RECEPTE ORIGINAL

En Miquel Paredes no m’havia caigut mai bé. No em pregunteu per què. No hi havia motiu.

Sempre havia estat un ésser transparent, d’aquells inexistents, que passen pels llocs i per les vides dels altres en el més pur anonimat. D’aquells que ningú nota i ningú sap que existeixen o, fins i tot, que han existit. Això em va ajudar. Per això, potser, vaig poder matar-lo sense cap mena de consideració o remordiment, sense cap conseqüència, sense que ningú se n’adonés ni el trobés mai a faltar.

Un dia el vaig descobrir, per casualitat, no sé ni com, ja que la seva transparència ho feia pràcticament impossible. Potser va ser per això, perquè un raig de llum, en algun moment, el va travessar dins la seva condició d’incandescència il•luminant-lo per uns instants

Allí estava pàlid i poca cosa, movent-se amb lentitud, arrossegant uns passos cansats i curts, les espatlles caigudes, la mirada perduda, sense vida. Aquesta, la seva mirada, una mirada gris i polsegosa és la que em va cridar l’atenció i em va fer veure tota la tristesa que carregava la seva miserable existència.

Amb el temps vaig descobrir que vivia sol. En un àtic del carrer Aribau, una casa de l’eixample que, en la seva condició de fill únic, havia heretat de la seva mare. Tot sol em vaig construir la pel•lícula: segurament una dona vídua que el devia haver criat com l’únic home de la casa, projectant en ell totes les figures masculines inexistents -espòs, confident , amant, fill - ... i ell anant fent-se gran, cada cop més frustrat, cada cop més lligat a una mare gran, dependent i malalta, cada cop més gris.

Els seus costums eren rutinaris i exents d’emocions, cada dia els mateixos. El calendari corria ignorant la vida i ell, passava les seves pàgines com els anys veuen passar les estacions, sense consciència de l’esdevenir del temps. No hi havia res en la seva monòtona vida que justifiqués la seva existència. Va ser aleshores, quan vaig ser conscient d’aquest fet, que vaig prendre la decisió. L’havia d’ajudar.

Tot va ser fàcil. Una tarda d’hivern vaig picar a la seva porta. En Miquel Paredes la va obrir sense desconfiança, com si m’estigués esperant feia temps. Sense paraules prèvies, sense presentacions, sense excuses barates, vaig clavar-li l’enorme ganivet de cuiner al ventre: una, dos, tres, incomptables vegades ... ell em mirava, sense queixes, sense rebutj, sense preguntes i va ser aleshores quan, per un instant, em va semblar veure un únic moment de vida en aquells ulls deserts i morts. Una vida que se li escolava a poc a poc...

En Miquel Paredes va morir als meus braços i crec poder afirmar que va agrair la meva abraçada càlida i sincera.

El vaig tallar durant tota la nit. Bocinets fins i uniformes que, posteriorment, vaig adobar en sal, pebre, herbes aromàtiques i el millor oli d’oliva. Mai una carn m’havia quedat més tendre i gustosa ... i vaig decidir portar els pots a la meva parada del Mercat. Ja se sap, les conserves casolanes tenen molt d’èxit i acostumen a ser molt apreciades.

Amb el nom de “Tall rodó d’en Miquel Paredes” (recepte original) me les treien de les mans.

Curiós !!. Ell, inexistent fins a la transparència en vida, a darrera hora havia estat el més desitjat i valorat de tots. I era jo qui l’havia ajudat ...