ÓYEME BIEN …
Fíjate bien en lo que te digo: hoy será el último día.
Óyeme bien, escúchame y entiende el sentido de mis palabras porque hoy será la única vez que las pronuncie:
-Nunca más oiré tu tos seca al despertar y como carraspeas y escupes esos restos de saliva pringosa de tu garganta.
-Nunca más veré como te rascas esa enorme tripa, redonda de cerveza, mientras arrastras cansinamente los pies hacia el baño y tu boca se abre en un bostezo interminable.
-Nunca más oiré el gorgoteo de tu orina al caer tibia sobre la taza que has olvidado levantar, mientras que con la mano izquierda te rascas los genitales, pegajosos por el sudor de la noche.
-Nunca más te dirigirás a mi a veces en tono irritado, a veces condescendiente, inquiriéndome “nena, date prisa con el desayuno. Llego tarde”.
-Nunca más respiraré, aliviada, cuando te oiga cerrar la puerta del piso y correré ciega, nerviosa, trémula, a limpiar la casa, fregar, barrer, comprar y cocinar para ti.
Para que cuando llegues todo esté a punto, a tu gusto. Para no oir una palabra de reproche. Para no oir tus gritos y temer tu mano levantada.
-Nunca más escucharé de mis labios la palabra perdón, ni temblaré ante ti, ni saborearé las lágrimas saladas y la dulzor de mi propia sangre.
-Nunca más me tomarás como un trofeo, borracho de alcohol, de codicia, de rencor y de amargura.
-Nunca más sentiré tus manos en mi cuerpo, ni lloraré en silencio, arrepintiéndome de actos que no he cometido y prometiéndote imposibles que no puedo cumplir.
-Nunca más temeré por mis opiniones al ser solicitadas y tampoco por mis irritantes silencios.
-Nunca más temeré por mi vida …
Porque el tiempo del terror ha pasado.
Porque no se puede temer la libertad.
Porque no me quedan lágrimas por llorar.
Porque ansío el descanso.
Porque deseo la paz.
Porque no me debo a nadie.
Porque aún tengo voz. Débil, cansada, triste, casi olvidada, pero voz, al fin y al cabo.
Porque ya no te temo. Teme tu, por ti. Por lo que no eres, ni nunca has sido, ni nunca serás. Por el ser en que te has convertido.
Esta mañana, cuando desperté, el dinosaurio todavía estaba allí pero, óyeme bien, escúchame y entiende el sentido de mis palabras porque hoy será la única vez que las pronuncie.
…………………………………….
dimarts, 10 de novembre del 2009
sin título
[Cuando se levantó, el dinosurio todavía estaba allí. A. Monterroso]
Cuando abrió los ojos, el horror seguía allí.
Los cerró de nuevo para desaparecer.
Un gorila sin piedad. No, gorila no. Hombre. Perder el mundo de vista. Escapar al dolor. Tengo que pagar mi deuda.
Sale, pero me vigila.
Aprieto los párpados y me repito mi nombre: soy Lucía, Lucía, Lucía. Tengo dieciséis años. Esto no es verdad, no soy yo, no me pasa a mí. Pero mi cuerpo dolorido reniega de mis pensamientos. Las amenazas. “Tus padres, tu hermana, ya verás…”, allá, lejos, de donde vine. De donde me trajeron.
En la otra habitación, Poline llora bajo los golpes y los gritos. “Trae más dinero, puta” “¿entiendes o no entiendes?” ¡No, por favor, parad ya! Ahora yo. Cuando tengan mi pasaporte “dieciocho años”, mentira, me tocará a mí. 600 euros, les cuesta. Dicen que soy guapa, que les gustaré a los de aquí. “Se te rifarán”. Dinero, dinero, dinero. “Más dinero, puta”. ¡Más, más, más!
No perderme. Olvidar. Hacerme de piedra.
ESCAPAR
Cuando abrió los ojos, el horror seguía allí.
Los cerró de nuevo para desaparecer.
Un gorila sin piedad. No, gorila no. Hombre. Perder el mundo de vista. Escapar al dolor. Tengo que pagar mi deuda.
Sale, pero me vigila.
Aprieto los párpados y me repito mi nombre: soy Lucía, Lucía, Lucía. Tengo dieciséis años. Esto no es verdad, no soy yo, no me pasa a mí. Pero mi cuerpo dolorido reniega de mis pensamientos. Las amenazas. “Tus padres, tu hermana, ya verás…”, allá, lejos, de donde vine. De donde me trajeron.
En la otra habitación, Poline llora bajo los golpes y los gritos. “Trae más dinero, puta” “¿entiendes o no entiendes?” ¡No, por favor, parad ya! Ahora yo. Cuando tengan mi pasaporte “dieciocho años”, mentira, me tocará a mí. 600 euros, les cuesta. Dicen que soy guapa, que les gustaré a los de aquí. “Se te rifarán”. Dinero, dinero, dinero. “Más dinero, puta”. ¡Más, más, más!
No perderme. Olvidar. Hacerme de piedra.
ESCAPAR
dimecres, 4 de novembre del 2009
parla'm
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
(Jaume Subirana)
Concha
Que no s’apagui la conversa
(Jaume Subirana)
Un día sigue al otro, imperturbable, eterno. Así te veo, así te siento. Cada vez más esclavo, cada vez más mi sombra. Me gustaba, antes, en otro tiempo, que bebieras mis palabras, que atravesaras mis ojos con tu mirada, que tu devoción me acariciara. Hoy soporto mal la carga dura, pesada, la dirección única. El amor a medias. Uno que actúa diligente, siguiendo tus deseos mudos. Y otro que observa, espera, escucha, absorbe, digiere, fagocita. ¿Quién es más sombra de quién? “Parla jo escolto parla’m va que no s’apagui la conversa”. En mi interior, la imagen de la diosa idolatrada, a sus pies el perro a quien acaricia. Deja ya de contemplarme, no te me des en ofrenda. Sé mi cómplice, mi amigo, mi igual.
Concha
dimarts, 3 de novembre del 2009
Només un dia
Tan bon punt varen sonar les dotze m’aixecà del llit , l’illa que, com a nàufrag de la desfeta, m’havia fet de llar. Ja era divendres. Em delia perquè arribés aquell moment : l’ inici del meu dia, l’únic dia. El que tindria com a record del seu gust , de la salabror de la seva suor. No vaig voler dormir . Havien de ser vint-i-quatre hores plenes, ininterrompudes, rodones. Faltaven dotze hores. Ens havíem de trobar en aquell hotelet menut, des de on es veien els cims de les glaceres i on ens fondríem amb dues llengües de gel que crema. Seria el jorn dels amants furtius, de la joia de encastar-nos amb ungles i saliva.
Arribo d’hora. El meu somriure desprèn ànsia, il•lusió, certesa. El dia és net, l’aire purifica la mirada. L’emoció m’envaeix amb força, sóc tan feliç! Vull participar de la cridòria dels nens del jardí, i com un més, escridassar al món en el meu deliri per a tu.
I no arribes. I son quarts d’una i de dues...No m’ho puc creure, miro i remiro el rellotge. Intento sentir si algú em demana, si deixen missatges per a mi...Si sona el telèfon des de dins la bossa. No m’ho pots fer això! M’aixeco, me’n vaig cap el taulell, tots em miren. Però que ha passat????
PARLA
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
Arribo d’hora. El meu somriure desprèn ànsia, il•lusió, certesa. El dia és net, l’aire purifica la mirada. L’emoció m’envaeix amb força, sóc tan feliç! Vull participar de la cridòria dels nens del jardí, i com un més, escridassar al món en el meu deliri per a tu.
I no arribes. I son quarts d’una i de dues...No m’ho puc creure, miro i remiro el rellotge. Intento sentir si algú em demana, si deixen missatges per a mi...Si sona el telèfon des de dins la bossa. No m’ho pots fer això! M’aixeco, me’n vaig cap el taulell, tots em miren. Però que ha passat????
PARLA
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
RESSÓ DE DOL
Tot ha anat tan de pressa ... no he sabut, no he pogut, no he tingut valor per dir-te allò que voles escoltar, per respondre les teves pors, les teves angoixes ...
Parla, jo escolto. Parla’m, va !
Les teves paraules, com un ofec sord, les sento molt a dins meu i una vegada i, un altra, retornen a les meves orelles, com un prec llastimós que demana perdó per allò que s’ha dit i allò que mai s’ha pronunciat. Jo sols demano, potser, massa tard
Que no s’apagui la conversa
A cada paraula que vas pronunciar, quan encara podies, una onada de dolor, punyent, punxant i agut, em recorre el cos i intento retindre-les, guardar-les ben endins, com si d’un preciós tresor es tractés perquè
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
I, assegut a la teva vora, vetllant el teu son malaltís, el teu no-despertar, et parlo a cau d’orella: massa tard, ho sé; massa fluix, potser; amb por, que les meves paraules no arribin... en lloc, mai. Però
A cada frase, el benestar
Que sento al reconèixer el seu so en tu, en mi ... em descobreix el teu somriure, l’alegria de la teva mirada que emmiralla l’ànima i no espera res de mi i tot ho dóna. Desperta !, torna! ... necessito l’escalfor que
Baixa pel braç, l’ull es dispersa
Parla !
Parla’m de que faràs demà
Parla’m !
De tu, de mi, de les paraules...
I en aquest demà, quan obris els ulls i tot torni, aixecarem els peus i caminarem, junts, pas a pas, ben junts. Enllaçarem un dia amb l’altre i tot tornarà a ser com abans. Millor. Viurem plegats en un infinit on
Amb més paraules del matí
Tornarem a començar. I d’aquests llavis trèmuls que ara observen els teus, freds, immòbils.... brollaran paraules on sols vivien silencis i
De la tornada del jardí
Parla !, parla’m !
De tu, i de mi, d’aquest divendres
.................
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
Tot ha anat tan de pressa ... no he sabut, no he pogut, no he tingut valor per dir-te allò que voles escoltar, per respondre les teves pors, les teves angoixes ...
Parla, jo escolto. Parla’m, va !
Les teves paraules, com un ofec sord, les sento molt a dins meu i una vegada i, un altra, retornen a les meves orelles, com un prec llastimós que demana perdó per allò que s’ha dit i allò que mai s’ha pronunciat. Jo sols demano, potser, massa tard
Que no s’apagui la conversa
A cada paraula que vas pronunciar, quan encara podies, una onada de dolor, punyent, punxant i agut, em recorre el cos i intento retindre-les, guardar-les ben endins, com si d’un preciós tresor es tractés perquè
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
I, assegut a la teva vora, vetllant el teu son malaltís, el teu no-despertar, et parlo a cau d’orella: massa tard, ho sé; massa fluix, potser; amb por, que les meves paraules no arribin... en lloc, mai. Però
A cada frase, el benestar
Que sento al reconèixer el seu so en tu, en mi ... em descobreix el teu somriure, l’alegria de la teva mirada que emmiralla l’ànima i no espera res de mi i tot ho dóna. Desperta !, torna! ... necessito l’escalfor que
Baixa pel braç, l’ull es dispersa
Parla !
Parla’m de que faràs demà
Parla’m !
De tu, de mi, de les paraules...
I en aquest demà, quan obris els ulls i tot torni, aixecarem els peus i caminarem, junts, pas a pas, ben junts. Enllaçarem un dia amb l’altre i tot tornarà a ser com abans. Millor. Viurem plegats en un infinit on
Amb més paraules del matí
Tornarem a començar. I d’aquests llavis trèmuls que ara observen els teus, freds, immòbils.... brollaran paraules on sols vivien silencis i
De la tornada del jardí
Parla !, parla’m !
De tu, i de mi, d’aquest divendres
.................
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
dissabte, 31 d’octubre del 2009
Mudança
Una mica de brossa han llançat a l’espatlla de l’home quan sortia d’un bar-tallat del carreró. Plaf! li cau al damunt. A ell. Mira el primer balcó mentre s’espolsa l’esca, -sort que no embruta-. Ningú. Mira el segon balcó i allà hi ha un pit-roig valent, mig cos enfora, bell i lluent que sembla dir, apa fuig, que haig de baixar a recollir-la.
Veus conegudes criden l’home des del bar-tallat del costat –hi ha un pit-roig allà dalt- va dir en entrar. Més no el va esperar, no el veié volar en picat per recollir la fulla de pinya pinyonera i, en sortir amb els companys, ni es va tombar.
Al matí, quantes més paraules tenia, no l’havia anat a buscar! Les dedicà totes als col·legues. No sabia si piulava o era mut i només una rialla li havia fet, res més, cap mot.
Aquesta nit de divendres, quan uns amics l’esperen a la cerveseria, d’ell se’n recorda. Mig cos enfora vigilant on havia anat a parar la seva menja: al jersei negre de l’home que amb una mà va espolsar! -babau! he perdut una altra oportunitat. Però del seu record en farà paraules: l’escalfament del planeta, el retard en la migració de les aus... Mentre dins seu escoltarà una veu creixent, -On ets pit-roig? Piula’m! Un jardí has d’haver trobat. Perquè aquesta nit tu em parles i tots dos sabem on serem demà. Jo en el carreró guaitant el segon balcó i tu, volant. Em vull posar pa a la boca perquè me l’agafis amb el bec.
Han passat els anys i en el parc assilvestrat que hi ha a la vora del carreró, hi ha un home amb gavardina clara assegut en un banc. Però si ens hi fixem bé, veurem que té el cap tombat cap a una banda i de tant en tant somriu. Para la mà per sentir què se li diu a cau d’orella. Parla jo escolto.
Un pit-roig li baixa pel braç fins posar-se damunt del genoll. És pel matí quan més li parla tot i que a la nit també, dons al parc va anar a viure el poeta per parlar amb l’ocell.
-Parla’m va. Li demana a l’home amb l’ull que es dipersa.
Ell li passa el dit del cor lentament per la ploma perquè aquest amor no el vol deixar escapar.
Veus conegudes criden l’home des del bar-tallat del costat –hi ha un pit-roig allà dalt- va dir en entrar. Més no el va esperar, no el veié volar en picat per recollir la fulla de pinya pinyonera i, en sortir amb els companys, ni es va tombar.
Al matí, quantes més paraules tenia, no l’havia anat a buscar! Les dedicà totes als col·legues. No sabia si piulava o era mut i només una rialla li havia fet, res més, cap mot.
Aquesta nit de divendres, quan uns amics l’esperen a la cerveseria, d’ell se’n recorda. Mig cos enfora vigilant on havia anat a parar la seva menja: al jersei negre de l’home que amb una mà va espolsar! -babau! he perdut una altra oportunitat. Però del seu record en farà paraules: l’escalfament del planeta, el retard en la migració de les aus... Mentre dins seu escoltarà una veu creixent, -On ets pit-roig? Piula’m! Un jardí has d’haver trobat. Perquè aquesta nit tu em parles i tots dos sabem on serem demà. Jo en el carreró guaitant el segon balcó i tu, volant. Em vull posar pa a la boca perquè me l’agafis amb el bec.
Han passat els anys i en el parc assilvestrat que hi ha a la vora del carreró, hi ha un home amb gavardina clara assegut en un banc. Però si ens hi fixem bé, veurem que té el cap tombat cap a una banda i de tant en tant somriu. Para la mà per sentir què se li diu a cau d’orella. Parla jo escolto.
Un pit-roig li baixa pel braç fins posar-se damunt del genoll. És pel matí quan més li parla tot i que a la nit també, dons al parc va anar a viure el poeta per parlar amb l’ocell.
-Parla’m va. Li demana a l’home amb l’ull que es dipersa.
Ell li passa el dit del cor lentament per la ploma perquè aquest amor no el vol deixar escapar.
dijous, 29 d’octubre del 2009
Sinrazón
Sinrazón
Barcelona 22 de octubre de 1971
Hola Nicolás. Tengo que pedirte algo: cuando veas a Beatriz Galindo dale esta carta de mi parte. He perdido su dirección (de hecho, de todas, la tuya es la única que conservo en la memoria gracias al alquiler del piso de tus padres), y sé que vosotros coincidís en la Universidad. No tengo ahora humor para darte más detalles. Quizás más adelante. Gracias por el favor.
Un abrazo
Ana.
Barcelona 21 de octubre de 1971
Querida Beatriz, he recordado una frase que en vuestra época “Herman Hesse” teníais siempre en la boca, y que decía más o menos que cuando se teme a alguien es porque a ese alguien le hemos concedido poder sobre nosotros. Qué poder y a quién he podido yo concederlo es algo que no acierto a explicarme. ¿Hay alguna cosa peor que temer lo que no se conoce, lo que no puedes explicarte, el miedo al fantasma de alguien? ¿Puede haber una persona tan trastornada? Alguien que es capaz de todo, como podrás ver por la carta que te transcribo a continuación (el original tengo mucho interés en conservarlo a buen recaudo). Y que dice:
Querido Vicente, no sé cómo empezar esta carta porque la noticia ha sido un golpe violento. Me imagino cómo estarás y lo que estarás sufriendo, si hasta a nosotros nos abruma el desconsuelo. Cuando me dijeron que Ana había muerto, no me lo podía creer. ¿En el hospital? ¿A consecuencia de una operación? ¿En el parto? Nadie acertaba a explicarnos lo que había pasado, aunque la noticia de su muerte corrió veloz. Recibe mi más sentido pésame y mis deseos de que el tiempo que todo lo cura pase muy deprisa. Y recibe también un abrazo muy fuerte.
Andrea
PD Para ella siempre Doña Andrea. ¿Con quién tomaré ahora el té de las cinco?
***
Imagina mi estupor cuando abrí una carta que no me iba dirigida, pero que consideré desde el principio mía (un poco extrañada, es verdad, de que fuera a nombre de mi marido).
¿Quién se inventó mi muerte? ¿Por qué? No acierto a comprender a quién pude yo herir hasta el punto de quererme muerta. Y temo que si alguien tiene una mente tan retorcida, si se es capaz de inventar algo así, se puede también llegar hasta el final, hacerme daño de verdad. TENGO MIEDO, y me he descubierto girando la cabeza cuando salgo del metro, apresurando el paso cuando voy llegando a casa, casi mirando debajo de la cama como hacía de niña.
¿Por qué tú? ¿Por qué buscar tu ayuda y no la de cualquier otro del grupo? Tan sencillo como pensar en la buena relación que tenías con todos y suponer que la has seguido manteniendo más allá del Instituto. Pienso que si logro saber de dónde partió el rumor, podré conjurarlo. Después de darle muchas vueltas, he llegado a la conclusión de que viene de ahí, de mis antiguos alumnos. No te doy el nombre que se me viene a la cabeza por miedo a cometer un error del que me arrepentiría al acusar a alguien sin ninguna prueba.
Te envío también una copia de mi respuesta a la carta de Dª Andrea con el ruego de que hagas llegar su contenido a toda la gente preocupada inútilmente, gracias a Dios, por mí.
Barcelona 20 de Octubre de 1971
Mi querida Doña Andrea, no sé que le producirá más susto si mi pretendida muerte o mi real resurrección. Palabras no tengo. Lo único que se nos ha ocurrido a Vicente y a mí es hacer una visita a Burriana y celebrar con toda la gente que me quiere el poder seguir dando la lata por estos mundos de dios. Vaya preparando una botellita de champán (y por supuesto el té de las cinco). Un abrazo para mi profesora de inglés preferida.
Ana
Valencia 23 de Octubre de 1971
Querida Ana. Encantada, feliz, heureuse de saberte vivita y coleando. Quiero, queremos verte. ¿Cuándo vendrás? ¿Cuándo podremos celebrarlo? ¿Una fiesta por todo lo grande? ¿O una de aquellas acampadas que hacíamos entonces? (Qué risa nos daba lo mal que sabías ir en bici! Y Manolo que te decía “Vous pédalez bien, madame”, el muy pelota!)De momento- ni siquiera he esperado a comunicar la noticia a la gente para escribirte- decirte que Nicolas ha cumplido su parte de la misión., como puedes darte cuenta. Ahora VERNOS URGENTEMENTE, darte un abrazo, gozar de ti, quitarnos el susto. Ya tendré tiempo después de hacer de Sherlock Holms. Te prometo poner toda la carne en el asador.
Un abrazo
Beatriz
Concha
Barcelona 22 de octubre de 1971
Hola Nicolás. Tengo que pedirte algo: cuando veas a Beatriz Galindo dale esta carta de mi parte. He perdido su dirección (de hecho, de todas, la tuya es la única que conservo en la memoria gracias al alquiler del piso de tus padres), y sé que vosotros coincidís en la Universidad. No tengo ahora humor para darte más detalles. Quizás más adelante. Gracias por el favor.
Un abrazo
Ana.
Barcelona 21 de octubre de 1971
Querida Beatriz, he recordado una frase que en vuestra época “Herman Hesse” teníais siempre en la boca, y que decía más o menos que cuando se teme a alguien es porque a ese alguien le hemos concedido poder sobre nosotros. Qué poder y a quién he podido yo concederlo es algo que no acierto a explicarme. ¿Hay alguna cosa peor que temer lo que no se conoce, lo que no puedes explicarte, el miedo al fantasma de alguien? ¿Puede haber una persona tan trastornada? Alguien que es capaz de todo, como podrás ver por la carta que te transcribo a continuación (el original tengo mucho interés en conservarlo a buen recaudo). Y que dice:
Querido Vicente, no sé cómo empezar esta carta porque la noticia ha sido un golpe violento. Me imagino cómo estarás y lo que estarás sufriendo, si hasta a nosotros nos abruma el desconsuelo. Cuando me dijeron que Ana había muerto, no me lo podía creer. ¿En el hospital? ¿A consecuencia de una operación? ¿En el parto? Nadie acertaba a explicarnos lo que había pasado, aunque la noticia de su muerte corrió veloz. Recibe mi más sentido pésame y mis deseos de que el tiempo que todo lo cura pase muy deprisa. Y recibe también un abrazo muy fuerte.
Andrea
PD Para ella siempre Doña Andrea. ¿Con quién tomaré ahora el té de las cinco?
***
Imagina mi estupor cuando abrí una carta que no me iba dirigida, pero que consideré desde el principio mía (un poco extrañada, es verdad, de que fuera a nombre de mi marido).
¿Quién se inventó mi muerte? ¿Por qué? No acierto a comprender a quién pude yo herir hasta el punto de quererme muerta. Y temo que si alguien tiene una mente tan retorcida, si se es capaz de inventar algo así, se puede también llegar hasta el final, hacerme daño de verdad. TENGO MIEDO, y me he descubierto girando la cabeza cuando salgo del metro, apresurando el paso cuando voy llegando a casa, casi mirando debajo de la cama como hacía de niña.
¿Por qué tú? ¿Por qué buscar tu ayuda y no la de cualquier otro del grupo? Tan sencillo como pensar en la buena relación que tenías con todos y suponer que la has seguido manteniendo más allá del Instituto. Pienso que si logro saber de dónde partió el rumor, podré conjurarlo. Después de darle muchas vueltas, he llegado a la conclusión de que viene de ahí, de mis antiguos alumnos. No te doy el nombre que se me viene a la cabeza por miedo a cometer un error del que me arrepentiría al acusar a alguien sin ninguna prueba.
Te envío también una copia de mi respuesta a la carta de Dª Andrea con el ruego de que hagas llegar su contenido a toda la gente preocupada inútilmente, gracias a Dios, por mí.
Barcelona 20 de Octubre de 1971
Mi querida Doña Andrea, no sé que le producirá más susto si mi pretendida muerte o mi real resurrección. Palabras no tengo. Lo único que se nos ha ocurrido a Vicente y a mí es hacer una visita a Burriana y celebrar con toda la gente que me quiere el poder seguir dando la lata por estos mundos de dios. Vaya preparando una botellita de champán (y por supuesto el té de las cinco). Un abrazo para mi profesora de inglés preferida.
Ana
Valencia 23 de Octubre de 1971
Querida Ana. Encantada, feliz, heureuse de saberte vivita y coleando. Quiero, queremos verte. ¿Cuándo vendrás? ¿Cuándo podremos celebrarlo? ¿Una fiesta por todo lo grande? ¿O una de aquellas acampadas que hacíamos entonces? (Qué risa nos daba lo mal que sabías ir en bici! Y Manolo que te decía “Vous pédalez bien, madame”, el muy pelota!)De momento- ni siquiera he esperado a comunicar la noticia a la gente para escribirte- decirte que Nicolas ha cumplido su parte de la misión., como puedes darte cuenta. Ahora VERNOS URGENTEMENTE, darte un abrazo, gozar de ti, quitarnos el susto. Ya tendré tiempo después de hacer de Sherlock Holms. Te prometo poner toda la carne en el asador.
Un abrazo
Beatriz
Concha
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Barcelona, 28 de setiembre de 2006
Queridos papá, mamá, hermanos Nelson, Evo, Aymara, Milena y Andreita y tios y sobrinos. Al recibo de la presente espero que se encuentren bien. Desde que llegué acá, hace ya dos meses, tenía ganas de escribirles pero temía que si lo hacía me entraría todavía una pena más grande y el corazón se me pariría en dos.
Ahorita estoy mucho mejor y, si bien les extraño mucho, me siento ya con ánimos de hacerlo. Las llamadas valen mucha plata y prefiero explicarles mejor mis novedades de acá por escrito y así practico un poco y parece que no les tengo tan lejos como cuando oigo su voz, que todavía sufro más de no poder abrazarles.
Como les dije el otro día, me encuentro muy bien de salud y los señores de la casa dónde estoy, gracias a Dios, son muy buenas personas que me cuidan mucho y se preocupan mucho por mi y por darme ánimos, porque ven lo muy triste que estuve estos días pasados, cuando llegué.
Ahorita mismo, la señora me ha dicho que me tome un rato libre, que ya estuve muy ocupada faenando con las cosas de la casa todo el día y que hasta el momento de recoger a los niños en la escuela, descanse un poquito. Mami, no se preocupe usted, porque tengo hambre y como mucho y bueno y, hasta creo que en los meses que llevo acá, ya me engordé varios quilos y, a este paso, no sé si me cabrá la ropa cuando llegue el frio.
Tengo ya ganas de recoger a los niños que, como les dije, aunque son muy traviesos, obedecen mucho y son muy educados conmigo. Especialmente, la pequeñita Paula que es como Andreíta, igual, igual, aunque mucho más blanquita claro, cuatro añitos hará en noviembre y todo el día anda dándome besos y abrazos porque es muy mimosa. Es el ratito mejor del día, con lo que me gustan a mí los niños !!. Nos reímos mucho porque acá hablan una lengua distinta del español: catalán, se llama, y no entiendo nada, nada. Bueno, ahorita ya, con dos meses que hace que ando acá, un poquito más, pero me cuesta mucho. Los niños casi no me comprenden y se ríen mucho conmigo pero, la señora Júlia que , como les dije es muy cariñosa, me dice que no me preocupe que ya aprenderé y que a los niños les vendrá bien, que así practicaran un poco con el español, que falta les hace –dice ella-.
Ay!, Dios mío!, se me hizo tarde!.
Les dejo y les escribo una nueva carta en unos días y así alcanzo ahora a tirar ésta en el buzón y les llegan antes mis nuevas que sé que andan preocupados.
Cuídense mucho. Muchos besos y abrazos para todos. Les quiere su hija, hermana y sobrina.
Adelita
Cobija. Departamento de Pando. Provincia de Nicolás Suárez.
25 de Noviembre de 2008
Querida niña,
Andamos muy felices con la noticia de que vendrá usted por Navidades ya que la echamos mucho en falta. Que penita que su papá ya no esté aquí para poder abrazarla, pero su mamá anda como loquita con la nueva y todo el día nos va dando mandados de limpiarlo todo y ponerlo todo en orden que hasta quiere que encalemos de nuevo la casa para que usted la encuentre como recién estrenada !!
Andreíta ha crecido mucho y pregunta mucho por usted y hasta el pequeño Orson, aunque no habla, cuando le decimos que vendrá la tía Adelita aplaude como un loco!. Seguro que tendrá ya ganas de conocerle… Nos llena de alegría el saber que anda usted tan enamorada del muchacho ese, Yuracaré dijo que se llamaba?. Yucararé tuvimos uno en la familia de su tío Curro, recuerda? Usted era muy niña y vino una vez a visitarnos: vivía él en Sucre, en el Departamento de Chuquisaca, pero ya le digo … era usted muy niña…
Por acá andamos todos bien de salud, gracias a Dios, y parece que las cosas se van arreglando un poquito. Con la plata que usted nos envía y la poca que ganamos con los apaños, no nos falta para vivir. Rezamos cada día para que todo vaya mejorcito y poder ganar la suficiente para que usted regrese a casa sin necesidad de estar fuera de su país.
A los niños les hace mucha gracia eso de que su tía sepa hablar otra lengua distinta del español y, cada vez que nos escribe una carta con esas palabras tan raras, se hacen una hartón de reir… -en especial esa de "sucre" y ahora van contando que la capital de su país se lama "azúcar"- lo digo para que vaya preparando una lista porque seguro que no la van a dejar tranquila hasta que no la recite enterita!!.
Su mamá anda bien de salud y le envía muchos besos, igual que todos nosotros que la extrañamos mucho y rezamos cada día por usted.
Ande con Dios.Su tía que la quiere,
Paulina.
OFICINA DE CORREOS.
Departamento de Potosí a Departamento de Pando
Departamento de Pando a COBIJA
Barcelona.España.19 Diciembre 2008 8:15 a.m.
De: Adela Almenara Bolívar
Para: Sra.Huascar Bolívar Pérez
Llego próximo martes 23 diciembre 18:50 p.m. Aeropuerto de Río Branco -Cobija-
Compañía AMASZONAS Vuelo intercontinental 348643-00-1
Deseando verles. Abrazos.
Adelita
: ) : ) : ) : ) : ) : )
Ahorita estoy mucho mejor y, si bien les extraño mucho, me siento ya con ánimos de hacerlo. Las llamadas valen mucha plata y prefiero explicarles mejor mis novedades de acá por escrito y así practico un poco y parece que no les tengo tan lejos como cuando oigo su voz, que todavía sufro más de no poder abrazarles.
Como les dije el otro día, me encuentro muy bien de salud y los señores de la casa dónde estoy, gracias a Dios, son muy buenas personas que me cuidan mucho y se preocupan mucho por mi y por darme ánimos, porque ven lo muy triste que estuve estos días pasados, cuando llegué.
Ahorita mismo, la señora me ha dicho que me tome un rato libre, que ya estuve muy ocupada faenando con las cosas de la casa todo el día y que hasta el momento de recoger a los niños en la escuela, descanse un poquito. Mami, no se preocupe usted, porque tengo hambre y como mucho y bueno y, hasta creo que en los meses que llevo acá, ya me engordé varios quilos y, a este paso, no sé si me cabrá la ropa cuando llegue el frio.
Tengo ya ganas de recoger a los niños que, como les dije, aunque son muy traviesos, obedecen mucho y son muy educados conmigo. Especialmente, la pequeñita Paula que es como Andreíta, igual, igual, aunque mucho más blanquita claro, cuatro añitos hará en noviembre y todo el día anda dándome besos y abrazos porque es muy mimosa. Es el ratito mejor del día, con lo que me gustan a mí los niños !!. Nos reímos mucho porque acá hablan una lengua distinta del español: catalán, se llama, y no entiendo nada, nada. Bueno, ahorita ya, con dos meses que hace que ando acá, un poquito más, pero me cuesta mucho. Los niños casi no me comprenden y se ríen mucho conmigo pero, la señora Júlia que , como les dije es muy cariñosa, me dice que no me preocupe que ya aprenderé y que a los niños les vendrá bien, que así practicaran un poco con el español, que falta les hace –dice ella-.
Ay!, Dios mío!, se me hizo tarde!.
Les dejo y les escribo una nueva carta en unos días y así alcanzo ahora a tirar ésta en el buzón y les llegan antes mis nuevas que sé que andan preocupados.
Cuídense mucho. Muchos besos y abrazos para todos. Les quiere su hija, hermana y sobrina.
Adelita
Cobija. Departamento de Pando. Provincia de Nicolás Suárez.
25 de Noviembre de 2008
Querida niña,
Andamos muy felices con la noticia de que vendrá usted por Navidades ya que la echamos mucho en falta. Que penita que su papá ya no esté aquí para poder abrazarla, pero su mamá anda como loquita con la nueva y todo el día nos va dando mandados de limpiarlo todo y ponerlo todo en orden que hasta quiere que encalemos de nuevo la casa para que usted la encuentre como recién estrenada !!
Andreíta ha crecido mucho y pregunta mucho por usted y hasta el pequeño Orson, aunque no habla, cuando le decimos que vendrá la tía Adelita aplaude como un loco!. Seguro que tendrá ya ganas de conocerle… Nos llena de alegría el saber que anda usted tan enamorada del muchacho ese, Yuracaré dijo que se llamaba?. Yucararé tuvimos uno en la familia de su tío Curro, recuerda? Usted era muy niña y vino una vez a visitarnos: vivía él en Sucre, en el Departamento de Chuquisaca, pero ya le digo … era usted muy niña…
Por acá andamos todos bien de salud, gracias a Dios, y parece que las cosas se van arreglando un poquito. Con la plata que usted nos envía y la poca que ganamos con los apaños, no nos falta para vivir. Rezamos cada día para que todo vaya mejorcito y poder ganar la suficiente para que usted regrese a casa sin necesidad de estar fuera de su país.
A los niños les hace mucha gracia eso de que su tía sepa hablar otra lengua distinta del español y, cada vez que nos escribe una carta con esas palabras tan raras, se hacen una hartón de reir… -en especial esa de "sucre" y ahora van contando que la capital de su país se lama "azúcar"- lo digo para que vaya preparando una lista porque seguro que no la van a dejar tranquila hasta que no la recite enterita!!.
Su mamá anda bien de salud y le envía muchos besos, igual que todos nosotros que la extrañamos mucho y rezamos cada día por usted.
Ande con Dios.Su tía que la quiere,
Paulina.
OFICINA DE CORREOS.
Departamento de Potosí a Departamento de Pando
Departamento de Pando a COBIJA
Barcelona.España.19 Diciembre 2008 8:15 a.m.
De: Adela Almenara Bolívar
Para: Sra.Huascar Bolívar Pérez
Llego próximo martes 23 diciembre 18:50 p.m. Aeropuerto de Río Branco -Cobija-
Compañía AMASZONAS Vuelo intercontinental 348643-00-1
Deseando verles. Abrazos.
Adelita
: ) : ) : ) : ) : ) : )
dijous, 22 d’octubre del 2009
L'ESTHER(Canvi de persona)
L’Esther detesta les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No es va plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vol ser eficient, però mai no sap com ser-ho. Vol que l’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.
Va planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com s’ho farien per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia ella.
Però ara ja no li agrada el tracte. Cada dia ha de fer el mateix. Com a la feina, però aquí està sola. No pot fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-se en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i ella volia que li digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.
L’Esther té, però, imaginació. Ha provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.
Va provar amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així va inventar una minyona. Ella seia i la minyona ho feia tot.
...........................................................
Detesto les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No em vaig plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vols ser eficient, però mai no saps com ser-ho. Vols que t’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.
Vam planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com ens ho faríem per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia jo.
Però ara ja no m’agrada el tracte. Cada dia he de fer el mateix. Com a la feina, però aquí estic sola. No puc fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-me en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i jo volia que em digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.
Tinc, però, imaginació. He provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.
He provat amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així he inventat una minyona. Jo sec i la minyona ho fa tot.
........................
DONES. Isabel-Clara Simó
L’Esther detesta les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No es va plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vol ser eficient, però mai no sap com ser-ho. Vol que l’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.
Va planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com s’ho farien per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia ella.
Però ara ja no li agrada el tracte. Cada dia ha de fer el mateix. Com a la feina, però aquí està sola. No pot fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-se en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i ella volia que li digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.
L’Esther té, però, imaginació. Ha provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.
Va provar amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així va inventar una minyona. Ella seia i la minyona ho feia tot.
...........................................................
Detesto les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No em vaig plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vols ser eficient, però mai no saps com ser-ho. Vols que t’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.
Vam planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com ens ho faríem per tirar endavant amb només un salari.
- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia jo.
Però ara ja no m’agrada el tracte. Cada dia he de fer el mateix. Com a la feina, però aquí estic sola. No puc fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-me en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...
Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i jo volia que em digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.
Tinc, però, imaginació. He provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.
He provat amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.
Així he inventat una minyona. Jo sec i la minyona ho fa tot.
........................
DONES. Isabel-Clara Simó
dilluns, 19 d’octubre del 2009
cambio de persona
Eran las cinco de la tarde de un martes de finales de abril. Julio Orgaz había salido de la consulta del psicoanalista diez minutos antes; había atravesado Príncipe de Vergara y ahora entraba en el parque de Berlín intentando negar con los movimientos del cuerpo la Eran las cinco de la tarde de un martes de finales de abril. Julio Orgaz había salido de la ansiedad que delataba su mirada.
El viernes anterior no había conseguido ver a Laura en el parque, y ello le había producido una aguda sensación de desamparo que se prolongó a lo largo del húmedo y reflexivo fin de semana que inmediatamente después se le había venido encima. La magnitud del desamparo le había llevado a imaginar el infierno en que podría convertirse su vida si esta ausencia llegara a prolongarse. Advirtió entonces que durante la última época su existencia había girado en torno a un eje que atravesaba la semana y cuyos puntos de apoyo eran los martes y los viernes.
El domingo había sonreído ante el café con leche cuando el término amor atravesó su desorganizado pensamiento, estallando en un punto cercano a la congoja.
Cómo había crecido ese sentimiento y a expensas de qué zonas de su personalidad, eran cuestiones que Julio había procurado no abordar, pese a su antiguo hábito –reforzado en los últimos tiempos por el psicoanálisis- de analizar todos aquellos movimientos que parecían actuar al margen de su voluntad.
[ Juan José Millás. El desorden de tu nombre.]
***
Eran las cinco de la tarde de un martes de finales de abril. Había salido de la consulta del psicoanalista diez minutos antes; había atravesado Príncipe de Vergara y ahora entraba en el parque de Berlín intentando negar con los movimientos del cuerpo la ansiedad que delataba mi mirada.
El viernes anterior no había conseguido ver a Laura en el parque, y ello me había producido una aguda sensación de desamparo que se prolongó a lo largo del húmedo y reflexivo fin de semana que inmediatamente después se me había venido encima. La magnitud del desamparo me había llevado a imaginar el infierno en que podría convertirse mi vida si esta ausencia llegara a prolongarse. Advertí entonces que desde la última época mi existencia había girado en torno a un eje que atravesaba la semana y cuyos puntos de apoyo eran los martes y los viernes.
El domingo había sonreído ante el café con leche cuando el término amor atravesó mi desorganizado pensamiento, estallando en un punto cercano a la congoja.
Cómo había crecido ese sentimiento y a expensas de qué zonas de mi personalidad, eran cuestiones que había procurado no abordar, pese a mi antiguo hábito –reforzado en los últimos tiempos por el psicoanálisis- de analizar todos aquellos movimientos que parecían actuar al margen de mi voluntad.
El viernes anterior no había conseguido ver a Laura en el parque, y ello le había producido una aguda sensación de desamparo que se prolongó a lo largo del húmedo y reflexivo fin de semana que inmediatamente después se le había venido encima. La magnitud del desamparo le había llevado a imaginar el infierno en que podría convertirse su vida si esta ausencia llegara a prolongarse. Advirtió entonces que durante la última época su existencia había girado en torno a un eje que atravesaba la semana y cuyos puntos de apoyo eran los martes y los viernes.
El domingo había sonreído ante el café con leche cuando el término amor atravesó su desorganizado pensamiento, estallando en un punto cercano a la congoja.
Cómo había crecido ese sentimiento y a expensas de qué zonas de su personalidad, eran cuestiones que Julio había procurado no abordar, pese a su antiguo hábito –reforzado en los últimos tiempos por el psicoanálisis- de analizar todos aquellos movimientos que parecían actuar al margen de su voluntad.
[ Juan José Millás. El desorden de tu nombre.]
***
Eran las cinco de la tarde de un martes de finales de abril. Había salido de la consulta del psicoanalista diez minutos antes; había atravesado Príncipe de Vergara y ahora entraba en el parque de Berlín intentando negar con los movimientos del cuerpo la ansiedad que delataba mi mirada.
El viernes anterior no había conseguido ver a Laura en el parque, y ello me había producido una aguda sensación de desamparo que se prolongó a lo largo del húmedo y reflexivo fin de semana que inmediatamente después se me había venido encima. La magnitud del desamparo me había llevado a imaginar el infierno en que podría convertirse mi vida si esta ausencia llegara a prolongarse. Advertí entonces que desde la última época mi existencia había girado en torno a un eje que atravesaba la semana y cuyos puntos de apoyo eran los martes y los viernes.
El domingo había sonreído ante el café con leche cuando el término amor atravesó mi desorganizado pensamiento, estallando en un punto cercano a la congoja.
Cómo había crecido ese sentimiento y a expensas de qué zonas de mi personalidad, eran cuestiones que había procurado no abordar, pese a mi antiguo hábito –reforzado en los últimos tiempos por el psicoanálisis- de analizar todos aquellos movimientos que parecían actuar al margen de mi voluntad.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
El viejo juez
-Recuerdo que el mejor litigio de mi carrera es el que no ví-, dijo el viejo juez desde su butaca con una copa de cognac en la mano y mirando el humo azul de un habano en la otra.
El joven abogado le miraba atentamente desde la banqueta del rincón esperando oír alguna denuncia ahogada en los vapores de la mejor vendimia. Sus manos buscaron unas notas en el teclado del piano. Levantó la cabeza y vió al viejo juez que mirando al techo, buscaba el hilo invisible del globo de la memoria. Llenó de música el salón antes de que pudiera encontrarlo y desparramar así sus recuerdos.
En silencio, recogidas ya las notas, el abogado se dispuso entonces a oír el relato.
Con la copa en la mesa y la ceniza en el suelo el viejo juez emitía una incipiente serie de largos y profundos ronquidos. Otro día pincharía el globo.
El joven abogado le miraba atentamente desde la banqueta del rincón esperando oír alguna denuncia ahogada en los vapores de la mejor vendimia. Sus manos buscaron unas notas en el teclado del piano. Levantó la cabeza y vió al viejo juez que mirando al techo, buscaba el hilo invisible del globo de la memoria. Llenó de música el salón antes de que pudiera encontrarlo y desparramar así sus recuerdos.
En silencio, recogidas ya las notas, el abogado se dispuso entonces a oír el relato.
Con la copa en la mesa y la ceniza en el suelo el viejo juez emitía una incipiente serie de largos y profundos ronquidos. Otro día pincharía el globo.
Etiquetes de comentaris:
denuncia,
globo,
litigio,
teclado,
vendimia (SETIEMBRE)
dimecres, 15 de juliol del 2009
biografia narrada
BOJASKI (Andrea), (1.898-1.962). Biografia. Traficant d’armes nortamericà d’ètnia gitana. Va néixer sota una tartana i sense país, l’any 1.898. Només un nom, Bójasc, i el signe del zodíac. Va crèixer amb llet de cabra i alletat per les mares que anaven parint en una caravana de gitanos, fins als 6 anys. Moreno, prim i àgil; bon contorsionista.
Aviat van decidir que encapcelés l’espectacle que oferien pels pobles. Bójasc anava davant de l’ós fent tombarelles fins aconseguir que la gent s’aturés. Un violinista i un malabarista feien la resta. El van casar a Montenegro amb una nena romaní de nom Xioralai amb qui va viure tota la seva vida.
Quan va saber que s’estava preparant una gran guerra, Bójasc va començar a recollir totes les armes que li queien a les mans. Arreplegava les que trobava al bosc i a vegades les anava a buscar al seu amagatall. Aquesta activitat li va marcar la vida.
Com els zíngars no ho veien gens clar (la pòlvora era cosa del diable), va haver de deixar la caravana a la frontera hongaresa. Amb la seva dona i un marrec, va començar a fer país allà mateix. Es va assegurar de buscar un bon amagatall per a la seva tartana, plena d’armament, i va buscar una habitació en una zona industrial d’una ciutat petita. Després només va fer córrer la veu i es procurà una feina en una fàbrica d’acer. Una tapadora. Bescanviaba i revenia directament les armes. Més endavant es va fer amb dos homes de confiança.
En el transcurs de la I Guerra Mundial, Bójasc havia fet una fortuna. Va xarpar cap als Estats Units l’any 1.918 ,després de l’armistici. En arribar al nou món es va posar el nom complet d’Andrea Bojaski. Va construir la seva pròpia fàbrica d’armes i en els anys 30 era el major subministrador de pistoles Bójasc (*) i material militar de l’Administració nord-americana. Morí a Mèxic l’any 1962 de pneumònia, al costat de la seva dona Xioralai i dels seus quatre fills, néts i besnéts.
(*) L’Andrea Bojaski va ser qui va posar el nom a aquestes pistoles d’assalt. Les pistoles Bójasc es van deixar de fabricar als Estats Units l’any 1.958.
Aviat van decidir que encapcelés l’espectacle que oferien pels pobles. Bójasc anava davant de l’ós fent tombarelles fins aconseguir que la gent s’aturés. Un violinista i un malabarista feien la resta. El van casar a Montenegro amb una nena romaní de nom Xioralai amb qui va viure tota la seva vida.
Quan va saber que s’estava preparant una gran guerra, Bójasc va començar a recollir totes les armes que li queien a les mans. Arreplegava les que trobava al bosc i a vegades les anava a buscar al seu amagatall. Aquesta activitat li va marcar la vida.
Com els zíngars no ho veien gens clar (la pòlvora era cosa del diable), va haver de deixar la caravana a la frontera hongaresa. Amb la seva dona i un marrec, va començar a fer país allà mateix. Es va assegurar de buscar un bon amagatall per a la seva tartana, plena d’armament, i va buscar una habitació en una zona industrial d’una ciutat petita. Després només va fer córrer la veu i es procurà una feina en una fàbrica d’acer. Una tapadora. Bescanviaba i revenia directament les armes. Més endavant es va fer amb dos homes de confiança.
En el transcurs de la I Guerra Mundial, Bójasc havia fet una fortuna. Va xarpar cap als Estats Units l’any 1.918 ,després de l’armistici. En arribar al nou món es va posar el nom complet d’Andrea Bojaski. Va construir la seva pròpia fàbrica d’armes i en els anys 30 era el major subministrador de pistoles Bójasc (*) i material militar de l’Administració nord-americana. Morí a Mèxic l’any 1962 de pneumònia, al costat de la seva dona Xioralai i dels seus quatre fills, néts i besnéts.
(*) L’Andrea Bojaski va ser qui va posar el nom a aquestes pistoles d’assalt. Les pistoles Bójasc es van deixar de fabricar als Estats Units l’any 1.958.
Biografia en sis escenes
de los Palotes, Perico (Barcelona, 1925-2003)
Va néixer el 27 de setembre de l’any 1925.
L’any 1936 la mare va morir d’ un càncer al Clínic, aquella visita a l’hospital el va marcar profundament. La olor de la mort era per a tot. Tota la vida va recordar aquella sensació. Només tenia 11 anys.
Va començar la guerra. El fet d’haver de placar-se contra el terra, agafat de la mà del pare, a la plaça Universitat per la quantitat de bombes que queien al seu voltant, va ser un episodi determinant en el seu futur.
Tot seguit el van enviar a Anglaterra, de on no sabia ni la llengua. No coneixia a ningú. A un plobet de Gal•les va aprendre l’idioma, a tocar el piano i a sentir-se molt sòl. El van repatriar just abans que comencés la Segona Guerra Mundial. En arribar li esperava una sorpresa, li van presentar la que seria la seva nova mare.
És va casar a l’any 1952 i va tenir una única filla. Al cap de dos anys va anar a l’Argentina a organitzar una empresa del seu ram. Va voler tornar a Barcelona als tres anys de ser a Buenos Aires.
Al 2003 va morir definitivament. El declivi havia començat cinc anys abans.
Va néixer el 27 de setembre de l’any 1925.
L’any 1936 la mare va morir d’ un càncer al Clínic, aquella visita a l’hospital el va marcar profundament. La olor de la mort era per a tot. Tota la vida va recordar aquella sensació. Només tenia 11 anys.
Va començar la guerra. El fet d’haver de placar-se contra el terra, agafat de la mà del pare, a la plaça Universitat per la quantitat de bombes que queien al seu voltant, va ser un episodi determinant en el seu futur.
Tot seguit el van enviar a Anglaterra, de on no sabia ni la llengua. No coneixia a ningú. A un plobet de Gal•les va aprendre l’idioma, a tocar el piano i a sentir-se molt sòl. El van repatriar just abans que comencés la Segona Guerra Mundial. En arribar li esperava una sorpresa, li van presentar la que seria la seva nova mare.
És va casar a l’any 1952 i va tenir una única filla. Al cap de dos anys va anar a l’Argentina a organitzar una empresa del seu ram. Va voler tornar a Barcelona als tres anys de ser a Buenos Aires.
Al 2003 va morir definitivament. El declivi havia començat cinc anys abans.
MONFORTE GOMIS, Rosa (Valladolid, 1918 -Barcelona, 2007)
El 25 de febrer de 1918, Rosa Monforte Gomis neix a Valladolid dins d’una família molt humil. Va ser la tercera de cinc germans i aviat va destacar a l’escola per la seva capacitat d’aprenentatge i el gran interès que demostrava per aquest.
Ben d’hora, donada la fragilitat de l’economia familiar, va haver d’abandonar els estudis per posar-se a treballar.
Al maig de 1933, amb quinze anys, arriba a Barcelona on l’espera una cosina seva que li ha trobat feina dins una família de la burgesia catalana. Ella, de manera autodidacta i amb l’ajuda d’un dels fills de la casa, que té grans inquietuds polítiques, continua estudiant i formant-se intel•lectualment.
Al 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ingressa de la mà del seu mentor i futur company, al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) on, un altra cop, aviat destacaria per la seva capacitat organitzativa, dots de proselitisme i gran coratge. Totalment dedicada a la causa política, abandona les tasques domèstiques i es dedica en cor i ànima al partit. Cap a finals de 1938, donada l’evolució política del país, el seu pensament s’ha radicalitzat i abandona les files del PSUC per ingressar a les de la FAI que, mesos més tard, es fusionarien amb la CNT i l’ FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Libertàries) formant el nomenat Moviment Libertari Espanyol (MLE).
Al gener de 1939, davant l’imminent pèrdua de la guerra, intenta creuar la frontera a França però es detinguda abans d’aconseguir-ho. Està embarassada de sis mesos. La seva filla neix a la presó de Salamanca.
Mesos més tard, aconsegueix posar-se en contacte amb la família en la que havia servit, avis de la criatura, els quals, malgrat les desavinences, consenteixen en fer-se càrrec del nadó ja que el seu fill es troba també empresonat a Burgos.
A l’estiu de 1950 surt de la presó, molt dèbil, però amb les idees que li han portat intactes, si bé mai no tornarà a militar activament en cap grup polític.
El seu company fa uns anys que ha refet la vida i entre la seva filla i ella s’ha aixecat un mur que serà ja insalvable.
Amb l’arribada de la democràcia, serà freqüent veure-la en tertúlies i debats televisius i radiofònics, en col•laboracions i xerrades periodístiques, etc, explicant les seves experiències i defensant les idees democràtiques i de llibertat per les que havia lluitat tota la vida.
A l’octubre del 2007 mor en l'asil on l’havia portat la seva filla feia un parell d’anys. Pel seu propi desig, a la seva làpida hi diu “En defensa de les llibertats”.
Ben d’hora, donada la fragilitat de l’economia familiar, va haver d’abandonar els estudis per posar-se a treballar.
Al maig de 1933, amb quinze anys, arriba a Barcelona on l’espera una cosina seva que li ha trobat feina dins una família de la burgesia catalana. Ella, de manera autodidacta i amb l’ajuda d’un dels fills de la casa, que té grans inquietuds polítiques, continua estudiant i formant-se intel•lectualment.
Al 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ingressa de la mà del seu mentor i futur company, al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) on, un altra cop, aviat destacaria per la seva capacitat organitzativa, dots de proselitisme i gran coratge. Totalment dedicada a la causa política, abandona les tasques domèstiques i es dedica en cor i ànima al partit. Cap a finals de 1938, donada l’evolució política del país, el seu pensament s’ha radicalitzat i abandona les files del PSUC per ingressar a les de la FAI que, mesos més tard, es fusionarien amb la CNT i l’ FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Libertàries) formant el nomenat Moviment Libertari Espanyol (MLE).
Al gener de 1939, davant l’imminent pèrdua de la guerra, intenta creuar la frontera a França però es detinguda abans d’aconseguir-ho. Està embarassada de sis mesos. La seva filla neix a la presó de Salamanca.
Mesos més tard, aconsegueix posar-se en contacte amb la família en la que havia servit, avis de la criatura, els quals, malgrat les desavinences, consenteixen en fer-se càrrec del nadó ja que el seu fill es troba també empresonat a Burgos.
A l’estiu de 1950 surt de la presó, molt dèbil, però amb les idees que li han portat intactes, si bé mai no tornarà a militar activament en cap grup polític.
El seu company fa uns anys que ha refet la vida i entre la seva filla i ella s’ha aixecat un mur que serà ja insalvable.
Amb l’arribada de la democràcia, serà freqüent veure-la en tertúlies i debats televisius i radiofònics, en col•laboracions i xerrades periodístiques, etc, explicant les seves experiències i defensant les idees democràtiques i de llibertat per les que havia lluitat tota la vida.
A l’octubre del 2007 mor en l'asil on l’havia portat la seva filla feia un parell d’anys. Pel seu propi desig, a la seva làpida hi diu “En defensa de les llibertats”.
Carta
[Carta de amor desde un edificio en llamas]
No puedo hablar de amor, sólo sentirlo. Así que no me gusta nada lo que ha salido, pero soy una alumna disciplinada!!!
Querida, mi muy querida. Ojalá que esta carta fuera una botella lanzada al mar de nuestros encuentros, que llegara hasta ti cuando, según tu costumbre, bajases a la playa a la salida del sol. Pero sé que no. Que su destino último será arder con todo, que el fuego que me destruirá acabará también con ella, que nadie encontrará sino sus cenizas confundidas con las mías y con las de este edificio que se está viniendo abajo. Si las cenizas tuvieran memoria, si pudieran hablar, te hablarían de mi amor profundo, de mi deseo ardiente de ti.
El fuego.
La rabia de las palabras guardadas, de los gestos olvidados, de las caricias perdidas. Y la rabia de este gesto tardío, inútil, que nunca conocerás.
El humo.
Mi amor, querida mía. Hasta mí llegan el calor insoportable y el ruido de cristales que estallan y de vigas que se retuercen y caen. ¿Cuánto tiempo me queda todavía? ¿Hasta cuándo la compañía de tu recuerdo aliviará mi dolor? Empiezo a perder el mundo de vista, el humo no me deja respirar. Mis ojos se nublan. Sólo tu imagen en mi cabeza. Tu sonrisa. Tus miradas. Ven querida, dame la mano, abrázame.
El vacío doloroso de tu ausencia.
Concha
No puedo hablar de amor, sólo sentirlo. Así que no me gusta nada lo que ha salido, pero soy una alumna disciplinada!!!
Querida, mi muy querida. Ojalá que esta carta fuera una botella lanzada al mar de nuestros encuentros, que llegara hasta ti cuando, según tu costumbre, bajases a la playa a la salida del sol. Pero sé que no. Que su destino último será arder con todo, que el fuego que me destruirá acabará también con ella, que nadie encontrará sino sus cenizas confundidas con las mías y con las de este edificio que se está viniendo abajo. Si las cenizas tuvieran memoria, si pudieran hablar, te hablarían de mi amor profundo, de mi deseo ardiente de ti.
El fuego.
La rabia de las palabras guardadas, de los gestos olvidados, de las caricias perdidas. Y la rabia de este gesto tardío, inútil, que nunca conocerás.
El humo.
Mi amor, querida mía. Hasta mí llegan el calor insoportable y el ruido de cristales que estallan y de vigas que se retuercen y caen. ¿Cuánto tiempo me queda todavía? ¿Hasta cuándo la compañía de tu recuerdo aliviará mi dolor? Empiezo a perder el mundo de vista, el humo no me deja respirar. Mis ojos se nublan. Sólo tu imagen en mi cabeza. Tu sonrisa. Tus miradas. Ven querida, dame la mano, abrázame.
El vacío doloroso de tu ausencia.
Concha
Boda
Perdonadme la longitud exagerada, pero con todos mis problemas internáuticos y ordenariles no he podido hacer otra cosa. Y eso que he resumido lo indecible, creo.
Pasé, con la curiosidad de la recién llegada, a un mundo desconocido. Al menos en directo, ya que alguna vez había visto un amago de él en alguna cadena de televisión, de esas cadenas privadas de origen anglosajón, en español. Me senté en la última fila, junto a la pared, al lado del ventanal que da al patio. A la izquierda, frente a la puerta y en lugar preferente, el altar ligeramente elevado. A la derecha, un trono con dos asientos, cubiertos con un dosel de gasa blanca, para los futuros desposados. Al lado del altar, la tribuna del pastor. Se me acercan dos mujeres y me dicen: “no esté sola, véngase para allá con nosotras, que verá todo mucho mejor”. No me atrevo a decirles que no. Sí, se ve mejor. Me dan el cancionero de la boda: “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial/llamados para anunciar/las virtudes de Aquel/que nos llamó a su Luz”. Y sigue. No me lo puedo creer y empiezo a pensar cómo será cuando los hermanos- todos son hermanos, incluso yo que no llevo sangre divina- empiecen a cantar. La sala-iglesia empieza a llenarse, la gente ocupa las sillas dispuestas para la ceremonia. Flores de plástico por todas partes. Sólo se salvan de la quema los corazones recortados en cartulinas de colores, pegados en los cristales de las ventanas como si fueran vidrieras. Si no fuera por su color Disney.
Todo se retrasa. La gente empieza a mirar para atrás, los músicos afinan los instrumentos. Mi compañera me dice: ”hasta que el pastor no se llegue, no empieza”. “¿Quién es el pastor?”, le pregunto. “Ninguno de esos, es más guapo, el más guapo. Esa es su mujer” Ah, pienso, estos si se casan, menos mal.
Ya me estoy hartando, pasa casi una hora de la hora. Mientras tanto observo, leo las canciones y el poema dedicado a los novios (que ya han vivido juntos unos cuantos años y tienen un hijo de 5, normal parece ser entre los socios de este club como iré viendo por sus comentarios). Leo el poema “de alguien a quien todos conocéis bien”, dirá el pastor después, marcando bien las palabra, “De quién si no, de nuestra hermana Gertrudis”
Por fin. Entra el novio acompañado de la que yo interpreto como la madrina (la que me había preguntado a la entrada: “¿Usted es doña Amalita? Yo soy la hermana de Pedro. No se me quede ahí en la calle, páseme, por favor”). Al cabo de 5 minutos, entra la novia, acompañada del padrino. La música ensordece: guitarra, teclado…la misma típica canción de nuestras bodas. Ahora se sientan en su trono y, todos a una, los fieles se ponen de pie y también al unísono empiezan a cantar, fuerte, fanáticamente, las manos al aire en una especie de baile, o batiendo palmas desaforadas, frenéticas “somos el pueblo de dios…” y el resto de las canciones. Orgasmo colectivo. El templo se viene abajo y yo con él. ¿Qué hago yo aquí? Soy una especie de extraterrestre fagocitada por unos seres extraños venidos de otro planeta y que han adoptado mi misma apariencia. No soy yo quien ha ido a su planeta, son ellos los que han venido a la tierra, yo estoy en mi lugar. Ellos son los extraterrestres, los extranjeros, los raros, con sus sonrisas, sus palabras amigables: “no se vaya, quédese un ratito más con nosotros, no se quede ahí atrás, venga, venga con nosotras que verá todo mucho mejor”.
Vuelvo a la realidad cuanto el pastor empieza su discurso. Eso ya lo reconozco, es el mismo discurso de todos los pastores, se llamen como se llamen y de cualquier religión a la que pertenezcan. ¿De dónde habrán sacado el patrón? A cada una de sus frases amén, amén de los fieles, espiritados.
Desconecto.
Diálogo
-Bueno, ¿qué tal, la famosa boda? Cuenta.
-Increíble. Ya a la puerta, nada más llegar, me oigo decir “es usted doña Amalita? Páseme, por favor, no se me quede en la calle. Soy la hermana de Pedro”.
-Doña Amalita??? Nadie te había tratado nunca con tanto respeto!!! Doña Amalita!!!
-Aluciné. Entro a ese mundo desconocido y como de ciencia ficción y me siento, modosita, en el rincón de la derecha, en la ultima silla, al lado de una ventana que daba a un patio. “Así me podré evadir mirando fuera”, me digo.
- Hombre, a ti te encanta eso de observar desde tu atalaya.
-No acababa de sentarme cuando dos de las fieles-hermanas-de-todo-el-mundo vienen y me dicen que vaya con ellas, que no me quede sola y que desde su sitio vería todo mucho mejor. Una hora nos hicieron esperar los dichosos novios. Ya estaba harta antes de que empezara la maldita boda. Y el pastor, “el más guapo”, vaya discursito, el suyo…
-Bueno, las bodas de aquí, déjalas solas, no sé de que te sorprendes.
-Nada que ver, te lo aseguro. Tendrías que haber visto el decorado, de lo más out que te puedas imaginar. Flores de plástico por todas partes, altar cara al público con tribuna para el pastor incluida, una especie de trono de dos plazas con dosel de gasa blanca para los novios. Todo estilo iglesia americana tipo “Dios te ama”.
-Hostia, como esas que salen en alguna cadena de televisión, tan…
-Exacto. “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial…” etc. etc. Y los fieles conmovidos “Amén, amén, gloria a ti Señor. Sí, sí”, balanceándose, moviendo los brazos con las palmas hacia arriba, casi gritando, en un orgasmo colectivo. Uff! ¿Dónde me he metido?, pensaba yo. Me siento como un pulpo en un garaje. Menos mal que tengo una gran habilidad para desconectar.
Concha
Pasé, con la curiosidad de la recién llegada, a un mundo desconocido. Al menos en directo, ya que alguna vez había visto un amago de él en alguna cadena de televisión, de esas cadenas privadas de origen anglosajón, en español. Me senté en la última fila, junto a la pared, al lado del ventanal que da al patio. A la izquierda, frente a la puerta y en lugar preferente, el altar ligeramente elevado. A la derecha, un trono con dos asientos, cubiertos con un dosel de gasa blanca, para los futuros desposados. Al lado del altar, la tribuna del pastor. Se me acercan dos mujeres y me dicen: “no esté sola, véngase para allá con nosotras, que verá todo mucho mejor”. No me atrevo a decirles que no. Sí, se ve mejor. Me dan el cancionero de la boda: “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial/llamados para anunciar/las virtudes de Aquel/que nos llamó a su Luz”. Y sigue. No me lo puedo creer y empiezo a pensar cómo será cuando los hermanos- todos son hermanos, incluso yo que no llevo sangre divina- empiecen a cantar. La sala-iglesia empieza a llenarse, la gente ocupa las sillas dispuestas para la ceremonia. Flores de plástico por todas partes. Sólo se salvan de la quema los corazones recortados en cartulinas de colores, pegados en los cristales de las ventanas como si fueran vidrieras. Si no fuera por su color Disney.
Todo se retrasa. La gente empieza a mirar para atrás, los músicos afinan los instrumentos. Mi compañera me dice: ”hasta que el pastor no se llegue, no empieza”. “¿Quién es el pastor?”, le pregunto. “Ninguno de esos, es más guapo, el más guapo. Esa es su mujer” Ah, pienso, estos si se casan, menos mal.
Ya me estoy hartando, pasa casi una hora de la hora. Mientras tanto observo, leo las canciones y el poema dedicado a los novios (que ya han vivido juntos unos cuantos años y tienen un hijo de 5, normal parece ser entre los socios de este club como iré viendo por sus comentarios). Leo el poema “de alguien a quien todos conocéis bien”, dirá el pastor después, marcando bien las palabra, “De quién si no, de nuestra hermana Gertrudis”
Por fin. Entra el novio acompañado de la que yo interpreto como la madrina (la que me había preguntado a la entrada: “¿Usted es doña Amalita? Yo soy la hermana de Pedro. No se me quede ahí en la calle, páseme, por favor”). Al cabo de 5 minutos, entra la novia, acompañada del padrino. La música ensordece: guitarra, teclado…la misma típica canción de nuestras bodas. Ahora se sientan en su trono y, todos a una, los fieles se ponen de pie y también al unísono empiezan a cantar, fuerte, fanáticamente, las manos al aire en una especie de baile, o batiendo palmas desaforadas, frenéticas “somos el pueblo de dios…” y el resto de las canciones. Orgasmo colectivo. El templo se viene abajo y yo con él. ¿Qué hago yo aquí? Soy una especie de extraterrestre fagocitada por unos seres extraños venidos de otro planeta y que han adoptado mi misma apariencia. No soy yo quien ha ido a su planeta, son ellos los que han venido a la tierra, yo estoy en mi lugar. Ellos son los extraterrestres, los extranjeros, los raros, con sus sonrisas, sus palabras amigables: “no se vaya, quédese un ratito más con nosotros, no se quede ahí atrás, venga, venga con nosotras que verá todo mucho mejor”.
Vuelvo a la realidad cuanto el pastor empieza su discurso. Eso ya lo reconozco, es el mismo discurso de todos los pastores, se llamen como se llamen y de cualquier religión a la que pertenezcan. ¿De dónde habrán sacado el patrón? A cada una de sus frases amén, amén de los fieles, espiritados.
Desconecto.
Diálogo
-Bueno, ¿qué tal, la famosa boda? Cuenta.
-Increíble. Ya a la puerta, nada más llegar, me oigo decir “es usted doña Amalita? Páseme, por favor, no se me quede en la calle. Soy la hermana de Pedro”.
-Doña Amalita??? Nadie te había tratado nunca con tanto respeto!!! Doña Amalita!!!
-Aluciné. Entro a ese mundo desconocido y como de ciencia ficción y me siento, modosita, en el rincón de la derecha, en la ultima silla, al lado de una ventana que daba a un patio. “Así me podré evadir mirando fuera”, me digo.
- Hombre, a ti te encanta eso de observar desde tu atalaya.
-No acababa de sentarme cuando dos de las fieles-hermanas-de-todo-el-mundo vienen y me dicen que vaya con ellas, que no me quede sola y que desde su sitio vería todo mucho mejor. Una hora nos hicieron esperar los dichosos novios. Ya estaba harta antes de que empezara la maldita boda. Y el pastor, “el más guapo”, vaya discursito, el suyo…
-Bueno, las bodas de aquí, déjalas solas, no sé de que te sorprendes.
-Nada que ver, te lo aseguro. Tendrías que haber visto el decorado, de lo más out que te puedas imaginar. Flores de plástico por todas partes, altar cara al público con tribuna para el pastor incluida, una especie de trono de dos plazas con dosel de gasa blanca para los novios. Todo estilo iglesia americana tipo “Dios te ama”.
-Hostia, como esas que salen en alguna cadena de televisión, tan…
-Exacto. “Somos el pueblo de Dios/somos un pueblo especial…” etc. etc. Y los fieles conmovidos “Amén, amén, gloria a ti Señor. Sí, sí”, balanceándose, moviendo los brazos con las palmas hacia arriba, casi gritando, en un orgasmo colectivo. Uff! ¿Dónde me he metido?, pensaba yo. Me siento como un pulpo en un garaje. Menos mal que tengo una gran habilidad para desconectar.
Concha
diumenge, 12 de juliol del 2009
apunts de classe
Abans d’escriure:
1) pensar qui és el narrador. Fins a quin punt està implicat en l’acció.
2) El temps on es sitúa el narrador.
3) L’espai (homodiegètic/heterodiegètic).
4) La informació de què disposa el narrador.
--------------------------------------------------
Descripció. Directa…… porta minifaldilla.
Indirecta…. la noia entra a la discoteca.
La D.I. comporta no fer mai una descripció física.
--------------------------------------------------
Elements bàsics en la narració:
- Temps.
- Espai.
- Fiabilitat.
--------------------------------------------
Les persones verbals:
Segons la distància que volguem prendre amb la història, utilitzarem la 1 a. 2 a. o 3 a. persona.
En la 1 a. i 2 a. t’apropes.
En la 3 a. et distancies de la narració.
Eines o recursos: A través del monòleg interior pots anar definint el personatge. I passes a la 2 a. persona per anar prenent distància.
El personatge pren força en el moment en què canviem la persona.
-----------------------------------------------------------------
En les descripcions seguir un ordre. Ordenar la prespectiva.
-----------------------------------------------------------------
Les descripcions lànguides “sensualitzen”. No es mor igual per una serp sinuosa que per una caiguda, p. ex.
---------------------------------------------------------------
“teves”, “meves”… Són possessius provinents d’un gir anglòfon que hem d’evitar.
---------------------------------------------------------------
Si volem fer un flash utilitzarem el present.
---------------------------------------------------------------
En la narració que conté un diàleg, els signes de puntuació aniran després del guionet.
I el guionet anirà enganxat a la frase que es diu.
---------------------------------------------------------------
Sobre les cites:
Títols: sempre en cursiva.
Capítol: sempre en rodona.
Text: sempre en rodona.
El retrat de Dorian Grey. No: El Retrat de Dorian Grey (anglicisme)
----------------------------------------------------------------
Consells agafats al vol:
Millor escriure la idea (a pèl) i després, “decorar-la”.
Evitar tot tipus de rima
1) pensar qui és el narrador. Fins a quin punt està implicat en l’acció.
2) El temps on es sitúa el narrador.
3) L’espai (homodiegètic/heterodiegètic).
4) La informació de què disposa el narrador.
--------------------------------------------------
Descripció. Directa…… porta minifaldilla.
Indirecta…. la noia entra a la discoteca.
La D.I. comporta no fer mai una descripció física.
--------------------------------------------------
Elements bàsics en la narració:
- Temps.
- Espai.
- Fiabilitat.
--------------------------------------------
Les persones verbals:
Segons la distància que volguem prendre amb la història, utilitzarem la 1 a. 2 a. o 3 a. persona.
En la 1 a. i 2 a. t’apropes.
En la 3 a. et distancies de la narració.
Eines o recursos: A través del monòleg interior pots anar definint el personatge. I passes a la 2 a. persona per anar prenent distància.
El personatge pren força en el moment en què canviem la persona.
-----------------------------------------------------------------
En les descripcions seguir un ordre. Ordenar la prespectiva.
-----------------------------------------------------------------
Les descripcions lànguides “sensualitzen”. No es mor igual per una serp sinuosa que per una caiguda, p. ex.
---------------------------------------------------------------
“teves”, “meves”… Són possessius provinents d’un gir anglòfon que hem d’evitar.
---------------------------------------------------------------
Si volem fer un flash utilitzarem el present.
---------------------------------------------------------------
En la narració que conté un diàleg, els signes de puntuació aniran després del guionet.
I el guionet anirà enganxat a la frase que es diu.
---------------------------------------------------------------
Sobre les cites:
Títols: sempre en cursiva.
Capítol: sempre en rodona.
Text: sempre en rodona.
El retrat de Dorian Grey. No: El Retrat de Dorian Grey (anglicisme)
----------------------------------------------------------------
Consells agafats al vol:
Millor escriure la idea (a pèl) i després, “decorar-la”.
Evitar tot tipus de rima
dimecres, 8 de juliol del 2009
Deures setmana pasada (2ª part) DE DIÀLEG A NARRACIÓ , corregit
La nit de la revetlla, dos dels convidats s'escapen cap a la a la terrassa .Estan prenent cava de la casa i decideixen anar a donar un tomb en la xup-xup.
En Gerard, professor a la Facultat d’Arquitectura de l’assignatura d’ Ètica, hi ha anat sol. La Jana no té parella en aquest moment. Ell plateja de les temples, ella és tota sensualitat. Amb l’excusa literària, que si en Racionero que si la Carme Riera, la nit es va embolcallant de somriures i mirades intenses. Les discussions sobre la caducitat del romanticisme o bé les insinuacions sobre un altre trobada als aiguamolls del Delta de l’Ebre només inicien el flirteig.
----------------------------------------------------------------------------------
- Com és mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero.
- “La mediterrània i els bàrbars del Nord”?
- Si, no el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme es caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...”Te deix, amor, la mar com a penyora” ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , es clar que no!
En Gerard, professor a la Facultat d’Arquitectura de l’assignatura d’ Ètica, hi ha anat sol. La Jana no té parella en aquest moment. Ell plateja de les temples, ella és tota sensualitat. Amb l’excusa literària, que si en Racionero que si la Carme Riera, la nit es va embolcallant de somriures i mirades intenses. Les discussions sobre la caducitat del romanticisme o bé les insinuacions sobre un altre trobada als aiguamolls del Delta de l’Ebre només inicien el flirteig.
----------------------------------------------------------------------------------
- Com és mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero.
- “La mediterrània i els bàrbars del Nord”?
- Si, no el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme es caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...”Te deix, amor, la mar com a penyora” ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , es clar que no!
Deures setmana passada DE NARRACIÓ A DIÀLEG
Recolzat en el mur, recordava l’estiu que havien passat a Formentera, feia vora trenta anys.
Havia plogut molt des de les hores... Moltes vegades havia estat motiu de les seves converses: aquelles platges mítiques de fina sorra blanca i aigües color turquesa; aquell sol radiant; aquelles juerges al vespre, al voltant de la foguera amb les guitarres; les borratxeres amb el Manu, la Lidia i en Jordi; els banys al capvespre... la Marta tenia 19 anys i ell 22... ja se sap !!.
Aquell pòster de la paret reproduïa la forma, tant característica, de l’illa: les mateixes aigües blaves. Tenia entès, però, que aquesta havia canviat força i ara tota la sorra era poblada de xiringuitos i apartaments i que centenars, per no dir, milers de “vespes”, recorrien els camins amunt i avall, com si estiguessin dins d’un eixam embogit.
No tenia ganes de tornar-hi, d’esborrar aquella imatge paradisíaca que es conservava en el seu cervell.
Va veure venir la Marta, puntual, com sempre.
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
- Hola!
- Hola, guapa!, puntual ... com sempre.
- On erets tan concentrat?
- Aquest pòster, que m’ha portat trenta anys enrere !
- Uff!, mare de Déu !, Formentera !. Quins records !. Aquells banys al capvespre, “Droga, sexe i rock and roll” al voltant de les fogueres a ritme de guitarres ... (je,je). Quines borratxeres amb el Manu, la Lydia i en Jordi !
Ja se sap ... “temps era temps” ...
- Érem joves
- Érem més joves que ara, vols dir. Uns trenta anys més joves ... i més inconscients. T’agradaria tornar-hi ?.
- I veure com els xiringuitos i els apartaments han trencat les nostres paradisíaques platges?. I com milers de motos circulen a tot taco pels camins?. No, gràcies !!.
- Miquel, et trobo una mica enyorat !.
- No, enyorat no. Si tu vols, un pel malenconiós...
Havia plogut molt des de les hores... Moltes vegades havia estat motiu de les seves converses: aquelles platges mítiques de fina sorra blanca i aigües color turquesa; aquell sol radiant; aquelles juerges al vespre, al voltant de la foguera amb les guitarres; les borratxeres amb el Manu, la Lidia i en Jordi; els banys al capvespre... la Marta tenia 19 anys i ell 22... ja se sap !!.
Aquell pòster de la paret reproduïa la forma, tant característica, de l’illa: les mateixes aigües blaves. Tenia entès, però, que aquesta havia canviat força i ara tota la sorra era poblada de xiringuitos i apartaments i que centenars, per no dir, milers de “vespes”, recorrien els camins amunt i avall, com si estiguessin dins d’un eixam embogit.
No tenia ganes de tornar-hi, d’esborrar aquella imatge paradisíaca que es conservava en el seu cervell.
Va veure venir la Marta, puntual, com sempre.
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
- Hola!
- Hola, guapa!, puntual ... com sempre.
- On erets tan concentrat?
- Aquest pòster, que m’ha portat trenta anys enrere !
- Uff!, mare de Déu !, Formentera !. Quins records !. Aquells banys al capvespre, “Droga, sexe i rock and roll” al voltant de les fogueres a ritme de guitarres ... (je,je). Quines borratxeres amb el Manu, la Lydia i en Jordi !
Ja se sap ... “temps era temps” ...
- Érem joves
- Érem més joves que ara, vols dir. Uns trenta anys més joves ... i més inconscients. T’agradaria tornar-hi ?.
- I veure com els xiringuitos i els apartaments han trencat les nostres paradisíaques platges?. I com milers de motos circulen a tot taco pels camins?. No, gràcies !!.
- Miquel, et trobo una mica enyorat !.
- No, enyorat no. Si tu vols, un pel malenconiós...
dimarts, 7 de juliol del 2009
Carta d'amor en un edifici en flames
En l’amor,
Si llegeixes aquesta carta és que has trobat la caixa forta.
M’he quedat aïllada aquí dalt, a la part del darrera, a l’eclèctica. El fum puja pel celobert i he hagut de tancar les finestres de la cuina. La calor és d’espant però tinc prou presència d’ànim encara, per dir-te,
Que allà on miro, tu hi has posat els ulls. En els arbres del camí que es veuen per la finestra hi ets tu.
Sento els espetecs del foc on escoltaves música; en el barroc estàs tu.
A les teves mans, on havien estat els meus pits, només hauràs cendres. Recorda que del no res també va sorgir el nostre amor; en l’adagi.
Que tinc una forta picor a la gola i la boca seca on encara hi ha el regust dels teus petons; en l’aigua estàs tu.
Aquesta pudor a socarrimat que mai ens haurà de deixar; en l’olor de totes les flors del món estaré amb tu.
Et demano que ara facis el cor fort. Les arracades bones guarda-les i de les andròmines, desfés-te’n, com em vas ensenyar fer amb les antigues nostàlgies.
Teva en l’amor.
Si llegeixes aquesta carta és que has trobat la caixa forta.
M’he quedat aïllada aquí dalt, a la part del darrera, a l’eclèctica. El fum puja pel celobert i he hagut de tancar les finestres de la cuina. La calor és d’espant però tinc prou presència d’ànim encara, per dir-te,
Que allà on miro, tu hi has posat els ulls. En els arbres del camí que es veuen per la finestra hi ets tu.
Sento els espetecs del foc on escoltaves música; en el barroc estàs tu.
A les teves mans, on havien estat els meus pits, només hauràs cendres. Recorda que del no res també va sorgir el nostre amor; en l’adagi.
Que tinc una forta picor a la gola i la boca seca on encara hi ha el regust dels teus petons; en l’aigua estàs tu.
Aquesta pudor a socarrimat que mai ens haurà de deixar; en l’olor de totes les flors del món estaré amb tu.
Et demano que ara facis el cor fort. Les arracades bones guarda-les i de les andròmines, desfés-te’n, com em vas ensenyar fer amb les antigues nostàlgies.
Teva en l’amor.
Al meu amor (corregit)
Estimat,
Ara que l'esplendor roja del foc és veu per a tot, la meva pell comença a sentir l’escalfor de quan te m'acostes...Tinc por. L’asfixia, el dolor...No poder acaronar-te, no veure’t més. Desitjava tant que fóssim un, que les nostres complicitats juguessin i s’acomplissin els ideals, que ens van enamorar, que la vida, per fi, ens fes aquest regal. L’últim. Somiava amb els nostres cossos, que en un acoblament perfecte s’endinsaven en les profunditats de les nostres ànimes. Les nostres boques fetes per besar-nos. Les nostres mans acaronant cada mil·límetre de pell. Les il·lusions, ja no seran una fita...perqué ja no hi hauran fites. Tants anys esperant-nos, arrancant a queixalades aquesta unió..., que ja no serà. Em cremaré en un infern real i no pas en una tòrrida passió.
Per sempre teva.
Ara que l'esplendor roja del foc és veu per a tot, la meva pell comença a sentir l’escalfor de quan te m'acostes...Tinc por. L’asfixia, el dolor...No poder acaronar-te, no veure’t més. Desitjava tant que fóssim un, que les nostres complicitats juguessin i s’acomplissin els ideals, que ens van enamorar, que la vida, per fi, ens fes aquest regal. L’últim. Somiava amb els nostres cossos, que en un acoblament perfecte s’endinsaven en les profunditats de les nostres ànimes. Les nostres boques fetes per besar-nos. Les nostres mans acaronant cada mil·límetre de pell. Les il·lusions, ja no seran una fita...perqué ja no hi hauran fites. Tants anys esperant-nos, arrancant a queixalades aquesta unió..., que ja no serà. Em cremaré en un infern real i no pas en una tòrrida passió.
Per sempre teva.
CARTA DES DE LES FLAMES
Estimada Anna,
Fa temps que hauria d’haver-te manifestat els meus sentiments però el pudor, la vergonya i el rebuig que sé que sentiràs al llegir aquestes línies, m’han fet del tot impossible fer-ho abans.
Sé que en cap moment has ni sospitat que darrera d’aquesta fabulosa amistat que ens uneix, s’ amaguen uns sentiments molt més profunds. Ha estat molt difícil viure tots aquests moments al teu costat sense deixar entreveure la meva amarga realitat: acaronar-te; consolar-te com m’hagués agradat quan la teva mare va morir, ara fa uns mesos; no poder riure lliurement, d’aquesta manera que tant sols riuen els amants còmplices i obrir-te el meu cor, desempallegar-lo de tots els complexos i de tots els enganys furtius…
Cóm ho hauria de fer?. En més d’una ocasió m’havies deixat clar el què opinaves d’aquest tema i els teus comentaris cruels i sarcàstics sobre l’homosexualitat dels altres, que jo reia amb falsedat, mentre l’anima se m’estremia de dolor, no deixaven ni una petita escletxa de llum esperançadora.
El temps se m’acaba. No he trobat cap altra sortida al meu pecat que el foc purificador. A casa no hi ha ningú i compto que aquest no arribarà a les golfes fins d’aquí a uns 10 minuts.
A això es redueix la meva existència. 10 minuts per dir-te el molt que t’estimo, que t’he estimat sempre. No suporto seguir al teu costat sense que coneguis els meus sentiments, sense poder tocar-te, abraçar-te, fer-te l’amor. Tampoc podria suportar viure sense tu, amb la teva absència, mancada del teu contacte. És per això que no hi veig més solució. Sóc covarda, profundament covarda…
Malgrat tot, necessito sincerar-me. No em guardis rancor i procura conservar els bons moments que hem viscut plegades. Aquests han estat el millor de la meva vida i, tant sols per ells, ja considero que aquesta ha valgut la pena.
Ho sento estimada. El fum comença a escolar-se per sota la porta. Costa respirar. Haig de pujar al colomar. Ja veus, tant que hem rigut d’aquesta ridícula afició meva i seran unes ales blanques les que portaran la veritat a les nostres vides!.
T’estimaré sempre.
Lluïsa
Fa temps que hauria d’haver-te manifestat els meus sentiments però el pudor, la vergonya i el rebuig que sé que sentiràs al llegir aquestes línies, m’han fet del tot impossible fer-ho abans.
Sé que en cap moment has ni sospitat que darrera d’aquesta fabulosa amistat que ens uneix, s’ amaguen uns sentiments molt més profunds. Ha estat molt difícil viure tots aquests moments al teu costat sense deixar entreveure la meva amarga realitat: acaronar-te; consolar-te com m’hagués agradat quan la teva mare va morir, ara fa uns mesos; no poder riure lliurement, d’aquesta manera que tant sols riuen els amants còmplices i obrir-te el meu cor, desempallegar-lo de tots els complexos i de tots els enganys furtius…
Cóm ho hauria de fer?. En més d’una ocasió m’havies deixat clar el què opinaves d’aquest tema i els teus comentaris cruels i sarcàstics sobre l’homosexualitat dels altres, que jo reia amb falsedat, mentre l’anima se m’estremia de dolor, no deixaven ni una petita escletxa de llum esperançadora.
El temps se m’acaba. No he trobat cap altra sortida al meu pecat que el foc purificador. A casa no hi ha ningú i compto que aquest no arribarà a les golfes fins d’aquí a uns 10 minuts.
A això es redueix la meva existència. 10 minuts per dir-te el molt que t’estimo, que t’he estimat sempre. No suporto seguir al teu costat sense que coneguis els meus sentiments, sense poder tocar-te, abraçar-te, fer-te l’amor. Tampoc podria suportar viure sense tu, amb la teva absència, mancada del teu contacte. És per això que no hi veig més solució. Sóc covarda, profundament covarda…
Malgrat tot, necessito sincerar-me. No em guardis rancor i procura conservar els bons moments que hem viscut plegades. Aquests han estat el millor de la meva vida i, tant sols per ells, ja considero que aquesta ha valgut la pena.
Ho sento estimada. El fum comença a escolar-se per sota la porta. Costa respirar. Haig de pujar al colomar. Ja veus, tant que hem rigut d’aquesta ridícula afició meva i seran unes ales blanques les que portaran la veritat a les nostres vides!.
T’estimaré sempre.
Lluïsa
divendres, 3 de juliol del 2009
dimecres, 1 de juliol del 2009
CAÇAT ó CAÇADOR
És pesat i gros. De pel llarg i pell morena, més aviat bruna. Imposa. Els seus ulls, petits i brillants, queden perfectament emmarcats dins una cara que sembla, a tothora, juganera. És fort, de caràcter pacífic i amorós. Furiós, però, es mostra violent i terrorífic. Noble. Mandrós. Àgil...
Seguia les petges de l’animal des de feia varis dies. Aquell matí, especialment fred i humit, aquestes es mostraven més clares que mai gracies a la pluja fina i persistent que havia caigut durant tota la nit.
El seu orgull de caçador feia temps que havia caducat i un nou orgull més poderós encara, havia ocupat el seu lloc. L’orgull del que tot ho vol, del que es creu que tot ho pot, del que es creu en possessió de la veritat absoluta.
Els seus valors havien canviat i el joc de la caça s’havia trastocat en el joc del poder, del prestigi mal entès, de l’enveja insana... els trofeus eren l’únic que importaven.
A trenc d’alba, per fi, es van trobar. Presa i caçador, caçador i presa. Cara a cara. Sense testimonis. Sense excuses. Sense intermediaris. Les seves mirades es van creuar. Uns segons. No van necessitar més.
Gran i poderós, l’animal es defensà ... el bosc tremolà tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostrà afable i juganera. El seu cos ja no era pesat i gros, sinó alt i imponent i l’amorositat li havia fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alçà per sobre els arbres ...
Diàleg
La pluja cau, fina i persistent ... Avui fa fred
- Què vols?, perquè em segueixes?
- Et busco, fa dies que et busco ... i per fi t’he trobat
- No et conec. No entenc perquè em busques
- Et necessito ... no ho pots entendre
- Em necessites ??
- Bé, no ben bé. Necessito el teu cos...
- És veritat, no ho entenc ...
- Necessito el que el teu cos em pot donar...
- M’estàs fent inquietar ... no crec que el meu cos et pugui donar res d’especial !
- En això estàs equivocat. Per sobre de tot, el teu cos em donarà prestigi.
- Prestigi ?, què és prestigi ?
- Per no parlar dels trofeus ... el cap, les urpes, la pell ...
- Realment, no entenc res. Què en faries de tot això ?
- El cap quedarà molt bé sobre la llar, les urpes com a collaret, la pell ... bé, la pell puc utilitzar-la com abric ... o potser com a catifa ...
- Ummm ???
- Bé, en qualsevol cas, tothom m’admirarà i em miraran amb enveja ...
- Perquè t’haurien de mirar amb enveja ?
- Per que t’hauré caçat !!!
- Ets patètic !!. Quin prestigi, quina enveja pot aportar-te la meva mort ? Sou vosaltres, els humans, els que m’heu portat fins aquí ... voleu repoblar aquests boscos amb la nostra espècie gairebé desapareguda.
Som ésser protegits, nobles i poderosos !!!.
- No em facis riure !!.
- Digues la veritat, perquè ho fas ?
- Pel gust de caçar-te...
- No et serà fàcil !, no pensis que em deixaré !
Gran i poderós, l’animal es defensa ... el bosc tremola tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostra afable i juganera com al principi. El seu cos ja no és pesat i gros, sinó alt i imponent i la mandra li ha fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alça per sobre els arbres ...
Seguia les petges de l’animal des de feia varis dies. Aquell matí, especialment fred i humit, aquestes es mostraven més clares que mai gracies a la pluja fina i persistent que havia caigut durant tota la nit.
El seu orgull de caçador feia temps que havia caducat i un nou orgull més poderós encara, havia ocupat el seu lloc. L’orgull del que tot ho vol, del que es creu que tot ho pot, del que es creu en possessió de la veritat absoluta.
Els seus valors havien canviat i el joc de la caça s’havia trastocat en el joc del poder, del prestigi mal entès, de l’enveja insana... els trofeus eren l’únic que importaven.
A trenc d’alba, per fi, es van trobar. Presa i caçador, caçador i presa. Cara a cara. Sense testimonis. Sense excuses. Sense intermediaris. Les seves mirades es van creuar. Uns segons. No van necessitar més.
Gran i poderós, l’animal es defensà ... el bosc tremolà tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostrà afable i juganera. El seu cos ja no era pesat i gros, sinó alt i imponent i l’amorositat li havia fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alçà per sobre els arbres ...
Diàleg
La pluja cau, fina i persistent ... Avui fa fred
- Què vols?, perquè em segueixes?
- Et busco, fa dies que et busco ... i per fi t’he trobat
- No et conec. No entenc perquè em busques
- Et necessito ... no ho pots entendre
- Em necessites ??
- Bé, no ben bé. Necessito el teu cos...
- És veritat, no ho entenc ...
- Necessito el que el teu cos em pot donar...
- M’estàs fent inquietar ... no crec que el meu cos et pugui donar res d’especial !
- En això estàs equivocat. Per sobre de tot, el teu cos em donarà prestigi.
- Prestigi ?, què és prestigi ?
- Per no parlar dels trofeus ... el cap, les urpes, la pell ...
- Realment, no entenc res. Què en faries de tot això ?
- El cap quedarà molt bé sobre la llar, les urpes com a collaret, la pell ... bé, la pell puc utilitzar-la com abric ... o potser com a catifa ...
- Ummm ???
- Bé, en qualsevol cas, tothom m’admirarà i em miraran amb enveja ...
- Perquè t’haurien de mirar amb enveja ?
- Per que t’hauré caçat !!!
- Ets patètic !!. Quin prestigi, quina enveja pot aportar-te la meva mort ? Sou vosaltres, els humans, els que m’heu portat fins aquí ... voleu repoblar aquests boscos amb la nostra espècie gairebé desapareguda.
Som ésser protegits, nobles i poderosos !!!.
- No em facis riure !!.
- Digues la veritat, perquè ho fas ?
- Pel gust de caçar-te...
- No et serà fàcil !, no pensis que em deixaré !
Gran i poderós, l’animal es defensa ... el bosc tremola tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostra afable i juganera com al principi. El seu cos ja no és pesat i gros, sinó alt i imponent i la mandra li ha fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alça per sobre els arbres ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





