La Sara Baulenas era una dona que amagava un secret

El crit fou esfereïdor, punyent, profund. Vaig pensar que havia succeït una desgràcia...però on? Qui s’esglaiava d’aquella manera?.

Vaig recordar una veïna, una dona prima i alta, d’uns cinquanta anys. Una persona trista i fosca amb un somriure beneït. La veu del crit semblava la seva. Vivia uns carrers més avall. Però massa lluny per poder-la sentir des del porxo. S’havia quedat vídua d’un home que semblava més un tros de carn amb potes que un ésser humà, els seus ulls esboirats s’intuïen darrere d’un vidres de cul de got. El seu crit semblava el d’algú que ha vist una aparició. Sempre m’havia semblat que la Sara Baulenas, aquest era el seu nom,  era una dona que amagava un secret.

En Lluís, el marit de la Sara era un home encantat d’haver-se conegut, no he vist mai ningú tant autènticament autocomplaent. Tenien un fill, un noi d’uns vint-i-cinc o vint-i-set anys, que d’ençà la mort del pare no havia vist més. Un xicot alt i ros, amb barba rasurada i ple d’entrades per a no dir calb, una calvície incipient, és clar. La seva mare, la Sara, era d’una sensibleria aclaparadora envers el seu fill. Tot el que el seu fillet feia l’ emocionava, fins al punt de trencar-se-li la veu en explicar les seves habilitats, com ara anar en moto o fer gestions economic-administratives de les finances maternes. Val a dir que la única persona que tenia una entrada de diners en aquella casa era la Sara. El que sí és cert és que el noi era llest, però d’aquella llestesa tramposa de l’escaqueix que és tant freqüent en la nostra societat, tan per una part del jovent com dels polítics. Aquella habilitat deshonesta per a no complir mai els compromisos i, a sobre, quedar bé.

Sento el crit. La Sara surt corrent cap el carrer. Hi haurà hagut un crim?, un assassí  deu anar campant per aquells indrets?.

La resta de veïns també surten al carrer, la Sara mira cap amunt tremolant, amb el dit acusador, aquell tercer dit que om fa servir quan vol assenyalar quelcom als altres. Tothom aixeca el cap i bocabadats veuen unes llums de coloraines, de banda a banda del carrer, amb forma de re, de pare Noël, d’ avet, trineu o ninot de neu.

Tos els que hi són fan cara d’ estranyesa i es miren la Sara entre la incredulitat i la por. La Sara brama dient:

-    Que l’ heu vista aquesta invasió de mal gust!, de costums foranies!, de consumisme en ple novembre!

Ara ja no podem ni tan sols celebrar els nadals quan correspon, a partir de Santa Llúcia, fins i tot en això ens fan anar com a bens!.

Ja no ho suporto més!!!!.

La Sara es va allunyar, parlant sola, despotricant i mirant enrere a tot un poble que es va quedar clavat a terra com si l’haguessin inclòs en l’asfalt.