La tòrrida passió, el sotrac, l’aigua fresca a la cara, els amants, uns nàufrags en l’illa d’un llit, el mòbil, el cotxet descapotable, les lectures de la Jana i el Gerard, la bufetada del desencís, la barca sense norai, l’Albert i en Perico de los Palotes i el paraigua blanc sota la fina pluja… l’amor.
Exponent de vitalitat i d’inquietud, en el mini club de la inspiració ets la concisió i la cohesió.
Massa lluny, Genara, te’n vas massa lluny. -És per feina!-.
Òrfenes d’imatges i de rebel·lia, em nego a dir-te adéu.
Rebequeria? Tan me fa!
Que em passarà? Ja ho sabem!
I es que ja n’estic tipa de dir adéu. I no te’l dic!! M’hi nego. No vull dir-te adéu.
On cristal·litzaràs els acords de piano amb les maraques? On encastaràs la saliva amb les urpes? En el nostre cor, Júlia, en el nostre cor. Ja pots gravar-ho a l’agenda.
Moltes gràcies, Elena. No saps quantes!!!
ResponEliminaNo me'n vaig. Hi sóc...ja ho veus entro al davantal. Trobo preciós aquest bocí de tu que ens has regalat.
Molt inspirada, com sempre que ets lliure. Una abraçada, moltes.
Yo también me voy, Elena, para que me escribas algo tan sentido y tan cálido. Estoy celosa.
ResponEliminaEm sumo al reclem de la Concha... haurem de fer veure que marxem perquè ens diguin quelqom així de sentit ??.
ResponEliminaCrec, Elena, que aquestes paraules reflecteixen allò que, d'una manera o un altra, totes sentim...
No, no marxes Júlia ... de les nostres vides potser no, però deixes el Davantal coix, molt coix ... i les Mosqueteres?, i les Dinosauries ? ... Això que hem fet possible, aquest bloc, restarà sens dubte coix ... coix de tu.
Alguna cosa canviarà, no serà el mateix.
Espero que segueixis alimentant, gestionant aquest bloc que és el teu i (perquè no dir-ho?) que tornis a canviar aviat de feina i e poguem recuperar...
Un petó !!
Eso espero yo también, Júlia. Mis sentimientos son los mismos que los de las otras dos mosqueteras, aunque no sepa encontrar palabras para decirlos. No te digo, ni mucho menos, "adios", no te librarás tan fácilmente de nosotras.
ResponEliminaNi quiero, mosqueteras...aqui la "dino" seguirá dando la tabarra, mientras le quede un soplo de vida.
ResponEliminaOs agradezco muchísimo vuestras palabras.
ESTOY, DE VERDAD, CON VOSOTRAS!!!!