La Montserrat entrà a la sala tot dient:
- “Beviamo,
beviamooooo!”, entonant el brindis de la “Traviatta”.
Tothom és va quedar bocabadat. En Miquel que era un
homenet camacurt i tendint a vestir-se com si fos a una opereta, grans punys i colls de camisa, salivava de plaer. Era una
persona molt i molt culte, però la seva ànima no era bona companya d’aquell
cosset de cabells greixosos i barbeta emperillada.
- Montserrat!!!!
ets divina!
Ella tota cofoia lluïa una mena de “marabú” de color
rosat sobre una pitrera plena de collarets d’azvatxe, daurats i penjolls. Les
seves mans immerses en un mar de taques pròpies de l’edat anellades fins a no
poder ni cloure els punys, feien d’ella una decadent i estrafolària professora
de lírica retirada.
En Miquel era molt amic del fill de la casa en Josep Mª,
un jove adolescent primmirat i refinat.
-Hooola,
com estan els meus joves amics, cantava ella. Sempre que parlava començava musicant les seves frases.
L’astorament per aquella dona era general, tothom és
quedava perplexa. El seu histrionisme ultrapassava tots el límits coneguts.
En Miquel, sensible com era, l’admirava pel seu art i en
Josep Mª pel seu “glamour”... desfasat.
Jo era amic de l’amfitrió, m’havia posat el meu “smoking”
i esperava amb delit que arribés el meu amic, Josep, l’estrella de la nit.
Aquelles vetllades musicals que havia instaurat l’avia d’en Josep Mª eren un
bon punt de encontre de velles glòries, jovenets indefinits, dones avorrides i
marits rònecs.
Amb l’excusa de la música, els concerts de piano, o com
aquell dia, la sessió a càrrec d’un famós tenor, tots engolien canapès i
criticaven al del costat.
En Miquel estava més retòric que de costum, les seves
mirades lànguides cap en Josep Mª s’estaven fent en excés evidents. Aquest per
fi li va dir:
- Que
no ho veus que em poses amb evidencia, sembles una puta vella enamorada d’un adolescent.
El llavi inferior del Miquel va començar a tremolar , els
seus ulls brillaven iracunds, les galtes congestionades i... “crack”, es va
sentir un gemec sec i la sang va començar a brollar del cap d’en Josep Mª.
Havia sigut un gest imperceptible però la concisió del cop li havia obert el cap, la copa plena de
cava va caure a càmara lenta, els ulls cecs
d’incredulitat, és va escórrer damunt del piano de cua i l’esglaó li va
encertar directament a la nuca. En Miquel va empal·lidir de tal manera que semblava que el mort era
ell.
La Montserrat va entonar un Adioooo!!! com a cloenda al
trist espectacle que havia costat un mort, un avergonyit de per vida i el final
de les reunions musicals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada