De diàleg a narració

-Arribes tard.
-És que la professora ha volgut parlar amb mi després de la classe.
-Quina professora?
-La de piano. Diu que m’haig d’esforçar i practicar més.
-Perquè no ho fas?
-Prefereixo estar amb tu. Feia estona que m’esperaves?
-Sí, molt. Una eternitat. Connecta la web-cam.
-Sempre em vols veure a mi i jo a tu no et veig mai-, somiqueja.
-Aviat estarem junts sense que ningú ens molesti.
-Ens ho passarem molt bé. Anirem d’excursió-, com si parlés amb si mateixa.
-Ara baixa’t les calcetes. No, així no, poc a poc i allunya´t del monitor.
-Així?
-Apropa’t una mica i vés aixecant-te el vestit. No, no te’l treguis, només aixeca’l. Així. Te’ns els xupa-xups?
-Els tinc a la motxilla.
Paf. Clac.
-Què ha passat?
-Res, que li he donat un cop a l’ordinador sense voler. Ja està. Quin agafo?
-El que tu vulguis i mentre el llepes no em diguis res.

***********
Una pre-adolescent surt tard de la classe de piano i quan arriba a casa es connecta per l’ordinador amb un home que l’espera. Es coneixen a través d’internet. Davant la web-cam es baixa les calcetes i s’aixeca el vestit. Ella no l’ha vist mai però aviat estaran junts i aniran d’excursió a un parc natural molt gran i maco. Atabalada per agafar uns caramels li dóna un cop a l’ordinador amb la motxilla. Callada, desembolica un xupa-xups de maduixa.