De narració a diàleg

Badalla. Mira per la finestra, intentant que alguna idea li passi pel cap. La música no li serveix d’inspiració. Passejar no li atrau. Els sospirs van fent un ritme indolent i el llapis s’entreté en punxar les restes de la goma embrutida que resten per sobre de la taula. Ara un cant d’ocell, el lladruc d’un gos. Res no l’estimula a crear... Les ulleres a la punta del nas, assegut a l’extrem de la cadira i recolzant l’esquena, cames obertes i braços al clatell. Badalla. Però no,no... no, s’ha d’estar allà fins que li surti de dintre la solució. Enfrontat al paper que havia estat blanc i ara té una coloració grisa i plena de petjades profundes. L’ intent d’esbossar allò que li han manat no és res més que un residu. Farà cap a la muntanyeta de papers arrugats que l’envolten. Badalla. Tota la tasca és un residu de reciclatge. Inútil. Badalla.

----------------------------------------------------------------------------------

- Perquè badalles?. ¡ Mirant per la finestra no faràs el dibuix ! –diu la mare.
- Espero que m’arribi l’ inspiració –tot pujant el volum de la música.
- Surt a donar un volt, en contes de sospirar per les engrunes de goma, que escampes per a tot.
- Escoltava els ocells, el gos –li contesta, tot estirant-se . M’estaré aquí fins que trobi el que vull.
- Però, Pep ¡ que no ho veus que aquest paper està fet una pena, de tant dibuixar i esborrar ! Està per anar a la brossa. Aquest, també.