Xirimiri surrealista (corregit)

T’ofereix paquetets de mocadors cada dia, i fa els seus soliloquis, si li parles, contacta amb tu. La seva mirada, perduda; les arrugues de la vida i les drogues a la seva pell. Et dona mil vegades gràcies per un somrís o una paraula o una moneda...a vegades et convida a tabac. ¿Dónde vives? en Pomar,  con mi madre. No és un indigent. A vegades me’l trobo prenent un tallat i m’espera que surti...per parlar amb mi. Faig com si no el veiés i ell va al meu costat un trosset de camí, donant-me les gràcies i dient-me guapa...per haver-li ofert un parell de cigarretes que refusa perquè no li agrada el tabac negre. És una de tantes persones malaltes pels carrers del món que no han tingut la sort de tenir un entorn apropiat. Las Genaras, Manolos o Johns que acaben a les urgències dels hospitals per un bocata o perquè els ingressin uns dies i els rentin i els curin de les llagues del cos i apaivaguin les ferides de l’ànima. I la pluja fina va calant, el xirimiri, la vida pels carrers, la solitud, el desarrelament, aquell indigent trompa al que t’abraces als vint anys per un carreró de les Rambles i de qui et sents més a prop que de cap dels companys de Facultat amb qui estaves sopant. 

No és sap mai com pot acabar la vida d’una persona, cremada viva en un caixer o fent de funanbulista suïssa en un circ, amb un fill d’un xinés i dos d’un marroquí.