N'hi havia tant per donar

Pensava que de camí a casa trobaria moltes flors i va baixar una estació abans. Va arraplegar les de color més viu i va reseguir la via del tren fins arribar al poble. Les va embolicar amb paper d’embalar d’una resma que tenia a l’habitació. Va fer el ram i li va agradar. Va beure un got de llet per dinar -ja menjaré a casa de l’Anna-, i s’estirà damunt del llit. Les amigues de l’Anna fan els preparatius per a la festa d’aniversari. Vindran els amics de la universitat i la família ja és aquí. Banderoles, llums, la música a dins i a fora, copes, plats, s’ha d’enllestir tot per a les cinc. El timbre sona a les 5 en punt i la noia corre a obrir la porta. L’Arnau la mira als ulls amb timidesa i allarga el braç. Somriu, deixa el ram en un aparador del rebedor i diu, gràcies, passa, passa ja ha arribat la meva germana i els meus nebots... El noi es mira el pom de flors que dormirà damunt del moble i la segueix amb recança. Més s’hagués estimat que li fotés pel cap que no aquella displicència. Una senyora gran, que sembla la mare de tots, perquè tots s’assemblen, fins i tot les amigues de la universitat se li assemblen, surt de la cuina amb una safata de galetes. Les ha fet la nena. Compungit n’agafa una. S’aixeca a buscar una beguda i surt del menjador. Al jardí, ple de flors cultivades -roses majorment-, hi són les amigues de la facultat. La flaire de les roses barrejada amb la del gessamí se li fa irrespirable. N’hi havia tant per dir i per donar i perdonar... que no pot empassar-se la galeta. Diu als coneguts de la universitat que l’endemà té un examen i que ha de fer honor a la beca. Que no veu l’Anna, que el disculpi, i surt per una portella. Distretament.

MIRADES I REFLEXIONS D'ESTIU

Avui sento la necessitat imperiosa d’obrir una finestra a l’exterior. Al balcó, s’hi està bé. Passa un airet fi que et revifa de la calor nocturna de Barcelona i et torna a la vida. He posat l’ordinador, el meu estimat amic, sobre una tauleta petita, entre dos testos de menta. Avui és festa, 15 d’agost, hi ha poca circulació, només se sent, de tant en tant, passar algun cotxe i l’autobús que gira fent fressa, potser per avisar que passa. En aquest tros de carrer tan poc transitat també hi passen coses. Em ve al cap la imatge d’una dona ja gran estirada en un banc. Són les 12 del migdia, el sol cau descaradament sobre els transeünts que passen pel seu costat sense fer-ne cas. Al costat de la dona hi ha un carro de la compra ple que vetlla el seu repòs. Malgrat aquest detall, ningú s’atura. La dona és del barri, ningú la coneix? Des del balcó estant observo un gos que s’hi acosta seguit d’un home gran. Ell la sacseja amb cura. Fa parar una noia que obra la seva bossa i en treu un mòbil, parlen, se la miren, i el gos intenta llepar-la amb discreció; ella, amb la mà intenta apartar-lo. Ara ve una ambulància amb la sirena a tot volum. Paren, parlen i treuen una llitera per endur-se-la. El gos fa un salt i entra a l’ambulància sense que ningú li digui res: ell té clar el que ha de fer. L’ambulància, tal com ha arribat, fent-se sentir, se’n va. L’home recull el carro i també se’n va. Uns veïns comenten alguna cosa sobre la dona... Després d’arreglar-me baixò a comprar una mica, i m’assabento que la dona és l’Enriqueta. Una dona que viu sola amb el gos. El gos és molt conegut i estimat, es diu Petard, i que gràcies a ell que ha anat a buscar el veí, el senyor gran, l’Enriqueta encara és viva. Em pregunto si és normal viure sol i menysprear uns animals que sembla que tenen més sentit comú que molts humans. Ara a l’agost es veuen molts gossos abandonats a la carretera que corren seguint el rastre dels seus amos, del cotxe... Alguns moren en l’intent, d’altres els atropellen i algú els recull, però la majoria moren i ningú pensa en l’angoixa d’aquell animal abandonat pels seus amos a la carretera. Aquests amos, tan proclius a desfer-se d’un gos quan els fa nosa per poder anar-se’n de vacances tranquil•lament, me’ls imagino bebent-se una cervesa i rient, sense que els afecti el destí del MILLOR AMIC DE L’HOME!! Aquests HOMES, són amics dels HOMES?

Adaptarse

Recursos humanos le comunicó que estaba incursa en un E.R.E. y el comité de empresa no hizo nada por ella. Fue el primer fichaje del gabinete jurídico y también sería la primera en sufrir el oprobio de irse a la calle; eso sí, cobrando el paro con la categoría de abogado. En un año no encontró trabajo y tuvo más tiempo para ayudar a su hija en las tareas escolares, con el dibujo sobretodo. Pidió una prórroga y se la concedieron por ser madre soltera. Empezó a estudiar pues se veía incapaz de volver un día a aquel mundo de tiburones y estrés. Opositó y sacó una plaza para un ayuntamiento. Ejerce en una pequeña población costera y a ratos saca el cuaderno emborronado por las lágrimas vertidas y dibuja una simple medusa. Sencillo celentéreo capaz de convivir con los mayores depredadores.// Paraules obligatòries del mes d'agost: comité, medusa, prórroga, oprobio, cuaderno.// Webs per al concurs de microrrelats: consejo general abogacia española cgae i mutualidad general de la abogacía

Ja hem tornat

     Junts, l’un al costat de l’altre, com sempre...sense agafar-nos de la mà, perquè no podem. M’he emportat a la Júlia a passejar pel Mall i plegats em passejat pel jardí de les escultures del National, mentre tocaven jazz...Mmm quin goig, portar-la dins, la millor droga del mon! A ritme de bateria, i ballava, no pot parar, els peus se li en van quan sent música...què dolça que pot ser a vegades, quan somriu, quan em somriu a mi. Quant d’amor pot haver-hi en una mirada! en el silenci, en el respecte...I la tendresa sense sexe, i l’amor sense passió, és passegen sols sense voler, lliscant suaus pels carrers de Georgestown. No els hi cal res més, ni un paraigües quan plou, ni una lluna a la nit,  ni tan sols un raig de sol pel matí. Sempre al meu costat. I jo al seu. No ens cal demanar perdó, ni ens cal dir-nos amor cada matí, ja sabem que a Barcelona o a Washington D.C. això, és així.

Ramonillo

L'AMIC

Tenia diferents projectes per a quan arribés. Sabia que ens avindríem. De seguida ens vam fer amics. Els nostres desitjos es fonien en un de sol. Gràcies a ell puc dir que sóc més lliure. Benvingut Ordinador!!

La teoria del lletrista

Un petó mai va sol si és de veres ////Vaig sentir aquesta frase per atzar i començar a fer fressa el cervell va ser tot ú. La senyora que la va pronunciar va dir que pertanyia a una cançó de la seva època i ja que m’és del tot impossible demanar-li la procedència, faig suposicions. Era d’un copla? potser, d’un bolero? o tal volta, era d’una havanera? La qüestió és que haig de parafrasejar-la perquè com he dit abans ha estat el vers qui m’ha vingut a buscar. Començaré per dir que un petó necessita d’un emissor (qui el fa) i d’un besat (qui el rep). El primer serà sempre una persona física, el segon no cal. Però no aniré tan al principi ja que allargaria massa aquestes notes; aniré estrictament als conceptes “no anar sol” i “ser veritable”. Què volia dir el lletrista. Que després del bes hi haurà marro? O que va carregat de bones intencions perquè és un bes cast? Seria tant com dir que és el preludi d’una sessió ardent o bé és d’agraïment o salutació a un amic o familiar... En qualsevol cas és veritat que un petó no va mai sol perquè arrossega sempre una intenció, altrament el receptor haurà d’endevinar quines són aquestes intencions i actuar en conseqüència a elles. Perquè el bes no vagi sol les intencions sempre hauran de ser bones. Ineludiblement. Pensem en un petó de comiat, aquell que és l’últim. Tot i que sabem que mai més el podrem donar (o rebre) -per exemple el de l’apassionada parella que el destí allunya per sempre més o en el que se li fa a un ser estimat ja mort -, fins i tot en aquest instant el besador està dient: quan ens trobem en una altra vida, ens farem petons. Són transcendents perquè es perpetuen en el record i ningú dubtarà que van carregats, és a dir, que no van sols. I per anar més enllà, quan la princesa fa un petó a la granota que es convertirà en príncep, li està dient que l’estima tot i ser lletja i llefiscosa. ////Un petó mai va sol si és de veres //// I què passa amb la versemblança de l’òscul? Doncs, i aquí faig la meva petita troballa, si el petó no és veritable, va sol. Pensem en el bes de Judes, el de traïdoria, o en el de la dona aranya que et deixa garratibat o en el del vampir que et lleva la sang. Si t’hi fixes bé aquests petons van sols, són un únic petó. Van sols perquè no hi ha amor ni amabilitat ni res que s’hi assembli. Doncs si, el lletrista de la cançó té raó, les intencions acompanyen al petó només si són bones, perquè això les fa veritables i per aquest motiu el petó no va mai sol. La veritat no es troba ni en el idealisme ni en el realisme, va dir Kant a la recerca del coneixement. La veritat és bondat, ens diu el lletrista, aforisme senzill i ple d’amor.

L'AMIC

Avui m’he despertat amb la l’obsessió de separar-me de tu. De fet, ja fa dies que ho vull fer, però d’avui no passa. Sí, durant anys has estat el meu millor amic; has aguantat totes les meves neures, els meus plors, t’has xupat de les meves llàgrimes i no t’he donat ni les gràcies. Moltes vegades m’has calmat tot sentint el batec del meu cor. Has estat el meu confessor, pacient i discret. Has guardat els meus secrets, bons i dolents. Has sabut més tu de mi que jo de mi, i no m’has fet cap retret, pacientment has deixat que t’amarés de pors i discretament m’has induït a la calma. La teva dolçor, la teva pell suau i olorosa, no ho oblidaré mai, perquè tu sempre seràs el meu amic més íntim. Però tot té un final, tot és perible; i aquesta nit, tot i que ja feia molt de temps que hi pensava, me n’he adonat que havies canviat molt i que ja no m’anaves bé. La nit t’empeny a revisar el dia, la vida, les necessitats, les amistats... Quan anava a ficar-me al llit, dreta a l’habitació, t’he mirat per última vegada i... t’he vist tan pla, quasi sense cos, que m’has fet pena, i m’he fet pena. Perquè arriba un dia que sempre hem de prendre una decisió i deixar el que més estimem. No vull que t’ho prenguis malament: t’estimo i t’estimaré. No sé si trobaré un altre coixí com tu. Aquesta nit serà la nostra última nit. Gràcies per la teva comprensió.

Record grana i blau marí

Vaig néixer sota el signe de Peixos i crec fermament que per aquesta circumstància "natal" m’agrada el mar.

Els pares m’hi portaven sempre que podien perquè quan arribava l’estiu jo no callava. Va, si us plau, anem a la platja... Podia estar un dia sencer somiquejant.

Ben d’hora agafàvem el cotxe i a les nou del matí ja estàvem a la costa. Tant em feia on anéssim (costa amunt –de sorra gruixuda-, o costa avall) perquè jo sabia nedar i m’ho passava molt bé amb una cosa que mai em descuidava.

La mare portava els entrepans i el pare carregava amb la nevera portàtil on hi cabia fruita, coca-cola i vi amb gasosa. Burxava la sorra perquè el pal de la sombrilla quedés ben soterrat i així no s’anés volant (cosa difícil perquè era de ferro colat i pesava un munt) com els hi passava als altres.

Amb la nevera a l’ombra i, a vegades, un meló a l’aigua entre les roques perquè estigués fred, la mare em donava l’entrepà i me’l menjava asseguda a la meva tovallola. Aguantava una hora sense posar ni un peu a l’aigua no fos que se’m tallés la digestió.

Arribat el moment, treia d’una bossa de roba que li havia fet la mare, un matalàs de lona de color grana d’una banda i blau marí de l’altra. El desplegava amb molt de compte perquè no s’embrutés de sorra i amb una manxa de peu de color negre l’inflava. El pare sempre m’havia d’ajudar a treure el tub i tot seguit ficar-li el tap vigilant que no escapés massa aire. Ni tampoc quedés massa tens. Jo obeïa perquè als pares els costava de comprar les coses perquè recordo que una vegada es va haver d’apedaçar per un petit forat que tenia, és clar que això ja era quan s’havia fet una mica vell.

La meva expectació era molt gran, podria dir que era única. Si algú m’hagués demanat què era la felicitat segur que li hauria respost que la felicitat era l’aventura d’inflar un matalàs per anar a mar.

M’hi estirava de front, creuada fent xap xap amb els peus, cavalcant amb els braços fent de rems, em capbussava per passar per sota sense respirar i si alguna cosina o altres nens s’hi pujaven, tibava del coixí fent salvament. I abraçant-lo, giravoltava però com pesava molt mai podia fer la volta completa i el costat blau marí o grana sempre guanyava i així fins que un braç del pare s’enlairava des de la riba dient que m’hi atansés.

Amb el temps apamat em deien que ja era hora de la dutxa per a mi i el meu matalàs per després posar-nos a secar, banda i banda, i això volia dir que ja era l’hora de marxar.

Eixut i desinflat tornava plegat a la bossa i d’allà no sortiria fins diumenge vinent. O qui sap quan.

Amb les cadires i taula plegables, nevera, “sombrilla” i tovalloles fèiem el seguici fins al cotxe saltironejant descalços. Jo tancava la comitiva fent una mica el ronso però amb el cos encara fresc de tanta aigua de mar; un mar que en la joventut hi vessaria les primeres llàgrimes d’un desengany. Però això, amable lector, n'és un altre de record.

VENÇUT

       El cel, envaït pels núvols, que semblava que d’un moment a l’altre havia d’esquinçar-se i deixar anar tota la seva ràbia amb una gran vomitada, atemoria la gent, que es refugiava a casa seva. Per experiència, l’Eduard sabia que aquell cel no podia portar res de bo. El telèfon va sonar insistentment, però ell no es movia de davant de la finestra; sabia que era el seu amic i sentia una gran peresa d’haver de desplaçar-se per despenjar-lo i tenir la conversa de sempre. Es coneixien des de molt petits: ho havien compartit tot, fins i tot la data completa de naixement..., tot, menys la Roser. Finalment, va decidir-se i s’hi posà.
       --Hola, Edu! Com estàs? Sóc aquí, he vingut per negocis i he pensat que ens podríem veure. Estic a punt de comprar una petita editorial, només he de signar uns documents i ja podré editar. Com tens la novel•la que tenies a mig fer quan va morir la Roser? Em faria il•lusió que la primera publicació fos del meu gran amic.
       --Bé, Rafa; només he d’acabar el final de l’últim capítol... Estic encallat en el temps.
       --D’acord, què et sembla si vinc i m’ho ensenyes i en parlem? En dos dies ho pots tenir acabat?
      --Crec que sí...
     L’Eduard mirà altre cop el cel i va sentir com tot ell s’estremia, sabia que estava a punt d’acabar-se alguna cosa, aquells núvols el xuclaven. Es dirigí cap al despatx. L’ordinador descansava sobre una taula petita, envoltat de llibres i de papers. Sense esma, connectà l’ordinador i donà una ullada al document que tenia a mig escriure. “Capítol últim: ... i agafà un vas amb cianur dissolt i, sense respirar, se’l prengué...”. La batalla contra la peresa havia acabat. 

Prova

Hola! Sóc Maria Teresa Galan Buscató. Crec que he fet el que se'm demanava per enviar coses al bloc. Això només és una prova.

UNA DECISIÓ

La Ramona acaba de sortir de la farmàcia del costat de casa seva. No hi ha anat perquè li prenguessin la pressió, hi ha anat a preguntar el preu d’un medicament que li havia receptat la seva doctora de la Seguretat Social. Un medicament que pren pel cor des de fa molts anys, però que han retirat, ara ja no el recepten. Si el vols, l’has de pagar.

 Quan la farmacèutica li ha dit el preu, la dona ha quedat tota pensativa i trista; ella que sempre està animosa i encara li agrada, als seus noranta anys, explicar acudits, sempre els mateixos, se li ha fos el somriure de la cara. “No pot ser!”, ha respost. Ha agafat la recepta i se n’ha anat sense acomiadar-se.

 Ja a l’ascensor, ha pres una decisió: no ho dirà als seus fills, altres problemes tenen. La vida és injusta, però els homes la fan insuportable. El Govern espanyol i tota la seva tropa de lladres l’acaben de comdemnar a mort! Viurà sense el medicament fins que el seu cor digui ”prou!”. La seva pensió de viudetat no arriba per pagar-se el medicament. El poc que tenia estalviat se li han quedat amb la conya de ser “preferents”. Quins altres malparits!!!

La il·lusió de veure el seu país lliure, després de segles de patiment, acaba d’esfumar-se. 

Aquesta és la història de la senyora Ramona però també la de moltes altres persones.

Don Juan y otras historias

       Quien te ha dicho que soy un ligón?...ja,ja,ja, aún me río ahora cuando lo recuerdo. Por favor! Es posible que a estas alturas aún no te hayas enterado de que era conmigo con quien ligabas? Mira que te lo dije, que te lo repetí, te lo expliqué, lo conté. Y tú nada…Como si lloviera. En fin, qué le vamos a hacer. No, si yo lo entiendo, yo había sido como tú…La armonía de las formas y los colores, la clase, la elegancia, ja,ja,ja, qué paparruchadas! Cuando vives con la muerte, el deterioro físico, cuando chicos de veinte años se te van de las manos infectados por SIDA y sus cuerpos parecen salidos de Mathausen, vas dejando atrás la alergia a la fealdad y valoras otras cosas más importantes.

         Parecía que estábamos en el Dry Martini, por cierto el top ten de los bares de copas, y mi favorito en Barcelona (por algo es una de las diez coktelerías mejores del mundo), sin copa claro…y sin cigarrillo. Recuerdo que una vez, a mí me ocurrió algo parecido en el trabajo…Te quieres ligar al tal?, Yooo, que horror, noooo?! A veces, estamos tan cómodos, que nos dejamos ir, nos olvidamos de que estamos trabajando y nos sale la vena seductora, aquella que tenemos tan incrustada, de la que no somos conscientes y que utilizamos continuamente en nuestras relaciones personales sin pararnos a reflexionar que, a veces, el que la recibe se deja seducir…

         Si no me hubieras retado, puede que aún estuviéramos tomando copas imaginarias, y tú sin enterarte. Yo me lo pasaba genial. No necesitaba nada más. Es muy divertido, de lo más. Siempre me ha encantado. La verdad es que después de las millas recorridas en estos terrenos me muevo bastante bien en esas marismas. Quizá, por eso, no te diste cuenta. Fue suavecito, sin apenas rozadura como si de unas ruedas neumáticas se tratara, no había desgaste, ni frenazos, nada…Hacia adelante…Divirtiéndonos. Pero los retos son para mí irresistibles…y no se me puede decir jamás...asústame.

Mirades furtives

           L'ull d’aquell nanno,  d’uns tretze anys , s’entreveia pel vano de la porta. Ella , la Jordieta marxava cap a casa desprès de jugar una estona, com cada dijous per la tarda. A les quatre. Ell se la mirava i també estava emetent perquè la mare arribava a casa i estava obrint la porta del pis, i si la veia?…i si se’n adonava que la seva amiga i ell havien estat jugant? El crio es feia aquestes preguntes mentre sa mare, la senyora que no volia que entressin nenes a jugar amb el seu nen a casa, ficava les claus al pany. Semblava una escena d’en Visconti, una escala de l'eixample de la Barcelona de principis del segle XX, sense ascensor amb aquells replans i ulls d’escala tan característics, i alhora felliniana, còmica… Una pacient que anave a veure el pare d’en José Antonio, psiquiatre, pujava per l’escala. A l’home li esperava una tarda difícil, l’expressió de depressiva de la client era per posar-se a córrer. I el nen seguia espiant tota l’escena, la marxa de la seva estimada amigueta davant de la seva mare i la visita del pare. La música de “8 ½”, Nino Rota, s’ hi esquia tan be…!   

    

Camina

El teu amor em va salvar,

Del meu t'has escorregut.

Pel llarg camí fins a on sóc

Em vares acompanyar,

Però no l’hem sabut seguir…

Fins que la mort no se’ns emporti,

O potser, l’anem a trobar,

Hem de continuar marxant,

Ens devem, seguir el pas.

Ens ho devem, passets petits o passos llargs,

Tant se val, l’essencial no és arribar,

El que compta és, caminar.

Que poques paraules tinc...

i les que us dic son tan gastades...

Moltes vegades recorro a títols d'en Llach, tan ben trobats, per començar els meus escrits. Des d'aqui el meu petit homenatge al poeta i encare més al gran músic que és.

        Però quanta força que tinc, no han pogut manllevar-la, ni els meus somnis, ni el meu pensament, ni els meus sentiments. 

         Soc lliure i no deixaré que mai més res m'aturi, serè jo amb les meves penes i misèries, quina paraula aquesta...i alguna petita grandesa.

         No vull que tu et quedis pel camí, segueix, segueix...també endavant, tal i com em vares ensenyar a mi...

Al otro lado de la puerta

Al otro lado de la puerta está el vacío.

Mi espalda se curva bajo el peso de tu pérdida

Mis rodillas flaquean por el abandono

He perdido mi sombra, la llevaste contigo

igual que las corrientes arrastran la tierra de los márgenes

Y me dejaste desvalida.

Barca varada, tierra en barbecho, pozo seco.

Me tomaste entre tus manos y quedé reducida a cenizas

Te filtraste por mis hendiduras, sin llave ni ganzúa,

como ave de rapiña, depredadora, astuta

Y me despojaste.

Al otro lado de la puerta

El árido desierto que da paso al olvido

Guernica 2ª versión

GUERNICA

¿Cuándo las guerras nos parecerán un total desatino?

¿Cuándo la ira de los hombres se hundirá en la nada?

¿Cuándo los dioses castigarán el odio?

¿Cuándo la paloma de la paz se hará visible?

¿Cuándo los gritos de las madres con sus niños muertos

dejarán de escucharse, desesperados, rotos?

¿Cuándo las piernas arrancadas de los cuerpos

provocarán en nosotros un horror de agonía?                             

¿Cuándo la sangre no correrá ya por los caminos               

en un río de doloroso recorrido?

¿Cuándo la Muerte se dará por satisfecha

y vivirá tranquila en su agujero?

¿Cuándo el espanto nos estallará en la cara?

¿Cuándo la palabra masacre desaparecerá del diccionario?

¿Cuándo el sufrimiento dejará de excitar a los monstruos?

¿Cuándo solo las aves surcarán el cielo?

Si el sol se negase a  alumbrar la barbarie

Si hubiese otros colores que el blanco y el negro

Si el fuego sirviera solo para calentarnos

Si nuestros ojos no se cerrasen ante el dolor, el pánico.

Si nuestros oídos no fueran sordos ante las bombas ciegas

Si no hubiera guerreros bajo las patas de los caballos

Si  la violencia, la destrucción, la muerte

la fuerza, la brutalidad, el sufrimiento

se escondieran a cien mil metros bajo tierra…

Que el cielo nos dé explicaciones

Que la bestialidad no tenga sitio

Que Irak, que Palestina, que Siria

Somalia, y tantos otros!

¡Que nuestras preguntas encuentren algún día respuesta!

Regreso

Por ir detrás de un sueño en el que nadie era alguien y a ninguno yo entendía,
me olvidé de ella
delgada y confundida,
dicen que a menudo venía a buscarme
por las calles
hasta que dejaron de verla.
Es tanto el dolor que siento por el abandono que sufrió que no voy a volver del sueño. No quiero que me encuentren,
ni quiero nunca más consciencia,
prefiero seguir atrapado en la pesadilla.

Adenda de Encadenados

POR ORDEN DE APARICIÓN:
ENCADENADOS (Alfred Hitchcock, 1946)
DOS MUJERES (Vittorio de Sica, 1960)
LA ESCAPADA (Dino Risi, 1962)
LA MUERTE TENÍA UN PRECIO (Sergio Leone, 1965)
EL MÉTODO (Marcelo Piñeyro, 2005)
CON FALDAS Y A LO LOCO (Billy Wilder, 1959)
LA HUELLA (Joseph L. Mankiewicz, 1972)
EL EXPRESO DE MEDIANOCHE (Alan Parker, 1978)
LA HUIDA (Sam Peckinpah, 1972)
MATRIX (Larry y Andy Wachowski, 1999)
COMO MATAR A UN RUISEÑOR (Robert Mulligan, 1962)
LLAMA UN EXTRAÑO (Simon West, 2006)
39 ESCALONES (Alfred Hitchcock, 1935)
BARTON FINK (Joel y Ethan Coen, 1991)
21 GRAMOS (Alejandro González Iñárritu, 2003)
PERFUME DE MUJER (Martin brest, 1992)
RECUERDA (Alfred Hitchcock, 1945)
COMO DOS GOTAS DE AGUA (Luis César Amadori, 1963)
CONFIDENCIAS (Luchino Visconti, 1974)
VACACIONES EN ROMA (William Wyler, 1953)
ROMA, CITTÀ APERTA (Roberto Rossellini, 1945)
LA DECISION DE SOPHIE (Alan J. Pakula, 1982)
CORTINA RASGADA (Alfred Hitchcock, 1966)
LA GATA SOBRE EL TEJADO DE ZINC (Richard Brooks, 1958)
EL HOMBRE DE AL LADO (Mariano Coh y Gastón Duprat, 2010)
UNA HABITACION CON VISTAS (James Ivory, 1985)
EL AMIGO AMERICANO (Wim Wenders, 1977)
ALICE (Woody Allen, 1990)
EL APARTAMENTO (Billy Wilder, 1960)
ALICIA YA NO VIVE AQUÍ (Martin Scorsese, 1974)
TODOS RIERON  (Peter Bogdanovich, 1981)
EL SIRVIENTE (Joseph Losey, 1963)
TOMA EL DINERO Y CORRE (Woody Allen, 1969)
LA PISCINA (Jacques Deray, 1969)
EL NADADOR (Sydney Pollack, 1968)
REBECA (Alfred Hitchcock, 1940)
UNA MALETA, DOS MALETAS, TRES MALETAS (Edouard Molinaro, 1967)
MANHATTAN (Woody Allen, 1979)
EXPEDIENTE X (Rob Bowman, 1998)
TAXI DRIVER (Martin Scorsese, 1976)
DOS HOMBRES Y UN DESTINO (George Roy Hill, 1969)
EL TERCER HOMBRE (Carol Reed, 1949)
EL HOMBRE DEL TRAJE GRIS (Nunnally Johnson, 1956)
A SANGRE FRIA (Richard Brooks, 1967)
CIUDADANO KANE (Orson Welles, 1941)
EL REY DE LA COMEDIA (Martin Scorsese, 1983)
PSICOSIS (Alfred Hitchcock, 1960)
EL EXORCISTA (William Friedkin, 1973)
PANICO EN LAS CALLES (Elia Kazan, 1950)
SIN PERDON (Clint Eastwood, 1992)
TO BE OR NOT TO BE (Ernst Lubitsch, 1942)
ODESSA (Ronald Neame, 1974)

Encadenados

Las dos mujeres planeaban la escapada. A pesar de las botellas vacías esparcidas por el salón sabían que la muerte tenía un precio así que sólo quedaba pensar en el método. No podían salir con faldas y a lo loco porqué eso acostumbraba a dejar pistas y la huella es lo que debían evitar a toda costa.

-Podemos coger el expreso de medianoche-, propuso Louise desde la cocina sacándose un mechón rubio de los ojos.

-Yo había pensado en que la huída fuera algo más matrix-, contestó Thelma que conocía cómo matar a un ruiseñor. Pensemos.

Sonó el timbre de la puerta. Qué raro, llama un extraño a estas horas?-preguntó Louise.

Quien haya subido 39 escalones, bien merece que lo miren-contestó Thelma-, y se levantó del sofà. Sus rizos pelirrojos taparon por un momento la mirilla, -es Barton, quién si no! Y abrió la puerta.

Barton Fink traía 21 gramos de perfume de mujer en esencia y lanzó a Louise la pequeña bolsa transparente. Recuerda que tienes que ponerle como dos gotas de agua antes de usarlo-, y se dirigió al sillón de las confidencias como todos le llamaban.

-Estamos esperando a una amiga-, dijo la pelirroja, arrepintiéndose de la brusquedad.

- Sayonara, baby, saludó el hombre sin llegar a sentarse.

-No, no te vayas, es solo que vamos a pasar las vacaciones en Roma, Roma città aperta. Y nuestra amiga no sabe todavía si va a venir.

-Es la decisión de Sophie-, intervino Louise. Por cierto, podrías cuidar de la gatita?

-Claro! Esa gata es m i t e s o r o. Dónde está?-, buscando tras una cortina rasgada.

-La gata está sobre el tejado de zinc-, y Thelma señaló el techo con el dedo pulgar. Cuando no estés en casa la puedes dejar con el hombre de al lado, nuestro vecino, que tiene una habitación con vistas. El amigo americano ha dejado libre la habitación.

-Y Alice, la del apartamento B?

-No, Alicia ya no vive aquí-, repuso la mujer rubia.

-Recojo la gata y me voy. Y por si no nos volvemos a ver, buenos días, buenas tardes y buenas noches. Las mujeres se miraron y todos rieron.

-Que la fuerza te acompañe Barton-, le dieron un beso y cerraron la puerta.

Thelma consultó el reloj: -Toma el dinero y corre. Echó un último vistazo a la piscina que una vez había cruzado el nadador y se cubrió los hombros con una rebeca. Louise sacó una maleta, dos maletas, tres maletas…de la cocina. -Ya estoy lista Thel.

Encontrar un taxi en Manhattan a aquella hora de la tarde era de expediente x. Cruzaron la calle a la carrera y un taxi driver abrió como el sirviente una de sus puertas. Salieron dos hombres y un destino, hacerles perder el tiempo. El tercer hombre fue sacado a empellones. Les espetó: -Señoritas yo soy un ciudadano corriente, y no tienen por que tratarme… -Kane!-, gritó el que había salido primero, el hombre de traje gris, -olvídalo, con esta gente el trato debe ser a sangre fría-.

El ciudadano Kane no debía estar en sus cabales porque cuando Thelma se disponía a cerrar la puerta, abrió la boca y sus grandes ojos: Yo soy tu padre.

-No, no, tu lo que eres es el rey de la comedia. Y le dió con la puerta en las narices. Menuda psicosis!.

-A lo mejor se encuentra de bruces con el exorcista. Es lo mejor que le puede pasar.

-Tú siempre tan positiva, Louise. Gente así lo único que hacen es crear pánico en las calles. Hay que tratarles sin perdón.

El taxista exclamó “to be or not to be” mirando el escudo de Odessa que llevaba en el salpicadero sujeto con un imán. Filósofo y judío; y todavía no estamos ni en la I Parte-, susurró la mujer pelirroja.

(continuará)

Guernica

¿Cuándo las guerras nos parecerán un total desatino?

¿Cuándo la ira de los hombres se hundirá en la nada?

¿Cuándo los dioses castigarán el odio?

¿Cuándo la paloma de la paz se hará visible?

¿Cuándo los gritos de las madres con sus niños muertos

Dejarán de escucharse, desesperados, rotos?

¿Cuándo las piernas arrancadas de los cuerpos

Dejarán de causarnos un horror de agonía?                              

¿Cuándo la sangre dejará de correr por los caminos               

en un río de doloroso recorrido?

¿Cuándo la Muerte se dará por satisfecha

Y vivirá tranquila en su agujero?

¿Cuándo el espanto estallará en nuestras cabezas?

¿Cuándo la palabra masacre desaparecerá del diccionario?

¿Cuándo el sufrimiento no excitará a los monstruos?

¿Cuándo solo las aves surcarán el cielo?

Si el sol se negase a  alumbrar la barbarie

Si hubiese otros colores que el blanco y el negro

Si el fuego sirviera solo para calentarnos

Si nuestros ojos no se cerrasen ante el dolor, el pánico.

Si nuestros oídos no fueran sordos ante las bombas ciegas

Si no hubiera guerreros bajo las patas de los caballos

Si  la violencia, la destrucción, la muerte

la fuerza, la brutalidad, el sufrimiento

se escondieran a cien mil metros bajo tierra…

¿Cuándo el cielo nos dará explicaciones?

¿Cuándo la bestialidad no tendrá sitio?

¿Cuándo Irak, cuándo Palestina, cuándo Siria,

Somalia, y tantos otros!

¿Cuándo nuestras preguntas encontrarán respuesta?