Estimada Anna,
Fa temps que hauria d’haver-te manifestat els meus sentiments però el pudor, la vergonya i el rebuig que sé que sentiràs al llegir aquestes línies, m’han fet del tot impossible fer-ho abans.
Sé que en cap moment has ni sospitat que darrera d’aquesta fabulosa amistat que ens uneix, s’ amaguen uns sentiments molt més profunds. Ha estat molt difícil viure tots aquests moments al teu costat sense deixar entreveure la meva amarga realitat: acaronar-te; consolar-te com m’hagués agradat quan la teva mare va morir, ara fa uns mesos; no poder riure lliurement, d’aquesta manera que tant sols riuen els amants còmplices i obrir-te el meu cor, desempallegar-lo de tots els complexos i de tots els enganys furtius…
Cóm ho hauria de fer?. En més d’una ocasió m’havies deixat clar el què opinaves d’aquest tema i els teus comentaris cruels i sarcàstics sobre l’homosexualitat dels altres, que jo reia amb falsedat, mentre l’anima se m’estremia de dolor, no deixaven ni una petita escletxa de llum esperançadora.
El temps se m’acaba. No he trobat cap altra sortida al meu pecat que el foc purificador. A casa no hi ha ningú i compto que aquest no arribarà a les golfes fins d’aquí a uns 10 minuts.
A això es redueix la meva existència. 10 minuts per dir-te el molt que t’estimo, que t’he estimat sempre. No suporto seguir al teu costat sense que coneguis els meus sentiments, sense poder tocar-te, abraçar-te, fer-te l’amor. Tampoc podria suportar viure sense tu, amb la teva absència, mancada del teu contacte. És per això que no hi veig més solució. Sóc covarda, profundament covarda…
Malgrat tot, necessito sincerar-me. No em guardis rancor i procura conservar els bons moments que hem viscut plegades. Aquests han estat el millor de la meva vida i, tant sols per ells, ja considero que aquesta ha valgut la pena.
Ho sento estimada. El fum comença a escolar-se per sota la porta. Costa respirar. Haig de pujar al colomar. Ja veus, tant que hem rigut d’aquesta ridícula afició meva i seran unes ales blanques les que portaran la veritat a les nostres vides!.
T’estimaré sempre.
Lluïsa
rancor o rancúnia? rencúnia?
ResponEliminaM'agrada molt la imatge d'un foc purificador i uns ales que alliberen i que també embelleixen aquest amor
Abelleixen. No si jo ja ho deia.... Sniff!
ResponEliminaMira també si colomer o colomar
ResponEliminaSegons el diccionari tant rancor com rancúnia són correctes.
ResponEliminaEl mateix passa amb colomer i colomar...
"Abellir" (einggg ??)= apetecer, seducir, venir en gana ...