És pesat i gros. De pel llarg i pell morena, més aviat bruna. Imposa. Els seus ulls, petits i brillants, queden perfectament emmarcats dins una cara que sembla, a tothora, juganera. És fort, de caràcter pacífic i amorós. Furiós, però, es mostra violent i terrorífic. Noble. Mandrós. Àgil...
Seguia les petges de l’animal des de feia varis dies. Aquell matí, especialment fred i humit, aquestes es mostraven més clares que mai gracies a la pluja fina i persistent que havia caigut durant tota la nit.
El seu orgull de caçador feia temps que havia caducat i un nou orgull més poderós encara, havia ocupat el seu lloc. L’orgull del que tot ho vol, del que es creu que tot ho pot, del que es creu en possessió de la veritat absoluta.
Els seus valors havien canviat i el joc de la caça s’havia trastocat en el joc del poder, del prestigi mal entès, de l’enveja insana... els trofeus eren l’únic que importaven.
A trenc d’alba, per fi, es van trobar. Presa i caçador, caçador i presa. Cara a cara. Sense testimonis. Sense excuses. Sense intermediaris. Les seves mirades es van creuar. Uns segons. No van necessitar més.
Gran i poderós, l’animal es defensà ... el bosc tremolà tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostrà afable i juganera. El seu cos ja no era pesat i gros, sinó alt i imponent i l’amorositat li havia fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alçà per sobre els arbres ...
Diàleg
La pluja cau, fina i persistent ... Avui fa fred
- Què vols?, perquè em segueixes?
- Et busco, fa dies que et busco ... i per fi t’he trobat
- No et conec. No entenc perquè em busques
- Et necessito ... no ho pots entendre
- Em necessites ??
- Bé, no ben bé. Necessito el teu cos...
- És veritat, no ho entenc ...
- Necessito el que el teu cos em pot donar...
- M’estàs fent inquietar ... no crec que el meu cos et pugui donar res d’especial !
- En això estàs equivocat. Per sobre de tot, el teu cos em donarà prestigi.
- Prestigi ?, què és prestigi ?
- Per no parlar dels trofeus ... el cap, les urpes, la pell ...
- Realment, no entenc res. Què en faries de tot això ?
- El cap quedarà molt bé sobre la llar, les urpes com a collaret, la pell ... bé, la pell puc utilitzar-la com abric ... o potser com a catifa ...
- Ummm ???
- Bé, en qualsevol cas, tothom m’admirarà i em miraran amb enveja ...
- Perquè t’haurien de mirar amb enveja ?
- Per que t’hauré caçat !!!
- Ets patètic !!. Quin prestigi, quina enveja pot aportar-te la meva mort ? Sou vosaltres, els humans, els que m’heu portat fins aquí ... voleu repoblar aquests boscos amb la nostra espècie gairebé desapareguda.
Som ésser protegits, nobles i poderosos !!!.
- No em facis riure !!.
- Digues la veritat, perquè ho fas ?
- Pel gust de caçar-te...
- No et serà fàcil !, no pensis que em deixaré !
Gran i poderós, l’animal es defensa ... el bosc tremola tement la seva força, els seus brams, el seu poder. La seva cara ja no es mostra afable i juganera com al principi. El seu cos ja no és pesat i gros, sinó alt i imponent i la mandra li ha fugit de l’ànima ...
Un crit esgarrifós s’alça per sobre els arbres ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada