L'AMIC

Avui m’he despertat amb la l’obsessió de separar-me de tu. De fet, ja fa dies que ho vull fer, però d’avui no passa. Sí, durant anys has estat el meu millor amic; has aguantat totes les meves neures, els meus plors, t’has xupat de les meves llàgrimes i no t’he donat ni les gràcies. Moltes vegades m’has calmat tot sentint el batec del meu cor. Has estat el meu confessor, pacient i discret. Has guardat els meus secrets, bons i dolents. Has sabut més tu de mi que jo de mi, i no m’has fet cap retret, pacientment has deixat que t’amarés de pors i discretament m’has induït a la calma. La teva dolçor, la teva pell suau i olorosa, no ho oblidaré mai, perquè tu sempre seràs el meu amic més íntim. Però tot té un final, tot és perible; i aquesta nit, tot i que ja feia molt de temps que hi pensava, me n’he adonat que havies canviat molt i que ja no m’anaves bé. La nit t’empeny a revisar el dia, la vida, les necessitats, les amistats... Quan anava a ficar-me al llit, dreta a l’habitació, t’he mirat per última vegada i... t’he vist tan pla, quasi sense cos, que m’has fet pena, i m’he fet pena. Perquè arriba un dia que sempre hem de prendre una decisió i deixar el que més estimem. No vull que t’ho prenguis malament: t’estimo i t’estimaré. No sé si trobaré un altre coixí com tu. Aquesta nit serà la nostra última nit. Gràcies per la teva comprensió.