La Ramona acaba de sortir de la farmàcia del costat de casa seva. No hi ha anat perquè li prenguessin la pressió, hi ha anat a preguntar el preu d’un medicament que li havia receptat la seva doctora de la Seguretat Social. Un medicament que pren pel cor des de fa molts anys, però que han retirat, ara ja no el recepten. Si el vols, l’has de pagar.
Quan la farmacèutica li ha dit el preu, la dona ha quedat tota pensativa i trista; ella que sempre està animosa i encara li agrada, als seus noranta anys, explicar acudits, sempre els mateixos, se li ha fos el somriure de la cara. “No pot ser!”, ha respost. Ha agafat la recepta i se n’ha anat sense acomiadar-se.
Ja a l’ascensor, ha pres una decisió: no ho dirà als seus fills, altres problemes tenen. La vida és injusta, però els homes la fan insuportable. El Govern espanyol i tota la seva tropa de lladres l’acaben de comdemnar a mort! Viurà sense el medicament fins que el seu cor digui ”prou!”. La seva pensió de viudetat no arriba per pagar-se el medicament. El poc que tenia estalviat se li han quedat amb la conya de ser “preferents”. Quins altres malparits!!!
La il·lusió de veure el seu país lliure, després de segles de patiment, acaba d’esfumar-se.
Aquesta és la història de la senyora Ramona però també la de moltes altres persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada