Tan bon punt varen sonar les dotze m’aixecà del llit , l’illa que, com a nàufrag de la desfeta, m’havia fet de llar. Ja era divendres. Em delia perquè arribés aquell moment : l’ inici del meu dia, l’únic dia. El que tindria com a record del seu gust , de la salabror de la seva suor. No vaig voler dormir . Havien de ser vint-i-quatre hores plenes, ininterrompudes, rodones. Faltaven dotze hores. Ens havíem de trobar en aquell hotelet menut, des de on es veien els cims de les glaceres i on ens fondríem amb dues llengües de gel que crema. Seria el jorn dels amants furtius, de la joia de encastar-nos amb ungles i saliva.
Arribo d’hora. El meu somriure desprèn ànsia, il•lusió, certesa. El dia és net, l’aire purifica la mirada. L’emoció m’envaeix amb força, sóc tan feliç! Vull participar de la cridòria dels nens del jardí, i com un més, escridassar al món en el meu deliri per a tu.
I no arribes. I son quarts d’una i de dues...No m’ho puc creure, miro i remiro el rellotge. Intento sentir si algú em demana, si deixen missatges per a mi...Si sona el telèfon des de dins la bossa. No m’ho pots fer això! M’aixeco, me’n vaig cap el taulell, tots em miren. Però que ha passat????
PARLA
Parla jo escolto parla’m va
Que no s’apagui la conversa
Cada paraula que dius fa
De mà a l’espatlla i a l’orella
A cada frase el benestar
Baixa pel braç l’ull es dispersa
Parla’m de què faràs demà
De tu de mi de les paraules
Amb més paraules del matí
De la tornada del jardí
De tu i de mi d’aquest divendres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada