Hi ha tres blocs de pisos de color gris compacte al fons d’una avinguda. Unes punxes metal·litzades que coronen els edificis a banda i banda de l’ample carrer ens mussiten el seu origen noble, la silueta negra d’una torra amb bandera, la identitat d’un palau.
S’endevina un riu enfosquit darrera una barana de pilons de pedra amb cadena de ferro forjat que recorre tot un costat de l’avinguda.
En la nit de banús, sis fanals arrenglerats i encesos s’emmirallen en les lloses mullades de la cera.
Només un gran rellotge d’una torra solemne i casta, una cabina de telèfon buida i un semàfor espatllat viuen en color aquest paisatge estàtic.
Es senten les passes apressades d’algú. Ressonen per la cera perlada i solitària. Si corre, obrirà la porta de la cabina, despenjarà l’auricular espiant el carrer, introduirà la targeta magnètica i marcarà un número amb molt de sigil:
- Vine a buscar-me, no hi ha una ànima per la ciutat -, xiuxiuejant.
- Parla més alt que no et sento -, contestarà l’interlocutor.
- Et dic que no hi ha ningú -, insistirà una mica més alt. - Ni taxis, ni autobusos, ni bicicletes. Ningú.
- Són ells?
- Sí, ja han arribat. No han deixat res, ho han adduït tot. Agafa el cotxe i vine a buscar-me. Ràpid, corre.
- No sóc a casa. No hi ha ningú a casa nostra.
- On ets, dons ? Has desviat les trucades?
- No, no és això. És que ja han passat per aquí. Deixa’t trobar.
Sortirà de la cabina on quedarà l’auricular penjant, es tocarà un barret negre i es pujarà el coll d’una gavardina de color gris, mirarà l’hora en el rellotge de la torra i traspassarà l’avinguda deserta per atansar-se a la barana del riu.
Intermitent, el semàfor segueix espatllat. Vermell, ambre, verd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada