiende nada. Tú tampoco, pero al menos tu tienes a tu hermana, tu traductora particular. No te hacen gracia las bromitas vulgares y serviles que tienen a su mujer como protagonista. Bromitas del tipo “es que cambié de mujer y al mismo tiempo de teléfono” cuando Hans le preguntó por qué cuando llamamos nos habían dicho que ese número de teléfono no existía. O “Es un poco enfermiza, a ver si se muere” y la coletilla “es broma”, porque esta vez se había pasado. ¿Por qué te has reído, entonces? Tienes ganas de levantarte y hacerle un desplante, pero no lo haces por respeto hacia Joana, que en este momento parece tener un ataque de tos, se levanta y se dirige hacia la casa.

***

Me llamo Joana y no soy de este lugar. Yo nací en Santorini. Me casé con Vassilis hace tres años, por pena y para desgracia mía. Su mujer , me dijo, le había abandonado y dejado a cargo de esta casa de huéspedes que se cae de puro descuido. Debía de pensar que yo me encargaría de todo. No le conocí mientras me cortejó. Sólo después. Es simpático con los que vienen buscando habitación. Un poco servil, para mi gusto. Hoy han venido tres turistas, dos mujeres y un hombre. Las mujeres se parecen. Aquí están ahora sentados a la mesa en el jardín y tomando la cerveza que Vassilis me ha dicho que fuera a buscar. Mi marido piensa que porque no hable la lengua de los extranjeros no me doy cuenta de lo que pasa: les habla de mí y me deja en ridículo sólo para hacerse el gracioso. Me miran y se ríen, aunque en los ojos de una de ellas veo un destello de compasión. Pero a mí no me gusta que nadie me compadezca.

Mario Benedetti

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Aperitiu d'inspiració (del rodamots)

 

A frec d’orella sento la remor, l’atzur m’envaeix per a tot...Estic sol a la barca i les veles arrissades no em porten enlloc. En espera, mentre el xapoteig contra la quilla em bressola. La lluna duu el seu millor somrís i titubeja entre l'arbrada la seva alçada, el sol ja quasi lilaci no se'n acaba de anar...i jo ballo aquest son, d'onades suaus i brisa fina.

VAPORS (Homenatge a Susana Baca)

Els teus peus volen dalt de l’escenari. S’eleven dins l’aire amb dolça vaporositat formant cercles impossibles i piruetes de somni mentrestant la teva veu, càlida, entona notes íntimes fetes d’armonia i colors: “yo anduve de nube en nube y de tierra en tierra ...”

Per les teves venes corren diverses sangs: la sang negre dels teus ancestres, antics pobladors d’una Àfrica primitiva , arrencats de les seves terres y convertits en esclaus; la sang blanca d’una Amèrica llatina, de ritmes andins; la sang de la globalitat que el teu cor acull com a nova, d’un món que sovint, somies sense fronteres.

Els ritmes dels timbals i tam-tams de les arrels africanes es fonen amb els càlids i suaus de la terra que t’ha vist nàixer formant un tot, una perfecte simbiosis d’armonia i sensibilitat i sorgeixen sabors a vainilla, canyella i sucre, a coco i maracuià: “caracumbé, caracumbé, que lindo es el niño señora José ...”

Les teves cançons nascudes del foc i de l’aigua, s’endinsen en les emocions dels cors que les escolten, de tants d’altres que, com els teus avantpassats, han estat arrencats del seus país per la fam i el plor i vibren amb tu en cada to, en cada nota, en cada cançó. I la teva mirada neta i franca, el teu somriure afable, per uns instants els aporta una mica de consol.



Notes de colors, ritmes de flors, esperances perdudes i altres de recuperades... t’enlaires al cel, voles en cada pas, en cada gest i els teus queden protegits per aquest alè de qui tot ha perdut i tot ho ha aconseguit.

Et mous amb lentitud, com en càmera lenta, com si desitgessis que el temps no passés, s’aturés per uns instants perllongant aquests minuts de comunió...

LA TORNADA

Em preguntava que hauries sentit quan et van anunciar el meu nom: Mariona Torné i Ferrugués i si, com jo, estaries lluitant contra tantes pors, contra tants fantasmes...

Tots aquells anys a Cuba creient que no existies, que no eres més que un record en el cor del pare, un record que el mantenia viu i l’ajudava a suportar la seva gran càrrega.

Quan la porta es va obrir, vaig comprendre que el futur es perfilava en el seu marc. Vaig examinar-te amb detall, incrèdula, el cor a la mà i la respiració a flor de pell i alguna cosa va passar .. i vaig entendre que la cerca, per fi, havia acabat i que tot estava bé i en ordre.

I vaig poder sentir la presència del pare, la seva immensa alegria desprès de tants d’anys d’absència. I tot va tornar a tenir sentit.


.............................................................


Et preguntaves què hauria sentit quan li van anunciar el teu nom: Mariona Torné i Ferrugés i si, com tu, estaria lluitant contra tantes pors, contra tants fantasmes...

Tots aquells anys a Cuba creient que no existia, que no era més que un record en el cor del teu pare, un record que el mantenia viu i l’ajudava a suportar la seva gran càrrega.

Quan la porta es va obrir, vas comprendre que el futur es perfilava en el seu marc. Vas examinar-la amb detall, incrèdula, el cor a la mà i la respiració a flor de pell i alguna cosa va passar ... i vas entendre que la cerca, per fi, havia acabat i que tot estava bé i en ordre.

I vas poder sentir la presència del pare, la seva immensa alegria desprès de tants d’anys d’absència. I tot va tornar a tenir sentit.


.............................................................


Es preguntava què hauria sentit quan li van anunciar el seu nom: Mariona Torné i Ferrugés i si, com ella, estaria lluitant contra tantes pors, contra tants fantasmes...

Tots aquells anys a Cuba creient que no existia, que no era més que un record en el cor del seu pare, un record que el mantenia viu i l’ajudava a suportar la seva gran càrrega.

Quan la porta es va obrir, va comprendre que el futur es perfilava en el seu marc. Va examinar-la amb detall, incrèdula, el cor a la mà i la respiració a flor de pell i alguna cosa va passar ... i va entendre que la cerca, per fi, havia acabat i que tot estava bé i en ordre.

I va poder sentir la presència del pare, la seva immensa alegria desprès de tants d’anys d’absència. I tot va tornar a tenir sentit...

El desencís de la Jana

Un no rotund, rodó, sec. La Jana estava en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havia trucat a l’Albert, el volia veure. No. És va començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se li esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensà que queia a terra. Com era possible, si els agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos tenien aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols era ella qui ho veia així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havien fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la seva mútua companyia.
---------------------------------------------------------------------------------
Un no rotund, rodó, sec. Jo estava en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havia trucat a l’Albert, el volia veure. No. Em vaig començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se’m esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensà que queia a terra. Com era possible, si ens agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos teníem aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols era jo qui ho veia així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havíem fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la nostra mútua companyia.

---------------------------------------------------------------------------------
Un no rotund, rodó, sec. Estaves en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havies trucat a l’Albert, el volies veure. No. Et vares començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se t'esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensares que queies a terra. Com era possible, si us agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos teníeu aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols eres tu qui ho veies així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havíeu fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la vostra mútua companyia.