Jugàvem,
juntes, fent el camí de casa a l’escola, de l’escola a casa.
Què
lluny els dies de Facultat ! Juntes amunt i avall, avall i amunt.
Era
una relació tramposa, aquella.
Encara
visc la indignació per aquell tracte.
Encara
sento l’esglai del silenci d’ella.
Encara
em ressonen els crits que aquell energumen proferia.
El
dia en què me'l va presentar les “fondues” feien una bola
de neu
torrada de la mida d’una pilota de tennis,
però no eren el millor, el
millor era l’ambient fosc d’aquella
especial taverna, a on havies
de picar la porta per poder
entrar-hi a
sopar. No entenia com era possible que aquella nena,
la meva amiga de sempre,
hagués d’aguantar aquell maltractament.
No entenia com era possible que
en públic i davant meu l’escridasses
el mateix dia que ens
coneixíem. Les salutacions de rigor,
afortunadament, ja s’ havien
acabat.
Un
abisme emocional, una ... sima és en el que és va convertir la nostra
amistat.
L’impotència
de no poder fer res em desencaixava.
va
posar entremig. No era només una distància mètrica. Era profunda.
Varen passar els anys, varen
venir els amics, els amors... els amants.
I com si d’una foto fixa és
tractés, m’ha quedat gravat en la memòria,
a foc, aquell dia en que el aig conèixer.
Una Maria intensament
sotmesa,
la irradiació de les seves emocions em feia patir, com si d’una
corretja de
transmissió és tractés.Com ha pogut trigar
vint anys en desfer- se’n?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada