Mudança

Una mica de brossa han llançat a l’espatlla de l’home quan sortia d’un bar-tallat del carreró. Plaf! li cau al damunt. A ell. Mira el primer balcó mentre s’espolsa l’esca, -sort que no embruta-. Ningú. Mira el segon balcó i allà hi ha un pit-roig valent, mig cos enfora, bell i lluent que sembla dir, apa fuig, que haig de baixar a recollir-la.

Veus conegudes criden l’home des del bar-tallat del costat –hi ha un pit-roig allà dalt- va dir en entrar. Més no el va esperar, no el veié volar en picat per recollir la fulla de pinya pinyonera i, en sortir amb els companys, ni es va tombar.

Al matí, quantes més paraules tenia, no l’havia anat a buscar! Les dedicà totes als col·legues. No sabia si piulava o era mut i només una rialla li havia fet, res més, cap mot.

Aquesta nit de divendres, quan uns amics l’esperen a la cerveseria, d’ell se’n recorda. Mig cos enfora vigilant on havia anat a parar la seva menja: al jersei negre de l’home que amb una mà va espolsar! -babau! he perdut una altra oportunitat. Però del seu record en farà paraules: l’escalfament del planeta, el retard en la migració de les aus... Mentre dins seu escoltarà una veu creixent, -On ets pit-roig? Piula’m! Un jardí has d’haver trobat. Perquè aquesta nit tu em parles i tots dos sabem on serem demà. Jo en el carreró guaitant el segon balcó i tu, volant. Em vull posar pa a la boca perquè me l’agafis amb el bec.

Han passat els anys i en el parc assilvestrat que hi ha a la vora del carreró, hi ha un home amb gavardina clara assegut en un banc. Però si ens hi fixem bé, veurem que té el cap tombat cap a una banda i de tant en tant somriu. Para la mà per sentir què se li diu a cau d’orella. Parla jo escolto.

Un pit-roig li baixa pel braç fins posar-se damunt del genoll. És pel matí quan més li parla tot i que a la nit també, dons al parc va anar a viure el poeta per parlar amb l’ocell.

-Parla’m va. Li demana a l’home amb l’ull que es dipersa.

Ell li passa el dit del cor lentament per la ploma perquè aquest amor no el vol deixar escapar.