N'hi havia tant per donar

Pensava que de camí a casa trobaria moltes flors i va baixar una estació abans. Va arraplegar les de color més viu i va reseguir la via del tren fins arribar al poble. Les va embolicar amb paper d’embalar d’una resma que tenia a l’habitació. Va fer el ram i li va agradar. Va beure un got de llet per dinar -ja menjaré a casa de l’Anna-, i s’estirà damunt del llit. Les amigues de l’Anna fan els preparatius per a la festa d’aniversari. Vindran els amics de la universitat i la família ja és aquí. Banderoles, llums, la música a dins i a fora, copes, plats, s’ha d’enllestir tot per a les cinc. El timbre sona a les 5 en punt i la noia corre a obrir la porta. L’Arnau la mira als ulls amb timidesa i allarga el braç. Somriu, deixa el ram en un aparador del rebedor i diu, gràcies, passa, passa ja ha arribat la meva germana i els meus nebots... El noi es mira el pom de flors que dormirà damunt del moble i la segueix amb recança. Més s’hagués estimat que li fotés pel cap que no aquella displicència. Una senyora gran, que sembla la mare de tots, perquè tots s’assemblen, fins i tot les amigues de la universitat se li assemblen, surt de la cuina amb una safata de galetes. Les ha fet la nena. Compungit n’agafa una. S’aixeca a buscar una beguda i surt del menjador. Al jardí, ple de flors cultivades -roses majorment-, hi són les amigues de la facultat. La flaire de les roses barrejada amb la del gessamí se li fa irrespirable. N’hi havia tant per dir i per donar i perdonar... que no pot empassar-se la galeta. Diu als coneguts de la universitat que l’endemà té un examen i que ha de fer honor a la beca. Que no veu l’Anna, que el disculpi, i surt per una portella. Distretament.