Avui ha estat un dia llarg. Quan els primers raigs de sol apuntaven el dia jo ja anava duna amunt buscant la soledat del desert. La silenciosa soledat, em refereixo. L’autèntica. Em preguntaràs si no estic prou sola tot el dia mentre travessem aquest mar de sorra del qual no en veiem el final ... no, encara que et sembli estrany, no estem mai sols.
La caravana avança ràpidament. Anem engolint kilòmetres, països, creuem fronteres amb passos esbojarrats i anem deixant aquí i allà les càrregues del seu ventre. Els camions, a la llum del sol, semblen grans monstres platejats disposats a volar amb el constant i tòrrid alè que el Sàhara ens envia. El brogit és constant, així com el ronquejar dels seus intercomunicadors que tant sols s’atura al vespre quan, esgotats, parem les tendes i engega l’altra caravana, la humana: soroll d’estris de cuina que els nostres estomacs comencen a reclamar, riures oberts, xerrameca entre companys, corredisses cap a la duna més propera a la recerca d’intimitat ...
Els sopars al voltant de la foguera no tenen preu: els acudits més o menys agraciats, les bromes, els comentaris del dia, els plans per l’endemà. Mentre els mecànics revisen els monstres, els altres, ara recollim, ara contemplen esglaiats els estels d’aquestes nits incomparables i màgiques. Mai sols.
Així doncs, comprendràs quan et dic que, abans que el sol surti, corro duna amunt. Sorra, soledat, silenci i ànima formem un sol tot, un ésser únic en comunió total. És el gran moment, el gran instant. Noto com la pau s’apodera de mi i les forces comencen a recorre'm les venes, amunt, ben amunt ...
El despertar de la caravana em torna a la realitat. Els primers sorolls arriben a la meva oïda clars i nítids: soroll d’estris de cuina que els nostres estomacs comencen a reclamar, riures oberts, xerrameca entre companys, corredisses cap a la duna més propera a la recerca d’intimitat ... baixo.
- Perduda com cada matí ?
- Perduda
- Un altre dia ple de sorra !!
- Avui serà un dia llarg ...
L’Alicia es disposa a recollir els bàrtols de la tenda que s’airegen al primer sol del matí. El seu somriure ample i càlid és el de cada dia. Li retorno amb franquesa. Fa molts anys que tombem juntes per aquests mons de déu. No ens calen gaires paraules. La unió entre les dues és total: una mirada, un gest, un silenci és prou comunicació. Aniria amb ella on calgués sense pensar-ho dues vegades.
Sóc feliç. Allà on hem arribat ens han rebut, com sempre, amb l’alegria sincera i desfermada del qui no té res i tot ho dóna. Allà on anem, ens rebran amb la mateixa calidesa. Les seves esperances es veuran satisfetes per un temps... quan acabarà aquesta trista misèria?, sabran en algun moment arrencar a volar tots sols?, els deixarem fer-ho?.
Això s’acaba i tant sols pensar-ho ja m’enyoro. Passen tant ràpids aquests dies !!. D’altra banda, tant sols la idea de tornar a casa i veure i abraçar als meus m’omple d’impaciència ... l’eterna dualitat !!.
Sóc feliç. Hem fet la feina que veníem a fer i l’hem feta bé.
La caravana continua avançant cap al Senegal, cap a Mali ...
Carmeta, ara transmets perfectament el sentiment del que ahir parlaves...molt rodó,. M'ha agradat molt.
ResponEliminaNo puc evitar trobar un canvi de ritme brutal però has aconseguit transmetre l'alegria que demanava la profe. M'agradava el d'ahir i m'agrada el d'avui.
ResponEliminaCarme, el segundo comentario que intento enviar. Y sólo para decirte, egoistamente, que he pensado en mi hombre azul y que no conozco el desierto pero que ahora tú me has dado el deseo de conocerlo.
ResponElimina