dilluns, 23 d’agost del 2010

Au Cabaret-Vert

No me gusta excesivamente el soneto “cómico” de Rimbaud. Y mucho menos su traducción. Por eso, perdonad mi osadía, he intentado hacer yo una. En algún momento más parece una versión que una traducción. He intentado que siguiera teniendo la métrica y la rima del soneto, aunque será un Alejandrino, es decir, versos de 14 sílabas, con dos hemistiquios. No siempre lo he conseguido.


Destrocé mis zapatos durante ocho jornadas
Por sendas pedregosas. Y llegué a Chaleroi.
Entré en el Cabaret-Vert y pedí unas tostadas
Mantequilla y jamón, y un poquito de foie.

Las piernas estiradas, feliz, bajo la mesa
Verde: me puse a contemplar los ingenuos motivos
De la tapicería. Y fue grata sorpresa
Cuando la camarera, tetona y de ojos vivos

-A esa no la veremos por un beso asustada-
Risueña, me trajera la rebanada untada
Jamón semi-caliente en un plato coloreado

Jamón rosado y blanco con aroma de ajo
Y llenara mi jarra inmensa con la espuma
Dorada por un rayo de sol adormilado

541 dies (mesos de faltes, correccions i més faltes)


Amigues i amics, avui escric els darrers mots en aquest blog...

Un vell proverbi sufí diu "Quan hagis d'escollir entre diferents camins, tria sempre el damí del cor. Qui escull el camí del cor mai no s'equivoca".

Gairebé he escrit 541 dies en i amb el davantal de cuina. Aquest dia ha arribat massa aviat`però aquí està com tantes i tantes coses d'aquesta vida que no demanem, però passen. I amb tot el cor recordem: un nom propi o sustantiu, dos qualificatius, tres verbs d'acció, una síntesi i repetim nom o sinònim.

FREDOLIC
grisenc fi, pota prima
enjoia, assaboreix, acompanya
es fa al mig del camí sorrenc
bolet

dijous, 19 d’agost del 2010

cinquains

PI
ombrívol, inspirador
creix, acull, preserva
trasplantat quan tot era il·lusió
avet

NIT
orelluda, rabassuda
juga, rosega, imita
vinguda per estimar
gossa

LLIBERTAT
intocable, cobejada
apassiona, viola, guareix
sovint enaiguada
llibertat

LORETO
alegre, d'empenta
titubeja, fuig, s'escola la raó
els llums s'apaguen
mama

dimecres, 18 d’agost del 2010

Cinquain (poema americano) Enlace con wikipedia

Gary Kowalski en Adiós, Toby (Cuando muere tu mascota) Plataforma Ed. utiliza el cinquain, una de las formas más simples de poesía, para celebrar la vida de una mascota, constituído por cinco líneas, de acuerdo con la siguiente fórmula:
Primera línea: escribe un sustantivo que nombre o identifique al tema o al homenajeado.
Segunda línea: agrega dos adjetivos que describan al sustantivo.
Tercera línea: elige tres verbos que digan qué hace el sustantivo de la primera línea.
Cuarta línea: piensa en una frase corta que haga una síntesis.
Quinta línea: repite la palabra de la primera línea o selecciona un sinónimo de ella.

Sammy
pulcro, de pie firme
acecha, salta, yerra
nunca abrá otro
Sammy

divendres, 13 d’agost del 2010

Carver tal como era (La Vanguardia, 23 junio 2010)

Narrativa: Ven la luz los relatos de ‘Principiantes’ en su versión original

ROBERT SALADRIGAS
He aquí una histórica reparación literaria que debería abrir un sustancioso debate. Un día recibimos perplejos la noticia de que Raymond Carver (1939-1988), icono del llamado realismo minimalista, no fue exactamente lo que se nos hizo creer que era sino la inspiración de un editor de talento (a su vez escritor) llamado Gordon Lish (Hewlett,Nueva York, 1934). El caso es ejemplarizante. En la primavera de 1980 Carver pasó a Lish una colección de cuentos recientes. Este se empleó a fondo en la tarea de remodelarlos según su criterio. Así mutiló los textos en más de un cincuenta por ciento –trabajo de cirugía fina–, modificó los finales de diez de ellos (en total son diecisiete), cambió los nombres de algunos personajes (por ejemplo Mel por Herb), los ordenó secuencialmente y eligió como título del volumen el del penúltimo de los relatos que se llamaba Principiantes y que sustituyó por una frase del texto, aquella que decía “De qué hablamos cuando hablamos del amor”, sin duda el libro más famoso de Carver y que mejor ha definido su código estético basado en el despojamiento y la gelidez.
Motivos de reflexión
En 1981 dedicó el libro a su segunda esposa, la poetisa Tess Gallagher, prometiéndole que algún día publicaría los relatos originales. Luego Carver murió, Gordon Lish depositó sus archivos en la Universidad de Bloomington (Indiana), y al cabo del tiempo el tesón de Gallagher y la laboriosidad de William L. StullyMaureen P. Carroll han conseguido que aparezcan restaurados los cuentos de Carver tal y como lo escribió bajo el título de Principiantes (Beginners). En mi opinión se trata de un acontecimiento de primera magnitud que hace aflorar varias cuestiones, todas interesantes. ¿Redimensiona o empequeñece la figura de Carver verla como lo que fue, una manufactura de laboratorio? No se puede negar la realidad: Carver se erige en uno de los autores norteamericanos más influyentes de la segunda mitad del siglo XX tras ser expurgado y remodelado por Lish. Sólo ahora, comparando ambas versiones, es posible observar en qué difieren. Lish opta por lo sustancial de las historias y prefiere sugerir que explicar. Por el contrario Carver, para quien el detalle lo es todo, basa su grandeza en mostrar con ternura el revés humano de sus criaturas, casi siempre malvado, y darles un sentido moral. Lean a modo de ilustración los dos finales –el de Lish y el de Carver– de esa pieza maestra, Diles a las mujeres que nos vamos, una fábula que precisamente versa sobre un acto gratuito de maldad y la culpa que acarrea.
Pienso que ahora mismo no se trata de dilucidar el valor o la eficacia de una u otra alternativa. Si eso fuera todo, resultaría bastante sencillo. Pero el asunto a debatir es otro. Dejando a un lado los resultados, ¿es moralmente lícito que un editor manipule a su antojo la obra del creador, la corrija hasta transformarla en algo diferente a lo que era? ¿Dónde se sitúa la línea que delimita las competencias respectivas? ¿No es (y debe ser) el autor responsable único, soberano absoluto para bien y para mal de los frutos de su talento literario? Pues bien, confundiendo los roles Gordon Lish imprimió su sello personal a un puñado de relatos magistrales que no le pertenecían, y quien los había concebido y plasmado, Raymond Carver, ha tardado casi tres décadas en poder demostrar que el genio estaba de su parte y no necesitaba enmiendas.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Machadiano/a





He de colocar las cosas en su sitio pa que no me riñan. Y ésto se merece una entrada que no un comentario.

- ImPresionante!
- InCreible!
- InsPiradas!

Llevaba dos días con la palabreja MACHADIANA y como una domina lenguas la empecé a buscar en portugués y a punto estaba de llamar al Consulado do Brasil en Barcelona, suerte que comunicaban, cuando un traduktor el línea me ayudó a dar con la solución: dos días, señoras, dos días para enterarme de lo de Machado. Y eso que eran dos!

diumenge, 8 d’agost del 2010

tristezas y miserias

Algunas cosas más para que no se nos haga tan largo el verano



Tristezas y miserias


Castellfels Sant Joan 2010

Sobre las vías
Se oyen los gritos
De los heridos
Los que ya han muerto
No dicen nada

*
Siempre hay mendigos
Buscando los despojos
Del primer mundo

*
El inframundo
Está aquí en la tierra
No hay que buscarlo
Cuerpos tristes y solos
Bocas y ojos hambrientos
Supervivencia
*
Llevan su casa a cuestas
Los caracoles
Y los mendigos.

También los hay babosas.
*
Entre cartones
Bajo los soportales
Del paralelo
Sueños duros y tristes
Vidas grises prestadas

*
Van por el mundo
Sorbiéndose los mocos
Medio difuntos
Ojos de niebla espesa
Perros apaleados
*
En los rincones
De un corazón rebelde
Melancolía
*
Hay en la vida
Palabras malsonantes
Y hechos peores

dilluns, 2 d’agost del 2010

Bonsais

Verdes, ocres, marrones
Los campos de Castilla
Esperando la lluvia

*
La encina achaparrada
Rodeada de rastrojos
Llora una ausencia

*
Por los balcones
Cantan las golondrinas
Fuerte es el caos
Locas de primavera
Hacen sus leves nidos
*
En la solana
Canto de las chicharras
Calor de estío
*
Avispas ciegas
Los amores tiranos
Con su aguijón

diumenge, 1 d’agost del 2010

Santpedor (conte d'història-ficció)

Santpedor, 15 de novembre del 1813

Benvolgut fill,

Han arribat veus fins ací el mas que la Lluïseta, la xica de cal Ferreter i tu, estimat Isidre, heu fet pasqües abans de rams.

Com és sabut no sóc home de gaires paraules, així que ras i curt et dic que quan tornis de la guerra contra el francès, faràs el què cal fer, el què s’espera d’un home. En això, la guerra farà el su fet.

La teva mare prepararà la cambra gran del costat de la sala i l’abillarà perquè neixi la criatura en bones condicions, neta i polida. Ja veus que per a mi ja és cosa feta i no se’n parli més. Hauríem d’estar contents, al capdavall, de que Déu ens acompanyi a sortir d’aquest mal pas amb tantes famílies desfetes per culpa de la guerra.

Diumenge en sortir de missa la teva mare i jo parlarem amb els de cal Ferreter i si no hi vingueren, els anirem a trobar. Que sàpiguen que no tenen que amoïnar-se per la Lluïseta, que hi hagi pau, us casareu.

Pensa que entre d’altres obligacions, en el front i allà on us esteu, has de continuar vetllant pel teu germà Julià, que sempre ha estat un xic eixelebrat.

Encomano les vostres ànimes a Déu senyor nostre.

El teu pare,
Esteve Llusià
****


Barcelona, 9 de desembre del 1813


Esteve Llusià
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)


Benvolgut pare,

No sé com agrair-vos les decisions preses pel bé de la Lluïseta i el meu.

Els francesos segueixen dins la ciutat de Barcelona. Diuen que aviat sortiran cap a Saragossa. Sortiré amb els primers escamots per perseguir-los i no caldrà esperar que la guerra acabi per casar-nos, em vindrà de camí a casa perquè Santpedor és a quatre passes de la carretera de Manresa i del Bruc. Ens estimem i només Déu sap perquè fa les coses.

M’agradaria ajudar-vos en la feina perquè de mans totes són poques. Amb en Julià no ens podem veure gaire, és ple d’enyorança i per matar el temps toca el timbal com feia quan erem a casa. S’han de tenir ganes!

Rebeu vós i la mare una abraçada del vostre fill que us estima,


Isidre Llusià
****


El Bruc, 10 de gener del 1814

Senyor Esteve Llusià
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)


Senyor Esteve Llusià i senyora Cinta Casanova,

Accepteu l’expressió del meu condol per la mort dels vostres fills, Isidre i Julià Llusià Casanova, que van ser abatuts per l’enemic en un combat aferrissat el proppassat diumenge dia 3 de gener del 1814.

Amb el portador de la present missiva us faig a mans les barretines del vostres fills estimats.


Signat
Tinent d’artilleria en cap.
****


Reus, 30 de maig del 1814

Cinta Casanova
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)

Estimada germana,

Tot just acabem d’arribar a casa que ja voldríem tots plegats tornar-nos-en, només fóra per veure el reietó, l’Isidret. La muntanya del Bruc, les valls... tant estimades per mi i el meu home.

És una sort que la Lluïsa, ja saps que no m’agrada dir-li Lluïseta, s’avingués a deixar Cal Ferreter. Va tenir prou seny per veure que a la criatura no hi havia de faltar-li res. I quines rialles i quina gràcia té l’Isidret en agafar els bastons del timbal i que bé i fort repica. Qualsevol diria!

Germana, friso per tornar-te veure i donar-te un petó.


Roser Casanova

leyendo onomatopeyas

"doy unas brazadas, achacunfa, achacunfa (...) y salgo del agua, blup, apolo veraniego" QUIM MONZÓ Splassshf