Notes biogràfiques

COSES QUE EM FAN POR
(El dinosaure albí)


De petita tenia por a l’home del sac. En la meva ment infantil aquest ésser tenia dos representants en el barri, el drapaire ambulant i el senyor que venia de tant en tant i cridava, “el afiladooor”.

Diguem-ne que aquesta por és la primera de la que tinc consciència. Després van anar venint les altres. L’angoixa a les serps, el foc que em tenalla, el neguit dels vampirs, el pànic en el fons del mar, la inquietant mania que té la gent a disfressar-se, la hipnosi de l’escarabat, els fenòmens paranormals que em tornen suspicaç i la sang que m’aterra.

En aquest repàs general no hi ha l’ogre ni la bruixa perquè mai m’han fet por, ni aquelles situacions d’origen psicològic terroríficament paoroses, valgui la redundància, i de les que m’abstinc fins i tot de posar-ne exemples. Tampoc trobo monstres clarament definits del tipus mamuts o orques, per si la grandària que ha de tenir l’objecte, o millor dit el subjecte de la meva por, hagués d’influir-hi.

Ara, en el llindar de la vellesa, quan pensava que les meves pors es veurien reduïdes a les més grans, és a dir, a la malaltia, a la pobresa i a la mort, i d’altres més prosaiques com l’agressió sexual o que em llevin la bossa, ha arribat a la meva vida un ésser amb el que haig de conviure nit i dia, un monstre que mai dorm, un dinosaure blanc, d’ulls, llengua i urpes rosades que m’aixafa fins quedar reduïda al perímetre del seu peu.

Gaudeix amb la dissimulació i el fingiment. Riu follament amb la hipocresia. Baveja amb els gata maula i els murris. Li cau a raig la saliva per la comissura de la boca rosa amb els llagoters i els que enverinen les coses. Amb els manegaires crida i pica de mans. I jo diria, si en sabés de paleontologia, que amb la maquinació arriba a tenir un orgasme.

Aquest depredador albí, instal·lat en el meu imaginari on l’engany és de color blanc, és dels que es queden, dels que sempre hi són, que com diu l’escriptor s’ha quedat fins i tot després de fer una becaina.