dijous, 7 de març del 2013

L’anell


Encara el sento lliscar, noto com s’esmuny entre els meus dits. L’onada se  l’emporta...s’en va. Fa tants i tants anys d’aquell dia. Era a la platja de Vilassar.  Jugava amb les onades. Era un anell petit amb una maragda i dos brillantets, un rectangle i dos quadrats, de manera paral·lela però asimètrica. Anava fent palades amb les mans per colar l’aigua entre els dits i poder-lo recuperar. La sensació de pèrdua, del record que s’en va. Va fugir sense poder-hi fer res. Només va  quedar la sensació d’impotència, de fet consumat. Un gust amarg i salat, barreja d’aigua i tristesa. El soroll de les ones em donava una sensació d’astorament, de brogit que és fica dins del cap. La olor del mar em penetra fins al cervell quan intento cabussar-me i recuperar-lo.
Aquest mar nostre, d’intens blau em porta cap a Calella un fred matí del mes de febrer. El pare feia un reportatge filmat , com a afeccionat, de la cala i les seves roques,  les arcades, la barca , una barca amb el velam recollit. També havia rodat en alta mar, a Llafranc, des del Camí de Ronda... Era l’ imatge per a una música, la del meu músic preferit en aquells tems, l’any 1978. Acaba de sortir al mercat “ El meu amic el mar “ d’en Lluís Llach, la primera cançó “ Bressol de tots els blaus” era el fons musical escollit per aquelles imatges precioses. Unes imatges inspirades, com no podia ser d’altra manera, per acompanyar un so sublim amb lletres poètiques i acurades. La gran satisfacció que vaig tenir de que ell s’interessés per la meva musica preferida i li agradés posar-hi imatge encara m’omple d’alegria, per la complicitat que va tenir per a mi aquell gest.
Fa pocs dies en Llach explicava que l’avi Siset, el de la cançó “l’Estaca”, era una persona real. Era l’home que li havia fet tenir consciència política i social quan era un adolescent fill del metge de Verges i d’una professora de música, és a dir una família burgesa i benestant que no estava per les reivindicacions. Dons per a mi en Llach va ser el meu “avi Siset”. Durant quaranta anys he viscut sentint la seva música , escoltant les seves lletres, oint les interminables “parrafades” i al conèixer aquesta experiència seva em vaig adonar de que en el meu cas , sense voler fer-ne un paral·lelisme, hi havía un punt en comú. Em va agradar recordar els dies de la plaça Sant Jaume , en acabar les excursions,  quan anàvem a cantar la cançó prohibida. Una marreca de tretze anys plena d’ideals , il·lusions i somnis.
Ara, aquest cap de setmana, he refet la pel·lícula de súper vuit de fa quasi trenta anys. L’he projectada a una pantalla, l’he filmada en una videocàmara, l’he entrada a l’ordinador i l’he editada. He retallat alguns fotogrames borrosos i un cop fet tot això l’hi he posat altre cop la banda sonora, digitalitzada en mp3.
Quina emoció, veure l’obra del pare, ja mort ! Quina preciositat d’imatges, quina cura pel ritme de les tomes!. Si a la cançó esmenta una barca, surt la barca, la de Calella, la de aquell gelat febrer de fa tant de temps. Si parla del vent, les onades són grans i hi ha vent, un vent fort que tan bé bufa a alta mar. Aquesta mar nostra, la d’en Lluís Llach. La mar del meu pare. La meva mar. 

dimarts, 5 de març del 2013

La cariàtide de sorra


Siluetejant la claror de la lluna, la translúcida túnica que la embolcallava, dibuixava un cos de dona jove, delicat , que s’arrupia mirant amunt, volia llepar el líquid humit que els seus dits acabaven d’ absorbir del terra, davant del temple. La salabror la va sorprendre, esperava una aigua insípida però,...eren llàgrimes i sorra barrejades. Aquella dona forta, que no hi era, mancava a la renglera del temple, la de la cantonada, era el seu exemple, la seva cariàtide ... ja no hi seria més. S’havia consumit desfent-se en sorra i sal. 

La Sara Baulenas era una dona que amagava un secret


El crit fou esfereïdor, punyent, profund. Vaig pensar que havia succeït una desgràcia...però on? Qui s’esglaiava d’aquella manera?.
Vaig recordar una veïna, una dona prima i alta, d’uns cinquanta anys. Una persona trista i fosca amb un somriure beneït. La veu del crit semblava la seva. Vivia uns carrers més avall. Però massa lluny per poder-la sentir des del porxo. S’havia quedat vídua d’un home que semblava més un tros de carn amb potes que un ésser humà, els seus ulls esboirats s’intuïen darrere d’un vidres de cul de got. El seu crit semblava el d’algú que ha vist una aparició. Sempre m’havia semblat que la Sara Baulenas, aquest era el seu nom,  era una dona que amagava un secret.
En Lluís, el marit de la Sara era un home encantat d’haver-se conegut, no he vist mai ningú tant autènticament autocomplaent. Tenien un fill, un noi d’uns vint-i-cinc o vint-i-set anys, que d’ençà la mort del pare no havia vist més. Un xicot alt i ros, amb barba rasurada i ple d’entrades per a no dir calb, una calvície incipient, és clar. La seva mare, la Sara, era d’una sensibleria aclaparadora envers el seu fill. Tot el que el seu fillet feia l’ emocionava, fins al punt de trencar-se-li la veu en explicar les seves habilitats, com ara anar en moto o fer gestions economic-administratives de les finances maternes. Val a dir que la única persona que tenia una entrada de diners en aquella casa era la Sara. El que sí és cert és que el noi era llest, però d’aquella llestesa tramposa de l’escaqueix que és tant freqüent en la nostra societat, tan per una part del jovent com dels polítics. Aquella habilitat deshonesta per a no complir mai els compromisos i, a sobre, quedar bé.
Sento el crit. La Sara surt corrent cap el carrer. Hi haurà hagut un crim?, un assassí  deu anar campant per aquells indrets?.
La resta de veïns també surten al carrer, la Sara mira cap amunt tremolant, amb el dit acusador, aquell tercer dit que om fa servir quan vol assenyalar quelcom als altres. Tothom aixeca el cap i bocabadats veuen unes llums de coloraines, de banda a banda del carrer, amb forma de re, de pare Noël, d’ avet, trineu o ninot de neu.
Tos els que hi són fan cara d’ estranyesa i es miren la Sara entre la incredulitat i la por. La Sara brama dient:
-    Que l’ heu vista aquesta invasió de mal gust!, de costums foranies!, de consumisme en ple novembre!
Ara ja no podem ni tan sols celebrar els nadals quan correspon, a partir de Santa Llúcia, fins i tot en això ens fan anar com a bens!.
Ja no ho suporto més!!!!.

La Sara es va allunyar, parlant sola, despotricant i mirant enrere a tot un poble que es va quedar clavat a terra com si l’haguessin inclòs en l’asfalt.

Com si d’una foto fixa es tractés


Jugàvem, juntes, fent el camí de casa a l’escola, de l’escola a casa.
Què lluny els dies de Facultat ! Juntes amunt i avall, avall i amunt.
Era una relació tramposa, aquella.Després, va venir la duresa de la vida.
Encara visc la indignació per aquell tracte.

Encara sento l’esglai del silenci d’ella. 
Encara em ressonen els crits que aquell energumen proferia. 
El dia en què me'l va presentar les “fondues” feien una bola
de neu torrada de la mida d’una pilota de tennis,
però no eren el millor, el millor era l’ambient fosc d’aquella
especial taverna, a on havies de picar la porta  per poder
entrar-hi  a sopar. No entenia com era possible que aquella nena,
la meva amiga de sempre, hagués d’aguantar aquell maltractament.
No entenia com era possible que en públic i davant meu l’escridasses
el mateix dia que ens coneixíem. Les salutacions de rigor,
afortunadament, ja s’ havien acabat.
Un abisme emocional, una ... sima és en el que és va convertir la nostra
amistat.

L’impotència de no poder fer res em desencaixava. La distància s’hi
va posar entremig. No era només una distància mètrica. Era profunda.
Varen passar els anys, varen venir els amics, els amors... els amants. 
I com si d’una foto fixa és tractés, m’ha quedat gravat en la memòria, 
a foc, aquell dia en que el aig conèixer. Una Maria intensament
sotmesa, la irradiació de les seves emocions em feia patir, com si d’una
corretja de transmissió és tractés.Com ha pogut trigar vint anys en desfer- se’n?

divendres, 1 de març del 2013

Zsa - Zsa


El vuelo de un abejorro, pesado, gordo, pertinaz. En su mente la idea no dejaba de dar vueltas, pesada, gorda, pertinaz. Un regocijo secreto, un Mefistófeles irónico y sutil, con una sonrisa de cinismo vaporoso sugería retomar la acción.
En los últimos días de Noviembre la idea de intentar escribir “en serio” había vuelto a manifestarse, concisa, fuerte, arrebatadora. La muerte de Montserrat Roig la indujo a plantearse de nuevo el ejercicio plumífero, pero el temor a que sus garabatos resultaran plúmbeos la frenó; la frenaba siempre. ¿ Y quién era ella para atreverse a emborronar las inmaculadas hojas de papel en blanco, plasmando así su impotencia de no ser Josep Pla o Saramago?
Se instó a si misma a enfrentarse con la dura realidad, dejar de fantasear y pasar a la acción “boli” en ristre. Estaba aterrada. Zsa-Zsa el abejorro insinuante, feo y lenguaraz no dejaba de zumbar. El porqué había elegido ese nombre de “coktail”, de actriz más parecida a una Gabor de Rubens que de la Fox, y a un bar vanguardisa, era un recuerdo vago de la época de enganche con la farándula nocturna, de seres solos y acongojados por el miedo. El miedo de darse cuenta, precisamente de eso, de su soledad, de la vaciedad de sus vidas. Esas vidas trufadas de litografías auténticas de Picasso, Miró y Tàpies, compradas en la ciudad condal. Zsa-Zsa...premios internacionales de diseño, todo lo que se cotizaba en la Barcelona de los 90’. Lo apreciado por los pseudointelectuales, semiprofesionales liberales y otra fauna. Gente con mundología, cultura y sensibilidad; algunos de ellos con grandes capacidades intelectuales desperdiciadas y ahogadas en los innumerables vasos de wisky, copas de cava, rayas de coca....
Noches fabricantes de interminables resacas, apagadas con otra noche llena de sed, sed de cariño y compañía. Sabía del juego peligroso de dejarse atrapar en las garras de la noche frívola, despiadada, de todos y cada uno de los días del año. Siempre iguales, que impiden vivir a luz del día y te convierten en una especie de cavernícola urbano.
Unos ojos verdes, como la canción, incrustados en un cuerpo regordete y de escasa altura, con una cercana boca carnosa de mejillas hirsutas y dientecitos como perlas sin ensartar, separados y casi divertidos. Una frente amplia, despejada en inteligencia y pelo, lacios cabellos ensortijados a unas gafas “Vogue” de concha clara, “comme il faut”. Abogado de largos cabellos, luengo intelecto e inacabable miedo. Irónico, vitriólico, a veces. Siempre ocurrente, distante y distanciador. Solo, al fin, en medio de la noche de los solos de la urbe...Zsa-Zsa. La mosca insiste. Paredes de raíz de arce, con cambios fascinantes de luz al son de la música, por medio de complicados artilugios electrónicos. Paredes en obra vista adornadas con frutas y multitud de botellería “ad hoc”. La luz envuelve, acerca y llena la frialdad de los elementos metálicos, de armaduras humanas, de distancias mil. El ambiente respira fragilidades encubiertas que no logran resistir sin perder el equilibrio. El daño emocional es límpido, profundo, hiriente.

L'opereta de la vida


La Montserrat entrà a la sala tot dient:

           - “Beviamo, beviamooooo!”, entonant el brindis de la “Traviatta”.

Tothom és va quedar bocabadat. En Miquel que era un homenet camacurt i tendint a vestir-se com si fos a una opereta, grans punys  i colls de camisa, salivava de plaer. Era una persona molt i molt culte, però la seva ànima no era bona companya d’aquell cosset de cabells greixosos i barbeta emperillada.


            - Montserrat!!!! ets divina!

Ella tota cofoia lluïa una mena de “marabú” de color rosat sobre una pitrera plena de collarets d’azvatxe, daurats i penjolls. Les seves mans immerses en un mar de taques pròpies de l’edat anellades fins a no poder ni cloure els punys, feien d’ella una decadent i estrafolària professora de lírica retirada.

En Miquel era molt amic del fill de la casa en Josep Mª, un jove adolescent primmirat i refinat.

            -Hooola, com estan els meus joves amics, cantava ella. Sempre que parlava començava musicant les seves frases.

L’astorament per aquella dona era general, tothom és quedava perplexa. El seu histrionisme ultrapassava tots el límits coneguts.

En Miquel, sensible com era, l’admirava pel seu art i en Josep Mª pel seu “glamour”... desfasat.

Jo era amic de l’amfitrió, m’havia posat el meu “smoking” i esperava amb delit que arribés el meu amic, Josep, l’estrella de la nit. Aquelles vetllades musicals que havia instaurat l’avia d’en Josep Mª eren un bon punt de encontre de velles glòries, jovenets indefinits, dones avorrides i marits rònecs.
Amb l’excusa de la música, els concerts de piano, o com aquell dia, la sessió a càrrec d’un famós tenor, tots engolien canapès i criticaven al del costat.

En Miquel estava més retòric que de costum, les seves mirades lànguides cap en Josep Mª s’estaven fent en excés evidents. Aquest per fi li va dir:

                     - Que no ho veus que em poses amb evidencia, sembles una puta vella enamorada d’un adolescent.

El llavi inferior del Miquel va començar a tremolar , els seus ulls brillaven iracunds, les galtes congestionades i... “crack”, es va sentir un gemec sec i la sang va començar a brollar del cap d’en Josep Mª. Havia sigut un gest imperceptible però la concisió del cop li havia obert el cap, la copa plena de cava va caure a càmara lenta, els ulls cecs d’incredulitat, és va escórrer damunt del piano de cua i l’esglaó li va encertar directament a la nuca. En Miquel va empal·lidir  de tal manera que semblava que el mort era ell.

La Montserrat va entonar un Adioooo!!! com a cloenda al trist espectacle que havia costat un mort, un avergonyit de per vida i el final de les reunions musicals.

La fulla ?


Haig de fugir, però si em desprenc moriré….Quina angoixa, voldria ser lliure i no destruir-me en l’ intent. Volar cap el fred, quedar-me congelada o be fossilitzada i així dintre de 1000 anys que em trobessin i poder ésser estudiada i admirada, el meu verd no s’esvairia  i les iridescències platejades que emeto enlluernarien tothom que em mirés. Vull que el meu esqueix vital serveixi de llavor, quan ja no quedin arbres ni flors ni fruits. M’imagino els científics burxant en el meu ADN i fent rèpliques, regant-me amb oxigen sintetitzat perquè ja no hi haurà aigua, ni boscos, ni jardins.
Haig de estudiar bé els vents, si escullo tramuntana me’n aniré cap al sud, el llevant tindrà prou força?, el seu rebuf em portarà cap la vall d’Aran, o la de Boí...o potser la de la Cerdanya? I si fos millor Ponent, no aquest, no. Em duria per sobre el mar i podria acabar tota mullada i desfeta.
Ohhh!, m’he després no tinc forma d' entrar dins la voràgine ventosa que necessito, la ventada no és tan forta, hi ha creuament de forces, em destruiran. Adéu camps, lluna i sol. Encara corre sàvia pels meus nervis, si aguanto l’embranzida potser.....

A esas horas

El conferenciante observó cómo la mujer con impermeable rojo que acababa de entrar se apresuraba a tomar asiento en las últimas filas. Interrupción imperceptible para el auditorio. "Cuando lleguen -prosiguió-, porque partan de la premisa señores de que lo harán, y a buen seguro pronto; cuando estos seres pongan sus pies en la tierra, qué creen ustedes qué dirán". La pregunta era retórica pero no obstante, allá en el fondo, la mujer levantó tímidamente una mano. La miró expectante. -Where is everybody? -Más alto por favor. -Que cuando vengan los extraterrestres dirán "where is everybody" -Piensa usted que serán americanos quienes los reciban? -No, no señor, lo que creo es que los alienígenas hablan inglés per se y que llegarán de noche. De momento el astrofísico de rasgos orientales prefirió no seguir preguntando. Pasó a procesar en su memoria la fórmula MUJER + COLOR ROJO = LÓGICA y empezó a transmitir el hallazgo al espacio.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Azares



Azares

El azar rige el mundo. Fernando  Manrique y Federico Mariné nacieron el mismo año, el mismo día, a la misma hora. A los tres años coincidieron en la misma ciudad, la misma escuela, la misma clase. Sus vidas recorrieron la misma senda. Aunque con resultados muy distintos. No podía haber dos personas más diferentes. Fernando era orgulloso hasta límites insospechados, Federico tenía tan poco orgullo que rayaba en el servilismo. Desde pequeño, Fernando miraba al resto del mundo con una indiferencia glacial. Los castigos y bofetadas no le hacían echar ni una lágrima. Apretaba dientes y puños y pensaba “ya verás cuando yo sea mayor y tú seas viejo”. Federico con gestos melosos y palabras dulces se ganaba los perdones y conseguía las caricias. Durante varios años sus caminos divergieron.  Fernando Manrique fue un fracasado. El éxito persiguió –y encontró – a Federico Mariné.
Sin embargo, una vez más, el azar volvió a reunirlos: murieron los dos en el mismo lugar, el mismo accidente, la misma noche de niebla. Nadie fue capaz de saber quién era quién en aquel amasijo de hierros. Sus cuerpos, incinerados, flotan hoy en el mismo mar.

divendres, 22 de febrer del 2013

Anónimo (internet)

"Literatura erótica para eyaculadores precoces" CAPITULO I Ella lo miró Fin

dijous, 21 de febrer del 2013

dimarts, 19 de febrer del 2013

Lo que de mí quede



Odio el frío afilado que corta mi respiración, cuartea mi piel, sangra mis manos, embota mis dedos, entumece mis piernas, cala mis huesos como lluvia ligera, constante; se filtra en mi cerebro, paraliza mi corazón.

Frío testarudo, encarnizado, tirano.
Frío cruel, áspero, indiferente.

Anhelo ardientemente
El cuerpo tibio que se adhiera a mi cuerpo y me dé su calor.
Las manos suaves que acaricien mis temblores.
Los pies que calienten mis pies, tan ateridos.
Los labios que eviten mi dar diente con diente.
La manta que abrigue mi soledad, tan fría.
La cama, tantas veces soñada,
que acoja mi cuerpo, casi inerte.
La casa que me proteja de las noches sin luna.
La tumba que abrace, por fin, 
lo que de mí quede.

Concha

Gafas



Se puso las gafas de no ver. Las maravillosas gafas de no ver. Y…

No vio la desesperación de los que pierden su casa

No vio la amargura de los que escarban en las basuras

Ni la tristeza del hambre en los ojos de los niños

No vio la exasperación de los que piden inútilmente trabajo

No vio la humillación de los que hacen cola ante las puertas de los comedores

Ni la ira de las protestas en boca de los manifestantes

No vio la obscenidad de las risas sin disimulo de los banqueros

No vio la indecencia de los fastos políticos

Ni la inmoralidad de los que todo pueden

No vio la desvergüenza de los que nos hacen culpables

No vio la vileza de los que dicen “que se jodan” o “que paguen sus deudas”

Ni la injusticia de los que se proclaman justos

Sólo por la noche, al llegar a casa, se cambió las gafas de no ver por las de ver. Para observar el efecto. Como un juego. Se puso delante del espejo y contempló con detenimiento su verdadero rostro: la cara de un cerdo. Pero esto no le incomodó. A su lado, siempre estarían las gafas del olvido.

Concha


divendres, 15 de febrer del 2013

DENTRO

Y sigo esclavo de sus beeesooos, cantaba bajo la ducha. Y sigo preso de mis mieeedooos bailaba ante el espejo. Luego, en la cocina, puso el pan en la tostadora y leche en el bebedero de la gata. Había pocos abogados expertos en derecho penitenciario en una ciudad donde las cárceles estaban atestadas, Rita Dolcet era uno de ellos y hoy tenía una visita en la prisión de Brians. Y sigo sin sabeeer por qué razóoon, cogió un bolso grande y metió dentro una perrita, Ella, una York Shire que se llevaba a todas partes, un libro –siempre tenía que esperar- y un expediente rojo. Condujo lentamente en el último tramo de la carretera por culpa de la nieve, ella sigue en mi interiooor, y apagó el motor del coche. El aparcamiento estaba en lo alto de una colina a más de doscientos metros de la entrada. Estaba vacío. Los funcionarios dejaban sus coches más cerca, al lado de la parada de autobús. Sacó a Ella del bolso y la dejó en el asiento al lado del conductor. Bajó dos dedos la ventana y apuntándola con un dedo dijo: Pórtate bien que vuelvo enseguida-, le besó la nariz y le dio un hueso de piel. Cerró el coche con llave. Después de atravesar aquel paraje desértico pasó los controles de seguridad y finalmente, tras unos pasillos inacabables, se encontró esperando a su nuevo cliente en una sala sin encanto y fría. Llevaba más de una hora esperando cuando oyó unos golpes detrás del vidrio de una de las cabinas. Estaban todas vacías. Se levantó de la incómoda silla. -Hola, buenos días-, y entró en la cabina. -Buenos días-, respondió el hombre con la mano todavía en el cristal. -Es usted Amador Cortesano? -Si señorita-, y dibujó una sonrisa triste en una cara muy seria. -Pidió una abogado de oficio. Soy su abogada, me llamo Rita Dolcet. Usted dirá. El hombre era delgado y muy moreno. Llevaba una chaqueta de punto con una cremallera a lo largo medio abierta. Calculó que tendría un par de años de encierro. -Verá usted. No me dan permiso de salida y ya me toca. De hecho ya me tocaba por navidad! Rita consultó la ficha que llevaba en el expediente. –Si, por tiempo ya le toca, ya…Algún motivo habrá! -Pues que la psicóloga dice que no me lo darán hasta que no entre en la terapia-, y se encogió de hombros. -Es que es la única manera de que empiecen a darle permisos. Por qué no quiere entrar en un programa?- preguntó buscando un bolígrafo en el fondo del bolso. -Porqué es un curso para delitos de sangre-, dijo con las palmas de las manos mirando al cielo. Para él parecía estar todo muy claro. -Y cuál es el problema?- Rita consultó la ficha histórica de Amador. Había entrado en prisión por una condena de asesinato. Por haber asesinado a su mujer.. No entendía de qué se quejaba el hombre. -Que yo la estrangulé letrada, no derramé ni una gota de sangre, ni una miaja. No entiendo porqué tengo que estar en cursos por crímenes de sangre. Cuando la abogada iba a replicar vió pasar por detrás de Amador a su York Shire corriendo con su cadenita de brillantes y jersey azul marino. –Ella!-, gritó saltando en la silla, -Ella, Ella! El hombre pensó que se le había aparecido la Virgen. Ahora avisarían al celador. En medio del desconcierto sacó un papel doblado que llevaba entre la camisa y la chaqueta y lo pasó por la ranura del vidrio mirándola fijamente. Rita lo cogió en silencio y lo metió dentro del expediente distraídamente. –Vigilante! Agente!- chillaba. Mi perrita, que alguien coja a mi perrita! Allí no había nadie. El vigilante tardaría otra hora en venir. Amador todavía le pudo murmurar: no se preocupe señorita no se lo van a comer-. Lejos de consolarla Rita se imaginó al doctor Lecter comiéndose viva a la perra. Presa del pánico oyó una sirena. Primeramente sonó en aquel módulo y después se oyó repetida por todo el recinto. El preso se escurrió hacia el interior. Menos mal que se han dado cuenta! pensó la abogada. -Tiene que ir hacia la salida-, le dijo un vigilante en uno de los pasillos. -No sin mi perro-, replicó Rita. –Mi perro se ha escapado del coche y está perdido buscándome. Por este motivo están sonando las sirenas. Así que saldré pero con él. Está claro?-, añadió. -Mire señora. Ha entrado un perro que se está paseando por las dependencias. Puede ser suyo o no, pero las alarmas están sonando por otro motivo, así que diríjase hacia secretaría, aquí no puede estar. “Mierda de sistema”. De mala gana se dirigió hacia la Administración. De aquí no salgo sin Ella, como me llamo Rita. Aunque se hayan de poner todos los presos a buscarla. A la salida del primer control una celadora la esperaba con la perra en brazos. Rita cogió a Ella y la abrazó y la llenó de besos. Ni siquiera pensó en regañarla. Gracias, muchas gracias. No se lo podía creer. -Oiga, porqué sigue sonando la sirena? Es muy molesto este ruido! dijo mirando a uno y otro lado del techo. -Ya se puede ir. La alarma está sonando por otro asunto. Vaya rápidamente a la salida. La abogada no se lo hizo repetir. Qué susto me has dado Ella mía. Jamás volveré a dejarte sola en el coche. No sé cómo te las has arreglado para bajar la ventanilla… Y estrujando a la perra llegó al solitario aparcamiento. Dejó el expediente rojo encima del capó del coche y buscó las llaves dentro del bolso. El papel que le había dado Amador Cortesano resbaló del interior del expediente. Tendré que venir otro día con más tranquilidad para hablar con él. Cogió la hoja del suelo y la desplegó. SE DONDE ESTA LA BOMBA Estuvo releyendo las cinco palabras hasta que una voz interior las fue repitiendo sin mirar el papel, sé donde está la bomba. Se vió incapaz de regresar a la prisión. Estaba agotada. Había madrugado. Un trayecto pesado por culpa de la nieve… La habían hecho esperar mucho rato, demasiado, que por eso Ella había llegado a escaparse! La nimiedad de consulta que cualquier otro de allí dentro hubiera podido resolver… El sufrimiento por la perrita perdida. Y cómo la habían tratado! De prisa y corriendo… Si le habían entregado a Ella es porque se la habían encontrado entre los pies… si nadie la buscaba! En fin, estaba muy cansada, no, decididamente no volvería a entrar. Desde la atalaya del aparcamiento tenía una visión panorámica de todas las instalaciones. Con parsimonia sacó el móvil del bolso. Podía llamar al despacho, a la policía o a la cárcel, o podía ver una explosión en vivo y en directo. Abrió la puerta y rebuscó en la guantera un paquete de tabaco. Inclinó el respaldo del asiento hacia atrás, estiró las piernas, se puso la perrita en el pecho y encendió un cigarrillo dispuesta a que empezaran los fuegos. En nuestro punto de infleeexióoon. Un espectáculo único e irrepetible.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Au Cabaret-Vert

No me gusta excesivamente el soneto “cómico” de Rimbaud. Y mucho menos su traducción. Por eso, perdonad mi osadía, he intentado hacer yo una. En algún momento más parece una versión que una traducción. He intentado que siguiera teniendo la métrica y la rima del soneto, aunque será un Alejandrino, es decir, versos de 14 sílabas, con dos hemistiquios. No siempre lo he conseguido.


Destrocé mis zapatos durante ocho jornadas
Por sendas pedregosas. Y llegué a Chaleroi.
Entré en el Cabaret-Vert y pedí unas tostadas
Mantequilla y jamón, y un poquito de foie.

Las piernas estiradas, feliz, bajo la mesa
Verde: me puse a contemplar los ingenuos motivos
De la tapicería. Y fue grata sorpresa
Cuando la camarera, tetona y de ojos vivos

-A esa no la veremos por un beso asustada-
Risueña, me trajera la rebanada untada
Jamón semi-caliente en un plato coloreado

Jamón rosado y blanco con aroma de ajo
Y llenara mi jarra inmensa con la espuma
Dorada por un rayo de sol adormilado

541 dies (mesos de faltes, correccions i més faltes)


Amigues i amics, avui escric els darrers mots en aquest blog...

Un vell proverbi sufí diu "Quan hagis d'escollir entre diferents camins, tria sempre el damí del cor. Qui escull el camí del cor mai no s'equivoca".

Gairebé he escrit 541 dies en i amb el davantal de cuina. Aquest dia ha arribat massa aviat`però aquí està com tantes i tantes coses d'aquesta vida que no demanem, però passen. I amb tot el cor recordem: un nom propi o sustantiu, dos qualificatius, tres verbs d'acció, una síntesi i repetim nom o sinònim.

FREDOLIC
grisenc fi, pota prima
enjoia, assaboreix, acompanya
es fa al mig del camí sorrenc
bolet

dijous, 19 d’agost del 2010

cinquains

PI
ombrívol, inspirador
creix, acull, preserva
trasplantat quan tot era il·lusió
avet

NIT
orelluda, rabassuda
juga, rosega, imita
vinguda per estimar
gossa

LLIBERTAT
intocable, cobejada
apassiona, viola, guareix
sovint enaiguada
llibertat

LORETO
alegre, d'empenta
titubeja, fuig, s'escola la raó
els llums s'apaguen
mama

dimecres, 18 d’agost del 2010

Cinquain (poema americano) Enlace con wikipedia

Gary Kowalski en Adiós, Toby (Cuando muere tu mascota) Plataforma Ed. utiliza el cinquain, una de las formas más simples de poesía, para celebrar la vida de una mascota, constituído por cinco líneas, de acuerdo con la siguiente fórmula:
Primera línea: escribe un sustantivo que nombre o identifique al tema o al homenajeado.
Segunda línea: agrega dos adjetivos que describan al sustantivo.
Tercera línea: elige tres verbos que digan qué hace el sustantivo de la primera línea.
Cuarta línea: piensa en una frase corta que haga una síntesis.
Quinta línea: repite la palabra de la primera línea o selecciona un sinónimo de ella.

Sammy
pulcro, de pie firme
acecha, salta, yerra
nunca abrá otro
Sammy

divendres, 13 d’agost del 2010

Carver tal como era (La Vanguardia, 23 junio 2010)

Narrativa: Ven la luz los relatos de ‘Principiantes’ en su versión original

ROBERT SALADRIGAS
He aquí una histórica reparación literaria que debería abrir un sustancioso debate. Un día recibimos perplejos la noticia de que Raymond Carver (1939-1988), icono del llamado realismo minimalista, no fue exactamente lo que se nos hizo creer que era sino la inspiración de un editor de talento (a su vez escritor) llamado Gordon Lish (Hewlett,Nueva York, 1934). El caso es ejemplarizante. En la primavera de 1980 Carver pasó a Lish una colección de cuentos recientes. Este se empleó a fondo en la tarea de remodelarlos según su criterio. Así mutiló los textos en más de un cincuenta por ciento –trabajo de cirugía fina–, modificó los finales de diez de ellos (en total son diecisiete), cambió los nombres de algunos personajes (por ejemplo Mel por Herb), los ordenó secuencialmente y eligió como título del volumen el del penúltimo de los relatos que se llamaba Principiantes y que sustituyó por una frase del texto, aquella que decía “De qué hablamos cuando hablamos del amor”, sin duda el libro más famoso de Carver y que mejor ha definido su código estético basado en el despojamiento y la gelidez.
Motivos de reflexión
En 1981 dedicó el libro a su segunda esposa, la poetisa Tess Gallagher, prometiéndole que algún día publicaría los relatos originales. Luego Carver murió, Gordon Lish depositó sus archivos en la Universidad de Bloomington (Indiana), y al cabo del tiempo el tesón de Gallagher y la laboriosidad de William L. StullyMaureen P. Carroll han conseguido que aparezcan restaurados los cuentos de Carver tal y como lo escribió bajo el título de Principiantes (Beginners). En mi opinión se trata de un acontecimiento de primera magnitud que hace aflorar varias cuestiones, todas interesantes. ¿Redimensiona o empequeñece la figura de Carver verla como lo que fue, una manufactura de laboratorio? No se puede negar la realidad: Carver se erige en uno de los autores norteamericanos más influyentes de la segunda mitad del siglo XX tras ser expurgado y remodelado por Lish. Sólo ahora, comparando ambas versiones, es posible observar en qué difieren. Lish opta por lo sustancial de las historias y prefiere sugerir que explicar. Por el contrario Carver, para quien el detalle lo es todo, basa su grandeza en mostrar con ternura el revés humano de sus criaturas, casi siempre malvado, y darles un sentido moral. Lean a modo de ilustración los dos finales –el de Lish y el de Carver– de esa pieza maestra, Diles a las mujeres que nos vamos, una fábula que precisamente versa sobre un acto gratuito de maldad y la culpa que acarrea.
Pienso que ahora mismo no se trata de dilucidar el valor o la eficacia de una u otra alternativa. Si eso fuera todo, resultaría bastante sencillo. Pero el asunto a debatir es otro. Dejando a un lado los resultados, ¿es moralmente lícito que un editor manipule a su antojo la obra del creador, la corrija hasta transformarla en algo diferente a lo que era? ¿Dónde se sitúa la línea que delimita las competencias respectivas? ¿No es (y debe ser) el autor responsable único, soberano absoluto para bien y para mal de los frutos de su talento literario? Pues bien, confundiendo los roles Gordon Lish imprimió su sello personal a un puñado de relatos magistrales que no le pertenecían, y quien los había concebido y plasmado, Raymond Carver, ha tardado casi tres décadas en poder demostrar que el genio estaba de su parte y no necesitaba enmiendas.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Machadiano/a





He de colocar las cosas en su sitio pa que no me riñan. Y ésto se merece una entrada que no un comentario.

- ImPresionante!
- InCreible!
- InsPiradas!

Llevaba dos días con la palabreja MACHADIANA y como una domina lenguas la empecé a buscar en portugués y a punto estaba de llamar al Consulado do Brasil en Barcelona, suerte que comunicaban, cuando un traduktor el línea me ayudó a dar con la solución: dos días, señoras, dos días para enterarme de lo de Machado. Y eso que eran dos!

diumenge, 8 d’agost del 2010

tristezas y miserias

Algunas cosas más para que no se nos haga tan largo el verano



Tristezas y miserias


Castellfels Sant Joan 2010

Sobre las vías
Se oyen los gritos
De los heridos
Los que ya han muerto
No dicen nada

*
Siempre hay mendigos
Buscando los despojos
Del primer mundo

*
El inframundo
Está aquí en la tierra
No hay que buscarlo
Cuerpos tristes y solos
Bocas y ojos hambrientos
Supervivencia
*
Llevan su casa a cuestas
Los caracoles
Y los mendigos.

También los hay babosas.
*
Entre cartones
Bajo los soportales
Del paralelo
Sueños duros y tristes
Vidas grises prestadas

*
Van por el mundo
Sorbiéndose los mocos
Medio difuntos
Ojos de niebla espesa
Perros apaleados
*
En los rincones
De un corazón rebelde
Melancolía
*
Hay en la vida
Palabras malsonantes
Y hechos peores

dilluns, 2 d’agost del 2010

Bonsais

Verdes, ocres, marrones
Los campos de Castilla
Esperando la lluvia

*
La encina achaparrada
Rodeada de rastrojos
Llora una ausencia

*
Por los balcones
Cantan las golondrinas
Fuerte es el caos
Locas de primavera
Hacen sus leves nidos
*
En la solana
Canto de las chicharras
Calor de estío
*
Avispas ciegas
Los amores tiranos
Con su aguijón

diumenge, 1 d’agost del 2010

Santpedor (conte d'història-ficció)

Santpedor, 15 de novembre del 1813

Benvolgut fill,

Han arribat veus fins ací el mas que la Lluïseta, la xica de cal Ferreter i tu, estimat Isidre, heu fet pasqües abans de rams.

Com és sabut no sóc home de gaires paraules, així que ras i curt et dic que quan tornis de la guerra contra el francès, faràs el què cal fer, el què s’espera d’un home. En això, la guerra farà el su fet.

La teva mare prepararà la cambra gran del costat de la sala i l’abillarà perquè neixi la criatura en bones condicions, neta i polida. Ja veus que per a mi ja és cosa feta i no se’n parli més. Hauríem d’estar contents, al capdavall, de que Déu ens acompanyi a sortir d’aquest mal pas amb tantes famílies desfetes per culpa de la guerra.

Diumenge en sortir de missa la teva mare i jo parlarem amb els de cal Ferreter i si no hi vingueren, els anirem a trobar. Que sàpiguen que no tenen que amoïnar-se per la Lluïseta, que hi hagi pau, us casareu.

Pensa que entre d’altres obligacions, en el front i allà on us esteu, has de continuar vetllant pel teu germà Julià, que sempre ha estat un xic eixelebrat.

Encomano les vostres ànimes a Déu senyor nostre.

El teu pare,
Esteve Llusià
****


Barcelona, 9 de desembre del 1813


Esteve Llusià
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)


Benvolgut pare,

No sé com agrair-vos les decisions preses pel bé de la Lluïseta i el meu.

Els francesos segueixen dins la ciutat de Barcelona. Diuen que aviat sortiran cap a Saragossa. Sortiré amb els primers escamots per perseguir-los i no caldrà esperar que la guerra acabi per casar-nos, em vindrà de camí a casa perquè Santpedor és a quatre passes de la carretera de Manresa i del Bruc. Ens estimem i només Déu sap perquè fa les coses.

M’agradaria ajudar-vos en la feina perquè de mans totes són poques. Amb en Julià no ens podem veure gaire, és ple d’enyorança i per matar el temps toca el timbal com feia quan erem a casa. S’han de tenir ganes!

Rebeu vós i la mare una abraçada del vostre fill que us estima,


Isidre Llusià
****


El Bruc, 10 de gener del 1814

Senyor Esteve Llusià
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)


Senyor Esteve Llusià i senyora Cinta Casanova,

Accepteu l’expressió del meu condol per la mort dels vostres fills, Isidre i Julià Llusià Casanova, que van ser abatuts per l’enemic en un combat aferrissat el proppassat diumenge dia 3 de gener del 1814.

Amb el portador de la present missiva us faig a mans les barretines del vostres fills estimats.


Signat
Tinent d’artilleria en cap.
****


Reus, 30 de maig del 1814

Cinta Casanova
Can Casa Nova
Santpedor (Província de Barcelona)

Estimada germana,

Tot just acabem d’arribar a casa que ja voldríem tots plegats tornar-nos-en, només fóra per veure el reietó, l’Isidret. La muntanya del Bruc, les valls... tant estimades per mi i el meu home.

És una sort que la Lluïsa, ja saps que no m’agrada dir-li Lluïseta, s’avingués a deixar Cal Ferreter. Va tenir prou seny per veure que a la criatura no hi havia de faltar-li res. I quines rialles i quina gràcia té l’Isidret en agafar els bastons del timbal i que bé i fort repica. Qualsevol diria!

Germana, friso per tornar-te veure i donar-te un petó.


Roser Casanova

leyendo onomatopeyas

"doy unas brazadas, achacunfa, achacunfa (...) y salgo del agua, blup, apolo veraniego" QUIM MONZÓ Splassshf