Valentia o conveniència

I

Sisplau, què he fet malament.
Perquè estic segura que ha estat per culpa meva.
Però que no m’estimes?
Què està passant?
No entenc res. Sisplau no em deixis.
Canviaré. Faré tot allò que vulguis però no em deixis.
Què és el què no puc entendre?
Digues.
No em deixis, no.

II

No vas tenir la valentia de dir-me la veritat.
O vas pensar que era millor no dir-la.
Mancava valor o no era convenient.
Vas tancar la porta i vaig sortir al balcó
Un dia del mes de maig d’un any de la meva joventut
Em vaig enfonsar.

III

Ai! era una noia.
Allò que la teva boca va callar tres dies amb les seves nits
Era una noia de la feina. Com jo.
Et devia fer angúnia veure com el terra se m’obria als peus
I no badar boca.

IV

Algú us va veure agafats de la mà.
Te’n vas amagar.
Tampoc vas tenir prou valor o no era convenient?
Potser per això la resta de la meva vida
He estimat els valents però amb fruïció els més inconvenients.
****