La teoria del lletrista

Un petó mai va sol si és de veres ////Vaig sentir aquesta frase per atzar i començar a fer fressa el cervell va ser tot ú. La senyora que la va pronunciar va dir que pertanyia a una cançó de la seva època i ja que m’és del tot impossible demanar-li la procedència, faig suposicions. Era d’un copla? potser, d’un bolero? o tal volta, era d’una havanera? La qüestió és que haig de parafrasejar-la perquè com he dit abans ha estat el vers qui m’ha vingut a buscar. Començaré per dir que un petó necessita d’un emissor (qui el fa) i d’un besat (qui el rep). El primer serà sempre una persona física, el segon no cal. Però no aniré tan al principi ja que allargaria massa aquestes notes; aniré estrictament als conceptes “no anar sol” i “ser veritable”. Què volia dir el lletrista. Que després del bes hi haurà marro? O que va carregat de bones intencions perquè és un bes cast? Seria tant com dir que és el preludi d’una sessió ardent o bé és d’agraïment o salutació a un amic o familiar... En qualsevol cas és veritat que un petó no va mai sol perquè arrossega sempre una intenció, altrament el receptor haurà d’endevinar quines són aquestes intencions i actuar en conseqüència a elles. Perquè el bes no vagi sol les intencions sempre hauran de ser bones. Ineludiblement. Pensem en un petó de comiat, aquell que és l’últim. Tot i que sabem que mai més el podrem donar (o rebre) -per exemple el de l’apassionada parella que el destí allunya per sempre més o en el que se li fa a un ser estimat ja mort -, fins i tot en aquest instant el besador està dient: quan ens trobem en una altra vida, ens farem petons. Són transcendents perquè es perpetuen en el record i ningú dubtarà que van carregats, és a dir, que no van sols. I per anar més enllà, quan la princesa fa un petó a la granota que es convertirà en príncep, li està dient que l’estima tot i ser lletja i llefiscosa. ////Un petó mai va sol si és de veres //// I què passa amb la versemblança de l’òscul? Doncs, i aquí faig la meva petita troballa, si el petó no és veritable, va sol. Pensem en el bes de Judes, el de traïdoria, o en el de la dona aranya que et deixa garratibat o en el del vampir que et lleva la sang. Si t’hi fixes bé aquests petons van sols, són un únic petó. Van sols perquè no hi ha amor ni amabilitat ni res que s’hi assembli. Doncs si, el lletrista de la cançó té raó, les intencions acompanyen al petó només si són bones, perquè això les fa veritables i per aquest motiu el petó no va mai sol. La veritat no es troba ni en el idealisme ni en el realisme, va dir Kant a la recerca del coneixement. La veritat és bondat, ens diu el lletrista, aforisme senzill i ple d’amor.