No puc respirar. La calor es asfixiant i una angoixa incontrolable accelera els batecs del meu cor que sento amb una precisió fins ara desconeguda: al meu pit, als canells, als temples... L’ofec m’esmuny les vies respiratòries i, tot i la foscor negra i profunda de la cabina, provoca en els meus ulls pampallugues multicolors. Una suor freda i llefiscosa s’apodera del meu cos i comença a lliscar pels meus palmells, entre els dits, el clatell, pel ben mig de l’esquena, humitejant tota la meva roba.
En un rampell de serenor el meu conscient m’ordena que em calmi i, amb un gran esforç, intento respirar profundament: agafo aire pel nas i l’expulso lentament per la boca una, dues, tres, fins a deu vegades... aconsegueixo, amb la ma tremolosa, localitzar el mòbil: no hi ha cobertura i el calendari em confirma que som a 15 d’agost. Sóc l’únic veí de l’escala i comprenc que l’ascensor continuarà aturat fins que algú senti els meus esfereïdors crits d’auxili, cada cop més apagats.
M'ha agradat molt la descripció de la por...Em recorda ...a què?
ResponEliminaHi han dues cosetes que canviaria:
- m’esmuny per s'esmuny (crec què és un verb reflexiu)
- ben mig , crec què és bell mig
Estuve a punto de hacer uno sobre el miedo en un ascensor. Menos mal porque no se habría podido comparar con el tuyo, sobre todo el final-vuelta-de-tuerca cuando yo ya había pensado que le sacaban de allí.
ResponElimina