(“Silencio de nieve ”és vers i títol d’una poesia de Gloria Fuertes)
*
Obra els ulls i es passa la mà pel front entresuat, amb l’altra ressegueix la banda buida del llit. Un malson. Sospira, es lleva, descorre la cortina i obre un porticó de la finestra. Blanc, un blanc que toca el vidre.
Surt de l’habitació i baixa amb la camisa de dormir per una escala vella de fusta. Obre el llum, omple d’aigua la tetera i encén un fogó i un cigarret alhora. Mira les finestres tancades i una petita taula on hi ha l’emissora de ràdio que funciona de tard en tard i un ordinador. Després es connectarà a internet. A l’hivern els dies són més llargs que a l’estiu, o és a l’inrevés?
A taula, sota unes joguines troba un diari i espera el xiulet del primer té. Es refrega els peus amb les mitges de llana i apaga el cigarret.
El fred és tant profund que puja l’escala només pel gust de que grinyoli. Obre les aixetes de la banyera i el llum del sostre comença a fer pampallugues. Mira l’habitació dels nens amb els dos llits per fer i un curull de roba i andròmines. Obre la finestra tapada per una cortina de coloraines i veu que la neu arriba fins a l’ampit. Immaculada, fa mal als ulls i al cap. D’esma agafa uns mitjons del terra i torna al lavabo per treure la bombeta mig fosa. S’ha de revisar el generador. Baixa a la sala-menjador-cuina.
És temps d’un altre té i d’un altre cigarret. El bany l’acabarà de deixondir. Tria unes estelles de darrera l’escala. Quan arribi de treballar li diré que ha d’abastar més llenya. Pura rutina. Encén l’ordinador i funciona! Es reconcilia amb tot allò que és bo. Recorda el fart de riure que es van fer el primer matí, tot just instal•lats, quan la nena va obrir la porta i tota la nevada de la nit els va entrar a dins. Clar que també van començar els mals de cap-, i amb la mà fa espantar el pensament.
S’afanya a obrir una petita porta dissimulada darrera l’escala. Prem l’interruptor de paret, baixa per uns esglaons de ciment, deixa els mitjons en un cubell i la bombeta fluixa damunt d’una taula de fuster. Va a la prestatgeria plena de caixes i els veu allà, en el racó, els tres asseguts a terra, junts. L’home té el cap del nen en una espatlla i el de la nena en l’altra. Les esquenes repenjades a la paret amb les cames rectes. En silenci, amb ulls de neu.
Agafa d'una revolada la bombeta d'una caixa i corre escales amunt per tancar les aixetes.
*
*
Obra els ulls i es passa la mà pel front entresuat, amb l’altra ressegueix la banda buida del llit. Un malson. Sospira, es lleva, descorre la cortina i obre un porticó de la finestra. Blanc, un blanc que toca el vidre.
Surt de l’habitació i baixa amb la camisa de dormir per una escala vella de fusta. Obre el llum, omple d’aigua la tetera i encén un fogó i un cigarret alhora. Mira les finestres tancades i una petita taula on hi ha l’emissora de ràdio que funciona de tard en tard i un ordinador. Després es connectarà a internet. A l’hivern els dies són més llargs que a l’estiu, o és a l’inrevés?
A taula, sota unes joguines troba un diari i espera el xiulet del primer té. Es refrega els peus amb les mitges de llana i apaga el cigarret.
El fred és tant profund que puja l’escala només pel gust de que grinyoli. Obre les aixetes de la banyera i el llum del sostre comença a fer pampallugues. Mira l’habitació dels nens amb els dos llits per fer i un curull de roba i andròmines. Obre la finestra tapada per una cortina de coloraines i veu que la neu arriba fins a l’ampit. Immaculada, fa mal als ulls i al cap. D’esma agafa uns mitjons del terra i torna al lavabo per treure la bombeta mig fosa. S’ha de revisar el generador. Baixa a la sala-menjador-cuina.
És temps d’un altre té i d’un altre cigarret. El bany l’acabarà de deixondir. Tria unes estelles de darrera l’escala. Quan arribi de treballar li diré que ha d’abastar més llenya. Pura rutina. Encén l’ordinador i funciona! Es reconcilia amb tot allò que és bo. Recorda el fart de riure que es van fer el primer matí, tot just instal•lats, quan la nena va obrir la porta i tota la nevada de la nit els va entrar a dins. Clar que també van començar els mals de cap-, i amb la mà fa espantar el pensament.
S’afanya a obrir una petita porta dissimulada darrera l’escala. Prem l’interruptor de paret, baixa per uns esglaons de ciment, deixa els mitjons en un cubell i la bombeta fluixa damunt d’una taula de fuster. Va a la prestatgeria plena de caixes i els veu allà, en el racó, els tres asseguts a terra, junts. L’home té el cap del nen en una espatlla i el de la nena en l’altra. Les esquenes repenjades a la paret amb les cames rectes. En silenci, amb ulls de neu.
Agafa d'una revolada la bombeta d'una caixa i corre escales amunt per tancar les aixetes.
*
Un mazazo en la cabeza al leer el final!Y el corazón a cien!!! Todavía tiemblo.
ResponEliminaQuina esgarrifança, i no de fred
ResponElimina