Sense ser (part II) o El síndrome de Peter Pan (corregit)

No hi havia vent. La calma era total. Havia de tornar a port, però el motor ja feia temps que no funcionava. L'Albert no era un home tranquil, és neguitejava amb facilitat. Va mirar a l’horitzó , el sol cada vegada més baix, no l’assenyalava més barques a prop... S’havia entretingut massa. La mar era com una bassa d’oli, una taca immensa on ell només era un puntet. La sensació de d’impotència s’apoderava d’ell. Sempre havia estat així. No encarava els esdeveniments, els defugia. Recordava quan va anar a Cuba amb la Jana, s’estimaven, per l’Habana, tots dos... No va ser capaç de donar-se, no en sabia, no podia.

De sobte la mar va començar a despertar i a udolar com si d’un llop és tractés, el cel ennegri i la brisa és tornà vent, un mestral carregat de núvols i negror. Se’n adonà de la seva vulnerabilitat, com a ésser viu enmig d’aquell gegant marí, com a persona en la vida , com a home en l’amor...En un instant la seva vida passà, una pel·lícula accelerada pel seu pensament. No va saber què fer. Mai ha va ser valent, no sabia encarar els problemes de front. Dubtave, tanmateix pogués tornar i ser un bon company, compartir i respectar.

L’Albert era informàtic, un bon professional. No tenia germans, el pare havia mort, la mare, absorbent i dominadora, refusada per ell, no tenia quasi be contacte amb ella. Estava sol, per elecció segons ell, per por segons la Jana. No havia crescut, temia al compromís. Havia agafat vacances, uns dies a l’Empordà per desconnectar...sol. I ara, en aquell maig lluminós de 2012, era al mig del mar, en l’inici d’una tempesta, al capvespre, sense tenir la més remota idea de què fer.

Va sentir una punxada al cap, als polzes, molt aguda, es regirà, i va veure...uns puntets fosforescents...què éra allò? El despertador va sonar, burxant i burxant, s’havia de llevar! Sens falta hauria de trucar a la Jana...o no?


És manté el títol però ja no és tracta d'ometre el verb ser. 
La I part és passarà a 3ª persona.
Cambiaré el final (?)