(directa)
Na Genara arrossegava el carretó del súper, com molts indigents de les grans ciutats. El seu pas feixuc, convidava a pitjar de la barana vermella que ella empenyia i fer-li el camí més dolç. Els peus eixien pels voltats del les negres pantufles com una massa tova i blanquinosa com si de mantega és tractés. Una bena bruta , tacada de sang seca i sèrum groguenc s’entortolligava a una cama. De ben segur que les varius ulcerades aniaven larves i cucs. Els genolls abonyegats, deformats per l’artrosi i el pes d’un tronc sense cintura ni maluc...tot era un com farcell , un “totum revolutum” on no és distingia cap forma femenina. El coll gruixut i ple de plecs s’amuntegava damunt de la pitrera caiguda.
Una bata de colors deslluïts emergia sota un esparracat abric de punts perduts i una bufanda de pel plastificat.
Els pels del bigoti eren com raspes de sardina, les dents cràters foscos i els llavis secs, amb restes de saliva marronosa.
Poca gent sap que la Genara havia estat pianista. És Va enamorar d’un trapezista xinès i va anar-s’en amb el circ , amb ell....Varen tenir tres fills. En Xing, en Xang i en Xung.
Quan el seu amor va morir, fent un triple mortal, la dona s’en va anar , sola, sense res, sense vida.
(indirecta)
Les mans nerviüdes i deformades de na Genara empenyien el carret per a tot, s’enganxaven a les rajoles. Tenien un llenguatge propi, el dol de les ungles, la ronya dels nusos, els bonys tacats d’aquell marró solar que surt amb l’edat, feien que s’assemblessin als garfis dels “matarifes”. Ella era dolça, però els seus dits parlaven de tot el sofriment i l’horror que estava vivint. Eren com un crit, com el de Munch, però en mans. El carret de la Genara s’esmunyia pels carrers precedint-la, ple de catecismes fins al cap d' amunt, vessant com els seus greixos i les seves taques.
Na Genara arrossegava el carretó del súper, com molts indigents de les grans ciutats. El seu pas feixuc, convidava a pitjar de la barana vermella que ella empenyia i fer-li el camí més dolç. Els peus eixien pels voltats del les negres pantufles com una massa tova i blanquinosa com si de mantega és tractés. Una bena bruta , tacada de sang seca i sèrum groguenc s’entortolligava a una cama. De ben segur que les varius ulcerades aniaven larves i cucs. Els genolls abonyegats, deformats per l’artrosi i el pes d’un tronc sense cintura ni maluc...tot era un com farcell , un “totum revolutum” on no és distingia cap forma femenina. El coll gruixut i ple de plecs s’amuntegava damunt de la pitrera caiguda.
Una bata de colors deslluïts emergia sota un esparracat abric de punts perduts i una bufanda de pel plastificat.
Els pels del bigoti eren com raspes de sardina, les dents cràters foscos i els llavis secs, amb restes de saliva marronosa.
Poca gent sap que la Genara havia estat pianista. És Va enamorar d’un trapezista xinès i va anar-s’en amb el circ , amb ell....Varen tenir tres fills. En Xing, en Xang i en Xung.
Quan el seu amor va morir, fent un triple mortal, la dona s’en va anar , sola, sense res, sense vida.
(indirecta)
Les mans nerviüdes i deformades de na Genara empenyien el carret per a tot, s’enganxaven a les rajoles. Tenien un llenguatge propi, el dol de les ungles, la ronya dels nusos, els bonys tacats d’aquell marró solar que surt amb l’edat, feien que s’assemblessin als garfis dels “matarifes”. Ella era dolça, però els seus dits parlaven de tot el sofriment i l’horror que estava vivint. Eren com un crit, com el de Munch, però en mans. El carret de la Genara s’esmunyia pels carrers precedint-la, ple de catecismes fins al cap d' amunt, vessant com els seus greixos i les seves taques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada