NO TORNARÉ A SER JOVE
Ara sé que es tracta d’una altra cosa. Em creia que em menjava el món i el món no m’ha menjat a mi perquè no m’he deixat però, a fe de Déu que ho intenta ... ho intenta cada dia, a cada moment.
Recordo els anys en els que la sang em bullia a les venes i pensava que tot era possible. M’imaginava la vida sense límits, sense fronteres... el futur no existia, tota la narració era en Present Continuo, res acabava i tot era perdurable.
Els anys m’han fet posar els peus a terra i veure les coses amb més calma: la vida no és perdurable, ni infinita, té límits, té fronteres i no està narrada en Present Continuo. Jo no he estat, ni sóc el protagonista si no un sol més de la gran pel•lícula, un actor secundari que veu passar la trama sense poder fer gaire més que desenvolupar el seu paper amb la màxima dignitat possible.
Ara comprenc que envellir, morir, és el procés, no hi ha res més... tret de fer bullir la sang cada dia una mica, fer-la bullir sempre, fins el darrer . I, quan aquest arribi, sentir-te, encara, ple de sabia i des de l’altra banda del teló, aspirar a escoltar que el teu públic, el que t’ha vist assajar cada dia, t’aplaudeix en un sentit homenatge...
Crec que has captat de meravella el poema de Gil de Biedma. L'expressió Present Continuo, genial.
ResponEliminaCoincidio con la opinión de Elena.
ResponEliminaEs un ejercicio interesante. Tendré que probar, a ver qué.