ESTACIÓ. SENSACIONS. UNA VEU.


I.

Asseguda a la terrassa, mirava la mar en calma. Una agradable sensació de pau li regalimava pel cos, com les gotes de rosada regalimaven per les flors que l’envoltaven per arreu. Encara era molt d’hora, però petites barques de vela llatina apuntaven ja per l’horitzó, com puntets blancs sobre una estora de blaus multicolors. El brunzit d’unes abelles que feinajaven la tragué del seu encís. La sang li bullia d’activitat desfermada. Aquell dia apuntava calor.

II.
L’angoixa se la menjava per dins. Ja feia estona que era llevada i, embolcallada amb una gruixuda manta de moeré,anava amunt i avall per una terrassa ara sense encís, coberta de fulles seques i petris esquelets vegetals. No apartava els ulls de la mar, una mar ollada per les urpes de la tramuntana. No el veia per enlloc, el petit vaixell de vela llatina semblava engolit per aquelles ones gegantines, com la balena engolí a Jonàs.

III.

A l’altra banda del gran finestral, la terrassa, xopa, emmirallava uns núvols negres i carregats. Una nova turmenta amenaçava esclatar i els primers trons d’aquesta que s’acostava, es confonien amb els esmorteïts de la que tot just acabava de passar. Les plantes, amb les seves primeres poncelles, eren l’única nota de color dins d’aquell gris cromàtic que ho aclaparava tot. Allargà la vista vers l’horitzó: a la mar cap vaixell. Rebotida dins del pijama, engolí el té, ben calentet, mentre la veu de Jacques Brel entonava els primers acords de Ne me quitte pas.