L’esquinç

Les abelles no paraven d’envoltar-los. La calor. Deurien tenir set. Es deia que l’ humitat ambiental era molt baixa. Vent del  Sàhara... S’estaven al jardí, l’ancià bevent té fred i el noi una llimonada. El sol lluïa per a tot i les assedegades flors no vestien la seva millor textura, però el dia era alegre, llevat de les clívies que ja s’havien desflorat, la buguenvíl·lia resplendia i les abellies desprenien la seva dolça flaire. El pit-roig campava per les seves, amb unes potetes de ballarina del Bolsoi.

L’avi Pere havia estat marí i les seves mans, la cara, la pell en definitiva tenia un bon rastre d’aquells viatges a Nova York, a l’Habana i... a Buenos Aires. Aquest va ser l’últim. Va muntar una empresa d’exportació de cafè cap a Espanya, des del con sud-americà, amb base a l’Argentina. Era l’època inicial del Argentocafè, una marca que ha arribat fins els nostres dies. Als tres anys de ser-hi va voler tornar cap a Barcelona, s’enyorava.

El nano, l’Albert, adorava al seu avi, i tot sovint l’anava a veure. En vacances d’estiu, com ara , encara més. Li explicava històries de vaixells i de altres mons, altres ciutats, altres vides. I el feia somiar que algun dia, ell, seria el protagonista d’aventures  tan o més apassionants.

Le brisa passava entre les fulles del cedre libanès i l’araucària es desprenia de fulles marronoses per la canícula. Era un bon lloc per estar-s’hi, l’ombreta els aixoplugava com si fos una mare, una dona amorosa i fresca com una colònia d’herbes... Com la olor que feia aquella infermera rossa i dolça que acompanyava les visites per tot el centre buscant els seus.

           

   - Do’ m una abraçada, va , ben forta!

   - Mm, quina olor més bona .

   - Tu si sí que fas bona olor, a croissant de mantega, a nen i a vida.

   - Està bona la llimonada!

   - La Griselda que et cuida...

   - A tu també !

   - Si, però a mi  em porta té fred.

   - Explica’m, allò  d’Anglaterra...

   - Un altre cop?

   - Si.

L’avi intenta arraulir-se en el sillonet de vímet i somriu.

   
  - D’acord, som-hi.

Jo tenia uns onze anys, a Barcelona hi bombardejaven sovint, la guerra... El meu pare tenia por per a mi, s’havia quedat vidu. Un dia va conèixer un capità anglès, un marí mercant, que li va oferir emportar-se’m a Gal·les amb la seva família. Hi tenia la dona, una filla i la seva mare, ja gran. I  m’hi va enviar.  Jo no tenia cap noció de la llengua, però em van apuntar a l’escola pública...vaig estar-me mut durant sis mesos...I un dia de cop i volta ho vaig entendre-ho tot, ja no podia parar de parlar. Al cor em feien cantar com a solista i els meus companys de classe, com no sabien pronunciar, Pere, em deien coses del més inversemblant...fins que em vaig cansar i em vaig fer dir “Perico”, la qual cosa els hi deuria de ser més fàcil. Recordo que anava a classe de piano amb la professora de música del poble , a casa seva. Era molt maca. Una mica com l’ infermera, la Griselda, m’agradava molt. L’avia no em volia allà, deia que els feia gastar massa. El capità no hi era mai, sempre voltant!

     - Per això et vas fer marí?

     - Potser si, tan se val...

L’home, després d’aquestes explicacions es quedava pensatiu, sense dir res. Recordava la sensació de la seva maneta de nen dins de la mà del pare, caminant pels voltants de la Universitat, quan de cop les bombes esclataven al seu voltant, obligant-los a estirar-se a terra. Per a tot  queien edificis, gent, el fum ofegant-los i la picor als ulls, a les goles.

      - Avi, estàs be?

   - Si, es clar -la seva ma nerviüda acariciava els cabells rinxolats del vailet, somrient amb tristesa o, potser, malenconia.

Li voldria explicar al net que els valors són l’única cosa que tenim de debò. La lleialtat als amics, a la parella, a un mateix. L’honestedat, totes aquelles coses de les que es tan difícil parlar sense semblar un alienat.

     

       - Estàs trist?

       - De vegades estic melangiós, Albert, però això no és dolent,  oi?.

       - No ho sé, avi. Mira ja ve la Griselda. Me’n haig d’anar.

       - Una abraçada ben forta?

L’Albert s’arrapa a ell com si presentis que seria l’últim cop què és veurien.

L’avi Pere, en Perico, somriu interiorment, mentrestant el veu marxar...I recorda. Recorda els dies de la barca amb els amics de sempre, aquella barca que va comprar en tornar de l’Argentina. Tots els estalvis de tres anys volatilitzats en forma de petit vaixell, per recordar els temps en que va ser marí. Els focs de camp a la platja, els cremats a la llum de la lluna , les cançons i la lleialtat que com un nus mariner els unia.  Ells li havien tret el sobrenom de “Palotes”.  Sempre  escrivia, a vegades la mar estava tant encabritada que abraçat a la major amb la dreta,  amb l’esquerra feia uns gargots semblants a pals, palets, “palotes”....la por el feia escriure i així no pensar!!!

Va deixar dit que en la seva tomba només hi voldria el sobrenom i les dates. Perico de los Palotes, nascut a Barcelona al 1925 i mort ....No li quedava massa.

La Griselda tornava a enfilar el camí, directa cap ell. Ja sabia el que li oferia el capvespre. Sopar i a dormir.

El sol rogenc inundava el jardí per a tot, i les ombres de tons blaus i liliacis conferien un to fantasmal a l’edifici de pedra. Un mas del segle XVI rehabilitat era l’última residencia del vell marí. Quan anava al llit no podia eludir recordar cada nit a la seva filla, la mare de l’Albert. Havia mort de part. Era una noia tan eixerida, se l’estimava tant. Amb silenci, li retia homenatge diàriament, sense parlar-ne mai, a ningú. En tornar de Buenos Aires, la dona no el va voler acompanyar i ell es va emportar la Joana. La separació de la mare li fe be a la nena . Es va sentir lliure amb seu pare  com a suport.

      - Bona nit, Joaquim !!

      - Bona! - en Joaquim, ja havia anat tirant amb la sopa, i atrafegat en la pesca de fideus no aixecà el cap ni per saludar al seu company de taula.

      - Au home, que t’ennuegaràs !

      - Ai, Perico!, em fa mal tot, és l’únic plaer que em resta...i no vull deixar el plat a mitges si arriba...

      - Però, qui ha d’arribar a mig sopar?.. No te’n adones que això que fas és com si la cridessis a tot pulmó?- tot rient, seia al costat del seu company de taula.

      - Ja em queda poc, me’n adono...i tinc por. Tu ets valent i has viscut molt, i a vegades en perill, per aquells mars  i aquelles terres...No sé però, tinc un mal pressentiment, aquesta nit.

      - Viu més qui piula que qui xiula!, ja ho saps... Quimet, el dolor de perdre algú estimat es tan profund que ja no sents la por d’anar-te’n. Tan se val.

L’home agafa la cullera amb mà tremolosa, recordant la seva Joana,  i no en parla, perquè parlar-ne? La mare de la noia li va trencar el cor al no voler tornar amb ell, s’havia enamorat d’un altre, i allà és va quedar. Quan ja començava a refer-se de la patacada i li venia un nét, un remat, com als braus.

La vida a Barcelona no va ser com l’havia somiada, de fet era com sinó visqués, respirava, anava i venia. Ja mai va ser ell mateix, se li va esquinçar l’ànima...i aquesta no es va poder apedaçar. Com aquelles veles de vaixell recosides una i mil vegades. Cada cop que l'agulla feia un sorgit la roba s'estrenyia un poc més, el velam s’empetitia com la seva pròpia vida ; una lona plena de sorgits i cada cop més encarcarada.

En acabar el  sopar, en Perico va  anar a donar un volt pels jardins de la Residència.

Es sentí un soroll enmig la nit  , com de sac d’arròs al amuntegar-se sobre els altres... La Griselda sortí esperitada cap al jardí; s’ho va imaginar. Sabia que l’home cada nit, desprès de sopar, sortia a fer un tomb sota els estels. Se’l va trobar a terra , al costat d’una petita vorera, sagnant per la cella. Li va somriure i amb la seva bonhomia habitual i li va dir :

- No et preocupis, no és res ....

La sang brollava fent un fil gruixut, la mirada d’ell era serena i perduda alhora. El va guarir. Posant-li esparadrapets estrets entre les dues ribes de la ferida, desinfectant-lo amb aquell líquid de color marronòs d’olor  tan forta.

A les tres hores en Perico tenia ganes de vomitar. I va fer-ho. I no parava de vomitar... Varen cridar al metge.

- Hauria d’anar a l’hospital.

Una mà l’agafà fortament, li va estrènyer l’avantbraç. El va somriure dolçament, com era habitual en ell.

- Deixi'm dormir, Doctor- amb veu suau i ferma, era quasi una ordre, d’aquelles que un no por deixar de respectar.

L’Albert va sentir que la vida li arrabassava quelcom molt important, la seva primera pèrdua, el primer dol emocional. Des que va néixer, l’avi Pere era el seu referent per a tot. L’avi havia procurat un futur sòlid per la criatura quan ell faltés.

En Perico de los Palotes, va tenir el que volia. Una làpida en la que la data 22 d’abril de 2009 tancava el cicle que, molts anys enrera, la vida ja li havia esquinçat.