Entre visillos

"Ayer vino Gertru. No la veía desde antes del verano. Salimos a dar un paseo. Me dijo que no creyera que porque ahora está tan contenta ya no se acuerda de mí; que estaba deseando poder tener un día para contarme cosas. Fuimos por la chopera del río...

CARMEN MARTÍN GAITE

Genara (per aclamació, és broma...)

(directa)

Na Genara arrossegava el carretó del súper, com molts indigents de les grans ciutats. El seu pas feixuc, convidava a pitjar de la barana vermella que ella empenyia i fer-li el camí més dolç. Els peus eixien pels voltats del les negres pantufles com una massa tova i blanquinosa com si de mantega és tractés. Una bena bruta , tacada de sang seca i sèrum groguenc s’entortolligava a una cama. De ben segur que les varius ulcerades aniaven larves i cucs. Els genolls abonyegats, deformats per l’artrosi i el pes d’un tronc sense cintura ni maluc...tot era un com farcell , un “totum revolutum” on no és distingia cap forma femenina. El coll gruixut i ple de plecs s’amuntegava damunt de la pitrera caiguda.
Una bata de colors deslluïts emergia sota un esparracat abric de punts perduts i una bufanda de pel plastificat.
Els pels del bigoti eren com raspes de sardina, les dents cràters foscos i els llavis secs, amb restes de saliva marronosa.
Poca gent sap que la Genara havia estat pianista. És Va enamorar d’un trapezista xinès i va anar-s’en amb el circ , amb ell....Varen tenir tres fills. En Xing, en Xang i en Xung.
Quan el seu amor va morir, fent un triple mortal, la dona s’en va anar , sola, sense res, sense vida.



(indirecta)

Les mans nerviüdes i deformades de na Genara empenyien el carret per a tot, s’enganxaven a les rajoles. Tenien un llenguatge propi, el dol de les ungles, la ronya dels nusos, els bonys tacats d’aquell marró solar que surt amb l’edat, feien que s’assemblessin als garfis dels “matarifes”. Ella era dolça, però els seus dits parlaven de tot el sofriment i l’horror que estava vivint. Eren com un crit, com el de Munch, però en mans. El carret de la Genara s’esmunyia pels carrers precedint-la, ple de catecismes fins al cap d' amunt, vessant com els seus greixos i les seves taques.

No dir, mostrar (nova versió)

Badalla. Mira per la finestra, intentant que alguna idea li passi pel cap. La música no li serveix d’inspiració. Passejar no li atrau. Els sospirs van fent un ritme indolent i el llapis s’entreté en punxar les restes de la goma embrutida que resten per sobre de la taula. Ara un cant d’ocell, el lladruc d’un gos. Res no l’estimula a crear... Les ulleres a la punta del nas, assegut a l’extrem de la cadira i recolzant l’esquena, cames obertes i braços al clatell. Badalla. Però no,no... no, s’ha d’estar allà fins que li surti de dintre la solució. Enfrontat al paper que havia estat blanc i ara té una coloració grisa i plena de petjades profundes. L’ intent d’esbossar allò que li han manat no és res més que un residu. Farà cap a la muntanyeta de papers arrugats que l’envolten. Badalla. Tota la tasca és un residu de reciclatge. Inútil. Badalla.

150 paraules

Va sortir de la redacció fent tard a la cita. Des que es va separar d’en Camil sovintejava les trobades amb l’Eva. Un cambrer va afegir un servei de té a la taula.
- En saps res d’en Camil?
La Carla havia estat casada amb el doctor Camil Tosar, cirurgià glamourós. El va deixar en el punt més dolç de les seves carreres i abans no tinguessin fills.
Negà amb el cap.
- El meu cosí Octavi diu que és a l’Àfrica repartint medecines. Ha plantat clínica i pis-, continuà l'Eva.
No va poder evitar el soroll de la tassa amb el plat ni mirar el bufet de pastissos en el saló. Un pensament es va fer lloc en el cervell de la Carla abans de dir a l'amiga que ho sentia: acceptar el reportatge que havia rebutjat temps enrera sobre l’explotació infantil en països sense veu ni vot. Demà mateix s’hi posaria...

cambio de narrador

[cambio de narrador: 1ª, 2ª, 3ª persona]

Joana observaba de lejos, callada. Había visto a los tres turistas mirando con curiosidad el letrero con el nombre de la domatia y el número de teléfono tachado con rotulador negro, y cómo
su marido salía con precipitación a buscarlos hasta la puerta atravesando el jardín. No son griegos –pensó- . Vio que, según su costumbre, una costumbre ya casi olvidada por la falta de turistas, Vassilis sacaba la mejor de sus sonrisas, les daba la mano y les hacía entrar en la casa para mostrarles su habitación. Luego le pidió que sacara de la nevera las dos cervezas que les quedaban, instaló a los turistas alrededor de la mesa del jardín y se puso a hablar con ellos en una jerga que ella no entendía. Eran alemanes. Vassilis había trabajado dos años en Alemania cuando vivía allí con su primera mujer. Joana no sabía por qué reían, a plazos, una de las mujeres algo más tarde y después de que la otra le dijera algo en voz baja como si le tradujera aquello que tanta gracia les había hecho. Estaban hablando de ella, y los turistas la miraban y sonreían. Con la excusa de un ataque de tos, Joana se levantó nerviosa y se metió en la casa.

***

Nunca has visto a un tipo tan grotesco, tan impresentable. Vaya un personaje, el tal Vassilis! Te preguntas cómo alguien así puede tener una casa para turistas. Dedícale una sonrisa a su mujer, la pobre no entiende nada. Tú tampoco, pero al menos tu tienes a tu hermana, tu traductora particular. No te hacen gracia las bromitas vulgares y serviles que tienen a su mujer como protagonista. Bromitas del tipo “es que cambié de mujer y al mismo tiempo de teléfono” cuando Hans le preguntó por qué cuando llamamos nos habían dicho que ese número de teléfono no existía. O “Es un poco enfermiza, a ver si se muere” y la coletilla “es broma”, porque esta vez se había pasado. ¿Por qué te has reído, entonces? Tienes ganas de levantarte y hacerle un desplante, pero no lo haces por respeto hacia Joana, que en este momento parece tener un ataque de tos, se levanta y se dirige hacia la casa.

***

Me llamo Joana y no soy de este lugar. Yo nací en Santorini. Me casé con Vassilis hace tres años, por pena y para desgracia mía. Su mujer , me dijo, le había abandonado y dejado a cargo de esta casa de huéspedes que se cae de puro descuido. Debía de pensar que yo me encargaría de todo. No le conocí mientras me cortejó. Sólo después. Es simpático con los que vienen buscando habitación. Un poco servil, para mi gusto. Hoy han venido tres turistas, dos mujeres y un hombre. Las mujeres se parecen. Aquí están ahora sentados a la mesa en el jardín y tomando la cerveza que Vassilis me ha dicho que fuera a buscar. Mi marido piensa que porque no hable la lengua de los extranjeros no me doy cuenta de lo que pasa: les habla de mí y me deja en ridículo sólo para hacerse el gracioso. Me miran y se ríen, aunque en los ojos de una de ellas veo un destello de compasión. Pero a mí no me gusta que nadie me compadezca.

Mario Benedetti

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Aperitiu d'inspiració (del rodamots)

 

A frec d’orella sento la remor, l’atzur m’envaeix per a tot...Estic sol a la barca i les veles arrissades no em porten enlloc. En espera, mentre el xapoteig contra la quilla em bressola. La lluna duu el seu millor somrís i titubeja entre l'arbrada la seva alçada, el sol ja quasi lilaci no se'n acaba de anar...i jo ballo aquest son, d'onades suaus i brisa fina.

VAPORS (Homenatge a Susana Baca)

Els teus peus volen dalt de l’escenari. S’eleven dins l’aire amb dolça vaporositat formant cercles impossibles i piruetes de somni mentrestant la teva veu, càlida, entona notes íntimes fetes d’armonia i colors: “yo anduve de nube en nube y de tierra en tierra ...”

Per les teves venes corren diverses sangs: la sang negre dels teus ancestres, antics pobladors d’una Àfrica primitiva , arrencats de les seves terres y convertits en esclaus; la sang blanca d’una Amèrica llatina, de ritmes andins; la sang de la globalitat que el teu cor acull com a nova, d’un món que sovint, somies sense fronteres.

Els ritmes dels timbals i tam-tams de les arrels africanes es fonen amb els càlids i suaus de la terra que t’ha vist nàixer formant un tot, una perfecte simbiosis d’armonia i sensibilitat i sorgeixen sabors a vainilla, canyella i sucre, a coco i maracuià: “caracumbé, caracumbé, que lindo es el niño señora José ...”

Les teves cançons nascudes del foc i de l’aigua, s’endinsen en les emocions dels cors que les escolten, de tants d’altres que, com els teus avantpassats, han estat arrencats del seus país per la fam i el plor i vibren amb tu en cada to, en cada nota, en cada cançó. I la teva mirada neta i franca, el teu somriure afable, per uns instants els aporta una mica de consol.



Notes de colors, ritmes de flors, esperances perdudes i altres de recuperades... t’enlaires al cel, voles en cada pas, en cada gest i els teus queden protegits per aquest alè de qui tot ha perdut i tot ho ha aconseguit.

Et mous amb lentitud, com en càmera lenta, com si desitgessis que el temps no passés, s’aturés per uns instants perllongant aquests minuts de comunió...

LA TORNADA

Em preguntava que hauries sentit quan et van anunciar el meu nom: Mariona Torné i Ferrugués i si, com jo, estaries lluitant contra tantes pors, contra tants fantasmes...

Tots aquells anys a Cuba creient que no existies, que no eres més que un record en el cor del pare, un record que el mantenia viu i l’ajudava a suportar la seva gran càrrega.

Quan la porta es va obrir, vaig comprendre que el futur es perfilava en el seu marc. Vaig examinar-te amb detall, incrèdula, el cor a la mà i la respiració a flor de pell i alguna cosa va passar .. i vaig entendre que la cerca, per fi, havia acabat i que tot estava bé i en ordre.

I vaig poder sentir la presència del pare, la seva immensa alegria desprès de tants d’anys d’absència. I tot va tornar a tenir sentit.


.............................................................


Et preguntaves què hauria sentit quan li van anunciar el teu nom: Mariona Torné i Ferrugés i si, com tu, estaria lluitant contra tantes pors, contra tants fantasmes...

Tots aquells anys a Cuba creient que no existia, que no era més que un record en el cor del teu pare, un record que el mantenia viu i l’ajudava a suportar la seva gran càrrega.

Quan la porta es va obrir, vas comprendre que el futur es perfilava en el seu marc. Vas examinar-la amb detall, incrèdula, el cor a la mà i la respiració a flor de pell i alguna cosa va passar ... i vas entendre que la cerca, per fi, havia acabat i que tot estava bé i en ordre.

I vas poder sentir la presència del pare, la seva immensa alegria desprès de tants d’anys d’absència. I tot va tornar a tenir sentit.


.............................................................


Es preguntava què hauria sentit quan li van anunciar el seu nom: Mariona Torné i Ferrugés i si, com ella, estaria lluitant contra tantes pors, contra tants fantasmes...

Tots aquells anys a Cuba creient que no existia, que no era més que un record en el cor del seu pare, un record que el mantenia viu i l’ajudava a suportar la seva gran càrrega.

Quan la porta es va obrir, va comprendre que el futur es perfilava en el seu marc. Va examinar-la amb detall, incrèdula, el cor a la mà i la respiració a flor de pell i alguna cosa va passar ... i va entendre que la cerca, per fi, havia acabat i que tot estava bé i en ordre.

I va poder sentir la presència del pare, la seva immensa alegria desprès de tants d’anys d’absència. I tot va tornar a tenir sentit...

El desencís de la Jana

Un no rotund, rodó, sec. La Jana estava en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havia trucat a l’Albert, el volia veure. No. És va començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se li esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensà que queia a terra. Com era possible, si els agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos tenien aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols era ella qui ho veia així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havien fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la seva mútua companyia.
---------------------------------------------------------------------------------
Un no rotund, rodó, sec. Jo estava en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havia trucat a l’Albert, el volia veure. No. Em vaig començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se’m esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensà que queia a terra. Com era possible, si ens agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos teníem aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols era jo qui ho veia així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havíem fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la nostra mútua companyia.

---------------------------------------------------------------------------------
Un no rotund, rodó, sec. Estaves en una cabina telefònica de Palamós, ja fa anys, quan encara no existien els mòbils. Havies trucat a l’Albert, el volies veure. No. Et vares començar a escórrer per la paret del locutori avall, com si totes les forces se t'esmunyissin, per les cames, pels braços... Pensares que queies a terra. Com era possible, si us agradaven les mateixes coses, la mateixa terra, els mateixos llocs! Tots dos teníeu aquell punt d’ironia “pladiana”. Les xerrades a cau d’orella sota una lluna contundent, havien estat plenes i còmplices, o no?. Tan sols eres tu qui ho veies així?
Era ben clar, no hi era la complicitat, la comunicació havia estat erma, no havíeu fet cap lligam, aquella cinta etèria que uneix a dos per a una fi comuna, la vostra mútua companyia.

Enlairant-nos en un blog (carta oberta a la admistradora)

Com molt be dius , Elena ,ja fa gairebé dos mesos que gaudim de la teva creació. Ha sigut una etapa fructífera i engrescadora, per tant no crec ni necessari ni adient el traspàs del davantal. El teu davantal, el nostre. M'afalaga que em permetis estar d'administradora amb tu. Crec que pot ser útil en un moment de dubte tècnic i , també , perquè no, d'aportar quelcom que pensem que pugui ésser interessant.
Així dons, opino que l’òptim es que totes dues portem el davantal, el xef (tu) i l'ajudant (jo), i que la nova singladura mantingui el rumb iniciat per la capitana bloguera amb un grumet, per si de cas.
I amb aquesta incorporació atramuntanada desitjo que s'afegeixi, encara més si cap, més orgull pel Davantal.

Carta a les bloggers

Fa gairebé dos mesos -el 4 de març-, que vam posar en funcionamente aquest blog. Anteriorment havíem creat un altre (amb més voluntat que èxit), que se’ns va endur un emotiu escrit de la Carme O. Tot i haver malmès personalment aquest relat de germanor, crec que ens hem de felicitar perquè sense experiència hem sabut mantenir sempre el punt de cocció en la nostra cuina.

El Davantal ens connecta amb l’escriptura, el llibre, la paraula en definitiva. Pensem també que podria servir com a eina afegida a les classes que acabem d’encetar amb l’Olga Jornet.

Per això, cal saber que darrera de cada participació per minsa que pugui semblar hi ha hagut un gran esforç, que cada col·laboració ha estat una empenta no deliberada per millorar, i que som nosaltres les primeres en sorprendre’ns d’aquesta inesgotable motivació.

Així que em trec el davantal perquè se’l posi la Júlia com a nova administradora en aquesta singladura del blog.

Aquest canvi de relleu no obeeix a que tinguem un esperit més o menys organizatiu, ans el contrari, és lliure i anarquitzat, i m’agrada dir també que una mica tocat per la tramuntana. N’estic molt orgullosa de pertànyer a aquest blog.

BUENOS PRINCIPIOS

"Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya" Solitud, Víctor Català.

"¿Mi reloj está parado? No. Pero las agujas no dan la sensación de girar. No mirarlas. Pensar en otra cosa: en este día detrás de mí, tranquilo y cotidiano, a pesar de la agitación de la espera" La Mujer Rota, Simone de Beauvoir.

"Caminaven a poc a poc. El més alt era un homne solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre i sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia" La Meva Cristina, Mercè Rodoreda.

"Manuel y su esposa eran pobres, y la primera vez que buscaron piso en París sólo encontraron dos habitaciones oscuras, por debajo del nivel de la calzada, que daban a un patiecillo sofocante" Pájaros de Fuego, Anaïs Nin.

"Si l'aigua no xopa les arrels d'un arbre, no en collirem cap fruit. Per això, en començar d'escriure els meus records, faig memòria dels meus avis" Sandàlies d'Escuma, Maria Àngels Anglada.

"Robert trabajó cosa de una hora más después del fin de su jornada. No tenía prisa alguna ni hogar que le reclamase" El grito de la lechuza, Patricia Highsmith.

"Els últims sorolls que desprèn l'animal humà en anar-se'n per sempre d'aquest món tan variat i ensopit alhora, semblarien per aquells temparements sentimentals, febles i temorencs, com un prec desesperat per retornar a la vida" Molta roba i poc sabó..., Montserrat Roig.

"Des d'aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar" Te deix amor, la mar com a penyora, Carme Riera.

"Huevos pálidos y moteados.
Mientras oscila sobre las rodadas en dirección al tercer pastizal, el domingo por la mañana" El Conservador, Nadine Gordimer.

"Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú" Pedra de Tartera, Maria Barbal.

Juego de diez primeras frases

Este texto es el que corresponde al juego del que hablamos el otro día: diez primeras frases de los diez primeros libros que tengáis por ejemplo en el primer estante de vuestra biblioteca. Quiero decir que los libros no se elijen uno por uno, sino que es el azar lo que lo determina. No sé si me explico). Las frases las he modificado pero, en principio tendrían que reconocerse. O no! El orden no puede variar. Creo recordar que metí la pata en alguno y que tendría que revisarlo, pero os lo presento como ejercicio.


Oh, tú, Ateh, princesa dueña de la palabra, de quien los jázaros son deudores, apiádate de ese joven que en esta tarde calurosa de julio abandona su cuartucho en el pasadizo S. En su cabeza, la idea del eterno retorno, misteriosa. "Qué contento estoy -piensa- de haberme marchado." Oscurece ya cuando llega a Bonn, la ciudad caliente, que dicen los parisinos. En su mente, la imagen de uno de los hombres más geniales y abominables de una época en la que no escasearon los hombres abominables y geniales: un individuo de nombre Harry, llamado el lobo estepario. Sobre el Atlántico avanza un mínimo barométrico en dirección este, frente a un máximo estacionado sobre Rusia, y Gustav sale de su apartamento de la Pinzregentenstrasse para dar un largo, solitario, paseo.

Pávic (Diccionario jázaro), Dostoievski (Crimen y Castigo), Kundera (La Insoportable Levedad del Ser), Goethe (Los sufrimientos del joven Werther), Böll (Opiniones de un payaso), Nemirovsky (Suite Francesa), Süskind (El Perfume), Hesse (El lobo estepario), Musil (El hombre sin atributos), Mann (La muerte en Venecia).

Buenos principios

[del 20 minutos. Viernes 13 de Marzo del 2009]

UN BUEN PRINCIPIO.

"Bastará decir que soy Juan Pablo Castel, el pintor que mató a María Iribarne". Ernesto Sábato, El Túnel.

"El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo". Gabriel García Márquez, Crónica de una muerte anunciada.

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo". Gabriel García Márquez, Cien años de soledad.

"Y al siguiente día no murió nadie". José Saramago, Las intermitencias de la muerte.

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera". Juan Rulfo, Pedro Páramo.

"Al despertar Gregorio Samsa una mañana, tras un sueño intranquilo, encontróse en su cama convertido en un monstruoso insecto". Kafka, La metamorfosis.


"Nunca pensé cuando conocí a Felipe Vicioso que me iba a amargar la vida como lo hizo". De un compañero del taller: Ferran Molina.

etc

Ja tenim música!!!!!

Gràcies Elena.

He rellegit els teus escrits, el recull de la primavera...Una joia.

El mai de la MAI (Descripció indirecta)

Mai s'exposava al sol -deia que les pigues la desfavorien i la pell se li tacava-.

Mai sortia de casa amb un cabell mal posat -una bona imatge es la millor carta de presentació-.

Mai portava més maquillatge del necessari -això feia brut, ordinari i putaner-.

Mai lluïa les seves joies -fer ostentació va contra les normes de la bona educació-.

Mai vestia fora de to -una peça per a cada ocasió-.

Mai alçava la veu - això ho deixava pels grollers i els nouvinguts-.

Mai feia un somriure -les línies d'expressió l'envellien prematurament-.

Mai es permetia plorar -això o deixava pels dèbils d'esperit-.

Mai jugava amb els seus fills -ja no recordava que era posar-se de genolls-.

Mai feia l'amor -feia temps que el cor se li havia eixugat-.

LA MAI (Descripció directa)

El seu posat la delatava: una pell fina, blanca i immaculada, lliure de pigues i taques. Els cabells negres i llisos sempre pentinats enrere i en perfecte ordre. De maquillatge poc, el just i necessari per donar una mica de color a les seves pansides galtes, una mica de més, li semblava que cridava l’atenció.

El mateix passava amb les joies: si bé la seva posició social, feia pensar que en tenia, mai les lluïa en públic i tant sols l’anell de casada, una senzilleta i discreta aliança d’or, envoltava el seu dit menut i esprimatxat.

El seu cos llarg i prim, sempre anava vestit amb primeres marques però de manera clàssica, austerament i per a cada ocasió i el seu parlar, suau i tedi, amb prou feines passava d’un xiuxiueig esmorteït.

El rostre, lliure d’arrugues i marques d’expressió, era seriós i greu: no es permetia fer somriures ni exterioritzar llàgrimes. Ambdues coses eren mal vistes en el seu món arquitrabat i fictici en el qual els sentiments es deixaven per la intimitat.

De la mateixa manera, els seus fills no la recordaven en la cambra de jocs ni el seu home en el dormitori. Feia temps que tenia el cor se li havia eixugat.

Diàleg (corregit)

Com que no tinc res per oferir-vos un paso un diàleg que vaig fer i mai no ha vist la llum (com a exercici)

- Com es mou!
- No t’agrada aquesta remor de l’aigua quan trenca en la quilla?
- M’agraden els teus ulls...
- Ets llençada, eh?
- Son salats com el Mediterrani.
- Has llegit en Racionero?
- La mediterrània i els bàrbars del Nord?
- Si. No el trobes caduc, romàntic?
- El romanticisme és caduc?
- I tant, a la Facultat d’Arquitectura, a les classes d’ètica, ja és dóna com un tema obsolet.
- Renoi, si que n’estic de desfasada! Ets “profe” d’ètica?
- Si, però com a branca de Estètica.
- Ahhh...
- També et deu agradar la Carme Riera ...Te deix, amor, la mar com a penyora ?
- Que et “t’enfots” ?
- Noooo!!!!.
- Condescendent, estàs sent condescendent...
- Et vull portar al Delta de l’Ebre.
- No hi voldràs pas anar amb vaixell ?
- No , és clar que no!

Plaça Martorell

( Los escritos de Elena me han hecho pensar en unos Exercices de Style que hice el año pasado imitando -mal- los de Queneau. ahí van. El 1º es el texto de partida.)




Queneau
Exercices de style


Plaza Martorell. 20 horas. Hombre joven, pelo largo negro, abrigo azul desastrado, sentado en la hierba con tres bolsas sucias de plástico. Se levanta, tira el contenido de un bote de cristal de zumo por la rejilla del alcantarillado. Se esconde tras una columna bajo los soportales y, vigilando las bolsas, mea en el interior del bote de cristal vacío. Se queda un rato allí, apoyado en la columna, sin dejar de vigilar las bolsas.


(ampuloso)

En el ágora nominada por el común Martorell, en el instante en que el cuadrante toca las ocho postmerídiem, un mortal, bulbo piloso prolijo y fosco, gabán lapislázuli zancajoso, huella con su cuerpo la tierna gramínea sobre la que ha superpuesto un trío de percudidos recipientes de materia flexible. El mortal alcanza la vertical y traspasa el líquido exprimido gasificado desde una vasija de cuello recogido de materia transparente y quebradiza hasta el conducto subterráneo que recoge las aguas llovedizas - y las fecales- y, sin cortarse un pelo, oculta su anatomía detrás de una pilastra vertical cilíndrica que contribuye a conformar un semiclaustro porticado, y comienza a emitir de su órgano urinario un líquido dorado y cantarino, manteniendo a vista de ojos el trío de recipientes de materia flexible, percudidos.


(auditivo)

¿De dónde surge esa música súbita y furiosa, si en esta plaza no hay fuente cantarina alguna? Dong, dong, dong… Las ocho campanadas del reloj. Miro de dónde viene la música celestial y mis cuerdas vocales se transforman en las cuerdas de un violín que producen una carcajada sonora. Un joven de melena negra y larga, con un abrigo tieso de puro sucio, sobre el que se podría interpretar en rasgueado las Noches en los jardines de España, aparece arrastrando los pies desde detrás de una columna. Ras, ras, ras, un pie detrás de otro. ¿Qué lleva en la mano? Un bote de cristal transparente, en el que pueden verse las notas musicales que produjeron al caer en chorro la música celestial. Antes de llenar el bote de cristal, había vaciado su contenido primigenio vertiéndolo en una alcantarilla. No se oye nada de lo que debe de haber en sus tres bolsas de plástico, llenas a rebosar.

Imatge de Wikimedia

Us pregunta-reu què fan aquests senyors aquí. Hi són per tres raons: perquè m'ho ha demanat la Júlia, d'ara en endavant Athos, per l'aspecte lúdic que té tot això de l'expressió i perquè ells també eren 4.

Pels inqüestionables dots de lideratge i iniciativa pròpia està clar que la Carme O', és D'Artagnan, la capitana.

Ràpidament vaig pensar que per la seva austeritat i dons naturals de contenció i reserva, la Concha hauria de ser Aramis, el jesuita.

Athos, valent i refinat ja era més difícil, perquè qui es quedava amb el brètol i porc del Porthos? Així que vaig recórrer a la pel·lícula "El hombre de la màscara de hierro" en la que John Malkovinch fa d'Athos, (per cert una de les interpretacions més sòbries que li he vist) i Gérard Depardieu fa de Porthos. Aleshores va ser fàcil perquè sabia que cap dona del món mai em demanaria el perquè jo em quedava amb aquest mosqueter.

FLORS I POEMES CONTRA EL SOROLL

Tenia ganes d'agrair-vos els magnífics regals que em vàreu fer ahir ... i res millor que, per a vosaltres, un pensament meu... De tot cor, gracies !!


FLORS I POEMES CONTRA EL SOROLL

Contra el soroll, flors i poemes. Flors i poemes contra el soroll...

Tinc sort, tinc sort i faig esforços per recordar-ho. Amb tot, sempre hi ha algun moment que ho oblido i l’ànima sembla que vol fugir del cos per impregnar-se d’aquesta melancolia, amagar-se i aixoplugar-se d’aquesta pluja fina i persistent que ja fa 3 dies que cau sobre la ciutat. Per això, faig esforços per aterrar i recordo que tinc sort ...

El mèrit no és del tot meu. Sobre la taula reposen serenament unes flors. La seva fragància dolça i persistent m’envolta tota l’estona i fa que no les pugui ignorar. Aixeco els ulls i allà són: multicolors, plenes de vida, alegrant-me els sentits. Al costat unes llibretes de viatge i uns magnífics estris per escriure. Els seus fulls, blancs, immaculats, verges, esperant ... esperant a ser emplenats per mil de històries i aventures, experiències viscudes i somiades, pròpies i alienes, poemes que recullin l’esdevenir del pensament i l’ànima ...

I en mig de tot, penso que tinc sort. Sort en general, en la vida... i entre totes aquestes sorts n’hi una de nova: la d’haver incorporat a la meva existència noves amistats, nous cors tant “ins pirats”, tant boixos com el meu, desitjosos d’omplir aquests fulls encara blancs, encara immaculats, encara verges ... cors que em regalen flors, flors i poemes.

A l’altra banda de la paret, el brogir persistent de martells, piques, perforadores i taladros agredeixen el meu cervell que lluita per concentrar-se. Però jo tinc sort: aixeco els ulls i allà hi son: les flors i els fulls.

Contra el soroll, flors i poemes. Flors i poemes contra el soroll ...

ESPECÍMENS ...

En deixo passar 1, 2, 3, 4 ... el 5 !, aquest l’agafo !!. El perquè no el sé, segur que és per algun motiu que m’he decidit. Potser per viure noves experiències?, potser per analitzar nous especímens?, potser per veure la vida com la deuen veure cada dia tots aquests essers estrambòtics que han pujat amb mi?, o aquests que baixen?.

Per més mostra un boto: aquell noi mateix ... sí, aquell d’allà del barret amb un cordó i el coll com el del Mortadel•lo (o millor el de Filemón)... està esbroncant a la noia del darrera perquè l’empeny, no, calla ... diu que li fot mà !!!. La noia roja de vergonya i de ràbia baixa en aquesta parada amb vàries desenes més... vides que es creuen, que coincideixen per un instant, ignorants unes de les altres. Vides paral•leles en una mateixa estratosfera, vides que mai sabran que han existit al costat de les altres...

I si m’acosto i el saludo?, si li faig notar que sóc en aquest món com ell, amb ell, que convisc en el mateix moment, dins de tots els moments possibles de l’eternitat?. Esbronca a tothom que baixa!, quin personatge !!. Déu meu !, si fins i tot quasi tira a aquesta pobre dona amb tal d’agafar-li el seient, amb tal de seure!.

Ben pensat, baixo i en trio un altre d’autobús ... aquest no m’agrada, anem com sardines i ja tinc prou material per al meu llibre !!

NO ESTIC ENFADADA !!!

ELENA, NENA !!!, com et pots ni imaginar que estic enfadada ???

El que passa és que una el cap de setmana està incomunicada sense ordinador, sense informàtica, sense res ... tant sols envoltada de mar, sorra i cel !!!. Quan pujeu a l'Escala ho entendreu !!!

Ara m'he posat les piles, però, i he fet comentaris a tots els escrits. Una mica precipitats, això sí. Disculpeu si són un pel erronis ... me'ls he de rellegir amb més calma...

Encara tinc pendent la meva producció però és que ja sabeu que estic una mica desbordada.

Aquesta setmana ens han col·locat uns deures molt difícils ... Una narració eròtica !!! (imagineu-vos) estic "desolée".

Un petonàs i fins el vespre ...