diumenge, 30 de maig del 2010

Mujer de principios

En el taller que estoy haciendo con Nora Almada, leímos un poema de Cristina Peri Rossi que lleva como título "Mujer de principios", en el que ella, en realidad, rompe con la idea de lo que solemos considerar como"principios". El comienzo:

He sido fiel al blues
a Sarah Vaughan,
al mar,
a la aspirina,
....
El final:

Si no he sido fiel en el amor
sólo ha sido
por fidelidad a los fantasmas.

A partir de ahí, teníamos que hacer un poema con el mismo título. ¿Os imagináis lo que se puede hacer con esas dos limitaciones? Me ha costado un montón y, al final, me han salido esas dos "cosas" que os envío. Sed buenas.

Cristina Peri Rossi, Mujer de principios
(Aquella noche,…)




MUJER DE PRINCIPIOS

Fue siempre mujer de principios
No de finales ni de entremedios.
Mujer de empezar
No de acabar.
Mujer de prender mechas
Desdeñando cenizas

Mujer de instintos
De pasiones sin ocaso
De impulsos de fuego
Irracionales,
Eternos
Abrió caminos azarosos
Sin convertirse en estatua de sal

Dijo sí a la amistad
A los amores
A la vida
Dijo no a los caminos torcidos
A los placeres tortuosos
A los compromisos salvajes

Obscenos.

A veces
Se empeñó duro
En el no-comienzo
Y evitó así el no-término.


Despreció por ingenuo:
“Y fueron felices
Y comieron perdices”

Sobre su tumba se hizo escribir:
"No me gustó nunca el final de los cuentos"


***********



Mujer de…

P receptos huecos
R eglas vanas
I nstintos atemperados
N ormas estrictas
C ódigos aceptados
I deas preconcebidas
P autas categóricas,
I nmutables
O bediencia ciega,
S orda.


Mujer de armas tomar

dissabte, 22 de maig del 2010

TEXT 159 (P/CAT/Trad.)

EL GUARDIÀ DE RAMATS

Sóc un guardià de ramats.
Els ramats són els meus pensaments
i els meus pensaments són tots sensacions.
Penso amb els ulls i amb l'oïda
i amb les mans i amb els peus
i amb el nas i amb la boca.

Pensar una flor és veure-la i flairar-la
i menjar un fruit és saber-ne el sentit.

Per això, quan un dia xafogós
em sento trist de tant de gaudir-lo
i m'ajec ben llarg en l'herba
i acluco els ulls ardents,
em sento tot el cos ajagut en la realitat,
sé la veritat i sóc feliç.

FERNANDO PESSOA
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

· INCLOURE: incloeu un text en l'estructura anterior -si voleu, podeu mantenir l'estructura en vers- mantenint els fragments marcats.
Hi havia moltes excuses si en volies buscar: el poc encert de la traducció de la comèdia, els versos llargs i tortuosos, la inexperiència de la companyia. Primer vaig sentir els espectadors de les primeres files parlant entre ells, després els que estaven més enrera, i al final vaig sentir tota la sala: corria un murmuri insistent, molestíssim, fins al punt que, entre la dificultat dels versos i la manca d'atenció dels espectadors, vaig perdre el cap i vaig començar a parlar a crits enmig d'una escena: la primera actriu em va fer la rèplica cridant i així tots els altres que eren amb mi dalt de l'escenari, i tot i així no podíem apagar la intensa xerradissa de la sala.

dimecres, 19 de maig del 2010

TEXT 81 (N2/CAT/Trad.)

Hi havia moltes excuses, si hom en volia buscar: el poc encert de la traducció de la comèdia, els versos llargs i tortuosos, l'escassa gràcia dels actors. Primer es van distraure els espectadors més importants parlant entre ells, després els van imitar els qui eren més a prop, i al final feia el mateix tota la sala: corria un murmuri insistent, molestíssim, fins al punt que els actors, entre la ingrata ressonància dels versos i la manca d'atenció dels espectadors, van perdre el cap i van començar a parlar a crits: crits a l'escenari, xerradissa sempre més intensa a la sala <...>.

MARIA BELLONCI, Lucrècia Borja
(Trad. Joan Francesc Mira)

· CANVIAR EL PUNT DE VISTA: reescriviu el text fent que sigui un dels actors qui expliqui els fets en primera persona.

TEXT 3 (N 1/CAST/Trad.)

Y el gran espejo flotaba sobre países y mares, sobre ciudades y campos. La gente que lo veía no se sorprendía, sino que decía: "Es la luna". Y cada vez que el espejo volvía, ponía delante de la princesa todos los reflejos que había recogido durante su viaje. Los había bonitos y feos, interesantes y aburridos, según como salía. La princesa escogía los que le gustaban, mientras que los otros los tiraba simplemente a un arroyo. Y los reflejos liberados volvían a sus dueños, a través del agua, mucho más de prisa de lo que te imaginas. A eso se debe que veas tu propia imagen reflejada cuando te inclinas sobre un pozo o un charco de agua.

MICHAEL ENDE, Momo
(Trad. Susana Constante)

· CANVIAR EL NARRADOR: escriviu un text en què, en primera persona, s'expliqui a un company el contingut d'aquest text. "He leído que la razón de que veamos nuestra propia imagen reflejada en...".

TEXT 158 (P/CAST/Orig.)

NO TORNARÉ A SER JOVE


Ara sé que es tracta d’una altra cosa. Em creia que em menjava el món i el món no m’ha menjat a mi perquè no m’he deixat però, a fe de Déu que ho intenta ... ho intenta cada dia, a cada moment.

Recordo els anys en els que la sang em bullia a les venes i pensava que tot era possible. M’imaginava la vida sense límits, sense fronteres... el futur no existia, tota la narració era en Present Continuo, res acabava i tot era perdurable.

Els anys m’han fet posar els peus a terra i veure les coses amb més calma: la vida no és perdurable, ni infinita, té límits, té fronteres i no està narrada en Present Continuo. Jo no he estat, ni sóc el protagonista si no un sol més de la gran pel•lícula, un actor secundari que veu passar la trama sense poder fer gaire més que desenvolupar el seu paper amb la màxima dignitat possible.

Ara comprenc que envellir, morir, és el procés, no hi ha res més... tret de fer bullir la sang cada dia una mica, fer-la bullir sempre, fins el darrer . I, quan aquest arribi, sentir-te, encara, ple de sabia i des de l’altra banda del teló, aspirar a escoltar que el teu públic, el que t’ha vist assajar cada dia, t’aplaudeix en un sentit homenatge...

VIURE

5 -7- 5 (Allà va el meu 1er intent)

Retrobar-nos tots
Assolir els desitjos
Viure el present

dimarts, 18 de maig del 2010

5-7-5 (1er intento con silabas)

silabas si no
un sino sin palabras
un sinsentido
Generalmente, los guisos comienzan con un sofrito (muy característico de la cocina mediterránea). Con esta base tanto puede cocinar verdura como carnes, pescados o huevos. La cocción es larga porqué la gracia es que haga chup-chup. <...> Además de los vegetales como base del sofrito, puede poner vino, coñac o vino rancio; también es típico de nuestra cocina añadirle poco antes de acabar la cocción, una picada, que también puede variar mucho de ingredientes (ajos, perejil, avellanas, almendras, piñones, galletas y alguna vez chocolate a la piedra). Los alimentos cocidos con este sistema quedan tiernos y muy gustosos, la salsa también es muy buena.

dilluns, 17 de maig del 2010

ESCRIBIR

[en realidad la profe nos dijo que hiciéramos una narración, no un poema. Y esto es lo que salió, para variar, angustioso. Lo siento. Como podéis ver, hay imágenes que se repiten en este texto y en el poema]





Escribir para tomarle medidas al miedo, para conjurar, para morder de nuevo el anzuelo de la vida (Chantal Maillard, Escribir).

________


Bajó de puntillas los peldaños y entró inclinando la cabeza en un gesto aprendido que la salvara del golpe en la cabeza. Ajustó cuidadosamente la tabla que hacía de puerta, y se sentó en el suelo. Hizo punta al lápiz y limpió la goma, sucia de tanto usarla. Puso el cuaderno sobre sus rodillas y se dispuso a escribir.
Una lámpara minúscula iluminaba el angosto escondrijo del hueco de escalera en el que, como todas las tardes de ese verano, había ido a ocultarse, mientras los mayores hacían la siesta escapando del calor sofocante. Ella escapaba de sus miedos trazando líneas de escritura alocadas. Se recordó. Y recordó a la que había sido su amada compañera de juegos desde que se la regalaron cuando tenía algunos años menos. Sabía que ya no tocaba hablar con ella, que ya no tenía la edad de simular que se comprendían, que se escuchaban. Sabía que los mayores no comprenderían. Y no habló con palabras pronunciadas. Escribió para ella. Le contó una historia.

Mi hermana, la mayor y más querida, empezó a escribir antes de saber hacerlo. Un día, mucho después, cuando no encontró los conjuros contra los demonios que la tenían paralizada y decidió en secreto emprender el camino que la llevaría a ese país del que nunca se vuelve, cuando todo lo demás no había sucedido, me hizo el don. Quizás para que encontrase una explicación. Quizás para que a mí no pudieran hacerme daño. Me entregó su cuaderno. Primero eran sólo dibujos: seres deformes, pájaros negros de enormes alas abiertas y picos desgarradores, noches llenas de lunas repetidas y voraces.
Fueron luego frases deshilachadas aunque llenas de sentido: el miedo me ocupa toda entera, el miedo soy yo. Me hiere. Me hiero. Nunca sé hasta dónde puedo llegar. Quiero no haber existido. La caja de los truenos está abierta, no encuentro la magia, maldigo a las palabras que no llegan, las imágenes son oscuras, me estremecen. ¿Quién me dará la llave?
Sálvate tú, -me dijo. Encuentra las palabras.

Cada uno se enfrenta a sus miedos de manera distinta. ¿Puedes decirme tú hasta dónde llegarán los míos? ¿Dejaré que las zarpas afiladas de los halcones me destrocen? ¿Podré alguna vez encontrar el hechizo que los haga desaparecer? Escribo y escribo. Ella no lo logró, pero yo no me doy por vencida. Seguiré narrando en su cuaderno mi larga experiencia de dolor. Hasta acabar con ellos. Hasta encontrar la llave que encierre al monstruo de las muchas cabezas en su cofre. Hasta atrapar de nuevo la luz. Se lo debo.

diumenge, 16 de maig del 2010

5-7-5

la vida no me mima
yo ahora la cuido poco y mal
pronto no habra que cuidar

Torno a estar entre els món dels bloggaires, timidament ...això si!!!!

Text 1

El fil de plata (LLUÍS-ANTON BAULENAS)

Des del punt de vista d’en Pere

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, per separat o tots tres. Em presentava a casa d’en Joan i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, en Joan anava a buscar la Maria a la sortida de la feina i acabaven parlant de mi. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que jo els hi facilitava les entrades gratis. Era un bon avantatge. En aquella època van veure més cinema que en tota la seva vida. El desavantatge era que no podien triar, ja que les invitacions eren per a les pel·lícules concretes i en dates concretes. Però tant se'ns en donava, ens ho passàvem de pel·lícula.

Escribir

[ lo que me sugirieron los versos de Chantal Maillard. Ejercicio a partir de ahí]



“Escribir para tomarle medidas al miedo, para conjurar, para morder de nuevo el anzuelo de la vida”. (Chantal Maillard. ESCRIBIR.)

Escribir


Cuando el miedo me atenaza
Escribo
Cuando la soledad me inunda
Escribo
Cuando los ojos se me llenan de espadas hirientes
Escribo
Cuando quiero alcanzar las estrellas
Escribo

Y escribo
Cuando no quieres traerme la luna prometida
Cuando me odias
Cuando te odio
Cuando la música del mundo no llega a mis oídos
Cuando abres para mí la caja de los truenos
Cuando no encuentro la llave que la cierra.

Cuando mi piel rezuma miedo
Escribo
Cuando el temor anida en mí y tú lo alimentas
Escribo
Cuando pájaros negros me ciegan y me dañan
Escribo
Cuando alguna vez me pintas una estrella
Escribo

Y escribo
Cuando te conviertes en el duende del silencio
Cuando no logro domar tus palabras, tus gritos
Cuando no logro domar mis gritos, mis palabras
Cuando el sol con su fuerza no puede alimentarme
Cuando los demonios tenaces se ponen al acecho
Cuando no puedo arrojarlos al pozo más profundo



Cuando muerdo el anzuelo de la vida

Escribo

Concha

TEXT 158 (P/CAST/Orig.)

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

JAIME GIL DE BIEDMA

· TRANSFORMAR: convertiu el poema en un text del diari personal del poeta.

TEXT 80 (N2/CAT/Orig.)

Generalment, els guisats es comencen amb un sofregit (molt característic de la cuina mediterrània). Amb aquesta base tant podeu cuinar verdura com carns, peixos o ous. La cocció és llarga perqué la gràcia és que faci xup-xup. <...> A més dels vegetals com a bse del sofregit, hi podeu posar vi, conyac o vi ranci; també és típic de la nostra cuina afegir-hi poc abans d'acabar-se la cocció, una picada, que també pot variar molt d'ingredients (alls, julivert, avellanes, ametlles, pinyons, galetes i alguna vegada xocolata a la pedra). Els aliments cuits amb aquest sistema queden tendres i molt gustosos, el suc també és molt bo.

ASSUMPTA MIRALPEIX, Aprendre a cuinar

. TRADUIR.

dissabte, 15 de maig del 2010

5,7,5//5,7,5,7,7

INTERIOR
Pati de lloses
vermell mullat a l'aire
silenci seca.

ESPACIO-TIEMPO
Norte futuro
sur pasado olvido
este presente
norte sur este vivo
en oeste descanso

dijous, 13 de maig del 2010

Era un hombre de cuarenta y tantos años que vestía un abrigo entallado, beige, de media pierna. El recepcionista no sabría decir si estaba por negocios o por placer, pensó que por ninguna de las dos cosas. Abandonaba el hotel de la Gran Vía con una pequeña bolsa CH y se dirigía a la puerta principal.

Respondió al saludo del portero con un “taxi, por favor” y esperó.

Le dio la dirección al chofer y observó las calles hasta dejar atrás la torre agbar. Sacó un sobre ocre y grande de la bolsa y se lo puso encima de las rodillas. Estaba abierto. Extraía de su interior cuatro fotografías en blanco y negro. Su esposa comprando en unos almacenes, saliendo de un casino, en el interior de un coche y una última sentada en la terraza de un bar de playa. Distintas fechas. Todas ellas con un desconocido. Todas con el mismo tipo. El hombre se detuvo a mirar la arena y la bandera de la última fotografía. Sabía que era fácil encontrar ese lugar a pesar de no haber estado nunca en él.

Al salir de Barcelona introdujo las fotografías nuevamente en el sobre que deslizó en la bolsa abierta en el asiento contiguo. Al hacerlo rozó la pistola que estaba en el fondo. Con la cabeza vuelta a un lado el taxista decía: ¿Ha visto que tranquilo está el mar?
Primavera


Plantes amb flors
Tornen els ocells
Tot reneix
Ombres de les fulles
Riures dels infants

Primavera

Calfred sobtat
Agulles de plaer
Dins el teu cos
Cabells despentinats
Jersei sobreposat

dimecres, 12 de maig del 2010

Fantasmas

Fantasmas
Eres el reloj de arena,
el árbol desnudo,
el fuego extinto.
Eres el cubo hendido
que, gota a gota
se desangra.
Eres el olvido amargo.

TEXT 2 (N1/CAST/Orig.)

Era una mujer de treinta y siete años que había pasado la última parte de su vida en prisión. Menuda, de expresión habitualmente seria, vestía con pulcritud y con prendas de corte masculino; al caminar, era lenta, tranquila; al hablar, su voz sorprendía, porque era ligeramente ronca; al mirar, sus ojos parecían duros, dos esferas de color marrón a las que el tiempo había sacado un brillo sombrío.

Después de su puesta en libertad, había pasado una noche horrible, deambulando por los bares de la ciudad, Barcelona, y durmiendo con un hombre al que acababa de conocer. Luego, a la mañana siguiente, después de más bares y más caminatas, había decidido volver a su ciudad natal, Bilbao. Cuarenta minutos más tarde, estaba ya frente a una de las puertas automáticas de la estación del tren.

BERNARDO ATXAGA, Esos cielos

·IMITAR L'ESTRUCTURA: imiteu el text amb la mateixa estructura, tant la descripció (formes verbals: "era", "vestía", "al caminar", "al"...) com la sensació de rapidesa de la narració.

dilluns, 10 de maig del 2010

EL RIU

Si de la neu que emblanquina la muntanya
ets jaç de peixos en el torrent
i font per a ànecs en la recolzada.
Si els cignes en el llac et ballen,
Per què no morir en el més gran de les aigües?
EL RIU


Brollant del cor de la terra
Fas sentir el teu crit, constant i incansable,
Amb veu de dol, amb veu d’amor.

Ets ple de mils d‘ànimes, de mils vides
I tries morir, sol, lluny del teu bressol,
En un mar profund que acaricia la terra
Fins formar part d’un tot, rodó i etern.

diumenge, 9 de maig del 2010

TEXT 157 (P/CAT/Orig.)

UN ARBRE

Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

MÀRIUS TORRES

· IMITAR L'ESTRUCTURA: amb tres frases i en segona persona, com en el poema, descriviu un riu.

dissabte, 8 de maig del 2010

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, ells dos per separat o tots plegats. Un dia em presentava a casa del meu amic per demanar-li qualsevol cosa i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, ell anava a buscar-la a la sortida de la feina i deien que acabaven parlant de mi. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que gràcies a la feina del meu oncle hi entràvem gratis. Era un bon avantatge. En aquella època vam veure més cinema que en tota la nostra vida. El desavantatge era que no podies triar, ja que les invitacions eren per a les pel•lícules concretes i en dates concretes. Però tant se’ns en donava, ens ho passàvem de pel•lícula.
El señorito Yván organiza una cacería de pichón en la finca de su madre, la señora marquesa, contando con la ayuda del capataz del cortijo Paco el Bajo que anda el pobre con una pierna tiesa por un vendaje que le ha puesto el señor médico, amigo de la aristocrática familia, advirtiéndole que Paco, secretario del señorito en esos menesteres, no debería acudir a la cacería del domingo pues de lo contrario se quedará cojo de por vida, como así cree Régula la mujer del capataz que teme también por la hija menor, una niña inválida y por su hermano, falto de luces, por los inocentes.

divendres, 7 de maig del 2010

TEXT 79 (N 2/CAST/Orig.)

Y Hans Reiter, que no había visto en su vida tantos libros juntos, les quitaba el polvo, uno por uno, los trataba con cuidado, pero tampoco los leía, en parte porque con su libro de la vida marina ya tenía suficiente y en parte porque temía la aparición repentina del barón, que rara vez visitaba la casa de campo, ocupado como estaba con los asuntos de Berlín y de París, aunque de tanto en tanto aparecía por allí su sobrino, hijo de la hermana menor del barón prematuramente fallecida y de un pintor que se había instalado en el sur de Francia y al que el barón odiaba, un muchacho de unos veinte años que solía pasar una semana en la casa de campo, completamente solo, sin apenas importunar a nadie, y que se encerraba en la biblioteca sin límite de tiempo, leyendo y bebiendo coñac hasta que se quedaba dormido sobre el sillón.

ROBERTO BOLAÑO, 2666

·IMITAR L'ESTRUCTURA: escriviu un text que mantingui la mateixa estructura d'aquest, és a dir, una única frase que vagi encadenant personatges nous. Es pot canviar el to, el context, els personatges...

TEXT 1 (N 1/CAT/Orig.)

Entre setembre i Nadal vam sortir junts moltes vegades, per separat o tots tres. Un dia es presentava en Pere a casa per preguntar-me qualsevol cosa i acabàvem parlant de la Maria. Un altre dia, jo anava a buscar-la a la sortida de la feina i acabàvem parlant d'en Pere. Hi havia dies que sortíem tots tres a fer el vermut i per anar al cinema, ja que gràcies a ell hi entràvem gratis. Era un bon avantatge. En aquella època vaig veure més cinema que en tota la meva vida. El desavantatge era que no podies triar, ja que les invitacions eren per a les pel·lícules concretes i en dates concretes. Però tant se'ns en donava, ens ho passàvem de pel·lícula.

LLUÍS-ANTON BAULENAS, El fil de plata

·CANVIAR EL PUNT DE VISTA: reescriviu el text fent servir el punt de vista d'en Pere.