L'ESTHER(Canvi de persona)

L’Esther detesta les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No es va plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vol ser eficient, però mai no sap com ser-ho. Vol que l’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.

Va planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com s’ho farien per tirar endavant amb només un salari.

- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia ella.

Però ara ja no li agrada el tracte. Cada dia ha de fer el mateix. Com a la feina, però aquí està sola. No pot fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-se en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...

Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i ella volia que li digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.

L’Esther té, però, imaginació. Ha provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.

Va provar amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.

Així va inventar una minyona. Ella seia i la minyona ho feia tot.


...........................................................


Detesto les feines de la casa. Al principi, no. Tot era nou, lluent i excitant. No em vaig plànyer de deixar la feina, tan avorridora com la casa i amb tot de caps que aixequen la cella i desaproven tot el que una fa. Vols ser eficient, però mai no saps com ser-ho. Vols que t’aprovin, cada dia, quan surten bé les coses. Però els caps només hi reparen quan hi ha algun defecte.

Vam planificar moltes hores, amb en Ramon –els caps junts, fregant uns cabells els altres, fregant una galta l’altra-, com ens ho faríem per tirar endavant amb només un salari.

- Si retallem d’aquí i d’aquí ... – feia ell.
- El menjar, rai. Només és car quan has de menjar fora de casa. Fet a casa, tot s’aprofita ...- feia jo.

Però ara ja no m’agrada el tracte. Cada dia he de fer el mateix. Com a la feina, però aquí estic sola. No puc fer broma ni gresca amb ningú; l’estona de l’esmorzar era tan deliciosa!
En fruïa, sense saber-ho. I dinar sense escarrassar-me en els fogons. I l’excitació d’estrenar un vestit, o uns pantalons, o unes arracades...

Al principi, sí. Era una festa, quan arribava ell, i jo volia que em digués que estava cansat i que s’estava tan bé a casa i que el sopar era boníssim i que quin goig, el piset nou.

Tinc, però, imaginació. He provat amb la ràdio. Escombrar, planxar, rentar, guisar, amb la veu estrident de la ràdio. Però és mentida, que la ràdio faci companyia. S’ho han inventat els periodistes. La ràdio fa sentir sola a la gent.

He provat amb discos. Funcionava una mica: si era un bolero lànguid i sensual, la feina alentia; si era un pasdoble atrevit i brillant, la feina corria de pressa. Però quan tens pocs discos, el truc es gasta. I ja no funciona.

Així he inventat una minyona. Jo sec i la minyona ho fa tot.

........................

DONES. Isabel-Clara Simó