No puc respirar. La calor és asfixiant. El cor s’accelera. En sento els batecs amb una precisió desfermada: al pit, als temples, als canells. L’ofec m’oprimeix les vies respiratòries. La profunda foscor de la cabina, em provoca pampallugues multicolors. Una suor freda i llefiscosa s’apodera de mi. Comença a lliscar pels palmells, pel clatell, pel bell mig de l’esquena.
En un rampell de serenor el conscient m’ordena que em calmi i, amb un gran esforç, intento respirar profundament: agafo aire pel nas i l’expulso lentament per la boca, una, dues, tres, fins a deu vegades... amb la ma tremolosa localitzo el mòbil. No hi ha cobertura. El calendari ho confirma: 15 d’agost, sóc l’únic veí de l’escala. L’ascensor continuarà aturat fins que algú senti els meus esfereïdors crits d’auxili, cada cop més apagats.
Molt millor, Carme.
ResponEliminaHo veus tu també?
Vell és bell.
Ja he corregit "bell". Es nota que és una paaula que desconeixia!.
ResponEliminaSi, a mi també m'agrada més.