L’esquinç

Les abelles no paraven d’envoltar-los. La calor. Deurien tenir set. Es deia que l’ humitat ambiental era molt baixa. Vent del  Sàhara... S’estaven al jardí, l’ancià bevent té fred i el noi una llimonada. El sol lluïa per a tot i les assedegades flors no vestien la seva millor textura, però el dia era alegre, llevat de les clívies que ja s’havien desflorat, la buguenvíl·lia resplendia i les abellies desprenien la seva dolça flaire. El pit-roig campava per les seves, amb unes potetes de ballarina del Bolsoi.

L’avi Pere havia estat marí i les seves mans, la cara, la pell en definitiva tenia un bon rastre d’aquells viatges a Nova York, a l’Habana i... a Buenos Aires. Aquest va ser l’últim. Va muntar una empresa d’exportació de cafè cap a Espanya, des del con sud-americà, amb base a l’Argentina. Era l’època inicial del Argentocafè, una marca que ha arribat fins els nostres dies. Als tres anys de ser-hi va voler tornar cap a Barcelona, s’enyorava.

El nano, l’Albert, adorava al seu avi, i tot sovint l’anava a veure. En vacances d’estiu, com ara , encara més. Li explicava històries de vaixells i de altres mons, altres ciutats, altres vides. I el feia somiar que algun dia, ell, seria el protagonista d’aventures  tan o més apassionants.

Le brisa passava entre les fulles del cedre libanès i l’araucària es desprenia de fulles marronoses per la canícula. Era un bon lloc per estar-s’hi, l’ombreta els aixoplugava com si fos una mare, una dona amorosa i fresca com una colònia d’herbes... Com la olor que feia aquella infermera rossa i dolça que acompanyava les visites per tot el centre buscant els seus.

           

   - Do’ m una abraçada, va , ben forta!

   - Mm, quina olor més bona .

   - Tu si sí que fas bona olor, a croissant de mantega, a nen i a vida.

   - Està bona la llimonada!

   - La Griselda que et cuida...

   - A tu també !

   - Si, però a mi  em porta té fred.

   - Explica’m, allò  d’Anglaterra...

   - Un altre cop?

   - Si.

L’avi intenta arraulir-se en el sillonet de vímet i somriu.

   
  - D’acord, som-hi.

Jo tenia uns onze anys, a Barcelona hi bombardejaven sovint, la guerra... El meu pare tenia por per a mi, s’havia quedat vidu. Un dia va conèixer un capità anglès, un marí mercant, que li va oferir emportar-se’m a Gal·les amb la seva família. Hi tenia la dona, una filla i la seva mare, ja gran. I  m’hi va enviar.  Jo no tenia cap noció de la llengua, però em van apuntar a l’escola pública...vaig estar-me mut durant sis mesos...I un dia de cop i volta ho vaig entendre-ho tot, ja no podia parar de parlar. Al cor em feien cantar com a solista i els meus companys de classe, com no sabien pronunciar, Pere, em deien coses del més inversemblant...fins que em vaig cansar i em vaig fer dir “Perico”, la qual cosa els hi deuria de ser més fàcil. Recordo que anava a classe de piano amb la professora de música del poble , a casa seva. Era molt maca. Una mica com l’ infermera, la Griselda, m’agradava molt. L’avia no em volia allà, deia que els feia gastar massa. El capità no hi era mai, sempre voltant!

     - Per això et vas fer marí?

     - Potser si, tan se val...

L’home, després d’aquestes explicacions es quedava pensatiu, sense dir res. Recordava la sensació de la seva maneta de nen dins de la mà del pare, caminant pels voltants de la Universitat, quan de cop les bombes esclataven al seu voltant, obligant-los a estirar-se a terra. Per a tot  queien edificis, gent, el fum ofegant-los i la picor als ulls, a les goles.

      - Avi, estàs be?

   - Si, es clar -la seva ma nerviüda acariciava els cabells rinxolats del vailet, somrient amb tristesa o, potser, malenconia.

Li voldria explicar al net que els valors són l’única cosa que tenim de debò. La lleialtat als amics, a la parella, a un mateix. L’honestedat, totes aquelles coses de les que es tan difícil parlar sense semblar un alienat.

     

       - Estàs trist?

       - De vegades estic melangiós, Albert, però això no és dolent,  oi?.

       - No ho sé, avi. Mira ja ve la Griselda. Me’n haig d’anar.

       - Una abraçada ben forta?

L’Albert s’arrapa a ell com si presentis que seria l’últim cop què és veurien.

L’avi Pere, en Perico, somriu interiorment, mentrestant el veu marxar...I recorda. Recorda els dies de la barca amb els amics de sempre, aquella barca que va comprar en tornar de l’Argentina. Tots els estalvis de tres anys volatilitzats en forma de petit vaixell, per recordar els temps en que va ser marí. Els focs de camp a la platja, els cremats a la llum de la lluna , les cançons i la lleialtat que com un nus mariner els unia.  Ells li havien tret el sobrenom de “Palotes”.  Sempre  escrivia, a vegades la mar estava tant encabritada que abraçat a la major amb la dreta,  amb l’esquerra feia uns gargots semblants a pals, palets, “palotes”....la por el feia escriure i així no pensar!!!

Va deixar dit que en la seva tomba només hi voldria el sobrenom i les dates. Perico de los Palotes, nascut a Barcelona al 1925 i mort ....No li quedava massa.

La Griselda tornava a enfilar el camí, directa cap ell. Ja sabia el que li oferia el capvespre. Sopar i a dormir.

El sol rogenc inundava el jardí per a tot, i les ombres de tons blaus i liliacis conferien un to fantasmal a l’edifici de pedra. Un mas del segle XVI rehabilitat era l’última residencia del vell marí. Quan anava al llit no podia eludir recordar cada nit a la seva filla, la mare de l’Albert. Havia mort de part. Era una noia tan eixerida, se l’estimava tant. Amb silenci, li retia homenatge diàriament, sense parlar-ne mai, a ningú. En tornar de Buenos Aires, la dona no el va voler acompanyar i ell es va emportar la Joana. La separació de la mare li fe be a la nena . Es va sentir lliure amb seu pare  com a suport.

      - Bona nit, Joaquim !!

      - Bona! - en Joaquim, ja havia anat tirant amb la sopa, i atrafegat en la pesca de fideus no aixecà el cap ni per saludar al seu company de taula.

      - Au home, que t’ennuegaràs !

      - Ai, Perico!, em fa mal tot, és l’únic plaer que em resta...i no vull deixar el plat a mitges si arriba...

      - Però, qui ha d’arribar a mig sopar?.. No te’n adones que això que fas és com si la cridessis a tot pulmó?- tot rient, seia al costat del seu company de taula.

      - Ja em queda poc, me’n adono...i tinc por. Tu ets valent i has viscut molt, i a vegades en perill, per aquells mars  i aquelles terres...No sé però, tinc un mal pressentiment, aquesta nit.

      - Viu més qui piula que qui xiula!, ja ho saps... Quimet, el dolor de perdre algú estimat es tan profund que ja no sents la por d’anar-te’n. Tan se val.

L’home agafa la cullera amb mà tremolosa, recordant la seva Joana,  i no en parla, perquè parlar-ne? La mare de la noia li va trencar el cor al no voler tornar amb ell, s’havia enamorat d’un altre, i allà és va quedar. Quan ja començava a refer-se de la patacada i li venia un nét, un remat, com als braus.

La vida a Barcelona no va ser com l’havia somiada, de fet era com sinó visqués, respirava, anava i venia. Ja mai va ser ell mateix, se li va esquinçar l’ànima...i aquesta no es va poder apedaçar. Com aquelles veles de vaixell recosides una i mil vegades. Cada cop que l'agulla feia un sorgit la roba s'estrenyia un poc més, el velam s’empetitia com la seva pròpia vida ; una lona plena de sorgits i cada cop més encarcarada.

En acabar el  sopar, en Perico va  anar a donar un volt pels jardins de la Residència.

Es sentí un soroll enmig la nit  , com de sac d’arròs al amuntegar-se sobre els altres... La Griselda sortí esperitada cap al jardí; s’ho va imaginar. Sabia que l’home cada nit, desprès de sopar, sortia a fer un tomb sota els estels. Se’l va trobar a terra , al costat d’una petita vorera, sagnant per la cella. Li va somriure i amb la seva bonhomia habitual i li va dir :

- No et preocupis, no és res ....

La sang brollava fent un fil gruixut, la mirada d’ell era serena i perduda alhora. El va guarir. Posant-li esparadrapets estrets entre les dues ribes de la ferida, desinfectant-lo amb aquell líquid de color marronòs d’olor  tan forta.

A les tres hores en Perico tenia ganes de vomitar. I va fer-ho. I no parava de vomitar... Varen cridar al metge.

- Hauria d’anar a l’hospital.

Una mà l’agafà fortament, li va estrènyer l’avantbraç. El va somriure dolçament, com era habitual en ell.

- Deixi'm dormir, Doctor- amb veu suau i ferma, era quasi una ordre, d’aquelles que un no por deixar de respectar.

L’Albert va sentir que la vida li arrabassava quelcom molt important, la seva primera pèrdua, el primer dol emocional. Des que va néixer, l’avi Pere era el seu referent per a tot. L’avi havia procurat un futur sòlid per la criatura quan ell faltés.

En Perico de los Palotes, va tenir el que volia. Una làpida en la que la data 22 d’abril de 2009 tancava el cicle que, molts anys enrera, la vida ja li havia esquinçat.

Políticament incorrecta

Reivindico cada segon de cada minut, cada minut de cada hora, cada hora de cada dia i tots els dies de la meva vida. Són els meus dies. Sóc una dona. No vull un dia de la dona, com el dia de l'os panda o dels enamorats...no. En tant sóc persona, soc igual que l'home i això com que ho sé i ho visc així, no veig perquè haig de tenir un dia especial. Que hi és el dia de l'home? A vegades penso que ens automarginem, dedicant-nos un dia...crec que només la sexuació biològica serveix per la reproducció, ni pel sexe...ja que les carícies i l'amor vénen dels éssers humans siguin homes o dones independentment del sexe que tinguin...A mi em sembla que les rel.lacions heterosexuals són un convencionalisme social més, demostrat està que en els espais de confinament com presons, convents, casernes militars, etc...abunden les rel.lacions homosexuals entre persones que és consideraven heterosexuals en un medi diferent. Em nego a posar la meva identitat sexual al servei del consumisme de "avui ens ocupem de tu"...però quina falta de respecta per un mateix i pels altres. Tampoc estic d'acord amb les quotes d'igualtat, i perquè no tot dones si son millors, u homes...o més dones que homes? Opino que hauriem de valorar les persones més apropiades pels llocs que avaluem i deixar de tenir conductes estereotipades i rígides en cap dels dos sentits.

Per altre banda tampoc crec que l'home desconsiderat amb la dona, maltractador, masclista, doner o amb qualsevol dels mil i un matisos que podem atribuir-els-hi, siguin altre cosa que un esser humà mancat d'afecta i consideració per als seus iguals de la espècie, i si només ho és amb les dones, ja no estem davant de "masclisme" sinó de misogínia.

L'odi a la dona, és molt més freqüent del que sembla, el menyspreu per un altre ser humà al que és redueix a un cul i uns pits, o al que hi ha sota unes calces és una agressió quotidiana a la que ens em acostumat i últimament, afavorit pel tema moda, inclús lloem... A sota d'això tan comú i que pot semblar tan innocu hi ha un menyspreu pel cervell, les idees, els sentiments, els projectes, les feines i el futur ...de les dones. El teu i el meu. Intolerable. Però cada dia, cada hora, en cada minut i cada segon...de tots els dies, de tots els anys!

Dos mundos tan cercanos

La vieja, cubierta de negro de pies a cabeza, avanza hacia mí por la calle. Es la imagen misma de un grajo, la cabeza entre los hombros, ovillada sobre un palo nudoso que le hace de bastón. Siento curiosidad y un poco de repulsión. Pasa tan cerca de mí que casi me roza, y percibo el olor de su cuerpo  y su respiración entrecortada por el esfuerzo de subir la cuesta. Desde donde estoy solo veo un parque pequeño y una cerca metálica llena de grafitis. La vieja gira a la derecha, empuja una puerta disimulada en la valla y desaparece. El viento hace que la puerta, que no ha cerrado bien, golpee con insistencia.  Alguien, desde el interior, la cierra. Alguien que seguramente me ha visto. Sigo caminando a lo largo de ese muro de hojalata pintarrajeado. La junta mal cerrada de dos chapas me deja entrever un submundo, una isla de miseria rodeada de un mundo de normalidad. La normalidad del parquecito, de los edificios altos con toldos multicolores y balcones llenos de plantas, con vistas a ese inframundo oculto para los que pasamos de largo. Un descampado lleno de desechos: hierros, colchones viejos con manchas de humedad, cajas de plástico, carros de la compra,  ruedas de coches, chatarra. Restos de hogueras, de fuegos para cocinar, cazuelas, sartenes… Un chico con coleta  va hacia una casucha con planchas como tejado y paredes mezcla de ladrillo y madera, lo mejor de este conjunto de cascotes. Vuelvo al jardincito. El área para perros está limpia y bien cuidada. Me siento en el banco recién pintado y observo.

Literatura y matemáticas

El colmo de un matemático: tener una mujer 10 (que se sale siempre por la tangente); un hijo obtuso y de comportamiento sinuoso; una hija sin límites, hiperbólica; no soportar ser un cero a la izquierda; luchar denodadamente por dar un giro Copernicano a su vida; hacer un cálculo erróneo y quedarse más solo que la una.

Era el de ella un amor platónico. El de él un amor cartesiano. No se podía decir que fueran almas simétricas. Eran tan diametralmente opuestos que no pudieron combinarse adecuadamente, aunque echaron el resto y buscaron incansables un denominador común. Antes de encarar la recta final, decidieron cerrar el círculo y seguir trayectorias divergentes.

Plaga de langostas

En los primeros años del siglo XXI, una plaga de langostas se abatió sobre el planeta tierra. El cielo no se ennegreció. No se  formaron nubes oscuras que desataran el pánico y produjeran el hambre a su paso. No se oyeron chirridos agudos  cuando se acercaban. Aunque lentos, sus efectos fueron  sin embargo devastadores. Una nueva especie de langostas, menos numerosa pero más letal, decidió repartirse el mundo. Los pocos humanos que fueron capaces de enfrentarse a estos seres se concentraron en las plazas de las ciudades y a las puertas de los Parlamentos. Allí comieron, allí durmieron. Allí escribieron pancartas, carteles…hicieron reuniones, grupos de trabajo…intentaron organizarse contra este insecto voraz y destructivo, que atacaba por sorpresa y provocaba daños irreversibles. Todo fue, empero, inútil. Poco a poco, sin sonidos estridentes, sin levantar la voz, sin moverse prácticamente de su entorno pero moviendo los hilos con la única ayuda de sus ojos saltones y de sus patas duras y eficaces, estos depredadores devoraron empleos, provocaron hambrunas, hundieron países.
Su ambición desmedida les llevó a desobedecer la orden genética que les hacía reproducirse desenfrenadamente, solo para no tener que repartir la riqueza con otros individuos de su misma especie. Esa fue la causa de su triste final.

L’anell

Encara el sento lliscar, noto com s’esmuny entre els meus dits. L’onada se  l’emporta...s’en va. Fa tants i tants anys d’aquell dia. Era a la platja de Vilassar.  Jugava amb les onades. Era un anell petit amb una maragda i dos brillantets, un rectangle i dos quadrats, de manera paral·lela però asimètrica. Anava fent palades amb les mans per colar l’aigua entre els dits i poder-lo recuperar. La sensació de pèrdua, del record que s’en va. Va fugir sense poder-hi fer res. Només va  quedar la sensació d’impotència, de fet consumat. Un gust amarg i salat, barreja d’aigua i tristesa. El soroll de les ones em donava una sensació d’astorament, de brogit que és fica dins del cap. La olor del mar em penetra fins al cervell quan intento cabussar-me i recuperar-lo.

Aquest mar nostre, d’intens blau em porta cap a Calella un fred matí del mes de febrer. El pare feia un reportatge filmat , com a afeccionat, de la cala i les seves roques,  les arcades, la barca , una barca amb el velam recollit. També havia rodat en alta mar, a Llafranc, des del Camí de Ronda... Era l’ imatge per a una música, la del meu músic preferit en aquells tems, l’any 1978. Acaba de sortir al mercat “ El meu amic el mar “ d’en Lluís Llach, la primera cançó “ Bressol de tots els blaus” era el fons musical escollit per aquelles imatges precioses. Unes imatges inspirades, com no podia ser d’altra manera, per acompanyar un so sublim amb lletres poètiques i acurades. La gran satisfacció que vaig tenir de que ell s’interessés per la meva musica preferida i li agradés posar-hi imatge encara m’omple d’alegria, per la complicitat que va tenir per a mi aquell gest.

Fa pocs dies en Llach explicava que l’avi Siset, el de la cançó “l’Estaca”, era una persona real. Era l’home que li havia fet tenir consciència política i social quan era un adolescent fill del metge de Verges i d’una professora de música, és a dir una família burgesa i benestant que no estava per les reivindicacions. Dons per a mi en Llach va ser el meu “avi Siset”. Durant quaranta anys he viscut sentint la seva música , escoltant les seves lletres, oint les interminables “parrafades” i al conèixer aquesta experiència seva em vaig adonar de que en el meu cas , sense voler fer-ne un paral·lelisme, hi havía un punt en comú. Em va agradar recordar els dies de la plaça Sant Jaume , en acabar les excursions,  quan anàvem a cantar la cançó prohibida. Una marreca de tretze anys plena d’ideals , il·lusions i somnis.

Ara, aquest cap de setmana, he refet la pel·lícula de súper vuit de fa quasi trenta anys. L’he projectada a una pantalla, l’he filmada en una videocàmara, l’he entrada a l’ordinador i l’he editada. He retallat alguns fotogrames borrosos i un cop fet tot això l’hi he posat altre cop la banda sonora, digitalitzada en mp3.

Quina emoció, veure l’obra del pare, ja mort ! Quina preciositat d’imatges, quina cura pel ritme de les tomes!. Si a la cançó esmenta una barca, surt la barca, la de Calella, la de aquell gelat febrer de fa tant de temps. Si parla del vent, les onades són grans i hi ha vent, un vent fort que tan bé bufa a alta mar. Aquesta mar nostra, la d’en Lluís Llach. La mar del meu pare. La meva mar. 

La cariàtide de sorra

Siluetejant la claror de la lluna, la translúcida túnica que la embolcallava, dibuixava un cos de dona jove, delicat , que s’arrupia mirant amunt, volia llepar el líquid humit que els seus dits acabaven d’ absorbir del terra, davant del temple. La salabror la va sorprendre, esperava una aigua insípida però,...eren llàgrimes i sorra barrejades. Aquella dona forta, que no hi era, mancava a la renglera del temple, la de la cantonada, era el seu exemple, la seva cariàtide ... ja no hi seria més. S’havia consumit desfent-se en sorra i sal. 

La Sara Baulenas era una dona que amagava un secret

El crit fou esfereïdor, punyent, profund. Vaig pensar que havia succeït una desgràcia...però on? Qui s’esglaiava d’aquella manera?.

Vaig recordar una veïna, una dona prima i alta, d’uns cinquanta anys. Una persona trista i fosca amb un somriure beneït. La veu del crit semblava la seva. Vivia uns carrers més avall. Però massa lluny per poder-la sentir des del porxo. S’havia quedat vídua d’un home que semblava més un tros de carn amb potes que un ésser humà, els seus ulls esboirats s’intuïen darrere d’un vidres de cul de got. El seu crit semblava el d’algú que ha vist una aparició. Sempre m’havia semblat que la Sara Baulenas, aquest era el seu nom,  era una dona que amagava un secret.

En Lluís, el marit de la Sara era un home encantat d’haver-se conegut, no he vist mai ningú tant autènticament autocomplaent. Tenien un fill, un noi d’uns vint-i-cinc o vint-i-set anys, que d’ençà la mort del pare no havia vist més. Un xicot alt i ros, amb barba rasurada i ple d’entrades per a no dir calb, una calvície incipient, és clar. La seva mare, la Sara, era d’una sensibleria aclaparadora envers el seu fill. Tot el que el seu fillet feia l’ emocionava, fins al punt de trencar-se-li la veu en explicar les seves habilitats, com ara anar en moto o fer gestions economic-administratives de les finances maternes. Val a dir que la única persona que tenia una entrada de diners en aquella casa era la Sara. El que sí és cert és que el noi era llest, però d’aquella llestesa tramposa de l’escaqueix que és tant freqüent en la nostra societat, tan per una part del jovent com dels polítics. Aquella habilitat deshonesta per a no complir mai els compromisos i, a sobre, quedar bé.

Sento el crit. La Sara surt corrent cap el carrer. Hi haurà hagut un crim?, un assassí  deu anar campant per aquells indrets?.

La resta de veïns també surten al carrer, la Sara mira cap amunt tremolant, amb el dit acusador, aquell tercer dit que om fa servir quan vol assenyalar quelcom als altres. Tothom aixeca el cap i bocabadats veuen unes llums de coloraines, de banda a banda del carrer, amb forma de re, de pare Noël, d’ avet, trineu o ninot de neu.

Tos els que hi són fan cara d’ estranyesa i es miren la Sara entre la incredulitat i la por. La Sara brama dient:

-    Que l’ heu vista aquesta invasió de mal gust!, de costums foranies!, de consumisme en ple novembre!

Ara ja no podem ni tan sols celebrar els nadals quan correspon, a partir de Santa Llúcia, fins i tot en això ens fan anar com a bens!.

Ja no ho suporto més!!!!.

La Sara es va allunyar, parlant sola, despotricant i mirant enrere a tot un poble que es va quedar clavat a terra com si l’haguessin inclòs en l’asfalt.

Com si d’una foto fixa es tractés

Jugàvem, juntes, fent el camí de casa a l’escola, de l’escola a casa.

Què lluny els dies de Facultat ! Juntes amunt i avall, avall i amunt.

Era una relació tramposa, aquella.Després, va venir la duresa de la vida.

Encara visc la indignació per aquell tracte.

Encara sento l’esglai del silenci d’ella. 

Encara em ressonen els crits que aquell energumen proferia. 

El dia en què me'l va presentar les “fondues” feien una bola

de neu torrada de la mida d’una pilota de tennis,

però no eren el millor, el millor era l’ambient fosc d’aquella

especial taverna, a on havies de picar la porta  per poder

entrar-hi  a sopar. No entenia com era possible que aquella nena,

la meva amiga de sempre, hagués d’aguantar aquell maltractament.

No entenia com era possible que en públic i davant meu l’escridasses

el mateix dia que ens coneixíem. Les salutacions de rigor,

afortunadament, ja s’ havien acabat.

Un abisme emocional, una ... sima és en el que és va convertir la nostra

amistat.

L’impotència de no poder fer res em desencaixava. La distància s’hi

va posar entremig. No era només una distància mètrica. Era profunda.

Varen passar els anys, varen venir els amics, els amors... els amants. 

I com si d’una foto fixa és tractés, m’ha quedat gravat en la memòria, 

a foc, aquell dia en que el aig conèixer. Una Maria intensament

sotmesa, la irradiació de les seves emocions em feia patir, com si d’una

corretja de transmissió és tractés.Com ha pogut trigar vint anys en desfer- se’n?

Zsa - Zsa

El vuelo de un abejorro, pesado, gordo, pertinaz. En su mente la idea no dejaba de dar vueltas, pesada, gorda, pertinaz. Un regocijo secreto, un Mefistófeles irónico y sutil, con una sonrisa de cinismo vaporoso sugería retomar la acción.

En los últimos días de Noviembre la idea de intentar escribir “en serio” había vuelto a manifestarse, concisa, fuerte, arrebatadora. La muerte de Montserrat Roig la indujo a plantearse de nuevo el ejercicio plumífero, pero el temor a que sus garabatos resultaran plúmbeos la frenó; la frenaba siempre. ¿ Y quién era ella para atreverse a emborronar las inmaculadas hojas de papel en blanco, plasmando así su impotencia de no ser Josep Pla o Saramago?

Se instó a si misma a enfrentarse con la dura realidad, dejar de fantasear y pasar a la acción “boli” en ristre. Estaba aterrada. Zsa-Zsa el abejorro insinuante, feo y lenguaraz no dejaba de zumbar. El porqué había elegido ese nombre de “coktail”, de actriz más parecida a una Gabor de Rubens que de la Fox, y a un bar vanguardisa, era un recuerdo vago de la época de enganche con la farándula nocturna, de seres solos y acongojados por el miedo. El miedo de darse cuenta, precisamente de eso, de su soledad, de la vaciedad de sus vidas. Esas vidas trufadas de litografías auténticas de Picasso, Miró y Tàpies, compradas en la ciudad condal. Zsa-Zsa...premios internacionales de diseño, todo lo que se cotizaba en la Barcelona de los 90’. Lo apreciado por los pseudointelectuales, semiprofesionales liberales y otra fauna. Gente con mundología, cultura y sensibilidad; algunos de ellos con grandes capacidades intelectuales desperdiciadas y ahogadas en los innumerables vasos de wisky, copas de cava, rayas de coca....

Noches fabricantes de interminables resacas, apagadas con otra noche llena de sed, sed de cariño y compañía. Sabía del juego peligroso de dejarse atrapar en las garras de la noche frívola, despiadada, de todos y cada uno de los días del año. Siempre iguales, que impiden vivir a luz del día y te convierten en una especie de cavernícola urbano.

Unos ojos verdes, como la canción, incrustados en un cuerpo regordete y de escasa altura, con una cercana boca carnosa de mejillas hirsutas y dientecitos como perlas sin ensartar, separados y casi divertidos. Una frente amplia, despejada en inteligencia y pelo, lacios cabellos ensortijados a unas gafas “Vogue” de concha clara, “comme il faut”. Abogado de largos cabellos, luengo intelecto e inacabable miedo. Irónico, vitriólico, a veces. Siempre ocurrente, distante y distanciador. Solo, al fin, en medio de la noche de los solos de la urbe...Zsa-Zsa. La mosca insiste. Paredes de raíz de arce, con cambios fascinantes de luz al son de la música, por medio de complicados artilugios electrónicos. Paredes en obra vista adornadas con frutas y multitud de botellería “ad hoc”. La luz envuelve, acerca y llena la frialdad de los elementos metálicos, de armaduras humanas, de distancias mil. El ambiente respira fragilidades encubiertas que no logran resistir sin perder el equilibrio. El daño emocional es límpido, profundo, hiriente.

L'opereta de la vida

La Montserrat entrà a la sala tot dient:

           - “Beviamo, beviamooooo!”, entonant el brindis de la “Traviatta”.

Tothom és va quedar bocabadat. En Miquel que era un homenet camacurt i tendint a vestir-se com si fos a una opereta, grans punys  i colls de camisa, salivava de plaer. Era una persona molt i molt culte, però la seva ànima no era bona companya d’aquell cosset de cabells greixosos i barbeta emperillada.

            - Montserrat!!!! ets divina!

Ella tota cofoia lluïa una mena de “marabú” de color rosat sobre una pitrera plena de collarets d’azvatxe, daurats i penjolls. Les seves mans immerses en un mar de taques pròpies de l’edat anellades fins a no poder ni cloure els punys, feien d’ella una decadent i estrafolària professora de lírica retirada.

En Miquel era molt amic del fill de la casa en Josep Mª, un jove adolescent primmirat i refinat.

            -Hooola, com estan els meus joves amics, cantava ella. Sempre que parlava començava musicant les seves frases.

L’astorament per aquella dona era general, tothom és quedava perplexa. El seu histrionisme ultrapassava tots el límits coneguts.

En Miquel, sensible com era, l’admirava pel seu art i en Josep Mª pel seu “glamour”... desfasat.

Jo era amic de l’amfitrió, m’havia posat el meu “smoking” i esperava amb delit que arribés el meu amic, Josep, l’estrella de la nit. Aquelles vetllades musicals que havia instaurat l’avia d’en Josep Mª eren un bon punt de encontre de velles glòries, jovenets indefinits, dones avorrides i marits rònecs.

Amb l’excusa de la música, els concerts de piano, o com aquell dia, la sessió a càrrec d’un famós tenor, tots engolien canapès i criticaven al del costat.

En Miquel estava més retòric que de costum, les seves mirades lànguides cap en Josep Mª s’estaven fent en excés evidents. Aquest per fi li va dir:

                     - Que no ho veus que em poses amb evidencia, sembles una puta vella enamorada d’un adolescent.

El llavi inferior del Miquel va començar a tremolar , els seus ulls brillaven iracunds, les galtes congestionades i... “crack”, es va sentir un gemec sec i la sang va començar a brollar del cap d’en Josep Mª. Havia sigut un gest imperceptible però la concisió del cop li havia obert el cap, la copa plena de cava va caure a càmara lenta, els ulls cecs d’incredulitat, és va escórrer damunt del piano de cua i l’esglaó li va encertar directament a la nuca. En Miquel va empal·lidir  de tal manera que semblava que el mort era ell.

La Montserrat va entonar un Adioooo!!! com a cloenda al trist espectacle que havia costat un mort, un avergonyit de per vida i el final de les reunions musicals.