L’anell

Encara el sento lliscar, noto com s’esmuny entre els meus dits. L’onada se  l’emporta...s’en va. Fa tants i tants anys d’aquell dia. Era a la platja de Vilassar.  Jugava amb les onades. Era un anell petit amb una maragda i dos brillantets, un rectangle i dos quadrats, de manera paral·lela però asimètrica. Anava fent palades amb les mans per colar l’aigua entre els dits i poder-lo recuperar. La sensació de pèrdua, del record que s’en va. Va fugir sense poder-hi fer res. Només va  quedar la sensació d’impotència, de fet consumat. Un gust amarg i salat, barreja d’aigua i tristesa. El soroll de les ones em donava una sensació d’astorament, de brogit que és fica dins del cap. La olor del mar em penetra fins al cervell quan intento cabussar-me i recuperar-lo.

Aquest mar nostre, d’intens blau em porta cap a Calella un fred matí del mes de febrer. El pare feia un reportatge filmat , com a afeccionat, de la cala i les seves roques,  les arcades, la barca , una barca amb el velam recollit. També havia rodat en alta mar, a Llafranc, des del Camí de Ronda... Era l’ imatge per a una música, la del meu músic preferit en aquells tems, l’any 1978. Acaba de sortir al mercat “ El meu amic el mar “ d’en Lluís Llach, la primera cançó “ Bressol de tots els blaus” era el fons musical escollit per aquelles imatges precioses. Unes imatges inspirades, com no podia ser d’altra manera, per acompanyar un so sublim amb lletres poètiques i acurades. La gran satisfacció que vaig tenir de que ell s’interessés per la meva musica preferida i li agradés posar-hi imatge encara m’omple d’alegria, per la complicitat que va tenir per a mi aquell gest.

Fa pocs dies en Llach explicava que l’avi Siset, el de la cançó “l’Estaca”, era una persona real. Era l’home que li havia fet tenir consciència política i social quan era un adolescent fill del metge de Verges i d’una professora de música, és a dir una família burgesa i benestant que no estava per les reivindicacions. Dons per a mi en Llach va ser el meu “avi Siset”. Durant quaranta anys he viscut sentint la seva música , escoltant les seves lletres, oint les interminables “parrafades” i al conèixer aquesta experiència seva em vaig adonar de que en el meu cas , sense voler fer-ne un paral·lelisme, hi havía un punt en comú. Em va agradar recordar els dies de la plaça Sant Jaume , en acabar les excursions,  quan anàvem a cantar la cançó prohibida. Una marreca de tretze anys plena d’ideals , il·lusions i somnis.

Ara, aquest cap de setmana, he refet la pel·lícula de súper vuit de fa quasi trenta anys. L’he projectada a una pantalla, l’he filmada en una videocàmara, l’he entrada a l’ordinador i l’he editada. He retallat alguns fotogrames borrosos i un cop fet tot això l’hi he posat altre cop la banda sonora, digitalitzada en mp3.

Quina emoció, veure l’obra del pare, ja mort ! Quina preciositat d’imatges, quina cura pel ritme de les tomes!. Si a la cançó esmenta una barca, surt la barca, la de Calella, la de aquell gelat febrer de fa tant de temps. Si parla del vent, les onades són grans i hi ha vent, un vent fort que tan bé bufa a alta mar. Aquesta mar nostra, la d’en Lluís Llach. La mar del meu pare. La meva mar.